Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 27 d’octubre del 2017

El Pavelló de la Republica del 37 i la seva reconstrucció a BCN el 92.

Per introduir el tema tan sols dir que aquest Pavelló, humil i tècnicament modest, tan sols enriquit amb els seus acabats i el seu interior diàfan, va voler ser el clam que necessitava la nostra IIª República per mostrar-se al món en una Expo Internacional que mostrava al món el neixement del feixisme i el creixement de les potències més tiràniques que han viscut, i viuen, en època moderna a Europa.

https://www.pinterest.co.uk/pin/384213411932814950/





Josep Renau, com a comissari, va saber portar al Trocadero de Paris, al costat de la tour Eiffel i el Sena, les millors obres, dels millors artistes moderns que han viscut i treballat al nostre pais, perquè esperonesin les mentalitats dels Europeus en temps que la nostra gent estava patint l´avanç de les politiques de dretes extremistes, en primera pell i per primera vegada al món, a la vegada que eren castigats sistemàticament amb els primers bombardetjos aeris de la història bèlica.

El Guernika el va pensar Picasso per ser exposat per primera vegada en una de les parets exteriors del Pavelló, després ja sabeu que fins que va arribar el 1981 al Reina Sofia de Madrid van passar més de anys 40 anys, per desig de l´artista, que va estar exposat al MOMA de Nova York.










una primera versió pintada a sobre



Obres, com "La Montserrat", de l´artista Julio Gonzalez, també va estar exposada a l´exterior del mateix essent una escultura simbòlica expressiva, com eren els cartells republicans de guerra, o el toro d´Osborne (en altre tema publicitari), reclam del sofriment del poble en grau altíssim, mai una obra ha sabut explicar com aquesta el que es un clam de sofriment, tal vegada podria ser comparable al "Crit" de Munch, o la obra de Goya.

Apart del contingut, aquest post neix per parlar del continent, ja que fa uns dies vaig poder gaudir de les explicacions d´un dels seus arquitectes, si, dic bé, un dels seus arquitectes vius, l´ Antoni Ubach, continuador de l´obra de Lacasa i Sert l´any 92 amb motiu de la reconstrucció del pavelló per les Olimpiades al barri d´Horta-Guinardó de BCN.

Imaginem un paratge a les afores de la ciutat, en altres temps rodejat de camps de conreu de vinya i cereal, un paratge poblat des de temps dels romans, bucòlic i fèrtil, i un projecte de reconstrucció de quelcom artificial, pensat per passar i veure sense deixar emprenta, un lloc que tan sols podia aportar com a semblança del que va ser el lloc, un pati obert, fresc i mediterrani, que allà a l´orilla del Sena va ser lloc de projeccions i reflexions sobre la guerra i l´Art Espanyol. Això es el que dona el barri d´Horta al Pavelló com a record de la seva antiga parada al costat de la Tour Eiffel.

Allà s´hi va haver d´aixecar un paral.lelepipede de ferro, cobert de tancaments lleugers, perfils IPN i celosia de fusta i vidre, record de l´encarregat al GATPAC, als arquitectes Lluis Lacasa i Josep Lluis Sert, pel Govern de la República en guerra contra els colpistes falangistes, dins de l´any 37.

El recorrregut es va respectar fins que va arribar la biblioteca de la universitat, amb els mateixos passos, entrada des del pati, per la seva pròpia porta, amb la troballa del Guernika en primer pla i la font de mercuri del Calders, pujada al segón pis per la rampa, visionat de la publicitat de la Republica en Guerra en el recorregut expositiu particular d´anada i tornada, baixada a primer pis per l´escala del costat est, a on trobaven els visitants el quadre de Miró "El pagés català en rebelia", i  després, a peu pla, les millors obres aportades pels genis de l´art espanyol.  A la sortida, per les escales imperials, la troballa de la escultura de l´Alberto Sánches tancava la perspectiva ja angoixada del visitant.

BunyUel i Frederic Garcia Lorca feia la prosa i la lírica visual complementàries.

L Antoni Ubach, recordava el passat dia 23 d´octubre, com van enfrontar el projecte de reconstrucció racionalista producte de la mentalitat avançada d´uns arquitectes que havien tingut com a mestres de primera mà el membres de la BAUHAUS alemanya, afincada a Weimart i que són els pares de l´arquitectura actual encara.  Un repte com a treball arqueològic que va endegar les decisions curioses que explico a continuació........



Ell mateix ens explicava en to melancòlic el que havia sigut un treball arqueològic de reconstrucció feixug i molt engrescador......

Any 1992, el quadre d´arquitectes Ubach-Espinet-Hernández de Leon es encarregat de fer una reproducció del Pavelló de la República del 37 en conmemoració per les Olimpiades que s´avenen i en un lloc indeterminat dels solars en obres per l´event.

L´estudi s´enfrontà a diferents decisions que havien de propiciar la réplica fidedigne del que va ser l´edifici, amb materials moderns i instal.lacions actualitzades.

Problemes constructius i solucions aportades.

Els pilars que en aquella època eren plaques de ferro enganxades amb roblons i sense soldadura, ara són perfils IPN i el pilar perimetral que va ser tret del projecte per pressions del mateix Picasso perquè estava col.locat just davant de la paret asignada per col.locar el seu Guernika, torna a ser decapitat, per respecte, però amb la gran sort de poder atirantar la jàcena respectiva per un perfil propi en el primer pis.  Se suposa que als anys 30´s, i veient que l´stand duraria uns messos tan sols, no és va corregir la fletxa que podria arribar a tenir la viga.

Un altre tema a resoldre va ser l´aplacat de pedra natural de les parets exteriors, es va escollir pedra calcàrea del Garraf, de les canteres que a principis del segle XX es van explotar.  Per donar l´acabat rugós de la cara vista, es decideix trencar els panots a la mateixa obra per la meitat  a cop de martell.

Altre tema candent per decidir com resoldre, va ser el mosàic del terra, les seves dimensions, uns 40 x 40 cms. feien impossible la seva reproducció seriada amb el material que es creia va servir per confeccionar-los, la toba ceràmica, així ho defensaven les diferents empreses consultades.  Per un testimoni directe del Pavelló al seu emplaçament original, es va saber que el material original no era la toba ceràmica, si no ciment barat, que si permetia les dimensions projectades sense problema.

Altre detall, l´arbre del pati mediterrani a orilles del Sena, que va haver de ser incorporat al projecte per haver de respectar l´arbrat existent a la zona del Trocadero,  Per trobar un que tingués la mateixa doble branca aforquillada, que donava la curiositat que tenia la facultat de deixar passar pel mig la jàcena del pati una vegada acabat el rectangle exterior de projeccions i exposicions a l´aire lliure, va ser trobat al solar del costat de la Torre Jussana, un salze que va servir, una vegada transplantat, la mar de bé al propòsit, per cert ara mateix, aquest arbre ja té una de les dues branques tallades.

El vitralls i els plafons d´Uralita de les parets exteriors, que s´havien de copiar i que ara ja se sabia que eran d´asbest cancerígen, es va trobar la solució d´incorporar uns semblants imitació proporcionats per la mateixa empressa, encara no se sap si la història va ser veritat però no hi havia altra material que donés rèplica i es va acceptar.

Els colors vermells originals de les parets, pintats i repintats, ara mateix ja n´hi ha un que s´ha tornat blanc; els fanals que Sert va saber posar tan bé al pati, amb llum de 100 Watts, copiats i després entesos una vegada aplicats per la seva bona il.luminació; els lucernaris que es van haver de disimular per il.luminar amb llum natural els baixos, no inclósos al projecte original, i que ara es el dipòsit valuós dels cartells republicans de la nova biblioteca del CRAI, col.locats a sota de la escala i els tancaments perimetrals del costat oest; el pati obert amb el seu tendal tot tancat amb celosies lleugeres de fusta  per deixar respirar l´edifici d´una forma ben mediterrania, com volia propiciar en aquella època el GATPAC a la seva arquitectura.  Tot pensat i repensat per un Antoni Ubach, que encara, delerós de tornar a aquell any 92, troba cambiat pel temps i la desinformació a l´hora de fer els retocs de manteniment, en un nou ús massa atapeït, que encara hem de recolzar per ser l´única manera de poder mantenir tan preuat rastre del passat, homenatjat, tanmateix al Princesa Sofia de Madrid, amb la maqueta original i la pel.licula del Buñuel, aquella que es podia veure en aquell pati, quan la Espanya en Guerra estava tan llluny i tan a prop de Paris.


50 anys de metro a Horta




Avui dia 26 d´octubre acaben les sessions de record sobre la història de l´arribada del metro a Horta en el seu 50-é aniversari. 

Van començar per festes del barri a principis de setembre,  amb una conferència propiciada pel Sr. Joan Termes Roig, l´ànima del projecte de record del nostre preuat transport de camí a Bcn, i acaben el proper divendres dia 28 d´octubre, amb una ruta guiada per ell mateix, per l´expo que tenim posada a l´aula d´actes de la biblioteca Can Mariner.  La xerrada aquell dia, perquè veieu el tarannà humà que s´hi han abocat als actes, va convidar el Sr.  Ramon Carbó, president de la associació “Andana Central”, amb el títol “El Metro de Barcelona, el gran desconegut”,  va  aportar una visió humana del metro i la seva voluntat d´ajut als ex-treballadors que tenen encara moltes accions que posar en pràctica per la causa de fer créixer el valor inmaterial dels quasi 90 anys d´història del trans-suburbà. 


curiosa fotografia amb les vies volades sobre el forat del metro a la zona de "els 15"


coberta del tunel al seu pas per davant
de l´antiga seu de l´Ajuntament del barri

baixada i accés al metro a la pl. Eivissa

c. Tajo

respirador davant de l´ambulatori

estació de Sagrera, vestíbul linia 1

estació de Vilapicina, sentit Virrei Amat, any 59
FOTOS CORTESIA DEL SR. JOAN TERMES ROIG.

Va continuar amb les dues expos que posaven prova gràfica de les obres i la gran cicatriu que van obrir les obres als nostres carrers als anys 60´s, una la de la biblioteca Can Mariner, i l´altre al Centre Cívic Matas i Ramis.  La primera més focalitzada en les que van tenir com escenaris el propis carrers d´Horta, i la segona més en general, amb material cedit per la Fundació TMB, amb palanques de comandament, plaques record i maquinària expendedora, a més del famós vial que va desenterrar l´arranjament de la plaça Eivissa fa tres anys i mig, i que feia servir el nostre benvolgut tramvia 46, de Horta a Pl. Urquinaona.

També per festes, el primer diumenge, va venir a visitar-nos, al centre mateix de la plaça Eivissa, el bus F, que va tornar a fer el trajecte de Pl. Catedral a Horta després de la Guerra Civil (el nostre mític bus número 19, més actualment),  El Sr. Joan va poder preparar un visionat del seu fons de fotogràfies de transport al barri (+ de 10.000 en el seu fons personal), posat en una pantalla al mateix interior de la carlinga, en el lloc del volant.  El bus, el cotxe 410, un modelo Aclo Regent Mark III en estado original.







Per acabar, el dia 18 va haver-hi una conferència a la biblio sobre metros automàtics, posada en escena pel Ramon Malla, i avui dia 26, una propiaciada pel Sr. Mario Armengol, director de patrimoni de la fundació TMB , en la que s´ha parlat del passat del transport al barri; de la Companyia Roca, que pujava gent de Bcn al Coll, i de la Companyia Casas, per fer el trajecte de Horta a Sant Gervasi i Vallcarca.  Ens ha parlat d´omnibusos, del tramvia de vapor de la Sagrera, i del tramvia 46.  De com les bugaderes havien de baixar en carro els dilluns al Passeig de Gràcia a agafar roba bruta, de les cotxeres de Borbó, del futur de les estacions i del material mòbil del metro barcelonés, començant per les series 600´s i acabant per les 2000´s.  De la unió dels dos projectes de tunel, la inia 2 i la 5 per poder pùjar el metro fins a Vilapicina l´any 59, i per fi a Horta el 1967, aquest anys 50 que fan....

Una bona ocasió per preguntar al Sr. Joan pel futur de la escultura sobre el nostre tramvia 46, que es volia fer a la plaça Eivissa, o al començament del c. Fulton, i que segurament, quan hagin diners a l´Ajuntament,  arribarà per fer record del nostre benvolgut tramvia de vapor a la Sagrera, i de l´ultim tramvia que pujà a Horta, el del lloro del Quimet.

dilluns, 16 d’octubre del 2017

Torre d´en Malla, Parets, museus per mostrar grans troballes culturals

Una idea va venir-me al cap el passat cap de setmana dedicat per molts municipis d´arreu Europa a la valorització del seu patrimoni estimat, les dites Jornades de Patrimoni Europeu.

El dia en questió vam acceptar la invitació de l´Ajuntament de Parets del Vallés per visitar la Torre de´n Malla a les afores de la ciutat i en el camí romà que anava cap a Roma, la famosa Via Augusta, fortificada per defensar el viatge de peregrins dels atacs dels pobles "bàrbars".




foto cortesia del blog "la colla dels dimecres"



A l´arribar en cotxe a l´alçada del paratge a on es troba el monument la impressió va ser espectacular; es tracta d´un magnífic mas fortificat, encimbellat a dalt d´una rasant envoltada de camp de cereal, llaurada i a punt per posar llavor encara per aquestes dates, envoltada de camps en guaret i al mig d´una plana verda inmensa entre els terminis municipals de Parets i Mollet del Vallés.

El mas es impressionant, amb dos torres als cantons sud-est i sud-oest, que la fan senyorial i temuda.  Tota ella de pedra de diferents canteres, refeta i encara dempeus.  Amb la seva capella, els seus rebosts, el pou, la era, la seva porta adovellada, els finestrals gòtics de la torre sud-est.

Vam arribar una mica tard, si voleu trobar-la heu d´anar amb molta atenció, perquè tan sols hi han dos camins que porten allà, un des del costat de Mollet, a la sortida cap a Granollers per la nacional, i un altre des de Parets, una mica amagat des del centre de la població, i la guia, com deia, ja estava portant la visita pel front de la capella, que no podia ensenyar perquè la propietat era privada...., la gent preguntava si es que els amos no deixaven visitar-la per egoisme, sense fer resó d´aquesta paraula, a lo qual la noia  empatitzava tot dient; "els amos són de molt bell antuvi, i la propietat de l´Incasol, no es afí a fer visites guiades, a més els amos són els veritables propietaris del mas i no són partidaris de deixar passar a dintre casa seva".

Vaig veure la contradicció de seguida; un bé patrimonial de primer ordre per la ciutat, que es de propietat privada i que, però, encara es dedica a l´activitat ancestral a la qual es va consagrar.  Això tan sols pot significar dues coses.

-L´anhel per part d´alguns de recuperar-la per Parets i evitar que es perdi o es desmunti pedra a pedra, o que caigui de vella.

-El tancament dels propietaris actuals per mantenir una propietat i un be inmoble pel patrimoni de la familia.

La solució es ben senzilla, i grata per totes les parts, si senyor!!; molt bé, cuidin vostés la masia, però per un suposat futur d´abandonament per manca de recursos, cuidin i no modifiquin l´estructura  del mas.

Mentrestant, s´hauria de posar un petit museu obert els caps de setmana, just al costat del mas, o a l´entrada del camí, per posar un guia que doni suport a les explicacions dels murals gràfics explicatius de la història del mas i faci una petita guia als voltants de l´edifici, interessant als propietaris en tenir aquella gent puntual el voltant, que pugui comprar els seus productes i posi en valor per la ciutat tan meravellós tresor cultural.

Petits museus per patrimonialitzar i posar en valor per la població la història, bastits al costat dels llocs històrics o bens patrimonials, llocs fixos o desmuntables (faristols o tendals de campanya, dona igual), per parlar d´aniversari de fets, per jaciments arqueològics o per reclamar restes amagades al subsol de les nostres ciutats. Tot posat per Ajuntaments o Associacions Patrimonials,

foto cortesia del sr. joan Termes Roig
presa al centre Matas i Ramis de BCN
amb motiu de la celebració del 50 ani
de l´arribada del metro a Horta


Els MUHBA repartits per la ciutat de Barcelona sirian un bon exemple.  El MUHBA del Call del barri Gòtic, a la placeta Manel Ribé, amagat al mig de la ciutat vella, i que rep visites de turistes jueus que estàn de pas per BCN, a més de la gent encuriosida de Barcelona, o també els Centres d´Interpretació de la muntanya de Collserola, amb info puntual de la riquesa de l´entorn natural de la nostra benvolguda muntanya.

També aplicable la idea a la reclamació de les restes del Canal de la Infanta al seu pas pel territori del Baix Llobregat, projecte que encara resta viu a les ments dels associats a Perseu, El Centre d´Estudis Comarcals, o les associacions patrimonials de Molins de Rei, Cornellà, o Sant Feliu. 

L´exemple efectiu està molt clar, tenim encara un pontet rehabilitat al costat del parc de la Remunta, amb la llera marcada per sota del pas del Canal, que ara mateix ningú, que no sàpiga la seva història, sap reconèixer, doncs posem un petit tendal els primers diumenges de mes, per atreure gent i explicar in situ la seva història peculiar.

O la gent de Cornellà, fer lo mateix a la entrada de la fàbrica de cartró, amb roda de moli moguda per l´aigua del Canal, o la gent de Molins al costat de la seva biblioteca nova i flamant la Ferrer i Mora.

Petits museus, barats i fàcils de mantindre, que facin feina i guardin la nostra història puntual al mateix lloc a on es troba., que em dieu??