Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 1 de desembre de 2014

Can Figuerola, "la casa que no encabia al seu lloc"



Molt s´ha escrit a internet sobre la història i miracles d´aquesta casa que sembla que no estigui feta per estar allà a on hi és.  Si us acosteu pujant pel carrer Judea, que es el carrer al que dona entrada principal l´Hospital de Sant Rafael, veureu que entreu en un barri del nord de la ciutat que és el barri de Sant Genís dels Agudells, antic nucli medieval del costat més proper a Collserola.   Veureu com està fet d´edificis alts, i que només el fan servir els seus propietaris per dormir, els negocis són els justos, restaurants, bars, panaderies i supermercats per abastir aquesta població, però de fàbriques i negocis accessoris no n´hi han.  Després si us acosteu pel carrer que surt a l´esquerra una mica més amunt de l´Hospital, trobareu la casa al darrera d´un d´aquests edificis, es la casa que va donar morada a l´inventor de la peseta...., si, el que escolteu!!!, però això no es lo més important.  Va ser i es, una casa feta per abastir la imaginació dels seus veïns.



Can Figuerola va ser construida com a casa pairal allà pels volts del 1470, i d´ella diuen que al cap dels anys venia el bandoler Serrallonga a escapolir-se pel tunel que hi té foradat al seu soterrani, de les forces de l´ordre enviades pel rei Felip IV per empaitar-lo, i que per allà trobava sortida cap al port...., increible!!.  També hi han llegendes que parlen de que la seva catacumba hi te restes paleocristianes.   Diuen que el tunel era lloc de refugi durant la Guerra Civil, diuen que....  Pero bueno, això ho deixarem a la imaginació tot-poderosa de cadascú, que faci la seva feina, veritat?

Lo cert es que una casa amb aquesta decoració neogòtica, amb tot tipus de detalls i tan estranya dintre d´un barri tan modern, no podia deixar indiferent a ningú, i la saga dels pintors Palmero la va adoptar com a morada a Barcelona.  La dinastia Palmero la va comprar als anys 70´s, essent ells d´origen de Ciutat Real, de prop de la Cort, a on l´avi de la familia va pintar personatges de la monarquia, essent l´últim pintor Reial.   Ara la casa esta habitada per la tercera dinastia de pintors, l´ALFREDO PALMERO, es un jove d´uns 40 anys, que fa un tipus de pintura colorista, amb molt d´estil propi, centrat en personatges, dones reials, amb vestits imaginatius i inversemblants, que hi tenen inspiració en les antigues corts medievals.  També es un expert pintor equestre, molt valorat per la gent dels paisos àrabs, i que hi te molt bon futur, encara que lluny dels circuits habituals de venda d´obres art,



http://www.alfredopalmero.es/es/alfredo-palmero/

El seu pare, tractant d´art, ens va fer de cicerone la primera vegada que vam anar a visitar el museu, i aquest també es bon exemple de la segona generació de pintors i rendeix homenatge a la seva tradició.  Es ell qui va fer la rehabilitació del casalot, i la veritat es que va respectar amb molt de carinyo tot el que significava aquest lloc per la història de l´indret.

El museu es meravellós i es pot fer visita si truqueu com s´explica en un dels post que hi he enganxat a sota.  El mateix mestre Alfredo us ho ensenyarà tot amb molt de gust, ja que es casa seva actualment, i taller d´obra, veureu els seus quadres magestuosos de cavalls i menines, a més de tot el llegat familiar de la familia, amb quadres històrics, Quixots i personatges d`època.  També destaquen els seus escuts, un d´ells portat de l´antiga esglèsia de  Sant Jeroni, que ensenyoreja tota la contrada fa segles, i que va donar nom al mont que tenia darrera, tibi-dabo, "et donaré".

Al seu altre museu d´Almodovar del Campo, la seva casa familiar natal, també hi tenen un gran museu que queda pendent de visitar quan anem cap aquelles contrades del centre de la península.

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/districtes-de-bcn/una-masia-que-alberga-art-tunel-secret-1156378

http://www.mrafeldurany.com/04passejadesculturals/22_Palmer_Heures/00/CFM.pdf

http://www.bcn.cat/horta-guinardo/rutes/8-13.shtml

http://blocs.xtec.cat/passejantperbarcelona/museu-palmero/

http://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_d%27Horta-Guinard%C3%B3





dijous, 27 de novembre de 2014

De com es va gestar el Tibidabo i Vallvidrera.



“A finals del segle XIX Salvador Andreu i Grau (Barcelona 1841-1928) havia tingut un èxit notable en els negocis a partir de la bona acceptació del productes de la seva indústria farmacèutica, fet que el va impulsar a tirar endavant diverses operacions relacionades amb la construcció i l’urbanisme. Des de la participació en la reconstrucció del Liceu fins a l’adquisició de finques, Andreu va acabar essent propietari d’un centenar d’immobles i president de l’Associació de Propietaris de l’Esquerra de l’Eixample.

D’altra banda, la seva activitat com a promotor de les arts propiciava que sovintegessin les vetllades socials i artístiques en el seu domicili.  Casualment va ser arran d’una vetllada musical a casa seva que un convidat va anunciar al Dr.Andreu que la seva família tenia la intenció de vendre una gran finca coneguda amb el nom de Can Gomis o el Frare Blanch. La finca s’estenia des del que avui és el passeig de Sant Gervasi fins al cim del Tibidabo”.

Així s´inicia un apartat del pdf que l´Ajuntament de BCN va dedicar al dr. Andreu en el seu “Itinerari pel Tibidabo”, de Josep Darné, i que podeu consultar al link seguent.


Doncs seguim, el 1900 va començar, com ja hem vist, la seva andadura la S.A. Tibidabo, encarregada i constituida pel Dr. Andreu  que havia de fer realitat la urbanització del cim de la muntanya dita fins aleshores com a Puig de l´Àliga.  El primer que es va fer va ser construir la part baixa del terreny, que havia de pujar, construint i creant màgiques propostes arquitectòniques pagades per particulars vinguts de la classe burguesa, fins al cim de més de 500 metres.  Eren aquestes casetes impressionants a la mateixa avinguda Tibidabo.

Us mostraré algunes fotos perquè veieu com se les gastaven aquells, veritablement rics catalans, que volien viure fora muralla i a prop de l´aire net del nord de Barcelona.

-Casa “La Tamarita”

http://www.sitiosdebarcelona.net/2012/04/fundacion-blanquerna/

-“La Rotonda” (hotel de la nova urbanització)

http://totbarcelona.blogspot.com.es/2010/10/el-hotel-metropolitan.html


-casa del Sr. Peris Mencheta (estudis de doblatge “La Voz de España”).



-casa Dr. Robert, embaixada Rusia durant la guerra

El arquitecto Enric Sagnier construyó, en 1926, muchos de los palacios y casas majestuosos de la avenida Tibidabo. Fue por encargo de Salvador Andreu i Grau, farmacéutico e inventor de las pastillas que recibirían su nombre.

Fue al inicio de la Guerra Civil cuando la casa del Dr. Andreu se convirtió en la sede del Consulado de la Unión Soviética que, hasta aquel momento, estaba instalada en el Hotel Majestic.

http://www.enricsagnier.com/obras-en-barcelona/casa-el-pinar/



-torre Ignasi Portabella (Enric Sagnier)




http://www.sitiosdebarcelona.net/2011/12/torre-ignaci-portabella/

-casa Roviralta (“El Frare Blanc”) (Rubió i Bellver)


-casa Fornells

Habitatge unifamiliar de 1903, obra de l'arquitecte Joan Rubió i Bellver, que, per l'època en què va ser construït i pels materials i elements formals, hem de qualificar com a modernista amb unes façanes de forta influència medievalista.
Popularment coneguda com "la mona de pasqua" aquesta casa va ser una de les primeres de la urbanització del Tibidabo. El treball del projecte en planta es resol de manera senzilla, col-locant espais rectangulars un al cantó del l'altre, sense passadissos. Aquests rectangles quan es treballen en secció aconsegueixen gran riquesa especial tant per l'ús de terrasses com per la pèrdua de superficie en planta que es va produint a mesura que es pugen els pisos. L'edifici es corona amb la torre mirador que comença en els dos quadrats que són els balcons del primer pis.



-casa Evarist Arnús (“El Pinar) (Enric Sagnier), 

http://somdecarreteraimanta.blogspot.com.es/2011/03/avinguda-del-tibidabo-1.html

Una vegada remuntat el pendent, gràcies a artefactes que es van projectar per fer la pujada més planera, el tramvia blau i el funicular, hi trobem, a part de la casa "El Pinar", que veureu a la vostra esquerra si pujeu la carretera a continuació de l´Avinguda Tibidabo, il.luminada de nit per sobre del "Mirablau", i  que va ser morada d´un veritable prohom de Barcelona, inversor i mecenes de l´art a la ciutat, va ajudar a  pagar el Teatre líric Sala Beethoven al carrer Mallorca, 77, i el hotel Ritz, l´Evarist Arnús....,



i la casa Muntades, de Puig i Cadafalch, al número 48, cantonada Dr. Robert, que recorda molt l´aspecte general de la casa d´Avel.lí Trinxet, desapareguda, al carrer Corcega, 268

 


https://sites.google.com/site/barcelonamodernistaisingular/sarri---sant-gervasi-3/casa-muntadas

També es van planificar jardins públics, com el dissenyat per l´arquitecte Rubió i Tudurí a l alçada del futur Cosmocaixa, en la pujada del tramvia,  asil en aquells anys per a nens cecs de l´arquitecte Josep Domènech i Estapà, anomenat “La font del Racó” (font de l´antiga riera del mateix nom que baixava salvatge abans que urbanitsessin l´avinguda).

http://w110.bcn.cat/portal/site/MediAmbient/menuitem.0d4d06202ea41e13e9c5e9c5a2ef8a0c/?vgnextoid=68ed9ad3f596a210VgnVCM10000074fea8c0RCRD&lang=es_ES

Hi trobem dic, zones d´esbarjo per a burgesos que volien tan sols esser-hi temporades curtes,  construides en el que és ara el barri de Vallvidrera, dins l´altre barri de Sarrià, encara que amb ganes d´Independència real.

Aquest barri es on viuen els "llebrencs", els habitants del cim de la muntanya, orgullosos de ser lluny del brugit del centre de Barcelona.  Aquest barri és una important cruilla de camins de vell antuvi, amb senyors feudals que protegien els seus subdits de la gent que volia conquerir la muntanya, els últims la tropa marroquina del general Franco, que va passar per aquestes contrades i pel costat de Can Maties, la tenda de queviures que hi ha a la carretera en l´encreuament del camí que puja a la Budellera i ve de la carretera de les Aigues, i el camí que baixa al berenador de Vallvidrera i Vil.la Joana.  A baix, el nucli de l´antiga Vallvidrera, s´hi troba l´origen del poble original, al voltant de l´esglèsia de Santa Maria, i el pantà de construcció anterior, mitjans segle XIX, fet per abastir d´aigua Sarrià.  Lloc a on va voler fer arribar la urbanització la Societat Anònima.

El funicular del Tibidabo mereix un paràgraf apart per explicar com en aquells temps encara no s´havien construir molts enginys d´aquest tipus que pugessin a dalt empinats camins de muntanya, el de Montserrat es de l´any 1929, que puja a la Santa. Cova.  Aquest va ser fet, després que l´enginyer Bonaventura Roig i Queralt, que va estudiar els que es feien als Alps Suissos, el dissenyés cap allà l´any 1900, essent inaugurat el 1901.  Amb un camí de més d´un km. amb un pendent màxim del 25%, ara me´n recordo com el senyor Francesc em va explicar com corrien pel costat del camí del funicular entre bardisses quan eren nens que sortien del Carmel i anaven a fer malifetes per la muntanya, mare meva!!.  El 1923, quan va arribar el temps de l´Expo que es va fer a Montjuic es va modernitzar, encara no s´havia fet el de Montserrat, recordeu!!, i els vagons es van cedir per construir el de Gelida, que va coincidir en any de construcció amb el que es va projectar per pujar al Palau de Montjuic per l´Expo del 29.

El Dr. Andreu també va pensar portar la gent amb el funicular per fer-hi petites estances com ja he dit, va construir un braç de tramvia, aprofitant que pujava a dalt el de l´Arrabassada fins al Casino, i va donar accés mecànic a hotels com l´Hotel Ideal Pavilion i l´Hotel Florida, l´hotel Buenos Aires, l´hotel Baldiró (BALDIRÓ. Can Baldiró. Homònima amb una de les finques a Pedralbes que comprà el comte Güell. L’hotel Baldiró (de principis de segle XX) era a mig camí entre la plaça de Pep Ventura (plaça del funicular) i el que és ara residència particular d’ancians (Edelweiss). Era exactament on són ara les torres (amb petita piscina cadascuna) dels números 11 i 13 dels carrer dels Algarves. L’hotel es va enderrocar cap a 1965. Hom deia que a principis del segle XX s’hi preparaven uns arrossos esplèndids. S’hi feien balls per la festa major, al vial entre la casa i l’actual plaça Pep Ventura. L’hotel tenia, a principis de segle XX, nou finestres a la façana del primer pis, i aigua corrent i lavabo a cada habitació. Estava arrendat aleshores per Pere Monbrú i el seu germà (de Sarrià). Al subsòl hi ha un aflorament de roca verdosa amb epidota i zoïsita.), també van ser construïts aprofitat la bienentesa l Hotel Vallvidrera. Tots eren llocs ben provistos de comoditats, restaurants, calefacció, llum elèctric, bones vistes, aigua abundant i paisatges exuberants d´alzines de Collserola.

tramvia anant cap a Vallvidrera



L´Hotel Ideal Pavilion va ser promogut per un empresari tèxtil, el Dr. don Pablo San Salvador i va funcionar fins el 1929, que va passar a ser orfanat, escola i hotel per families al final.  Podeu veure com era de majestuós, i com és ara, en les fotografies de sota i al video anexe.


Hotel Ideal Pavilion.-
video sobre la seva història

http://vallvidrera-aavv.blogspot.com.es/2012/01/la-historia-de-lideal-pavillon.html




l´Hotel ara

També va haver-hi propietaris agosarats que van voler pujar al segòn pis més airejat a dalt del pendent, així es van bastir veritables joies de arquitectes com Puig i Cadafalch (casa Pastor de Cruylles), de la Sra. Dña. Mercedes de Pastor de Cruylles, i la biblioteca Valentí Almirall, a l´entrada del parking del parc d´atraccions.



video sobre la història de la biblioteca:
http://www.btv.cat/btvnoticies/2014/02/05/ledifici-de-lantiga-biblioteca-valenti-almirall-exemple-de-simbologia-macona/

Però la veritable meravella del cim es sens dubte l´esglèsia del Sagrat Cor..., us faré cinc centims del seu orígen apart de la urbanització del voltant, un conte meravellós que converteix aquest lloc en un veritable vortex de corrents positives.

Sabieu que Joan Bosco va venir al lloc per inaugurar una ermita que es va dedicar al Sagrat Cor, i que va ser sufragada per una Sra. dita Dorotea de Chopitea, també component de l´staff que proveia la Societat Tibidabo?.  L´ermita encara es conserva adosada a la façana sud de la construcció actual, es petita i feta en pedra, però si us apropeu us farà una estranya sensació, ja que moltes persones amb peregrinat de tot arreu per poder veure la seva imatge des de començaments segle passat.

Però el fundador de l´ordre Salesiana va fer tan sols el primer pas cap al que havia de ser el temple magestuós protector de la ciutat de Barcelona.  Parlem de l´any 1886 que va començar tota la història, Ja al 1888, durant l´Expo que va ser escenari el recinte de la Ciutadella, ja desprovista del seu significat ominós bèl.lic, la reïna Maria Cristina, de visita a Barcelona, va fer-hi també una visita al Tibidabo, per la qual ocasió es va construir un templet de fusta cerimoniós a dalt del cim, i al voltant de l´ermita.  Aquest temple va durar un temps, fins que al 1902 es va posar la primera pedra del que es ara el temple del Sagrat Cor, que va trigar 18 anys en acabar-se, obra de Enric Sagnier, l´imatge va ser col.locada a l´època actual, any 1950, obra de´n Josep Miret, substituint la derruida de Frederic Marès, escultor de l´època pre-republicana, el 1935 durant la guerra.

Tot un símbol de la muntanya, Ti-bi-da-bo, "se´t donarà!", pau i llum i prosperitat des del cim del temple, un senyor del Corcobado que moltes altres ciutats tenen com a proveidor de bens.


primera ermita

templet fet per la Regent

foto cortesia de la Merche Tubau

De les construccions del voltant del temple, que també va promoure el Dr. Andreu anexes a la veritable meravella de  la part urbanitzada a principis de segle, i que és el parc d´Atraccions fet per divertir la burgesia industrial barcelonina, gaudit més tard pel "popolo".  Primer va ser tan sols un café-restaurant, i després el parc actual, amb la seva joia més original, el seu museu d´autòmates (1901), amb la seva "Monyos automàtica", el Magatzem de les bruixes (1915), el seu avió, que recorda aquells vols primers cap a Madrid (19228), i que va ser construit en un taller de Sarrià, en color groc al principi i la seva Talaia (1921).



Llegiu també aquest blog, amb explicació de l´evolució de les atraccions al voltant del parc.

http://sortidesambgracia.com/2013/07/28/el-tibidabo/

També i  just al costat del temple, en la plaça d´accés al parc d´atraccions, tenim un restaurant-hotel, que va dur el nom de "Can Coll", actualment es el restaurant "La Masia", i que encara podem fer servir per menajar al costat de la història.  Si no.., pugeu i disfruteu de les atraccions amb la polsera que us dona dret a pujar tantes vegades com vulgueu, o si no teniu temps tot el dia, feu el "Cami del Cel" i per 2 euros podreu pujar individualment a cadascuna de les que trobareu, fent un picnic a la seva sona de taules a l´aire lliure, tot un gust pels sentits i els ulls que amb tanta història han fet els seus visitants.

Podeu veure fotos de com era l´hotel Coll aneu a visitar el blog de la Maria Trinidad.

http://mtvo-bcn.blogspot.com.es/2014/05/hotel-coll-tibidabo-1901-barcelona17-05.html


en aquesta fotografia del 1950, aprox. encara es veu com
s´esta bastint el temple

foto de principis de segle a on hom viu la inauguració

estampa de la plaça d´accés, i el seu primer café,
l´ermita antiga es veu al darrera

postal de l´interior del café

i per acavar vista del parc al començament amb
la torre d´aigues de Dos Rius a la dreta.









divendres, 3 d’octubre de 2014

el Molí Paperer de Capellades

A l´Hospitalet de vell antuvi existeix un edifici molt curiós, enganxat al costat de la Tecla Sala, que no té en principi res a veure amb la història de l´antiga fàbrica tèxtil, ara seu de la Biblioteca Central de la ciutat.
 
Es un antic molí de garbeix, que produia tint per les fàbriques d´indianes de mitjans segle XIX, i que el més important es que tenia roda..., de molí, mogut per les aigues del Canal de la Infanta.
 
A Capellades, tenen sort...., si, molta sort, perquè el que per a nosaltres a l´Hospitalet no es més que un edifici abandonat a la seva sort, encara que serveixi de seu per molt honorables Entitats i Associacions Hospitalenques, entre elles el Centre d´Estudis, allà encara serveix pel que servia més de 200 anys enrera; per produir paper fet amb draps vells, aprofitant les aigues de la seva bassa d´aigua freàtica al mig del poble, ara ja ciutat, que canalitzada, servia per fer moure roda de molí i produïr força motriu.
 
 
 
 
És el famós moli paperer adscrit a la xarxa MNACTEC de Catalunya,  que fa una glosa del procés fabril d´aquest tipus d´industries a tot lo llarg de la plana de l´Anoia, plena de molins de diferents usos a tot lo llarg de la Sèquia Major.
 
 
 
 
 
"El grup de molins més nombrós ha estat el beneficiari de l’aigua de la bassa del Molí de la Vila, que feia moure el motor hidràulic de la roda de calaixos per la Sèquia Major o rec del Corronaire, per aquest ordre: molí del Fages, Cal Fortugós, molí del Pla o de Cal Titllo o farga d’en Marra, Molí Nou o de la Torre, Cal Mata, Cal Sapara, Ca l’Anton, Molí Xic d’En Pasqual, Cal Ferreres, Cal Gats o Cal Marranxet, Cal Frederic o Cal Roda. Un altre grup de molins, situat vora de l’Anoia i en el lloc del pas de l’Aigua, era el que comprenia el Molí Vell, el Molí Nou o Cal Manel, el Molí Gran, el Molí de la Costa i Cal Violant."
extret de la pàgina http://www.enciclopedia.cat/
 
Si aneu amb el passaport "tecnotiquet", que podeu aconseguir en qualsevol dels museus de la xarxa, us faràn un 50% de descompte.
 
Aquestes són algunes fotografies del seu interior, visitable en una horeta, si aneu sense visita guiada, que també us pot oferir el servei de guies especialitzats.
 
Te varies seccions; una primera expo, amb maquetes i motius, per explicar com es feia el paper, un segòn ambit, a la planta baixa, per poder veure "in situ", com era el lloc i com es treballava, i un tercer àmbit, a la segona planta, amb l´explicació de com es fa la còpia de documents des de vell antuvi, des del procés de copia del segles de l´edat mitjana als monestirs, fins als processos de serigrafia, xilografia i copia per mitja de planxes tractades amb gratadors i àcids.
 
Visiteu el Moli Paperer de Capellades, val la pena!!
 

escorrentia d´aigua del canal de la roda

quatre plantes i el sota amb la roda

porta principal

façana lateral
 
PROCÉS DE OBTENCIÓ DEL PAPER DE DRAP.- (fotografies pròpies)

espolsador
 
 
aladriga amb marca d´aigua al centre
marca d´aigua al fons del tamís de filferro



3.- apedaçament en petites partícules amb el martell (mogut per la força produida pel molí.
4.- aladrigues (=tamis) amb filferro i marca d´aigua per escolar pasta líquida a sobre, i fer full de paper de diverses mides, depenent del tamany de l´ aladrigue emprada.
5.- assecat posant fulles a sobre separadors de llana.

espit
6.- primer prensat
7.- s´estenen les fulles amb l´espit per acabar el procés d´assecat
8.- encolat de les fulles

 
9.- segón prensat
10.- setinat amb cop de tronc en punxa (mogut pe la roda del molí)
1.- col.locació paper en resmes de 500 fulles i marcació de logotipus de l´ empresa.

cubell amb cola animal

 
premsa de fulls manual
 
 
setinador i eix mogut per la roda del molí
 

 
 

 

 

Fassina de L´Espluga de Francolí

De fa només dos anys, a l´Espluga de Francolí, només a 100 kms de Barcelona, a prop de Montblanc, en el Tarragonés, s´ha obert un altre museu adscrit a la xarxa Mnactec, Museus de la Ciència i la Tècnica de Catalunya.
 
Es tracta d´un museu dedicat a l´antiga fabricació de licor que es va popularitzar a Catalunya allà pel 1870, i que aprofitava la pell, la raspa i la polpa de la uva, la dita d´una altra manera "brisa", abans que arribés la filoxera a les nostres terres, inclòs després, per fer licor de 60º.
 
El museu, modern i ben ambientat, com podeu veure a les fotos, construït aprofitant les antigues instal.lacions d´una fassina de la vila que va haver de tancar a mitjans segle passat, és divertit de visitar.  En una horeta et posa sobre la pista de com, qui, quan, a on, i per què, s´hi va fer un negoci ben actiu al voltant de l´únic remei que evitava podrir-se l´aigua en els viatges a ultramar, i com s´hi va fer un bescanvi onerós de tot el que arribava de cotó de les ameriques, els baixells venien carregats de cotó i lli, i tornaven carregats de rom i licor.
 

saló de projeccions a la primera planta

 
A la primera planta, la visita comença amb un documental que explica el començament de tot plegat, vaixells i vinyes de Catalunya van fer bon maridatge i les fassines es van estendre per tota la costa catalana.
 
Després es pot veure com es munta i es desmunta un alambic de coure, amb el seu serpentí i la seva caldera, a on es posava la brisa barrejada amb vapor que anava evaporant l´alcohol a 78º de temperatura.  Després el serpentí, refredat amb aigua, condensava el vapor per tornar-lo a l´estat líquic, obtenint-se un producte a 60º que s´havia de tornar a destilar succesivament per rectificar els graus.
 
A d´altres fàbriques es feia aquest últim rectificat, i a les licoreries es mesclava amb aromes per convertir el producte en ratafia, rom, armagnac, vodka, anis, etc.
 
De la brisa s´aprofitava tot, una vegada estret el vi, es clar!!, la pasta seca era combustible per la caldera, la cuita també era menjar pels porcs, i la crosta que deixava a les basses de podriment servia a les industries farmaceutiques, a les apotequeries de l`època, per fer productes efervescents.
 
Una vegada a la planta de baix, el museu passa a la sona restaurada, el que va quedar de l´antiga fassina, a on es poden contemplar des de´ls embarrats i màquina de vapor que feien funcionar prenses i màquines, fins la caldera i el dipòsit de refredament, entrada a calderes i sona de pesatge.
 
entrada original al pati posterior amb vinyes als costats
 
L´amable guia, al final del recorregut, premia la concentració del visitant amb una demostració de destilat, i una prova de licor ben agraida.
 
PROCÉS D´OBTENCIÓ DEL LICOR
 

posada de vi, millor brisa en la majoria dels
cassos, a dins de la caldera amb foc
 
tapament de la caldera

ajust de la tapa

foc i caldera treballant junts amb la "brisa" a dintre
bullint a 78º

colocació del tub d´unió amb el serpentí i
segellat de juntes amb pasta de farina
 
segellat
 
serpentí de refredament amb aigua freda,
la col.locació de la fàbrica al costa del
riu era molt important per tenir abastiment
d´aigua corrent
 
condensació del licor a 60º
A partir d´ara trobarem la maquinaria original que podrem veure a la planta baixa de la Fassina de l´Espluga de Francolí, que treballava per altres refineries del poble que rebaixaven els graus de l´alcohol, i que després exportaven per mar a tot el món.
 
rodes dentades engranades amb el tambor i la corretja de transmissió
   
petita màquina de vapor que donava moviment al
tambor i als embarrats per mitja del mateix
vapor que es produia a la caldera i servia per
fer bullir la "brisa" a dintre la caldera
 
corretja de transmissió del moviment de la
màquina de vapor a tota la fàbrica

caldera amb la brisa i embarrats

vagoneta de càrrega de palets de brisa seca per
servir de combustible a la caldera, a mà esquerra

porxo d´obtenció de restes aprofitables de brisa
bullida i càrrega en sacs per transportar
 
 
 

 
xemeneia