Després de la urbanització del 29 s´ha volgut magnificar l´alçada dels edificis que envolten la mateixa, mala ideia!!, aquesta cosa, que ni tan sols va aconseguir el projecte del Triangle, ni el gratacels racionalista que alguns arquitectes americans van dissenyar per la mateixa cantonada del c. Pelai (l´alcalde Porcioles va voler però el consistori va tombar la proposta), es una maledicció. La plaça prefereix edificis dotats de geni arquitectònic per la creativitat i la cultura, a canvi de no haver ser volguda com a centre del nou Eixample de Cerdà, i per tant, per tombar la concessió cap aquella llunyana plaça, la bona idea del Ali català va ser la relatada, la de portar atenció dels barcelonins en la seva recerca vital i espiritual, la plaça Catalunya va ser condemnada a ser un batibull de propostes, totes curioses, de com s´ha de fer per atreure L´ullet i la curiositat de tots els veïns, tal qual Paral.lel en l´època de les cupletistes de cabaret. Alguna d´aquestes meravelloses propostes que han tingut gran èxit en conjunt són......
Una de les històries més maques que podem explicar passades a l´escenari de la plaça Catalunya, a més relacionada amb el món de la cultura i l´espectacle, és que, a finals del segle XIX I principis de segle passat, van abundar, al mateix centre de la mateixa, tot una serie de casetes de fusta i recintes tancats dedicats al passi de pel.lícules, panorames de batalles i circs d´atraccions. Un dels exemples més curiosos va ser el recinte que, essent bastant ample, en foma de cercle, com si d´una plaça de braus coberta es tractés, va construïr un empresari avispat i ben contactat amb l´Ajuntament, que permetia visionar, en passis d´aforament limitat, escenaris de batalles amb perspectives cuidades intentant apropar la situació a l´espectador i recrear fins a l´últim detall enfrontaments, bombes i situació de guerriles, tal com si fos un escenari de batalla.
Totes aquestes "casetes de fusta", van ser desmuntades a principis del segle XX, quan l´Ajuntament va voler posar al dia la contribució de tots aquest llocs, perillosos per possibles incendis i un destorb en definitiva
També explicaré la història del teatre-cinema "El Dorado", a la cantonada del c. Bergara, de l´època de la primera remodelació de la plaça durant l´Expo del 88, que no va posar tampoc centre d´atenció expositiu ni urbanístic conmemoratiu en la mateixa, deixada altra vegada de la ma de Deu per atzars de la planificació vital barcelonina. Allà el geni Al.ladí, va voler posar un recull de personatges artistes de principis de segle, com Raquel Meller, i Maurice Chevallier, portat del mateix Moulin Rouge francés, va ser el propietari i promotor Joan Molas i Casas, i va fer l´estrena la Cia Zamacois (Joaquín Zamacois y Zabala, nació en Bilbao en 1869, era músico y funambulista).
El teatre va pasar a ser cinema el 1913, amb la projecció de pel.licules de Lumière, pujades de la Rambla i dels estudis fotogràfics com el de Napoleó, al frontó Colon.
Per adobar la història de l´edifici després de la Guerra, direm, que ja essent seu bancària del Banc de Bilbao, el pintor Miquel Farré i Albagés va deixar pintats i conservats uns frescos molt interessants a l´escala d´emergència del que ara es seu, en planta baixa, de Zara, i que podeu visitar per contemplar una obra magnífica i un sostre de luxe en un racó oblidat dels voltants del que sirà la propera història, la més maca de totes que us explicaré avui.
Hª Banc Bilbao
Hª frescos del pintor de Llotja
L´Avinguda de la Llum, si, apart de ser la famosa cançó del Loquillo, va ser una ideia del Franco tota feta d´or. Una gal.leria de comerços que va ser construida cap allà els anys 40, en plena dictadura, a sota del Triangle, en ple centre de Barcelona, i que va durar fins el 1990, lloc on totes les coses eren possibles, amagatall de prostitutes, casa d´artistes molt bohemis, establiments luxosos, passejades de mariners de la sisena flota, i fins i tot, lloc de trobada d´amants i reaccionaris al règim.
La entrada era més o menys on es ara l´entrada als FGC del c. Bergara, i per sota tot el c. Pelai es va bastir en un tunel com si del Gran Metropolità es tractés, per buscar sortida a on ara trobem l´intercambiador de metro de la Rambla. Allà, lloc bohemi de trobada de músics i manters, encara es conserva la pessadísima làmpara d´or, la retolació i els mosàics de paret, a més del vestíbul circular d´accés per la banda contrària.
El "Sephora" del Triangle encara conserva les columnes que sustentaven tan alt sostre, a més del vestíbul de l´estació de FGC, Jaume Sabaté Quixal fou el propietari primerer, i segons ell; "mi idea era hacer una ciudad subterranea en pleno centro. Tiendas, bares, cines, todo muy bien arreglado. Muy bien iluminado y decorado. El proyecto significaba enlazar la plaza de Cataluña con la de Urquinaona... y ya ve..., la cosa quedó en una pasillo que no va a ninguna parte"
"La Avenida de la Luz fueron unas galerías comerciales de más de 2.000 metros cuadrados nacidas en 1941 durante la oscura posguerra para deslumbrar a los barceloneses con sus luces de neón, sus joyerías, sus 'boutiques', sus bares y sus pequeñas tiendas de electrodomésticos que prometían un futuro mejor. El ayuntamiento franquista le concedió, por el éxito de visitas, la categoría de Atracción Turística en 1949." (article de "El Periodico" del 20/10/2017 "Los fantasmas de la Avenida de la Luz")
"El nombre de la Avenida de la Luz era bien intencionado y no solo por la modernidad lumínica que exhibía. "El proyecto contó con el apoyo de Barcelona Traction, conocida popularmente como La Canadiense, que era el principal grupo eléctrico de Catalunya a principios de los años 40. La compañía quería incrementar el consumo de esta energía en los hogares. Por ello muchas tiendas promocionaban pequeños electrodomésticos como las máquinas de coser", señala Marina." (article de "El Periodico" del 20/10/2017 "Los fantasmas de la Avenida de la Luz")
Inclús s´hi pot trobar l´entrada de l´antic cinema Avinguda, que va acavar essent cinema X. Les imatges que encara queden dels locals entaforats a dins d´aquest tub, estaven tots somiats d´or i portats i servits personatges molt curiosos. Lloc a on les olors dels "barquillos", el sexe i la perfum, eren tan pal.lesos que fins i tot encara enmalgamen els records de milers de barcelonins, entre ells el Loquillo, que va passar la seva joventut del Clot als voltants de la Universitat Central de la plaça Urquinaona.
Avenida de la luz,
no me mires con piedad,
voy cegado por la luz
de mi libre soledad.
Y nunca fue bella la derrota,
asi como alguien la quiso pintar
y tus problemas
no importan a nadie,
ni a ti te importan los de los demas
Un d´aquest personatges curiosos era el "Bon", Un caricaturista de la vella escola que va voltar per tota Espanya amb el seu carruatge fent caricatures i dibuixos costumbristes, com un venedor ambulant. Una vegada cansat de ser un rodamón va llogar un comerç a l´Avinguda de la Llum a sota de la plaça Catalunya, allà el "Bon" va seguir rebent incondicionals i dibuixant com un artista arraconat per la vida, amb el sostre entaforat a l´entrada del carromat atrotinat que l´havia fet conèixer tota Espanya.
Al voltant d´aquest lloc, tenim també històries com el café de la "Maison Dorée", célebre pel seu luxe, la seva porta giratòria i les seves sales per menjars burgesos, i el te de les cinc, que va voler aprofitar l´empressari tèxtil Camll Fabra (Fabra i Coats), per donar el primer ball d´honor en lloc públic. El seu competidor va ser el "Cafe Royal", qual propietari, del qual ara parlaré, va ser president del Barça.
http://barcelofilia.blogspot.com/2015/12/restaurant-cafe-royal-rambla-dels.html
http://barcelofilia.blogspot.com/2014/10/maison-doree-cafe-restaurant-placa.html
http://barcelofilia.blogspot.com/2015/12/restaurant-cafe-royal-rambla-dels.html
http://barcelofilia.blogspot.com/2014/10/maison-doree-cafe-restaurant-placa.html
l´empressari Esteve Sala i Canadell, primer propietari del quiosc de Canaletes i després del bar Canaletas (1916-1982), que li va fer la competéncia just al davant, feia clientel.la quan la segona edició del diari "La Rambla" aplegava al voltant a tots els cules del camp de les Corts, des del 1922, i precisament, l´editor del diari Josep Sunyol i Garriga, també president del Barça després de Esteve Sala al 1935, era el que li feia cara i creu al club esportiu creat al costat de la Rambla, en el gimnàs que frequentava el seu fundador Joan Gamper.
quiosc
diari de les Rambles i segona edició premsa esportiva
Altres recintes van ser circs equestres, amb portalades de fusta, quioscos de beguda, com "La Pajarera", o petites construccions de fusta que disposaven d´un mirador-terrassa en la part superior i que a la planta baixa inferior, permetia visionar algún passi de pel.lícula muda de corta durada.
