Aquest any 2019 es cumpleixen 50 anys des que l´Arxiu Històric del Col.legi d´Arquitectes de Barcelona hi té en dipòsit el fons de molts dels dibuixos i plànols originals dels més importants gabinets d´arquitectura de Barcelona des de llavors.
50 anys des que Oriol Bohigas va tenir la genial idea de crear un Arxiu independent del Col.legi, que difongués la cultura de l´arquitectura directament des del lloc a on es reuneixen i dialoguen els arquitectes per posar en comú les seves idees.
Un gremi que va començar amb mestres d´obra que dibuixaven les seves construccions somerament per passar a construir-les directament, i que després va reconvertir-se en lo contrari, projectistes i directors d´obres, que eren contractats pels contructors.
Plànols creats des del 1874, i propietats dels més afamats arquitectes, el director del mateix arxiu ens ho explica el dia 28 d´octubre al vestíbul i espaï Picasso de l´interior de l´edifici creat pel Xavier Busquets el 1962, el COAC ressisteix a la crisi inmobiliaria i segueix amb la seva didàctica educadora, editant llibres, com el que sortirà a la llum properament amb 150 projectes seleccionats per la mostra que surt a la llum pública aquest octubre a dins del COAC, mostra que visitem convidats pels organitzadors de l´Arxiu mateix, i que aniràn comentats per grafistes, arquitectes i pintors en paper couché i amb tapa dura.
Després passem a veure el recull dels 130 dibuixos, dels 150 totals del llibre, meravellosos que poblen el plafons de fusta dels passadissos de la mostra, i que enlluernen tan sols per la ma que els va donar vida
Dels més impactants vistos i visitables, nombraré:
Jose Maria Bosch Aymerich
El gratacels modern que no va poder ser al Triangle de la pl. Catalunya
cinema Walkyria, un dels pocs racionalistes de la ciutat
August Font i Carreres
El neogoticisme institucional al lloc de les muralles que essent impressionant no va reeixir
el Ramon Puig i Gairalt més admirat a l´Hospitalet de Llobregat
Jujol i la seva deria compositiva total a la masia Can Negre
I d´altres peces d´art que per exemple mostren esboços per la reforma de el Corte Ingles a la plaça Catalunya, la reforma i reurbanització del recinte de la pl. Espanya després de l´Expo del 29, una perspectiva de la cúpula de la sala oval del Palau Nacional i un detall del terrat del cinema Coliseum, amb tot de brills i detalls.
projecte per l´avda Maria Cristina post-expo 1929 Jaume Torres i Grau
Feia temps que tenia al cap fer la visita al fons del museu Can Barraquer de Sant Boi, museu amb fons arquelògic de la ciutat i una mostra, de les poques que hi tenim a prop del baluard del "Portal Nou" de la ciutat de Barcelona, que parla del passat del conseller Rafael de Casanova. Nascut a Moià i emparentat amb els Bosch de la romana ciutat de Sant Boi, a la vora del riu Llobregat.
Dies abans vaig trucar al museu i en van garantir dues places per la visita guiada del dia 20 (tercer de més) a l´octubre, sense problemes, visita gratuïta i teatralitzada.
Doncs molt bé, cap allà que hi anem!!, vam arribar mitja horeta abans que comencés la visita, cap allà les onze del matí tocades, la dona i jo, amb solet en dia de plujeta avisada, a la porta de Can Barraquer, just al mig del carrer costerut que puja de l´estació de FGC a l´església de Sant Baldiri (del Pont dit), per darrera del museu romà, amb les seves termes que ara restaràn tancades fins al febrer del 2020.
El Joan, cuidador amable i sorneguer, em va rebre podria dir que amb honors, ja que vaig ser el primer d´arribar només obrir, i pel que vaig poder sentir es sentia orgullós de treballar allà,
El museu, molt maco, modern i vestit, encara que tan sols conservi la façana de l´edifici original a on va viure després de ser ferit a Barcelona el Rafael de Casanova, propietat de la familia de la seva dona, la Maria Bosch, i quedat en heredat, té primer de tot una gran recepció i dues plantes d´alçada, la primera dedicada al patrimoni trobat en l´excavació arqueològica de la casa abans de ser transformada, i el segòn a la història del Rafael de Casanova i el restabliment democràtic de l´autonomia catalana moderna, sempre lligat amb el primer tema per seguiment històric.
Portes de vidre automàtiques per passar de sala en sala, parets encalades i escales amples, vitrines a les fosques i audiovisuals ben treballats, no us perdeu el de la primera planta sobre les restes arqueològiques, fan passar una horeta de divertiment curiosit i aprenentatge cultural res aborrit.
A l´antiga casa pairal de la familia Bosch, els besavis de la nostra meravellosa guia a dos quarts , servien d´intro per narrar una història situada històricament cap allà la Guerra del Francés, l´època de la Maria LLuisa Casanova i Compte, una dona eixerida alegre i orgullosa del seu passat, que em va recordar molt la forma i ús de la Silvia Abril a la tele, i que durant quasibé una hora i mitja, ens va ensenyar tot el que envolta Can Barraquer i la part més antiga de la ciutat de Sant Boi.
La Maria Lluïsa arriba i saluda complaent, busca complicitat, i la troba en una cara coneguda del seu pare, un amic dit Segismundo, un dels nostres visitants companys, que només fa que assentir la casualitat una mica sorprés,
Comença la ruta i passem per CAN CABALER i CAN DIBÍ, a on restava posat l´angel de la vitrina exterior del museu en el seu arc d´entrada, dit l´arc de l´Ángel per aquest motiu, i tombem pel passatge Vaïlet, en record de l´Agustina d´Aragó de la ciutat, històricament estic parlant, que d´això es tracta, arribant a portes de CAN TORRENS, maca masia companya al carrer de l´Hospital, comprada pels Bosch fa uns anyets per ampliar el seu territori i propietats, allà la Maria, amb la història del vi i els ceps, troba altre pinxo treslladat del present al passat, amb més complaença que el Segimón, i no es altre que el veï de Sant Cugat que li fa relat de com per aquells temps es prensava el vi amb els peus a les cubes de raïm de la seva casa quan era més petitet.
LA MARIA LLUISA EXPLICANT LA
HISTÒRIA DEL NOTARI FORNAGUERA,
amic dels francesos i que va propiciar
una represalia contra els vailets de Sant Boi
ECORRIDOR VI
PORTA ACCÉS CAN TORRENS
A la sortida, després d´explicar la història de la represalia francesa per la mort del notari sr- Fornaguera a dins CAN TORRENS, amb el seu cub-sarcòfag, pugem a veure el MERCADAL i l´església de SANT BALDIRI, del 1700, amb el lloc d´enterrament del besavi deixat al lloc dels Martí, que la seva besneta respecta, malgrat el temps, igual que si fos un sant. Tomba descoberta el 1912, i honorada des de llavors.
EL final de la ruta, a dins del museu, ens fa acomiadar de la nostra simpàtica guia, que torna amb la seva familia dintre del seu peculiar passat sense visita, encara, de l´afamat BARÓ DE MALDÀ, uns plats de ceràmica per servir xocolata a dins una vitrina del museu ens acomiaden també.
Nosaltres passegem, a la vegada que la resta de companys per les sales, i trobem la història d´altres peces que ens parlen de passat romà, de sèquies de claveguera, de sitges de cereal, de camps i riu, tot molt més a prop que ara, i d´un passat Santboianenc que ara no podem reconèixer, però que va ser escenari de guerres i de treballs al costat de vinyes i aigua del Baix Llobregat. Ciutat en principi íbera, amb el seu jaciment de ferro a les faldilles de l´església romànica, i després neoclàssica, a dalt del promontori que servia per defensar el reducte, pres després pels romans, defensat contra els àrabs en època medieval, amb les casetes dividides pels dos cantons del promontori servit pel pas de barca i el pont de fusta del Llobregat. Ara expandit a l´altra banda de la Rambla Modolell, ara Rafael Casanovas, des que van trobar les seves restes.
La visita guiada per l´antic Sanatori de Torrebonica en la zona sud de Terrassa, al costat de l´Hospital General i de la ctra de Sabadell, es una experiència inoblidable.
De fa algun temps ja, l´Associació Sant Llatzer i la nostra benvolguda guia-artista, la Teresa i el seu company, antic treballador del complexe, que tenia fins i tot granja, colònia i escola al voltant, ens deleiten amb un passi ben treballat pels interiors de l´hospital que es va dedicar a sanar malalts tuberculosos, des de finals del segle XX.
Un passi ple de nostàlgia i encara amb sensacions impresses de que un projecte noble i rotund va passar per aquell edifici. Es conserva sencer edifici i serveis, trajos inclosos, rescavalats dels armaris propis pel nostre gentil sereno, que va obrint portes conforme ens apropem a elles en el recorregut.
Un projecte de la Caixa de Pensions, iniciat abans, que va aconseguir portar a terme el que moltes altres iniciatives havien volgut endegar en aquells temps i d´altres posteriors, i que tan sols els diners no van poder enllestir, com si allò fos un problema a començaments de segle de creixement industrial català i de cotó!!. Un projecte majestuós, tirat endavant per doctors preparats. Un projecte social que durant un bon grapat d´anys va fer feina ben feta i organitzada, ajudant milers de malalts, fins que la tubercul.losi va ser erradicada, i que va ser servit, com sempre, per un grapat de treballadors que encara podem veure vagant pels passadisos, cansats i fatigats després d´haver cosit, rentat, servit, acomodat i treballat camps per alimentar la quantitat d´habitants que s´h guarien a dins les seves parets.
La Teresa ens explica una història plena de fantasmes i records, i que amb les meves paraules quedaria ben plasmada de la seguent forma.
"A l´arribada a Torrebonica recordo com una preséncia estranya en guiava cap a la que havia d´èsser la meva cambra durant una bona estada de convalescéncia, una estància forçada per la meva malaltia, la tubercul.losi pulmonar, que segons la meva madrina, la meva pertanyença a la nòmina de malalts subvencionats per la Caixa de Pensions la qual havia pogut tenir la sort d´accedir; "Una bona estada a l´aire lliure i pur de Sant Llorenç et guarira de ben segur", això es el que em deien els doctors de Barcelona.
Les instal.lacions eren ben modernes, despatxos mèdics equipats amb raig x, habitacions ventilades separades per sexes, planxadores, rentadores, cosidores, infermeres, cuineres, agricultors i mestres que cuidaven de la canalla i la nostra alimentació sana, feien un conjunt de gent seriosa i instruïda, respectuosa amb nosaltes i amb l´ambient del sanatori.
Havia arribat en tren, a l´aturador del darrera del sanatori, i ja havia vist la colònia de vivendes de la gent que m´havia de cuidar, a més dels jardins i de la casa de l´administrador que cuidava que tot rutllés.
Al final el sentiment d´anar acompanyada em va deixar tot just arribar a la porta de la meva cambra, i una última recomanació em va xiuxejar a cau d´oïda; sempre que vulguis ens trobarem a l´antiga capella del Roser i ara de la Verge de Montserrat, perquè preguem juntes per la teva sanació, i la de tots el que aqui hi resteu."
Des de fa aproximadament un parell d´anys la pressó Model de Barcelona ha quedat lliurada a l´Ajuntament i a la ciutat de Barcelona. El juny del 2017 va sortir l´últim dels pressos, i els 6 pabellons que formen l´aspa central construïda de la pressó, més els pabellons auxiliars, quedaràn al servei dels arquitectes contractats pels propers goberns municipals que s´encarreguin de la seva rehabilitació.
Ja s´han presentat alguns projectes resultat de un procés veïnal participatiu, propostes que no es volen rebatir amb la meva solució, tan sols vol ser una nova idea adaptada als temps que corren i a les necessitats d´una gran ciutat com es Barcelona avui dia.
Un complex de 30.000 m2 que ha de servir per donar equipament necessari al barri de Sants i de l´Esquerra de l´Eixample.
La meva proposta passa per urbanitzar tot el complexe com a una gal.leria comercial amb patis coberts amb coberta de vidre, i edificis residèncials públics per gent amb necessitat de viure al centre de Barcelona.
-estudiants en règim de residència subvencionada.
-refugiats de polítics en guerra arreu
-nou.vinguts amb carèstia de recursos com a primera residència d´acollida.
-families desnonades en règim de lloguer
-primeres residències per joves en situació d´atur.
les unitats habitables sortiràn de les mateixes cel.les reconvertides en mini-cambres multiusos, i les sales comunes, de les gal.leries en planta baixa polivalents.
Un parell d´unitats verticals de comunicació serviràn per accedir a les diferents plantes habitables.
Es preveuen reconvertir 4 branques del complexe central, les orientades al costat nord-est,
Les unitats habitables constaràn de lliteres, en número màxim de tres composables, roper de 2 metres, i sofa de descans, les lliteres permetràn una diferent disposició en planta depenent de si es tracta de unitats ocupades per families de tres membres, matrimonis amb fills, o persones individuals que comparteixen el mateix espaï.
TIPO 1.- unitats per estudiants i joves
TIPO 2.- unitats per nou.vinguts i refugiats
TIPO 3.- unitats per matrimonis i families amb fills.
La cultura popular a Barcelona i a tota Catalunya és una materia històrica més que festiva, una materia que cada vegada escau més a l´oblit, que vol passar a les prestatgeries del record del més grans, igual que altres arts com el punt de mitja, les puntaires o el món analògic.
A la ciutat de Barcelona tenim un lloc molt emblemàtic i reduït que encara es resisteix a ser oblidat, el Casc Antic, i concretament les figures d´imagineria festiva que es troben guardades a la Casa dels Entremessos.
Ja fa uns anys, que de mà d´estudiosos que volen fer reviure aquest art de cultura memorial, com el Sr. Josep Maria Contel del Taller d´Història de Gràcia, o el Sr. Xavier Cordomi, garant de les tradicions del Casc Antic i del llegat material de la Casa del Entremessos de la plaça de les Beates, he descobert que hi han tradicions a la ciutat que es repeteixen una, o dos, vegada a l´any, i que són tan ancestrals, que els ciutadans de Barcelona hauriem de disfrutar cada vegada com si fossin ambrosia donada per la mà de la història d´una ciutat mil.lenaria com la nostra.
El Protocol de l´Àliga de les festes de Santa Eulàlia, el passeig de les Laies, o el dels Oriols a les festes de Sant Josep Oriol, el retaule de Sant Josep al Pi de mitjans de març, o la cercavila de les festes de la Mercé, són moments de celebració popular que tenen el privilegi de comptar amb la presència de les figures d´imagineria festiva més antigues de la nostra ciutat, amb un programa anual ben concret i solemne que no canvia més que en comptades ocasions.
Els Gegants de la Ciutat, els del Pi, o les figures animals de representació gremial de l´antiga Barcelona del segle XVII, són les figures d´imagineria festiva més antigues, a l´igual que les auques i els processos de santificació i beatificació, o la processó de Corpus 40 dies després de Setmana Santa, eren les manifestacions de carrer que més agradaven de seguir als antics ciutadans de dintre muralles, eren les figures que acompanyaven les processons de Corpus des del segle XIV, cocretament el 1320, i les figures d´imagineria que es guardaven a dintre les esglèsies, (el protocolo festivo de la ciudad. Está compuesto por los gigantes de la ciudad, los del Pi y los de Santa Maria del Mar, los cabezudos maceros, la Àliga, el Lleó y la Mulassa de la ciudad, el Bou, el Drac, la Víbria, la Tarasca y los Cavallets Cotoners.) http://lacasadelsentremesos.cat/
Els Gegants del Pi, tenien relació amb l´àmbit de l´església del mateix lloc, i des del segle XIII podem seguir la seva història al voltant.
Van ser creats el segle XIV, o sigui, més de 700 anys enrera, i van començar a processionar la diada de Corpus a finals del mateix segle. Els xics són del 1669 i els grossos estàn datats documentalment des del 1601.
Les vegades que s´han hagut de restaurar son moltes, com per exemple el 1807, amb ocasió de les processons conmemoratives de la beatificació de Sant Josep Oriol, el 1814, durant la guerra del Francés, el 1820, i el 1959 amb motiu de la seva solemne recuperació, després de l´oblit a dins del campanar de l´església des del 1870. Reaparició que va comptar, per comprende el significat de la seva importància com a part de la nostra història festiva, amb l´acompanayament de la gent de Solsona que els havia tornat a refer, la major part de comparses sardanistes de la ciutat, i l´ajut de grups de gegants d´altres agrupacions antigues com els Gegants de la Ciutat.
els caps dels Gegants del Pi, abans de ésser restaurants
video sobre la nissaga Casserres de Solsona
Els gegants són part de la nostra història com deia, i part de la nostra devoció a personatges antics i representatius, com els reis i els personatges famosos. Un gegant no es fa ballar de qualsevol manera, ni se l´acompanya a llocs a on no se´l s valori, són padrins d´altres figures més noves, i sempre són benerats per la canalla i respectats. Avui mateix un grup de nens d´una de les escoles de la ciutat estaven a dintre de la Casa dels Entremessos aprenent a fer ballar dos gegantons de la casa, disfrutant del protagonisme que significa ser component de la colla de gegants del Pi, que els hi estaven ensenyant a ficar-s´hi a dintre, ajudats per les seves mestres.
Un cas singular, la processó de celebració de la beatificació de Sant Josep Oriol.
formaven la processó ....
-la Mulassa; sense ser portada pel seu gremi
-el Bou, sense ser portada pel gremi de la carn de la ciutat
-el Lleó, aquest restaurat, amb la seva melena daurada i amb
corona i ram de flors a a la boca.
-l´Àliga, portada pel seu gremi
-els gegants xics i els grossos del Pi, vestits al mode turc
-els gegants de Sant Cugat del Rec
-els gegants de Santa Maria del Mar.
Una reunió que tan sols podem gaudir avui dia, inclús ballant a dins de les esglesies del Pi i del Mar per les diades de les Festes de Santa Eulàlia (Protocol), el primer cap de setmana de novembre (celebració aniversari gegants de Santa Maria), i al Pi, per Sant Josep Oriol (retaule).
El protocol d´imagineria festiva rendeix honor principalment a aquelles tradicions que des de vell antuvi distreien els barcelonins per festes sonades, i per
veure´ls ballar pel terrat de la Rambla.
gegants de Santa Maria del Mar
NOTA SOBRE ELS GEGANTS DEL MAR:
A Barcelona els gegants són una tradició arrelada i en tenim notícia des del segle XV. Hi ha constància documental que l’any 1424, entre la munió d’entremesos que participaven en la processó de Corpus, hi havia una representació amb el «rei David ab lo Jiguant». Aquest gegant, el primer documentat a Europa, representava un Goliat i havia estat pagat pel municipi. És el que considerem com el primer gegant de la Ciutat. Aquest Goliat, amb el temps, es deslliga de la representació parateatral i el trobem desfilant sol pels carrers de Barcelona fins l’any 1568, en què la documentació acredita l’existència de la geganta.
No sabem amb exactitud quantes parelles i figures diferents han passejat pels carrers de Barcelona com a gegant i geganta de la Ciutat. Tanmateix, sí que se sap que a final del segle XVI aquest entremès es troba en decadència, fins i tot desaparegut, però que a partir del 1601, a conseqüència de les festes amb motiu de la canonització de sant Ramon de Penyafort, torna als carrers amb una nova embranzida que ja no s'interromp.
Geganta del Pi retent homenatge a Sta Eulàlia el
dia de la processó de les Laies.
i acabarem amb la cançoneta que hi diu....
L´explicació de perquè els Gegants ara ballen per la Rambla, una
vegada peL terrat..., i altra pel camí
els dos espaïs que van quedar definits per la nova construcció de la Rambla
al Pla de l´Ós.
