Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 29 de novembre del 2016

Tuixen






Un viatge de cap de setmana de celebració d´aniversari va ser l´excusa per visitar el que per mi era una visita desitjada, les muntanyes del Cadí.

El poble escollit va ser Tuixent, a la vall de la Vansa.  Per arribar vam haver de remontar la C-16 fins a Berga, i una vegada creuada la ciutat, i a l´alçada de la pujada cap al Rassos de Peguera i el Santuari de Queralt, seguir la C-4241 fins a Sant Llorenç de Morunys, per cert seguint una carretera curvada carregada de paisatge de tardor i muntanya feréstega, al final de la qual trobem la qua amagada del pantà de la Llossa del Cavall.





La pujada cap a Port del Compte, passant pel neixement del Cardener, acaba de donar encant al camí d´alta muntanya, de prop de 1.200 metres d´alçada i amb neu a una setmana vista de la nostra visita.  Això es el que em va fer adonar que estavem entrant en una zona verge de turistes d´estiu i maca de veritat.  

La baixada cap al poble, ja de nit tancada, alvirava al fons del trajecte un poble típic ben arreserat entre muntanyes altes, que protegien del vent als habitants encaixats en el fons d´un calaix de més de 600 metres per tots costats.

Tuixen es troba a uns 20 kms de Gòsol, l´entrada al Pedraforca, que queda amagat de la vista als que hi viuen a la vall de la Vansa, i el fred que vam haver de passar aquella primera nit presagiava el que va ser la matinada seguent, amb els vidres glaçats,  i una temperatura d´uns 7º a les 7 del matí.  Tota una experiència nova pels que viuen al costat de la mar.

El poble, de cases de pedra de la vall, aïllades i ben calefactades, de sostre de teula vermella, xemeneia fumejant i fusta robusta, fa patxoca, rodejades de prats per pastura de vaques robustes i adaptades al fred, amb banyes i de color bru. 





La poca gent que vam trobar, essent aquest un poble de segona residència, amable i preparada per rebre la visita turística.  El paisatge verd i humit, les estrelles a la nit visibles lluny dels racons il.luminats, i el soroll de campanes present al coll dels amos de les pastures.

L´aigua, lo més agraït de tot, ja que el poble disposa d´una mina pròpia de raja en més de tres fonts públiques amb caudal ben important, amb sabor, o millor dit sense sabor aparent.

Una passejada pels voltans em va fer copsar fauna tipica, incloent aus de rapinya i cavalls de cames poderoses.  Però lo millor de tot va ser la grandiosa serenitat de les muntanyes, plenes de bruma i amb boscos plens d´arbres rectes i olor carasterístic, donant sensació de grandiositat i de plenitud pel caminant atent.


esglèsia romànica de Tuixent




A la tornada visita al neixement del Cardener, lloc acuàtic i d´avenç karstic, que ben segur podria ser escenari d´alguna pel.lícula del gènere d´aventures.  I ara quje ja per fí la neu ha arribat a l´estació de pràctica d´esqui de fons, més encara.

antic assecador anex 

casa modernista


dimarts, 22 de novembre del 2016

les trementinaires de la Vall de Tuixent i la Vansa




Posem la imaginació en lloc al començament d´aquest post:

Primer, pensem que passaria si estiguessin al mig del camp, conreant amb el pare el camp de fruiters, i de sota d´una pedra, de sobte, aparegués un escorpí i ens piqués al braç.  No ho he dit al principi, però es l´any 1850 i al voltant nostre no hi ha cap ànima, i el veï més proper pot ser hi viu a 2 kms de la casa pairal.

Ara pensem en que podria fer una dona de camp, habituada a estar-se a la intemperie, amb temperatures extremes, i coneixedora del terreny que habita, per treure un sobresou i poder ajudar la seva familia a pagar els impostos que els venen a reclamar a casa els recaptadors de l´estat una vegada o dos l´any.  No ho he dit al principi, però aquesta és una dona que té por a perdre lo poc que té, i que per no passar el mal tràngol, es capaç de fer el que fós i anar sola a buscar-se les garrofes.

Doncs les dues respostes, si ho mirem be,  s´han de complementar a la força.  Al 1850 l´escassetat de metges feia que al camp les medicines i els tractaments de malalties no eren altres que les receptes que s´anaven transmetent de boca en boca i de segle en segle entre parteres i veïnes rurals.  Cosa que fa que pel xicot l´ùnic esperança de millorar de la fiblada no era altra que la cataplasma i beuratge que la mare li pogués preparar al llit, i que la mare per poder recarregar aquesta farmaciola tan necessària no tingués altra proveïdora que la dona que coneixia els remeïs, i les plantes que donaven aquella recepta de forma màgica, amb processos de destilació i secatge, per poder guarir a tota la gent rural que patia malaltia i dolor.  Aquestes dones llavors no podien ser més que unes veritables passants necessàries per la gent que conreava el camp, o vivia a les viles teixidores de tota Catalunya. Dones que amb els seus pocs recursos s´ho havien d´enginyar amb tota la seva pericia, per poder parar visitar a les seves clientes, i oferir-les recàrrega de plantes remeieres.

aprenentes ajudant a preparar remeis

típica cuïna remeiera

al portal de casa amb les veïnes preparant
els cistells i fent feina de mas

trementinaires equipades per fer
viatge
A MI SEMPRE M´AGRADAT FER CAMÍ PEL CAMP, ANAR EN UN JORNADA PER FER 20 KMS. I TORNAR A CASA CANSAT.   M´IMAGINO AQUESTES DONES, EN PARELLA, ANANT PEL BOSC SENSE EQUIPAR, CARREGADES, EN JORNADES DE MÉS DE 15 HORES, PUJANT PORTS DE MÉS DE 1500 METRES, I EN SETMANES CONTINUES SENSE PARAR.

Aquestes dones, casualment, o per necessitat, van sortir totes de la zona de la vall dels rius Mola i Josa, la vall de la Vansa i Tuixent.  Recollien les plantes a l´estiu, i durant la primavera feien el procés d´estracció dels remeis, per poder portar-los a l´hivern per tota Catalunya, des de la mar, fins a Lleida i Barcelona.

Aixó comportava que:

-en primer lloc, les distàncies a salvar eren llarguísimes, en temporades de fins a quatre messos, que s´havien de fer a peu i carregades amb sacs per tot el cos.


-que les nits s´havien de passar a cobert, sempre a casa d´amics que repetien visita any rera any, i que rebien com a pagament una porció de producte a canvi.

-que les arribades a pobles coincidia amb fires i festes anuals.

-que el camí s´havia de fer en companyia, ja que la dona sola estava mal vista encara que fós al mig del camp, exposant-se a perills diversos.

-que el pagament havia de ser, sempre que fos possible, en moneda, ja que era la forma de pagar al recaptador quan arribés.

-que la familia havia de quedar a cura d´altres membres de la familia, o del poble, exents d´haver de fer camí.

-que el sustent havia de ser lo més barat i espontani possible.

A més s´havia de preparar el producte, trementina (pel dolor), orella d´os (pels costipats), oli de ginebró (per eliminar cucs a la panxa), te de roca (purgant), pega negra (per inmobilitzar peus de bestiar en cas de dislocació), oli d´avet (diurètic)

Doncs la història d´aquestes dones us la explicaràn al poble de Tuixent, en el Museu de les trementinaires.


SITUACIÓ DE LA VALL DE TUIXENT I DE LA VANSA, amb el camí senyalat de les herbes aprofitables (arborètum)




poblacions al ponent de Tuixent


TUIXENT amb el Cadí al darrera

dijous, 10 de novembre del 2016

Fent nous amics d´altres paissos a la ciutat de BCN

EL turisme a la ciutat té un doble ús, i un doble sentit...., a saber. (escrito en catalán)

Per una part tenim el montant més habitual a l´estiu, que són els joves que venen a beure i torrar-se al sol, i que acaben la seva presència al més de setembre, i per altra part, els grupets de gent de tots els paissos, de mitjana edat, sols o en parella, o inclús en familia, que tenen més de bon grat, venir de turisme en l´època de preus baixos de l´octubre, i començament d´any, a veure la Sagrada Familia i donar un tomb per la nostra més que interessant ciutat.


També tenim els amants del futbol, que venen per Champions, els usuaris de la Fira de Barcelona, que omplen els hotels de la ciutat per preus més que cars en segons quins certàmens, i els que repeteixen 2, 3 i fins i tot una vegada a l´any la passejada per la ciutat i la visita a les amistats adquirides en altres visites passades.  Tenim els creueristes que dormen a la ciutat abans d´agafar el vaixell al dia següent, els estudiants que venen a cercar pis de lloguer i no tenen els primers dies a on dormir, i els treballadors que venen temporades curtes a fer feina a la ciutat.

Parlant d´aquests que paguen car el llit, una de les formes més barates, i ben parides, de passar nit a Barcelona és la que posa en contacte gent que vol compartir sofà amb gent d´altres contrades, "motxillers" que s´ho fan legal i que després et deixen el seu sofà en una altra ocasió.  Prenen contacte via e-mail, arriben en cotxe compartit "BLA-BLA CAR", i a canvi d´un sopar cassolà fet pel visitant, l´amfitrió permet que visquis "de gorra" al seu saló.  N´hi ha qui deixa claus de casa seva  durant el dia al foraster !!.  Es una plataforma que es diu "COUCHSURFING", i que jo recomano especialment, i que a mi m´ha permés conèixer gent com la Sabine i la Launaty. a les que mai he pogut deixar sofà,  però que he servit com a guia a la ciutat amb molt bon record.

Launaty en la seva aventura d´aquest estiu.

Doncs bé, com deia, tot el que he escrit es per parlar de la dicotomia de turisme que tenim a Barcelona, 

Un doble ús, un més amable, com el que proveeixen gent com els que fan ús del Couch-prèstec, i que solen ser joves amb gran sentit de l´ecologia i la compartició, i un altre més "salvatge", que fan malbé el mobiliari a la Barceloneta i que omplen platges a l´estiu, sempre deixant de banda els que s´ho fan més com a hobby, que més d´un barceloní n´hi ha rondant per allà!!.

Jo crec que el sentit que hauriem de donar a aquests usos és del que podria aportar un muntanyenc que viu sol a la seva muntanya, i que els veu arribar de lluny i no s´espera el que podrà passar quan arribin al seu paisatge estimat, i la seva casa, 

"Si aquest que arriba em desmunta la cabanya, menja dels meus conreus i després s´en va sense ni dir adeu, que se l´emporti el dimoni i no torni, però si m´amanyaga el llit, m´ajuda a tallar arbres i menja amb mi, que torni quan vulgui, perquè podré dir que és el meu amic per sempre".

Fa poc que m´ha deixat un bon amic, un paio que venia de Italia i que era Argentí, quines coses, veritat?, i que m´ha fet la rosca fins al cor, qui s´esperava que dues xerrades a peu de mostrador em possesin el cor tendre, mentre veia com algú que no tenia cap lligam amb mi m´espressava la seva estima i la seva confiança, Aquest si que sirà amic per sempre.


Pablo en las Ramblas


Això i abans el contacte amb gent com la Patty, espectacular xicota que em va donar xerrada una nit fins les quatre de la matinada, parlant de tot i de res, com una vella amiga que et respecta pel que signifiques en aquell precís moment, simpatica i eixerida, ensenyant com es pot viure amb altre tipus de problemes, que no són els teus,  sense donar més importància que la justa.






La Patty es la del fons i la del primer terme la meva companya de feina Michel,
a la que no puc fer arribar aquesta foto.

Això i més abans, quan la Xenia i el Romen em van fer saber la seva deria, que per Romen no era tan gran!!, ara si que ho és, de tenir un fill aviat, bells amics que sempre portaré al cor.

Xenia i Romen el novembre de l´any 2015