El Pavelló de la Republica del 37 i la seva reconstrucció a BCN el 92.

Per introduir el tema tan sols dir que aquest Pavelló, humil i tècnicament modest, tan sols enriquit amb els seus acabats i el seu interior diàfan, va voler ser el clam que necessitava la nostra IIª República per mostrar-se al món en una Expo Internacional que mostrava al món el neixement del feixisme i el creixement de les potències més tiràniques que han viscut, i viuen, en època moderna a Europa.

https://www.pinterest.co.uk/pin/384213411932814950/

Josep Renau, com a comissari, va saber portar al Trocadero de Paris, al costat de la tour Eiffel i el Sena, les millors obres, dels millors artistes moderns que han viscut i treballat al nostre pais, perquè esperonesin les mentalitats dels Europeus en temps que la nostra gent estava patint l´avanç de les politiques de dretes extremistes, en primera pell i per primera vegada al món, a la vegada que eren castigats sistemàticament amb els primers bombardetjos aeris de la història bèlica.

El Guernika el va pensar Picasso per ser exposat per primera vegada en una de les parets exteriors del Pavelló, després ja sabeu que fins que va arribar el 1981 al Reina Sofia de Madrid van passar més de anys 40 anys, per desig de l´artista, que va estar exposat al MOMA de Nova York.

una primera versió pintada a sobre

Obres, com "La Montserrat", de l´artista Julio Gonzalez, també va estar exposada a l´exterior del mateix essent una escultura simbòlica expressiva, com eren els cartells republicans de guerra, o el toro d´Osborne (en altre tema publicitari), reclam del sofriment del poble en grau altíssim, mai una obra ha sabut explicar com aquesta el que es un clam de sofriment, tal vegada podria ser comparable al "Crit" de Munch, o la obra de Goya.

Apart del contingut, aquest post neix per parlar del continent, ja que fa uns dies vaig poder gaudir de les explicacions d´un dels seus arquitectes, si, dic bé, un dels seus arquitectes vius, l´ Antoni Ubach, continuador de l´obra de Lacasa i Sert l´any 92 amb motiu de la reconstrucció del pavelló per les Olimpiades al barri d´Horta-Guinardó de BCN.

Imaginem un paratge a les afores de la ciutat, en altres temps rodejat de camps de conreu de vinya i cereal, un paratge poblat des de temps dels romans, bucòlic i fèrtil, i un projecte de reconstrucció de quelcom artificial, pensat per passar i veure sense deixar emprenta, un lloc que tan sols podia aportar com a semblança del que va ser el lloc, un pati obert, fresc i mediterrani, que allà a l´orilla del Sena va ser lloc de projeccions i reflexions sobre la guerra i l´Art Espanyol. Això es el que dona el barri d´Horta al Pavelló com a record de la seva antiga parada al costat de la Tour Eiffel.

Allà s´hi va haver d´aixecar un paral.lelepipede de ferro, cobert de tancaments lleugers, perfils IPN i celosia de fusta i vidre, record de l´encarregat al GATPAC, als arquitectes Lluis Lacasa i Josep Lluis Sert, pel Govern de la República en guerra contra els colpistes falangistes, dins de l´any 37.

El recorrregut es va respectar fins que va arribar la biblioteca de la universitat, amb els mateixos passos, entrada des del pati, per la seva pròpia porta, amb la troballa del Guernika en primer pla i la font de mercuri del Calders, pujada al segón pis per la rampa, visionat de la publicitat de la Republica en Guerra en el recorregut expositiu particular d´anada i tornada, baixada a primer pis per l´escala del costat est, a on trobaven els visitants el quadre de Miró "El pagés català en rebelia", i  després, a peu pla, les millors obres aportades pels genis de l´art espanyol.  A la sortida, per les escales imperials, la troballa de la escultura de l´Alberto Sánches tancava la perspectiva ja angoixada del visitant.

BunyUel i Frederic Garcia Lorca feia la prosa i la lírica visual complementàries.

L Antoni Ubach, recordava el passat dia 23 d´octubre, com van enfrontar el projecte de reconstrucció racionalista producte de la mentalitat avançada d´uns arquitectes que havien tingut com a mestres de primera mà el membres de la BAUHAUS alemanya, afincada a Weimart i que són els pares de l´arquitectura actual encara.  Un repte com a treball arqueològic que va endegar les decisions curioses que explico a continuació........

Ell mateix ens explicava en to melancòlic el que havia sigut un treball arqueològic de reconstrucció feixug i molt engrescador......

Any 1992, el quadre d´arquitectes Ubach-Espinet-Hernández de Leon es encarregat de fer una reproducció del Pavelló de la República del 37 en conmemoració per les Olimpiades que s´avenen i en un lloc indeterminat dels solars en obres per l´event.

L´estudi s´enfrontà a diferents decisions que havien de propiciar la réplica fidedigne del que va ser l´edifici, amb materials moderns i instal.lacions actualitzades.

Problemes constructius i solucions aportades.

Els pilars que en aquella època eren plaques de ferro enganxades amb roblons i sense soldadura, ara són perfils IPN i el pilar perimetral que va ser tret del projecte per pressions del mateix Picasso perquè estava col.locat just davant de la paret asignada per col.locar el seu Guernika, torna a ser decapitat, per respecte, però amb la gran sort de poder atirantar la jàcena respectiva per un perfil propi en el primer pis.  Se suposa que als anys 30´s, i veient que l´stand duraria uns messos tan sols, no és va corregir la fletxa que podria arribar a tenir la viga.

Un altre tema a resoldre va ser l´aplacat de pedra natural de les parets exteriors, es va escollir pedra calcàrea del Garraf, de les canteres que a principis del segle XX es van explotar.  Per donar l´acabat rugós de la cara vista, es decideix trencar els panots a la mateixa obra per la meitat  a cop de martell.

Altre tema candent per decidir com resoldre, va ser el mosàic del terra, les seves dimensions, uns 40 x 40 cms. feien impossible la seva reproducció seriada amb el material que es creia va servir per confeccionar-los, la toba ceràmica, així ho defensaven les diferents empreses consultades.  Per un testimoni directe del Pavelló al seu emplaçament original, es va saber que el material original no era la toba ceràmica, si no ciment barat, que si permetia les dimensions projectades sense problema.

Altre detall, l´arbre del pati mediterrani a orilles del Sena, que va haver de ser incorporat al projecte per haver de respectar l´arbrat existent a la zona del Trocadero,  Per trobar un que tingués la mateixa doble branca aforquillada, que donava la curiositat que tenia la facultat de deixar passar pel mig la jàcena del pati una vegada acabat el rectangle exterior de projeccions i exposicions a l´aire lliure, va ser trobat al solar del costat de la Torre Jussana, un salze que va servir, una vegada transplantat, la mar de bé al propòsit, per cert ara mateix, aquest arbre ja té una de les dues branques tallades.

El vitralls i els plafons d´Uralita de les parets exteriors, que s´havien de copiar i que ara ja se sabia que eran d´asbest cancerígen, es va trobar la solució d´incorporar uns semblants imitació proporcionats per la mateixa empressa, encara no se sap si la història va ser veritat però no hi havia altra material que donés rèplica i es va acceptar.

Els colors vermells originals de les parets, pintats i repintats, ara mateix ja n´hi ha un que s´ha tornat blanc; els fanals que Sert va saber posar tan bé al pati, amb llum de 100 Watts, copiats i després entesos una vegada aplicats per la seva bona il.luminació; els lucernaris que es van haver de disimular per il.luminar amb llum natural els baixos, no inclósos al projecte original, i que ara es el dipòsit valuós dels cartells republicans de la nova biblioteca del CRAI, col.locats a sota de la escala i els tancaments perimetrals del costat oest; el pati obert amb el seu tendal tot tancat amb celosies lleugeres de fusta  per deixar respirar l´edifici d´una forma ben mediterrania, com volia propiciar en aquella època el GATPAC a la seva arquitectura.  Tot pensat i repensat per un Antoni Ubach, que encara, delerós de tornar a aquell any 92, troba cambiat pel temps i la desinformació a l´hora de fer els retocs de manteniment, en un nou ús massa atapeït, que encara hem de recolzar per ser l´única manera de poder mantenir tan preuat rastre del passat, homenatjat, tanmateix al Princesa Sofia de Madrid, amb la maqueta original i la pel.licula del Buñuel, aquella que es podia veure en aquell pati, quan la Espanya en Guerra estava tan llluny i tan a prop de Paris.