Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 30 de desembre de 2016

Las reinas del Paralelo

GRACIA IMPERIO

Vedette de la transición, con cartel en Barcelona, Madrid y Valencia, su atractivo se ceñia al encanto de sus curvas y sus ojos árabes, que la convertían en una diosa sobre los escenarios.  Compañeros de cabaret fueron los artistas Juanito Navarro, Pepe Marqués y Quique Camoiras.

La carrera vestida de pluma, lentejuela y insinuantes y ajustados vestidos de noche vino de la mano de Matias Colsada, empresario madrileño, con negocios en Barcelona, en el "Apolo" del Paralelo, y en Madrid en el teatro de "La Latina".  La platea enloquecia con canciones y bailes como los que interpretaba en el espectáculo "La Caprichosa", con Luis Cuenca y Pedrito Peña, o "A Medianoche", con los mismos compañeros.

Su vida, como tantas otras artistas de la Revista, se vio rodeada de affaires con hombres y el lujo ofrecido por sus fans, que al final quedaron implicados en los antecedentes previos a su muerte, llegada aún en plena carrera en su periodo valenciano.

Un film dirigido por Francesc Betriu "El dia que murio Gracia Imperio", le rindió homenaje en el año 2012.



TANIA DORIS

Al igual que Gracia Imperio, Tania Doris fue llevada de la mano de Matias Colsada al Paralelo Barcelonés, concretamente al "Apolo", teatro del que fue la musa participando en múltiples Revistas de la época de los 60´s ("Esta noche si" con Luis Cuenca y Pedro Peña) y en los 70´s ("Venus de fuego", "Yo soy la tentación", "Seductora", "La dulce viuda", "Deseada" ó "Quiere ser mi amante").

Los títulos de sus carteles definen perfectamente cual era el propósito de las representaciones, distraer al respetable con bailes y canciones sugerentes que dieran a entender un mundo de fantasia, carnaval y liviania, que en aquella época de restricción y persecución política era lo que el público más deseaba disfrutar.

Tania Doris fue la gran diva de la parte baja del Paralelo, que también tuvo un final polémico por la disputa de la herencia del que fue su representante teatral, con el que pasó sus últimos dias.




BELLA CHELITO

La gran artista cubana, amiga del danzón, el cual bailaba a las mil maravillas, cupletista de "La Pulga", y antecesora del género teatral de las variedades.  Nacida en 1886, su madre Doña Antonia se encargó de administrar su carrera, comenzando en cafés de Barcelona y acabando en el Chantecler madrileño del barrio de Sol, en la pl. del Carmen.

Su gran atractivo y su bonita voz, apta para hacer los giros que el "cuple sicalíptico" necesita, la hicieron toda una estrella del cante, era un gozo verla hacer apuntes picarescos en sus letras, y verla insinuar con su cuerpo lo que la letra escondia.

Ella tuvo además la gran suerte de retirarse joven y guapa, en la cima del éxito de los escenarios, luego tuvo alguna reaparición en el 48 en el teatro "Florida" madrileño,  o en el 51 en el "Romea" de Barcelona.



BELLA DORITA

La musa del "Molino" de los años 40´s, tuvo una larga y completa trayectoria como cupletista.  Sus cuplés "La Vaselina", "La Pulga", y "El Tren" causaron furor desde una Gràcia de adopción que la llevó en el 1923 a debutar en los teatros de toda la ciudad.

Tuvo tres maridos diferentes y presumia de suicidios a pares por amor, debutó en el antiguo salon "Amaya",
dió clases de canto con Raquel Meller y pasó por el "Apolo" antes de que lo hiciera Tania Doris.

Su más famoso cuplé "Fumando Espero", que le pidió prestada Sara Montiel.




RAQUEL MELLER

La grandísima, amada y homenajeada frente a su teatro referencia el "Arnau", fue una muchacha modesta, descubierta desde su oficio de modista y aleccionada para enfrentarse a sus más famosos cuples con una más que conseguida e impresionante ejecución "La Violetera" y "El Relicario".

Contemporanea de "La Bella Dorita" y "La Bella Chelito", musa de Charlot en Broadway, y con una carrera más que longeva, la hacen la mayor Vedette original de nuestro querido Paralelo.

La pretendida por "El Molino", en la época de su "Petit palace", y que nunca llegó a actuar allí.

http://artistasoguerreras.blogspot.com.es/ (leed sobre ella en el blog del amigo Diego)




LA BELLA OTERO.-

Nacida en 1868 sufrió una infancia triste que la hizo renegar de su origen, luchando contra la vida que la habia maltratado para llegar a ser una gran artista y vedette del "Folies Bergere", e competencia con Diana de Pougy y Emiliana de Alençon.

Recorrió medio mundo cantando y bailando, presumiendo de su falso pasado andaluz y gitano, y destacando por su baile y su voz, que la hicieron musa de los teatros franceses de la Belle Epoque,  

Musa de Toulouse Lautrec, "La Sirena de los suicidios" para muchos de sus pretendientes, llegó a conocer a Rasputín en Rusia, la primera actriz española conocida internacionalmente en la historia de los escenarios

Su lado oscuro vino reflejado por su ludopatia y su sometimiento al amor de personajes célebres como reyes europeos, amantes que la mantuvieron hasta su muerte en Niza a la edad de 97 años.

http://www.galeriadalonxevidade.com/?page_id=763


LITA CLAVER "LA MAÑA".-

La aragonesa nacida el 45 que primero se dió a conocer en tablaos de la calle Miguel de la Ara al lado del Pilar, y que una vez inmigrada a Barcelona llegó a ser la musa del Molino de los años 70´s, junto a Merche Mar y Vicky Lusson, Escamillo y Johnson.

Como propietario de teatro, fué la última del Arnau, y su peculiar acento la hizo una de las últimas más populares del Paralelo.


LINA MORGAN.-

María de los Ángeles López Segovia, o más conocida como Lines Morgan, fue una actriz y vedette de los años 40´s en la España de la autarquia, que ella vivió amante de su familia directa, de su vida ligada al barrio de "La Latina" madrileña, y de su más que prolongada carrera sobre los escenarios de medio país.

Fue, con todo su valor reconocido, la empresaria y actriz más famosa y rica de España, queridísima de sus amigos y fans, que tuvo una vida profesional llevada dela mano del empresario Colsada, y de su director de cine de cabecera Mariano Ozores.

Acabó sus dias como empresaria, y dedicó los últimos años del género de las "variedades teatrales", a conservar el embrujo que sus montajes producían en una capital en la que el "destape" ya no estaba bién visto.












dilluns, 19 de desembre de 2016

GREEN FAB LAB a Can Valldaura (Collserola)


Avui dia 18 de decembre de 2016, trobada amb l´Arxiu de Roquetes Nou Barris a la boca de metro de
Mundet.  Són les 9 del matí i la proposta aquesta matinada passa per fer una pujada pels voltants de la 
font de la Marquesa, amb arribada a les portes de la masia de Can Valldaura.







Es la clàssica de Collserola de Nadal i el Jesus i l´Arni s´han currat una visita guiada a la, fa només uns 
messos restaurada, masia feta als començaments del segle XX pel propietari Francesc Guardiola Juvany.

El senyor Guardiola només va fer que aprofitar que la finca antiga que va servir per instaurar a Catalunya
l´ordre del Cister al segle XII, propietat després dels comptes catalans Martí l´Humà i Jaume I, estava a
la venda després de la desamortització i l´abandonament de la zona.

La finca de més de 131 Ha. va servir per aixecar una casa nova i una serie de conreus de vid i arbres 
fruiters, exemple a la seva època de regadius aprofitats d´aigua de muntanya i bancades de terra feraç.

El nostre guia a l´arribada sobre les 11 del matí es un xicot ben trempat que ens fa cinc cèntims de tota
la història de la finca, ensenyant-nos documents que ha trobat en l´Arxiu de Protocol de BCN al carrer del notariat, 4 (barri Raval).


Després ens mostra la distribució de l´espai, i el seu creixement en plantes i adossats.

La casa consta de dos plantes i unes golfes, amb un adossat a dos plantes d´uns 5 metres d´amplada, 
també té dos sotas i un pati davanter, i un de lateral i un altre traser.

sala noble 1er pis

sala central 1er pis

xemeneia pl. baixa (3 focs)

adossat est, 1er pis


cuina pl. baixa


La casa és un "remake" de l´antiga masia catalana, amb murs mixtes de pedra i totxo cuits en una bòbila
propera, les finestes i les portes originals són de fusta, i les vigues que han aguantat el pas del temps
igualment, a la part baixa les vigues passen a ser de metall i al sostre es van respectar les encaballades
de fusta original encara que s´hagués de refer tota la teulada, acabada en teula.

Terres de peça argil.losa cuita, amb petits espaïs interiors readaptats amb ceràmica colorejada, portes
de fusta, amb contraportes portades del castell de Valldaura original.  Xemeneies originals amb problemes
de tir, i calefacció produïda per caldera de biomassa com a novetat més curiosa.

Les alçades de les cambres de descans i comunes són de més de 5 metres, com també correspón a una masia catalana antiga, i els mobles i lavabos són un "remake" d´un acusat interiorisme de reaprofitament
modern de mobles i elements de suport vital, tan sols els sanitaris i griferies són moderns.

escales primer pis

golfes

encaballades sostre


escales originals per anar al terrat


Els camps conlindants estàn sent rehabilitats pels grups de treball que s´han encarregat d´ocupar els
espaïs lliberats a dins del complex organitzat per l´Universitat de Catalunya (Institut de Recerca Avançada)

S´estan reforestant els antics camps de conreu, i reaprofitant la fusta tallada.  Es vol també recuperar les
restes de l´antic castell de Valldaura, i els camins d´aigua de regadiu (mines i basses properes), a l´igual
que els murs perimetrals i els camins antics.

magistral exemple de bòveda catalana feta in situ
pels propis ocupants, hi ha projecte de construïr
bòbila per coure els propers totxos a emprar
fent servir els forats del sostre com a evacuació fums


maquinària i bancs a la segona pl. del sota


A dins de la casa, hi podem trobar diferents equips interdisciplinaris treballant que proclamen un empoderament de la cultura i la ciència, per poder prendre la capacitat de decisió en questions energètiques i ecològiques als governs, i donar aquesta capacitat al poble, decidint directament com s´ha de produïr energia, aliments i avenços tecnològics a les generacions del futur, és l´anomenat "GREEN FAB LAB".  Projectes com
el de produïr energia mitjançant la molsa, o la "caca" de peix.

Un exemple d´això són els seguents videos

dimarts, 29 de novembre de 2016

Tuixent






Un viatge de cap de setmana de celebració d´aniversari va ser l´excusa per visitar el que per mi era una visita desitjada, les muntanyes del Cadí.

El poble escollit va ser Tuixent, a la vall de la Vansa.  Per arribar vam haver de remontar la C-16 fins a Berga, i una vegada creuada la ciutat, i a l´alçada de la pujada cap al Rassos de Peguera i el Santuari de Queralt, seguir la C-4241 fins a Sant Llorenç de Morunys, per cert seguint una carretera curvada carregada de paisatge de tardor i muntanya feréstega, al final de la qual trobem la qua amagada del pantà de la Llossa del Cavall.





La pujada cap a Port del Compte, passant pel neixement del Cardener, acaba de donar encant al camí d´alta muntanya, de prop de 1.200 metres d´alçada i amb neu a una setmana vista de la nostra visita.  Això es el que em va fer adonar que estavem entrant en una zona verge de turistes d´estiu i maca de veritat.  

La baixada cap al poble, ja de nit tancada, alvirava al fons del trajecte un poble típic ben arreserat entre muntanyes altes, que protegien del vent als habitants encaixats en el fons d´un calaix de més de 600 metres per tots costats.

Tuixent es troba a uns 20 kms de Gòsol, l´entrada al Pedraforca, que queda amagat de la vista als que hi viuen a la vall de la Vansa, i el fred que vam haver de passar aquella primera nit presagiava el que va ser la matinada seguent, amb els vidres glaçats,  i una temperatura d´uns 7º a les 7 del matí.  Tota una experiència nova pels que viuen al costat de la mar.

El poble, de cases de pedra de la vall, aïllades i ben calefactades, de sostre de teula vermella, xemeneia fumejant i fusta robusta, fa patxoca, rodejades de prats per pastura de vaques robustes i adaptades al fred, amb banyes i de color bru. 





La poca gent que vam trobar, essent aquest un poble de segona residència, amable i preparada per rebre la visita turística.  El paisatge verd i humit, les estrelles a la nit visibles lluny dels racons il.luminats, i el soroll de campanes present al coll dels amos de les pastures.

L´aigua, lo més agraït de tot, ja que el poble disposa d´una mina pròpia de raja en més de tres fonts públiques amb caudal ben important, amb sabor, o millor dit sense sabor aparent.

Una passejada pels voltans em va fer copsar fauna tipica, incloent aus de rapinya i cavalls de cames poderoses.  Però lo millor de tot va ser la grandiosa serenitat de les muntanyes, plenes de bruma i amb boscos plens d´arbres rectes i olor carasterístic, donant sensació de grandiositat i de plenitud pel caminant atent.


esglèsia romànica de Tuixent




A la tornada visita al neixement del Cardener, lloc acuàtic i d´avenç karstic, que ben segur podria ser escenari d´alguna pel.lícula del gènere d´aventures.  I ara quje ja per fí la neu ha arribat a l´estació de pràctica d´esqui de fons, més encara.

antic assecador anex 

casa modernista


dimarts, 22 de novembre de 2016

les trementinaires de la Vall de Tuixent i la Vansa




Posem la imaginació en lloc al començament d´aquest post:

Primer, pensem que passaria si estiguessin al mig del camp, conreant amb el pare el camp de fruiters, i de sota d´una pedra, de sobte, aparegués un escorpí i ens piqués al braç.  No ho he dit al principi, però es l´any 1850 i al voltant nostre no hi ha cap ànima, i el veï més proper pot ser hi viu a 2 kms de la casa pairal.

Ara pensem en que podria fer una dona de camp, habituada a estar-se a la intemperie, amb temperatures extremes, i coneixedora del terreny que habita, per treure un sobresou i poder ajudar la seva familia a pagar els impostos que els venen a reclamar a casa els recaptadors de l´estat una vegada o dos l´any.  No ho he dit al principi, però aquesta és una dona que té por a perdre lo poc que té, i que per no passar el mal tràngol, es capaç de fer el que fós i anar sola a buscar-se les garrofes.

Doncs les dues respostes, si ho mirem be,  s´han de complementar a la força.  Al 1850 l´escassetat de metges feia que al camp les medicines i els tractaments de malalties no eren altres que les receptes que s´anaven transmetent de boca en boca i de segle en segle entre parteres i veïnes rurals.  Cosa que fa que pel xicot l´ùnic esperança de millorar de la fiblada no era altra que la cataplasma i beuratge que la mare li pogués preparar al llit, i que la mare per poder recarregar aquesta farmaciola tan necessària no tingués altra proveïdora que la dona que coneixia els remeïs, i les plantes que donaven aquella recepta de forma màgica, amb processos de destilació i secatge, per poder guarir a tota la gent rural que patia malaltia i dolor.  Aquestes dones llavors no podien ser més que unes veritables passants necessàries per la gent que conreava el camp, o vivia a les viles teixidores de tota Catalunya. Dones que amb els seus pocs recursos s´ho havien d´enginyar amb tota la seva pericia, per poder parar visitar a les seves clientes, i oferir-les recàrrega de plantes remeieres.

aprenentes ajudant a preparar remeis

típica cuïna remeiera

al portal de casa amb les veïnes preparant
els cistells i fent feina de mas

trementinaires equipades per fer
viatge
A MI SEMPRE M´AGRADAT FER CAMÍ PEL CAMP, ANAR EN UN JORNADA PER FER 20 KMS. I TORNAR A CASA CANSAT.   M´IMAGINO AQUESTES DONES, EN PARELLA, ANANT PEL BOSC SENSE EQUIPAR, CARREGADES, EN JORNADES DE MÉS DE 15 HORES, PUJANT PORTS DE MÉS DE 1500 METRES, I EN SETMANES CONTINUES SENSE PARAR.

Aquestes dones, casualment, o per necessitat, van sortir totes de la zona de la vall dels rius Mola i Josa, la vall de la Vansa i Tuixent.  Recollien les plantes a l´estiu, i durant la primavera feien el procés d´estracció dels remeis, per poder portar-los a l´hivern per tota Catalunya, des de la mar, fins a Lleida i Barcelona.

Aixó comportava que:

-en primer lloc, les distàncies a salvar eren llarguísimes, en temporades de fins a quatre messos, que s´havien de fer a peu i carregades amb sacs per tot el cos.


-que les nits s´havien de passar a cobert, sempre a casa d´amics que repetien visita any rera any, i que rebien com a pagament una porció de producte a canvi.

-que les arribades a pobles coincidia amb fires i festes anuals.

-que el camí s´havia de fer en companyia, ja que la dona sola estava mal vista encara que fós al mig del camp, exposant-se a perills diversos.

-que el pagament havia de ser, sempre que fos possible, en moneda, ja que era la forma de pagar al recaptador quan arribés.

-que la familia havia de quedar a cura d´altres membres de la familia, o del poble, exents d´haver de fer camí.

-que el sustent havia de ser lo més barat i espontani possible.

A més s´havia de preparar el producte, trementina (pel dolor), orella d´os (pels costipats), oli de ginebró (per eliminar cucs a la panxa), te de roca (purgant), pega negra (per inmobilitzar peus de bestiar en cas de dislocació), oli d´avet (diurètic)

Doncs la història d´aquestes dones us la explicaràn al poble de Tuixent, en el Museu de les trementinaires.


SITUACIÓ DE LA VALL DE TUIXENT I DE LA VANSA, amb el camí senyalat de les herbes aprofitables (arborètum)




poblacions al ponent de Tuixent


TUIXENT amb el Cadí al darrera