març 2020
Aquests dies de tancament a casa estic donant voltes al cap al que eren les mesures d´higiene antigament, i el tancament a casa dels nostres pares i avis, en èpoques de carestia i necessitat, quan l´accés a l´oci no era tan fàcil, i quan els diners tan sols arribaven per menjar i mantenir la familia. Penso en com havien abans de bullir els aliments per desinfectar-los, de la llet, dels vegetals, de les tetines de lactància, dels bolquers i de la roba en època de malaltia, de com la gent passava el dia en familia, escoltant la radio, veient la tele i fent rotllana al pati o al carrer amb els veïns. Hem tornat a fer aquestes coses als balcons per acompanyar-nos amb l´epidèmia de corona-virus, i la gent jove no té consciència d´això que dic, no imagina que abans les coses es feien d´una manera totalment diferent en societat, sense telecomunicacions ni xarxes socials.
Doncs bé, un d´aquests costums era pujar a Montjuic, el Tibidabo, la Muntanya Pelada del Carmel, o el Putxet, a fer fontada i berenar, a passar el diumenge lliure de feina, l´únic de la setmana sencera, a gaudir d´una mica de la famillia i de l´aire lliure.
Un dels cassos més curiossos és el que feia pujar els habitants del poble de Gràcia a dalt la Muntanya Pelada, per la banda de Vallcarca, per fer fontada a les FONTS DEL REMEI, DEL CARBÓ I DE LA FONT RUBIA.
La trobada d´una imatge, segons la llegenda, a dalt de la Muntanya Pelada abans del segle XI va propiciar la construcció d´un temple en honor de la Verge de la Font Rubia, Verge adscrita a la font del mateix nom i protegida pels monjos benedictins de Sant Cugat.
Lloc ben situat col.locat al cim del camí de "Sant Sever" o de "Les Donzelles", camí antic de sortida de Barcelona cap al nord, cap a Sant Cugat, i via de comunicació benedictina, era un lloc ben concorregut que ara passa desapercebut per ser part del barri de Vallcarca, barri de Borrell a finals del segle XIX, i passar l´adscricció al barri, antic poble, de Gràcia, més llunyà i distant, que dona més preponderància al santuari de Sant Josep de la Muntanya, a la Salut, i la seva història de guariment protegit per les Germanes dels Desamparats i fundat per Petra Sant Josep.
Camí de les Donzelles, també anomenat Camí de Sant Sever, de Can Móra o de la Mina;
Segons un article de Magí Travesset, aquest camí sortia de la
Travessera de Gràcia, l’antiga Via Subteriora,
prenia el carrer Escorial (a tocar del Torrent del Pecat) i la seva continuació,
el carrer Molist
i el passatge Sagrada Família,
i per últim el carrer Josep Cottolengo.
Aquí començava el que avui rep el nom de Camí de Can Móra.
les escales del costat de l´entrada del Parc Guell són record.
fins a arribar a la masia de Can Móra, que li dóna nom.
Des d’alla es dirigeix al Santuari del Coll
i pren el camí de Lligalbé o dels Àngels,
que el porta fins a Sant Genís dels Agudells,
Sant Medir
i finalment, Sant Cugat.
(font; blog "pladebarcelona" i d´alla vé per cortesia de @cancowley a camins, carrers i vies)
Tornant a allò que deien, paralaré de que el cim del COLL va atreure peregrins i romers que feien aigues guaridores en fonts com les del Remei, la Font del Carbó, a baix al costat de l´entrada històrica del Parc Guell, i de Sant Salvador, restaurada el 2019 i tambe lloc de fontades i aplecs.
(foto fontada font rubia i detalls de la mateixa)
L´ermita del CARMEL té una importància diferent i una presència a l´altra banda del cim del turó d´en Mora, més popular i remarcable actualment.
Aquest lloc va ser escollit, com a inici de tota aquesta història, pel clergue eremita Miquel Viladoms, que va posar el lloc sota l´advocació de la Verge dels pescadors, de forma molt encertada, cap allà mitjans segle XIX. D´aquell moment i fins l´actual.litat, en que la Verge del Carme es la patrona del barri i lloc de situació, just al costat de l´ermita antiga, de la parròquia del Mont Carmel, han passat moltes coses; va ser lloc d´adoració en el barri en construcció pels veïns, lloc de Via Crucis per Setmana Santa, d´aplec de clergues numeraris, Can Jaume Moré, i fidels, per conmemorar accions especials; sortides de manifestacions per demanar serveïs dels barraquistes dels Canons.
Un lloc ben especial, poc conegut, que dona sentit a tot un barri, just al cim de la Muntanya Pelada, i que per festes s´homenatja i sempre mira al mar, al lloc d´on la Verge va pujar.
(foto ermita Carmel abans i després, i aplecs dels barraquistes)
 |
| llibre "El Carmelo Olvidado, una historia imposible" |
 |
| llibre "El Carmelo Olvidado, una historia imposible" |
 |
| llibre "El Carmelo Olvidado, una historia imposible" |
 |
| Gràcia tv |
 |
| llibre "El Carmelo Olvidado, una historia imposible" |
(foto santuari el Coll i romeries i aplecs)
 |
| Gràcia tv |
 |
| Gràcia tv |
 |
| Gràcia tv |
 |
| llibre "El Carmelo Olvidado, una historia imposible" |
Fonts de la Muntanya Pelada;
"Abundoses fonts, que a partir del s. XVI subministraven aigua a Barcelona. La mina principal començava a la font del Coll i un altre ramal a la font d´en Falcó. A aquestes se´ls ajuntaven aigües de la font del Remei i de la de Sant Salvador d´Orta" (revista online del barri del Coll "El Coll 2.0, entrega tercera)
D´aigua miraculosa n´hi ha la de moltes classes, adscrita al Sant guaridor o amb propietats pròpies de la mateixa mena.
També al barri de Vallcarca el Sr. SALVADOR, que s´estava construïnt la caseta d´estiueig al c. Ntra Sra del Coll, va trobar un pou d´aigua natural no neta, sino amb minerals radiactius a la seva composició, i la va comercialitzar en ampolles. Tot això en temps anteriors al descobriment de la radiactivitat, i en època de remeis meravellosos que guarien malalties tan dolentes com la tuberculosi, i va ser un èxit. Benauradament l´aigua del pou es va acabar.
Igual va passar a l´altre costat de la Muntanya Pelada, al Guinardó, i al barri de la Font d´en FARGUES, territori propietat de la ministra republicana Montserrat de Casanovas i el Sr. Pere, que tenia una font d´aigua en un dels seus solars, que tan clara i bona era que va ser famosa en els terrenys de Sant Martí i Sant Andreu, i va atreure fontades i fàbrica d´ampolles en temps més moderns que els de la Font Rubia. Parlem de finals del XVIII i principis del XX, que ja era famosa en la contrada.
"Pere Fargas, fill d’uns industrials de Sant Martí i casat amb Montserrat Casanovas, propietària del mas Pujol, va decidir explotar l’aigua que emanava dins la seva propietat al puig Màger. I tot i que la propietat fos Pujol, l’aigua es va dir Fargas; la font i tota la contrada van prendre aquest nom.
Al final del segle XIX, la seva aigua olimetàl·lica i lítica es va canalitzar i, a poc a poc, va anar guanyant prestigi, fins al punt que el 1905 la font va ser declarada d’ús públic. De la part industrial, l’aigua s’envasava en garrafes com “Agua Fargas - Horta - La mejor agua de la mesa”, i s’enviava a una botiga de Barcelona del carrer de Roger de Llúria, entre Diputació i Consell de Cent. Per fer el transport, s’utilitzaven o bé uns carros retolats amb la marca de l’aigua i tirats per un cavall, o bé un carro amb un tir de sis cavalls.
El 1900 s’hi va construir una petita cova i es va adequar l’espai, perquè la gent del Clot, de la Sagrera i de Sant Andreu, principalment, pogués anar-hi a fer berenades. Mentrestant, com passava en altres fonts de la ciutat, moltes persones anaven a la font amb garrafes o càntirs per omplir-los d’una aigua que, més tard, utilitzarien a casa seva com a aigua potable. I com també passava en algunes fonts que eren de propietari, en aquesta d’en Fargues també es cobrava un tant segons com fos el recipient que s’omplia." (fons del Sr. Contel, Taller Hª de Gràcia)
(foto aplec i font)
 |
| Font d'en Fargues anys 50. Fons Josep Sindreu |
La Font Rubia era un lloc d´aigua molt bona, a dalt de la muntanya, d´allà el cami cap a Sant Cugat pujava al Tibidabo pel costat de Sant Jeroni, monestir famós propietat dels monjos que tenien des de l´època de la reina Violant (esposa de Joan I) com a seva tota la Vall d´Horta. Després passant a prop de l´ermita de Sant Cebrià feia un altre cim, el de la Magarola i el Pas del Rei Jaume I.
SANT CEBRIÀ d'Antiòquia i Santa Justina. -
Els orígens de l'ermita no estan documentats, però la forma de construcció suggereix una època preromànica.també amb visitants il.llustres i "llogaters" famosos que van donar santeria al lloc, i antiguitat, des del segle XIV, quan es van prohibir fundar més monestirs a dins muralles a la ciutat.
(foto romeria de les festes de Montbau)
Tal vegada sigui el lloc de tot el barri d´ Horta-Guinardó a on el sentit de l´antiga romeria de fontada sigui més pate actualment. Jo normalment faig el camí des de casa pujant pel mig del barri de la Clota, que encara amaga un tram de l´antic camí de Sant Genís a dins del seu tramat, accessible fins a Torre Jussana i a l´altra banda de l´avinguda Vidal i Barraquer fins al convent de les monges Mínimes, tan sols heu d´arribar a mig c. Alarcón i fer la pujadeta, ben maca, pel carrer que surt just al costat del marbrista, passant al costat del bar del barri, i dels horts que amaga al seu interior l´ültim barri agrícola de Barcelona.
La pujadeta acaba al davant de la Vall d´Hebrón, ja al barri de Montbau, doncs bé!!, heu de creuar la Ronda i girar a mà dreta just davant de les emèrgencies de l´hospital d´infants, i passant tot el pla de Montbau, fins arribar a l´antiga riera de Montbau, allà tenim ja una font de Collserola que donava nom a la masia de Can Barret, i que va ser casa principal del barri, juntament amb el Palau Gallart i Can Frares, després tot convertit en zona de clínics de recuperació per malalties infeccioses i refugis de polítics i professionals de l´ensenyança.
Aqui comença veritablement la passejada més semblant al que es podia fer, i es fa encara a l´ultim diumenge de setembre per festes a Montbau, del que era el camí de Sant Cebrià, el camí puja fins al capdamunt de la riera, fins la parada del bus V-21, I gira a mà dreta per trobar el primer carreró que surt a mà esquerra, que ja es converteix en pista terrenca a 200 metres més endavant, d´allà, en uns 10´ s´arriba a l´enforcall que duu a mà dreta a la font de la LLet, i a mà esquerra a la porta d´accés al berenador i a l´esglèsia de les màrtirs. Un camí que a meitat segle XX, era ple de pins i alzines, tot el terra ple de pìnyons, i amb la remor de la riera a baix, que passava per dos berenadors diferents, el de "la Manya", i el de Sant Cebrià, i que ja tenia, i te, l´honor i el miracle d´ haver hostatjat veritables eremites que volien escapar de la gentada i fer descans de mén i reflexió.
"No obstant, la seva fisonomia actual és del segle XVIII. “El retaule és del 1750 i la façana del 1764, perquè abans estava orientada a la serra en comptes de cap al mar”, explica l’Eugenio. La silueta de les antigues porta i rosassa encara pot veure’s a la part posterior. L’espadanya amb la campana també és d’aquesta època, però la teulada és recent. “Els propietaris van accedir a la meva insistència i van restaurar el sostre”, diu. I és que l’emita, així com la casa i unes quantes hectàrees del bosc del voltant pertanyen encara avui a la família Desvalls, marquesos d’Alfarràs, de Llupià i del Poal. Els hereus s’han dispersat i són molts, així que han delegat en una gestoria tot allò relacionat amb l’ermita. Malgrat que aquesta nissaga no és gaire coneguda avui dia, la majoria de barcelonins coneix l’opulència dels Desvalls sense saber-ho: Joan Antoni Desvalls i d’Ardena va fer construir el parc del Laberint d’Horta i el vistós palau que hi dóna accés (que necessita una urgent rehabilitació i podria acollir la Casa del Marroc). Gràcies a l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya podeu veure l’aspecte que tenia l’ermita i entorn cap al tombant de segle i al 1917.
Durant la Guerra Civil, l’ermita va patir la febre anticlerical però es va lliurar de les flames gairebé de miracle. Bé, més aviat del miraculós efecte del vi ranci! Quan un escamot va pujar a Sant Cebrià amb voluntat de calar-hi foc, l’hàbil masover que aleshores la custodiava va convèncer als milicians de començar per les estàtues dels sants, cremant-les al pati mentre ho ‘celebraven’ amb uns brindis. Va treure tot el vi ranci que tenia a casa i va començar a servir-los gots i més gots. Quan ja anaven tocats, els va convèncer que podien marxar tranquils perquè ell mateix cremaria el retaule que havia quedat a l’interior. No ho va fer, és clar, i aquells milicians tampoc hi van tornar a pensar. “Tota aquesta història la sabem perquè un dia, ja fa anys, ens va venir a visitar el fill d’aquell masover!”, explica orgullós l’Eugenio. Entre aquell i ells encara n’hi va haver un altre, que es va ocupar de la finca durant nou anys.
Jo ja porto 36 o 37 anys, aquí”, continua. Hi va venir d’adolescent, a remolc dels seus pares -que encara viuen- i els seus sis germans. ......"
"Aneu-hi el diumenge més proper al 26 de setembre -que aquest 2014 correspondrà al 28 de setembre-, durant la festa major de Montbau. El programa d’actes sempre inclou un aplec dominical en el que s’obre l’ermita per fer-hi missa a les 12h -enguany l’oficiarà el bisbe emèrit Joan Godayol, del Tibidabo, i l’antic rector de Sant Jeroni de Montbau, Joan Bernades- i s’explica la vinculació dels dos sants al territori -no en va els gegants de Montbau es diuen Cebrià i Justina-. A més, els Font ofereixen una xocolatada a tots els participants i jocs tradicionals per als petits, com el de trencar l’olla. No us ho perdeu!" (Redescobrir Barcelona des de Sant Cebrià, MERITXELL MARTÍNEZ I PAUNÉ - 23/08/2014)
"Segons la tradició va passar en Francesc d´Assís al segle XIII, el 1493 s´hi establí una comunitat de frares mínims de Sant Francesc de Paula, sota la protecció de Ferran II. També hi residí Fra Bernal Boil, monjo frare dels mínims que acompanyà a Colom, de tornada retorna a la vida retirada i presideix la primera comunitat de frares mínims de Sant Cebrià. També Ignasi de Loiola I en Sant Francesc Xavier" (petit arxiu de l´Arxiu de Roquetes Nou Barris, nº 98)
"Francisco de Jaso y Azpilicueta,més conegut com a Francesc Xavier, Francesc de Javier o Francés de Jaso (7 d'abril de 1506 – 3 de desembre de 1552), fou un religiós i missioner navarrès de la Companyia de Jesús nascut al Castell de Javier que feia frontera amb Aragó, situat al costat de l'actual poble de Xabier i va morir a l'illa de Sanxon (Xina). Fou santificat per l'Església Catòlica amb el nom de Sant Francesc Xavier.
Francesc Xavier fou un rellevant missioner jesuïta, membre del grup precursor de la Companyia de Jesús i un estret col·laborador del seu fundador, Sant Ignasi de Loyola. Va destacar per les seves missions que es van desenvolupar l'extrem orient i el Japó. Va rebre el sobrenom de l'Apòstol de les Índies." (wikipedia)
(foto ermita Santa Justina, actual i 1917, també retaule màrtirs)
 |
| ruta Arxiu Roquetes Nou Baris |
SANT MEDIR.-
Els Santcugatencs pugen cada 3 de març des de la seva banda de la muntanya, a retre homenatge al sant de les faves, el Sant que hi té una ermita petita i maca a la Vall de Gausach de Collserola, i també proveïda amb una era ben gran i soleïada, amb font inclosa, per fer aplecs sardanistes i santers.
Els de l´altre costat de Barcelona pugen abans i deixen fer als últims la seva, però un lloc com aquest, amb llegenda romana i sant màrtir, també es mereix la seva fontada i romeria pròpia. Els de Gràcia l´homenatgen inclós amb una festa pels carrers, en que es mixen cavalls de Tres Tombs i caramels, en dues tongades, matí i tarda, amb la romeria dita al mig del dia.
Els romers recorden com el bisbe barceloní va passar per la Vall de Sant Cugat per fugir dels repressors romans, deixant al pagés Medri que digués que se n´havia anat per on després van crèixer les faves que aquell conreava.
Així com la nostra Santa Eulàlia, Medir va ser martiritzat pels romans per mentir quan havia dit la veritat. I des de llavors l´ermita té fama de miracle i presentació santa, a més de Sant al retaule.
(fotos sant medir, romeria, i video)
En el cas del Carmel haig de parlar d´altra iniciativa al cim de la muntanya que per mi té semblances amb les fontades del Coll i l´ermita del Carmel, a on també hi havien fonts a prop com la de Can Xirot, que també es va comercialitzar. Aquesta es la iniciativa que va emprendre la sra. Àngels Capmany, sra de burgés en època de autarquia, que va voler portar nois-es malalts de turberculosi a una casa pagada per suscripció popular i que s´havia de dir NTRA SRA DE FÀTIMA.
Aquest projecte era un projecte faraònic, habilitat per bisbes i pàrrocs propers, que va haver de ser abandonat per manca de permissos i diners, però que hagués desdibuixat el perfil superior de la Muntanya Pelada.
Un gran edifici per portar nens de la Casa de la Misericordia per exemple, saturada per aquells llavors al C. Elisabets i C. Montalegre, i que havien de tenir tots els serveis a punt, com el de l´assistència religiosa, per la qual es va construïr una petita ermita advocata a l´honor de la Verge que donava nom al projecte, portada de Portugal.
Aquesta ermita és la que encara perdura, tancada rera el pretil de la tanca privada perimetral, acompanyada del molí d´extracció d´aigua. Una ermita que va tenir les seves romeries particulars.
(foto projecte, foto ermita actual)
 |
| llibre "El Carmel Oblidat, historia d´un barri impossible" |
 |
| llibre "El Carmel Oblidat, historia d´un barri impossible" |
per acabar.-
Moltes de les tradicions catalanes tenen a veure amb el gaudi de fer aplec i rotllana, en una era més o mes gran i més o menys a l´aire lliure; sardanes, aplecs de corals, sortides de gegants i cantades d´havaneres, etc.
I si apostessin quina era la muntanya més volguda per pujar i gaudir en època de treballors-es del tèxtil, quina seria?. Si haguessin de fer-ho ara seria segurament Collserola, la muntanya més neta i més propera en cotxe a la ciutat, però en aquells temps no hi havien cotxes ni ganes de fer esport, doncs, llavors?
La muntanya més coneguda i propera era la de MONTJUIC, a punt d´urbanitzar-se per l´Expo del 1929 i amb fonts tan maques com la FONT DEL GAT, la de la nostra "Marieta de l´ull viu", que pujava amb el seu soldat del barri de Sant Pere a festejar a dalt la muntanya, la font dels TRES PINS, o la de la FONT TROBADA del Poble Sec, que donaven aigua amb anissos i balls els diumenges.
Quin camí havia de fer la Marieta per anar amb el seu soldat a festejar?, doncs molt fàcil, després d´agafar aigua a la font de la cantonada de la pl. Sant Agustí Vell i el c.Tantarantana, que no de la mateixa font de Montjuic, que quedava lluny i no interessava tornar carregada!!, enfilava el c. Carders, després creuava tot el barri Gòtic, posem per la plaça de Santa Ana, i entrant al Raval pel c. Tallers i la Casa de la Misericordia, buscava el portal de Sant Antoni de sortida de muralla, i travessant camps que després serien Paral.lel i el barri del Poble Sec, enfilava per la cantera del Grec, el que poc després va ser la zona a on s´hi instal.là el museu ètnic, als terrenys del Sr. Laribal, periodista que cedir la part oest de la cantera per fer l´escola del Bosc i la font del Gat, que no sabem de que gat va venir el nom.
La gent després de tota la setmana de feina, es posava la muda del diumenge, agafava nens i cistells amb viandes, i pujava caminant, en grans corrues, per agafar un lloc al terra sorrenc dels voltants del castell, del costat de la cantera del Grec, o de la part de dalt del Poble Sec. Festejaven, menjaven, ballaven i jugaven, fent petar la xerrada mentre els quioscos d´anissos de la Font del Gat feien diners venent aigua de la muntanya barrejada sabors de Badalona i magnesia.
(font pujada gent a Montjuic)
Havien deixat el camí que pujava a Sant Cugat del costat sud de Collserola, a mig ccamí entre Sant Cebrià i ja baixant ràpid de la banda de Sant Medir, i ens hem passat dos llocs per sobre que també oloren a fontada i aplec, per mi, i quan us ho expliqui, també a vosaltes.
Tots sabeu que el Dr. Andreu va construir-se, per vendre després, una urbanització a dalt del TIBIDABO, i a tot lo llarg de l´avinguda, doncs bé, per coronar tot el projecte va posar la cirereta del pastís construïnt un hotel de descans i un café que va evolucionar en parc d´atraccions, tot servit per un cremallera i amb les millors vistes de la ciutat que creixia per l´Eixample per aquells llavors. Amb una esplanada de lleure, a on el primer dia de la inauguració s´hi van alliberar centenars de coloms.
Aquella esplanada va ser pensada com a lloc de reunió, per burgesos però d´aplec comunitari, a on fer sardanes, i a on va ser portat el Sagrat Cor de Barcelona, al lloc a on va ser portada la Reina Maria Llluisa per homenatjar en un templet el primer Sagrat Cor erigit per protegir la ciutat el 1888, ja tenim Sant llavors per completar la història. Un tramvia unia aquest lloc amb el CASINO DE L´ARRABASSADA, també una gran esplanada per jugar a cartes i oberta al mig dels bosc d´alzines de Collserola.
(fotos primerenques del parc i dels sanatoris)
