Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 3 de desembre del 2017

el Pont de la Salut de Sabadell i el seu patrimoni

planta del lloc al que dedico aquest post, Riu Ripoll i accés dret al pont de la Salut

pont de la Salut a finals segle XIX
amb el molí d´en Torrella encara dret

mateixa foto en l´actualitat



La vall del riu Ripoll al seu pas pel costat de la ciutat de Sabadell es un tall ample i profund, amb el pont de meitat segle XIX que destaca cusin les dues ribes.  El pont de la Salut es va construir per portar la gent de Sabadell a la riba esquerra que ocupa l´antic Santuari de la Salut, ja bastit en època alt medieval per honorar la Verge que va guarir la ciutat de les pestes de l´època. 

L´Aplec esdevé des d´aquells temps, i va enfortir-se als anys 80´s reconstruïnt parets i torres del que ja era, per aquells temps, una de les seus restanyadores de miracles més importants del Vallés occidental.

façana sud

Verge marinera exterior

campanar modernista

façana oest


Com a patrimoni de riu tenim els molins i fàbriques de resclosa més antigues i noves de la ciutat, ja que la torre d´aigua de l´ingenyer Francesc Izard, el sr. Lluis Homs i Josep Renom, arquitectes del formigó armat, no va arribar fins el 1916, aigua que abastia el nou barri fabril endegat per aquells llavors. I el molí de Torrella es datat del segle XII, de quan la llana encara servia per vestir, i la gent no havia arribat a les indies, per conèixer el cotó i les indianes. 

ruines del molí d´en Torrella


També tenim la caseta de l´aigua, que a la part baixa del riu proveeix les canonades del dipòsit colgat a més de 50 metres per sobre, i la torre d´aigua, justament a dal del tallat, amb accés just a l´entrada del pont pel c. de Pelai Briz, construida per abastir aigua a mes de 5 pisos d´alçada, tota feta en formigó i ferro, té escut i escala de cargol per pujar, a més d´un mirador i un dipòsit de 293.50 m3 

torre de 16 metres d´alçada


escala interior


De tots els edificis patrimonials els que més imprompta al territori van deixar van ser les fàbriques de riu i aprest, "Buxó Nou" i "Moli Xic", maques reminiscències de la tradició tèxtil sabadellenca al fons de la vall, una amb presència encara reconstruida, la dels 4 germans fills de l´alcalde Josep Buxó i Valls, que van voler fer empreneduria conjunta.  I l´altre, dedicada en principi a molí paperer al segle XVIII, i després a l´aprest de teixit.

Artextil

fàbrica Buxó

Per acabar d´adobar un ric patrimoni paisatgistic industrial al voltant d´aquest maco racó de riu, parlaré de la fàbrica "Artextil", ara mateix en procés de reconversió, de la que sembla es salvarà la xemeneia, majestuosa a dalt del tallat dret del riu, i la meitat sud del complex, dedicat a serveis en un futur, mentre que l´altre part, ja construida el 1941 pel Santiago Cassulleras, serà convertida en un complexe de viviendes de 10 pisos d´alçada, amb parcs i jardins i testimonis memorials del que va ser una de les principals tèxtils llaneres modernes de la gran ciutat de Sabadell.

diumenge, 12 de novembre del 2017

La plaça de l´Angel

Hi han dies que baixo amb el cotxe fins a la Ronda St. Pere, aparco en bateria al costat dels negocis dels majoristes xinesos i m´endinso pels carrers del barri de Sant Pere camí de la feina al c. Boqueria, a l´altra banda de la Via Laietana.

Faig una ziga.zaga màgica, com tots els camins que porten d´una banda a altra d´aquesta ciutat plena de secrets i contes sorprenents, una ziga.zaga que passa per davant del BAR ANDORRA, un dels que tenen més història, al carrer st. Pere mes Alt, nº 74, tombo després cap a St Pere mitjà pel c. de la Victoria, passant per davant de la capelleta a la paret de la Mare de Deu, després baixo pel c. d´en Mònec a visitar al recepcionista del "Musik Boutique", i més tard faig servir el carrer de la primera CLAVEGUERA de Barcelona, el c. dels Mestres Casals i Martorell, per sortir a l´avinguda del mercat de Sta. Caterina, una vegada passades les parets baixes que van quedar com a barricada-record de la guerra que van sostenir els veïns contra el parking del FORAT DE LA VERGONYA .  Ara ja hi arribo al c. Carders per un carreró molt típic de principis segle XVIII, el d´en Tarrós,  a on trobo el BAR DE LA BONA SORT, el que queda de l´antic hostal on treballà la MARIETA DE L´ULL VIU, i faig camí cap a la plaça de la Palla fent servir el c. Carders, carrer de sortida medieval de la ciutat cap a França, a on encara trobem la capella-hospital de MARCUS.  A la pl. de la Palla es a on va viure el SANTET del cementiri del Poble Nou, nen miracle que endevinava i treballava a les galeries "El Siglo" del c. Pelai.

antic hostal de la Bona Sort


sobre el Santet
http://www.barcelonadiferente.es/2013/04/santet-poblenou.html

sobre la resurrecció de l´Andorra el 2012
http://www.elperiodico.com/es/barcelona/20120514/y-el-andorra-resucito-1781983

Un molt bon reportatge sobre la luita dels veïns del barri de St. Pere entre 2000 i 2003
https://archive.org/details/Forat

Sobre la història del bar Trole
http://enarchenhologos.blogspot.com.es/2014/10/la-boite-del-trole.html


El final del camí, com sempre, sirà  la pl. DE L´ANGEL....., de la història de la plaça va aquest post.

També faig sovint una variant d´aquest camí, buscant les vistes de l´Arc de Triomf, passo a fer una ullada a l´escultura misteriosa de la dona amb el mocador que hi va tenir relació amb el nostre president Companys, davallo fins més avall del bar TROLEY, amb història de discoteca consentida dels anys 50´s, tombo pel c. del Rec i passo per davant del nou hotel que tapa les restes trobades fa dos anys del camí d´aigua de Montcada, baixo cap al sud pel c. de les Basses de St. Pere, fins a la pl. St. Agustí Vell, a on de vegades faig una canya de cervesa rodejat de les fotos de boxejadors i del lleó del sr. Gener, posades a la paret del bar MUNDIAL, i camino després pel c. dels Carders, antic gremi medieval, fins la pl. de la Palla.


bar Mundial


Són dos extrems del mateix fil, dos extrems de fil que s´ajunten i porten al mateix lloc casualment, un lloc tant ple de reencontres que fan d´ell un vortex màgic d´aquesta ciutat apassionant.

La plaça de l´Angel.

-L´antic mercadal de les afores de muralla al segle XVII, segon diu l´Enric H. March, el sr. Enarchenblog i Bereshit al post que hi enganxo a continuació.

"La primera menció d’aquest mercat fora del portal és de 989. L’activitat inicial va ser la venda de productes del camp, artesanals, bestiar i fins hi tot esclaus. L’aparició d’obradors, carnisseries i d’un escorxador va acabar donant forma de plaça a l’indret. A principis de segle XIV l’espai del mercat es va quedar petit i la venda es va especialitzar i dispersar per altres llocs propers que avui sobreviuen en la toponímia urbana: les places i els carrers de l’Oli, de la Llana o Semoleres, en part desapareguts per l’obertura de la Via Laietana (1908-1913).

El Mercadal es va especialitzar en la venda de cereals, moment en què va passar a anomenar-se plaça del Blat,......

La plaça es va engrandir el 1351 enderrocant cases i envans i s’hi va construir una font (situada a la façana del Gremi de Mercers, al costat dret de la Baixada de la Llet, desapareguda quan es va obrir el carrer de Jaume I). Aquesta és la que es considera la primera reforma urbana de Barcelona (2),.....

Segons Amades, a finals del segle XVIII encara s’hi feia mercat i detalla amb precisió que hi havia setze parades d’hortolans i revenedors de fruita al voltant del monument de l’Àngel, que aleshores presidia la plaça, i vuit entre els carrers del Mill i de la Bòria, sis taules de llet en aquest mateix carrer i tres floristes a la paret de la presó."
-Sabieu que a la plaça de l´Angel hi va haver una figura al mig, que recordava el pas pel lloc del cos de la nostra patrona, la SANTA EULÀLIA que havia de dormir a la Catedral aquella nit, i que per no fer-ho inmaculada, per mancar-li una falange del dit del peu, va quedar clavada al terra amb el seu taüt fins que el clergue malfactor va confessar el seu pecat i va retornar la reliquia.  L´antiga escultura de principis del XVII, ara la trobem a dalt l´edifici "Calicó", a la mateixa plaça, en una fornícula, amb la creu clavada al front alliberant el centre pel tràfic de tartanes i galeres de de començaments del XIX  .

-Aqui teniem un portal de la muralla romana i després medieval, per on va entrar el rei Almansor, conqueridor de Barcelona, que estava conectat amb la presó, i per on sortien els presos camí del seu cami d´expiació a llom de la mula, lligats per ser apedregats i fuetejats,  que continuava pel c. Boira, el que s´en deia "ANAR BOIRA AVALL".  Allà mateix tenim una altra història maca que parla de l´empresonament d´una dida que havia sigut acusada de robar uns coberts de plata, i que quan feia la boira avall, va ser exculpada per l´aparició de la cuca que els havia robat entrant per la finestra de la casa.


antic portal medieval de la pl. de l´Àngel


-Tenim la història del BARRI PERDUT, el barri de Sant Roc, que va desaparèixer a començaments de segle passat a cop de talonari, i que va deixar sense casa a moltíssima gent humil que vivia del comerç, i de la feina al voltant dels gremis de la ciutat, també de carreters i hostals de viatge, i amb la història més antiga de la ciutat, moltes de les cases que s´hi van enderrocar eren gòtiques, i alguna amb pati renaixentista.  La història d´aquest barri orgullós, que encara presumeix, cada diada 14 d´agost, diada de Sant Roc, de tenir les festes patronals més antigues de Barcelona, celebrades ja 428 edicions quasi ininterrompudament.   Del nostre Sant benefactor, no propi barceloní, Sant Roc, dir  que hi te la seva capella al costat de la porta romana de la catedral, i que va arribar a Barcelona, des de França, per guarir-nos de la pesta, quedant malalt ell a les portes de la ciutat, tan sols el va cuidar un goset que li portava a la boca un panet per menjar cada dia.  Aquest barri tenia carrers tan típics com el de Filateres, Tapineria, de les Tres Voltes, de la Corribia, hi havia l´esglèsia de Santa Marta, al qual enterrament d´una reina van anar altres tres ja desposeïedes, i va viure el JOSEP MARIA DE SEGARRA, al c. Mercaders, notable escriptor i passejador de l´Ateneu Barcelonés al c. Santa Anna,


hostals de viatge

església de Santa Marta


Sant Roc


Tot va ser canviat per deixar lloc a la nostra, des de llavors, condemnada Via Laietana, sempre rodejada de problemes de trànsic i corredises.

https://www.youtube.com/watch?v=xujlRjM2SJM

-Al subsol passa la xarxa de túnels més antiga de la ciutat, la xarxa de metro inaugurada el 1924 des de Lesseps, i que aprofità l´excavació endegada a l´urbanitzar el carrer a partir del 1911.  Com a dada per acabar el punt, dir que encara es conserva  una mica més avall l´estació de CORREUS, una de les últimes fantasmes de la xarxa barcelonina.

foto propietat de la Rosa Franco Mendoza (al peu del trípode)


A la zona alta d´aquesta part de la xarxa de transport, l´estació de Passeig de Gràcia de la linia groga, com a dada curiosa, encara es pot veure a dins del tunel una paret, en el sentit d´arribada a l´estació des de Urquinaona, que segons he llegit guarda a la part de sota una altra via de la linia verda.  En el seus inicis aquest tram funcionava en by-pass, amb dos vies per sentit (sentit Aragó-Catalunya i sentit Aragó-Urquinaona), s´hi donava pas alternatiu per baixar per la Rambla i després per la Via Laietana el seguent tren.  Una vegada desdoblat el tram en dos linies diferents, les linies 3 i 4 actuals, encara es va aprofitar el calaix fet per compartir dos trams de vies en sentit vertical i aprofitar millor el tunel antic.

-Dels edificis dir que antigament, inaugurat el 1925 i perdut el 1929, just al davant de la plaça, hi va existir la casa "BANÚS I MORATÓ", una casa comercial amb productes vinguts d´Amèrica i d´importació, dificils de trobar a la resta de la ciutat.  Especialitzats en drogues i perfumeria, que era el millor lloc a començaments de segle, per anar a comprar regals.

"Banús i Morató"


-També va tenir construida, com a segona seu, el GREMI DE CALDERERS de la ciutat, després
d´haver estat al c. Beat Simó, darrera l´esglèsia de Sant Jaume al c. Ferran.  El gremi de calderers tenia un símbol característic propi a la façana, que era una decoració propia en forma d´arc sostentat a sobre de la finestra del primer pis, una mena d´arc de Sant Martí en relleu, que guardava a sota un parell de figures i un escut.  També les finestres centrals del primer i segón pis, amb vistes des de la plaça de l´Angel, estaven enmarcades per columnes en relleu i "arquitrabes" avançats.  Ara aquesta decoració resta impostada en un edifici restaurat de la pl. de Sant Felip Neri.  Als anys 50´s també va estar col.locada a la façana d´un edifici d´ús municipal a la part alta del carrer Gran de Gràcia.  O sigui un dels edificis més treslladats de la ciutat, juntament amb la font d´en Ceres, ara posada al mig de l´Avinguda de l´Estadi a Montjuic.


el Gremi de Calderers en la cantonada,
a la façana de la esquerra.




 detall de la façana i les finestres del 1er i 2on pis









Tenim història de l´edifici del Bracafé, construït per l´insigne Enric Sagnier, al 1918, la CASA TOMAS RECOLONS I LLADÓ (propietaris tèxtils cotoners a Ribes, Granollers)




Altra edifici desaparegut va ser el de la PAPERERA ESPANYOLA, construida el 1918, fins l´època de la República, que va servir de seu a la paperera més important d´aquells anys amb seu principal a Bilbao, i fàbrica al Prat.

aquest edifici estava rematat amb un templet molt
maco just a la cantonada que ensenya la foto,
visible en la foto de més a dalt.


Tenim també a prop .......

-La casa a on va morir el nostre Sant més famós, ST. JOSEP ORIOL, el c. Dagueria.

-La casa PADELLÀS, casa gòtica treslladada pedra a pedra des del darrera de la casa Cambó, al costat del mercat de Santa Caterina, per poder encabir el Museu d´Història de la Ciutat, acabat en època de Franco i impulsat per la Mancomunitat de Catalunya, juntament amb l´Institut d´Estudis Catalans, en el seu projecte de salvaguardar la cultura i la història catalana.  

-La plaça a on van viure els nostres reis catalans, la pl. del Rei, amb el seu PALAU REIAL i el Saló del Tinell, les restes romanes al sobsol, i la capella de Santa Àgata.



divendres, 27 d’octubre del 2017

El Pavelló de la Republica del 37 i la seva reconstrucció a BCN el 92.

Per introduir el tema tan sols dir que aquest Pavelló, humil i tècnicament modest, tan sols enriquit amb els seus acabats i el seu interior diàfan, va voler ser el clam que necessitava la nostra IIª República per mostrar-se al món en una Expo Internacional que mostrava al món el neixement del feixisme i el creixement de les potències més tiràniques que han viscut, i viuen, en època moderna a Europa.

https://www.pinterest.co.uk/pin/384213411932814950/





Josep Renau, com a comissari, va saber portar al Trocadero de Paris, al costat de la tour Eiffel i el Sena, les millors obres, dels millors artistes moderns que han viscut i treballat al nostre pais, perquè esperonesin les mentalitats dels Europeus en temps que la nostra gent estava patint l´avanç de les politiques de dretes extremistes, en primera pell i per primera vegada al món, a la vegada que eren castigats sistemàticament amb els primers bombardetjos aeris de la història bèlica.

El Guernika el va pensar Picasso per ser exposat per primera vegada en una de les parets exteriors del Pavelló, després ja sabeu que fins que va arribar el 1981 al Reina Sofia de Madrid van passar més de anys 40 anys, per desig de l´artista, que va estar exposat al MOMA de Nova York.










una primera versió pintada a sobre



Obres, com "La Montserrat", de l´artista Julio Gonzalez, també va estar exposada a l´exterior del mateix essent una escultura simbòlica expressiva, com eren els cartells republicans de guerra, o el toro d´Osborne (en altre tema publicitari), reclam del sofriment del poble en grau altíssim, mai una obra ha sabut explicar com aquesta el que es un clam de sofriment, tal vegada podria ser comparable al "Crit" de Munch, o la obra de Goya.

Apart del contingut, aquest post neix per parlar del continent, ja que fa uns dies vaig poder gaudir de les explicacions d´un dels seus arquitectes, si, dic bé, un dels seus arquitectes vius, l´ Antoni Ubach, continuador de l´obra de Lacasa i Sert l´any 92 amb motiu de la reconstrucció del pavelló per les Olimpiades al barri d´Horta-Guinardó de BCN.

Imaginem un paratge a les afores de la ciutat, en altres temps rodejat de camps de conreu de vinya i cereal, un paratge poblat des de temps dels romans, bucòlic i fèrtil, i un projecte de reconstrucció de quelcom artificial, pensat per passar i veure sense deixar emprenta, un lloc que tan sols podia aportar com a semblança del que va ser el lloc, un pati obert, fresc i mediterrani, que allà a l´orilla del Sena va ser lloc de projeccions i reflexions sobre la guerra i l´Art Espanyol. Això es el que dona el barri d´Horta al Pavelló com a record de la seva antiga parada al costat de la Tour Eiffel.

Allà s´hi va haver d´aixecar un paral.lelepipede de ferro, cobert de tancaments lleugers, perfils IPN i celosia de fusta i vidre, record de l´encarregat al GATPAC, als arquitectes Lluis Lacasa i Josep Lluis Sert, pel Govern de la República en guerra contra els colpistes falangistes, dins de l´any 37.

El recorrregut es va respectar fins que va arribar la biblioteca de la universitat, amb els mateixos passos, entrada des del pati, per la seva pròpia porta, amb la troballa del Guernika en primer pla i la font de mercuri del Calders, pujada al segón pis per la rampa, visionat de la publicitat de la Republica en Guerra en el recorregut expositiu particular d´anada i tornada, baixada a primer pis per l´escala del costat est, a on trobaven els visitants el quadre de Miró "El pagés català en rebelia", i  després, a peu pla, les millors obres aportades pels genis de l´art espanyol.  A la sortida, per les escales imperials, la troballa de la escultura de l´Alberto Sánches tancava la perspectiva ja angoixada del visitant.

BunyUel i Frederic Garcia Lorca feia la prosa i la lírica visual complementàries.

L Antoni Ubach, recordava el passat dia 23 d´octubre, com van enfrontar el projecte de reconstrucció racionalista producte de la mentalitat avançada d´uns arquitectes que havien tingut com a mestres de primera mà el membres de la BAUHAUS alemanya, afincada a Weimart i que són els pares de l´arquitectura actual encara.  Un repte com a treball arqueològic que va endegar les decisions curioses que explico a continuació........



Ell mateix ens explicava en to melancòlic el que havia sigut un treball arqueològic de reconstrucció feixug i molt engrescador......

Any 1992, el quadre d´arquitectes Ubach-Espinet-Hernández de Leon es encarregat de fer una reproducció del Pavelló de la República del 37 en conmemoració per les Olimpiades que s´avenen i en un lloc indeterminat dels solars en obres per l´event.

L´estudi s´enfrontà a diferents decisions que havien de propiciar la réplica fidedigne del que va ser l´edifici, amb materials moderns i instal.lacions actualitzades.

Problemes constructius i solucions aportades.

Els pilars que en aquella època eren plaques de ferro enganxades amb roblons i sense soldadura, ara són perfils IPN i el pilar perimetral que va ser tret del projecte per pressions del mateix Picasso perquè estava col.locat just davant de la paret asignada per col.locar el seu Guernika, torna a ser decapitat, per respecte, però amb la gran sort de poder atirantar la jàcena respectiva per un perfil propi en el primer pis.  Se suposa que als anys 30´s, i veient que l´stand duraria uns messos tan sols, no és va corregir la fletxa que podria arribar a tenir la viga.

Un altre tema a resoldre va ser l´aplacat de pedra natural de les parets exteriors, es va escollir pedra calcàrea del Garraf, de les canteres que a principis del segle XX es van explotar.  Per donar l´acabat rugós de la cara vista, es decideix trencar els panots a la mateixa obra per la meitat  a cop de martell.

Altre tema candent per decidir com resoldre, va ser el mosàic del terra, les seves dimensions, uns 40 x 40 cms. feien impossible la seva reproducció seriada amb el material que es creia va servir per confeccionar-los, la toba ceràmica, així ho defensaven les diferents empreses consultades.  Per un testimoni directe del Pavelló al seu emplaçament original, es va saber que el material original no era la toba ceràmica, si no ciment barat, que si permetia les dimensions projectades sense problema.

Altre detall, l´arbre del pati mediterrani a orilles del Sena, que va haver de ser incorporat al projecte per haver de respectar l´arbrat existent a la zona del Trocadero,  Per trobar un que tingués la mateixa doble branca aforquillada, que donava la curiositat que tenia la facultat de deixar passar pel mig la jàcena del pati una vegada acabat el rectangle exterior de projeccions i exposicions a l´aire lliure, va ser trobat al solar del costat de la Torre Jussana, un salze que va servir, una vegada transplantat, la mar de bé al propòsit, per cert ara mateix, aquest arbre ja té una de les dues branques tallades.

El vitralls i els plafons d´Uralita de les parets exteriors, que s´havien de copiar i que ara ja se sabia que eran d´asbest cancerígen, es va trobar la solució d´incorporar uns semblants imitació proporcionats per la mateixa empressa, encara no se sap si la història va ser veritat però no hi havia altra material que donés rèplica i es va acceptar.

Els colors vermells originals de les parets, pintats i repintats, ara mateix ja n´hi ha un que s´ha tornat blanc; els fanals que Sert va saber posar tan bé al pati, amb llum de 100 Watts, copiats i després entesos una vegada aplicats per la seva bona il.luminació; els lucernaris que es van haver de disimular per il.luminar amb llum natural els baixos, no inclósos al projecte original, i que ara es el dipòsit valuós dels cartells republicans de la nova biblioteca del CRAI, col.locats a sota de la escala i els tancaments perimetrals del costat oest; el pati obert amb el seu tendal tot tancat amb celosies lleugeres de fusta  per deixar respirar l´edifici d´una forma ben mediterrania, com volia propiciar en aquella època el GATPAC a la seva arquitectura.  Tot pensat i repensat per un Antoni Ubach, que encara, delerós de tornar a aquell any 92, troba cambiat pel temps i la desinformació a l´hora de fer els retocs de manteniment, en un nou ús massa atapeït, que encara hem de recolzar per ser l´única manera de poder mantenir tan preuat rastre del passat, homenatjat, tanmateix al Princesa Sofia de Madrid, amb la maqueta original i la pel.licula del Buñuel, aquella que es podia veure en aquell pati, quan la Espanya en Guerra estava tan llluny i tan a prop de Paris.


50 anys de metro a Horta




Avui dia 26 d´octubre acaben les sessions de record sobre la història de l´arribada del metro a Horta en el seu 50-é aniversari. 

Van començar per festes del barri a principis de setembre,  amb una conferència propiciada pel Sr. Joan Termes Roig, l´ànima del projecte de record del nostre preuat transport de camí a Bcn, i acaben el proper divendres dia 28 d´octubre, amb una ruta guiada per ell mateix, per l´expo que tenim posada a l´aula d´actes de la biblioteca Can Mariner.  La xerrada aquell dia, perquè veieu el tarannà humà que s´hi han abocat als actes, va convidar el Sr.  Ramon Carbó, president de la associació “Andana Central”, amb el títol “El Metro de Barcelona, el gran desconegut”,  va  aportar una visió humana del metro i la seva voluntat d´ajut als ex-treballadors que tenen encara moltes accions que posar en pràctica per la causa de fer créixer el valor inmaterial dels quasi 90 anys d´història del trans-suburbà. 


curiosa fotografia amb les vies volades sobre el forat del metro a la zona de "els 15"


coberta del tunel al seu pas per davant
de l´antiga seu de l´Ajuntament del barri

baixada i accés al metro a la pl. Eivissa

c. Tajo

respirador davant de l´ambulatori

estació de Sagrera, vestíbul linia 1

estació de Vilapicina, sentit Virrei Amat, any 59
FOTOS CORTESIA DEL SR. JOAN TERMES ROIG.

Va continuar amb les dues expos que posaven prova gràfica de les obres i la gran cicatriu que van obrir les obres als nostres carrers als anys 60´s, una la de la biblioteca Can Mariner, i l´altre al Centre Cívic Matas i Ramis.  La primera més focalitzada en les que van tenir com escenaris el propis carrers d´Horta, i la segona més en general, amb material cedit per la Fundació TMB, amb palanques de comandament, plaques record i maquinària expendedora, a més del famós vial que va desenterrar l´arranjament de la plaça Eivissa fa tres anys i mig, i que feia servir el nostre benvolgut tramvia 46, de Horta a Pl. Urquinaona.

També per festes, el primer diumenge, va venir a visitar-nos, al centre mateix de la plaça Eivissa, el bus F, que va tornar a fer el trajecte de Pl. Catedral a Horta després de la Guerra Civil (el nostre mític bus número 19, més actualment),  El Sr. Joan va poder preparar un visionat del seu fons de fotogràfies de transport al barri (+ de 10.000 en el seu fons personal), posat en una pantalla al mateix interior de la carlinga, en el lloc del volant.  El bus, el cotxe 410, un modelo Aclo Regent Mark III en estado original.







Per acabar, el dia 18 va haver-hi una conferència a la biblio sobre metros automàtics, posada en escena pel Ramon Malla, i avui dia 26, una propiaciada pel Sr. Mario Armengol, director de patrimoni de la fundació TMB , en la que s´ha parlat del passat del transport al barri; de la Companyia Roca, que pujava gent de Bcn al Coll, i de la Companyia Casas, per fer el trajecte de Horta a Sant Gervasi i Vallcarca.  Ens ha parlat d´omnibusos, del tramvia de vapor de la Sagrera, i del tramvia 46.  De com les bugaderes havien de baixar en carro els dilluns al Passeig de Gràcia a agafar roba bruta, de les cotxeres de Borbó, del futur de les estacions i del material mòbil del metro barcelonés, començant per les series 600´s i acabant per les 2000´s.  De la unió dels dos projectes de tunel, la inia 2 i la 5 per poder pùjar el metro fins a Vilapicina l´any 59, i per fi a Horta el 1967, aquest anys 50 que fan....

Una bona ocasió per preguntar al Sr. Joan pel futur de la escultura sobre el nostre tramvia 46, que es volia fer a la plaça Eivissa, o al començament del c. Fulton, i que segurament, quan hagin diners a l´Ajuntament,  arribarà per fer record del nostre benvolgut tramvia de vapor a la Sagrera, i de l´ultim tramvia que pujà a Horta, el del lloro del Quimet.

dilluns, 16 d’octubre del 2017

Torre d´en Malla, Parets, museus per mostrar grans troballes culturals

Una idea va venir-me al cap el passat cap de setmana dedicat per molts municipis d´arreu Europa a la valorització del seu patrimoni estimat, les dites Jornades de Patrimoni Europeu.

El dia en questió vam acceptar la invitació de l´Ajuntament de Parets del Vallés per visitar la Torre de´n Malla a les afores de la ciutat i en el camí romà que anava cap a Roma, la famosa Via Augusta, fortificada per defensar el viatge de peregrins dels atacs dels pobles "bàrbars".




foto cortesia del blog "la colla dels dimecres"



A l´arribar en cotxe a l´alçada del paratge a on es troba el monument la impressió va ser espectacular; es tracta d´un magnífic mas fortificat, encimbellat a dalt d´una rasant envoltada de camp de cereal, llaurada i a punt per posar llavor encara per aquestes dates, envoltada de camps en guaret i al mig d´una plana verda inmensa entre els terminis municipals de Parets i Mollet del Vallés.

El mas es impressionant, amb dos torres als cantons sud-est i sud-oest, que la fan senyorial i temuda.  Tota ella de pedra de diferents canteres, refeta i encara dempeus.  Amb la seva capella, els seus rebosts, el pou, la era, la seva porta adovellada, els finestrals gòtics de la torre sud-est.

Vam arribar una mica tard, si voleu trobar-la heu d´anar amb molta atenció, perquè tan sols hi han dos camins que porten allà, un des del costat de Mollet, a la sortida cap a Granollers per la nacional, i un altre des de Parets, una mica amagat des del centre de la població, i la guia, com deia, ja estava portant la visita pel front de la capella, que no podia ensenyar perquè la propietat era privada...., la gent preguntava si es que els amos no deixaven visitar-la per egoisme, sense fer resó d´aquesta paraula, a lo qual la noia  empatitzava tot dient; "els amos són de molt bell antuvi, i la propietat de l´Incasol, no es afí a fer visites guiades, a més els amos són els veritables propietaris del mas i no són partidaris de deixar passar a dintre casa seva".

Vaig veure la contradicció de seguida; un bé patrimonial de primer ordre per la ciutat, que es de propietat privada i que, però, encara es dedica a l´activitat ancestral a la qual es va consagrar.  Això tan sols pot significar dues coses.

-L´anhel per part d´alguns de recuperar-la per Parets i evitar que es perdi o es desmunti pedra a pedra, o que caigui de vella.

-El tancament dels propietaris actuals per mantenir una propietat i un be inmoble pel patrimoni de la familia.

La solució es ben senzilla, i grata per totes les parts, si senyor!!; molt bé, cuidin vostés la masia, però per un suposat futur d´abandonament per manca de recursos, cuidin i no modifiquin l´estructura  del mas.

Mentrestant, s´hauria de posar un petit museu obert els caps de setmana, just al costat del mas, o a l´entrada del camí, per posar un guia que doni suport a les explicacions dels murals gràfics explicatius de la història del mas i faci una petita guia als voltants de l´edifici, interessant als propietaris en tenir aquella gent puntual el voltant, que pugui comprar els seus productes i posi en valor per la ciutat tan meravellós tresor cultural.

Petits museus per patrimonialitzar i posar en valor per la població la història, bastits al costat dels llocs històrics o bens patrimonials, llocs fixos o desmuntables (faristols o tendals de campanya, dona igual), per parlar d´aniversari de fets, per jaciments arqueològics o per reclamar restes amagades al subsol de les nostres ciutats. Tot posat per Ajuntaments o Associacions Patrimonials,

foto cortesia del sr. joan Termes Roig
presa al centre Matas i Ramis de BCN
amb motiu de la celebració del 50 ani
de l´arribada del metro a Horta


Els MUHBA repartits per la ciutat de Barcelona sirian un bon exemple.  El MUHBA del Call del barri Gòtic, a la placeta Manel Ribé, amagat al mig de la ciutat vella, i que rep visites de turistes jueus que estàn de pas per BCN, a més de la gent encuriosida de Barcelona, o també els Centres d´Interpretació de la muntanya de Collserola, amb info puntual de la riquesa de l´entorn natural de la nostra benvolguda muntanya.

També aplicable la idea a la reclamació de les restes del Canal de la Infanta al seu pas pel territori del Baix Llobregat, projecte que encara resta viu a les ments dels associats a Perseu, El Centre d´Estudis Comarcals, o les associacions patrimonials de Molins de Rei, Cornellà, o Sant Feliu. 

L´exemple efectiu està molt clar, tenim encara un pontet rehabilitat al costat del parc de la Remunta, amb la llera marcada per sota del pas del Canal, que ara mateix ningú, que no sàpiga la seva història, sap reconèixer, doncs posem un petit tendal els primers diumenges de mes, per atreure gent i explicar in situ la seva història peculiar.

O la gent de Cornellà, fer lo mateix a la entrada de la fàbrica de cartró, amb roda de moli moguda per l´aigua del Canal, o la gent de Molins al costat de la seva biblioteca nova i flamant la Ferrer i Mora.

Petits museus, barats i fàcils de mantindre, que facin feina i guardin la nostra història puntual al mateix lloc a on es troba., que em dieu??