La zona de terres de la part nord de l´Hospitalet, la part més propera a la muntanya de Collserola i St Per Màrtir, sempre ha sigut terra argil.losa, de riera, ferosa i cultivable, terra de vinyes i bòbila de totxo. Rieres com la de la rambla Severo Ochoa, o la del Torrent Gornal.
Terra verge fins a meitat del segle XVIII, quan la nova carretera radial projectada durant el mandat de Carles III, després de la Guerra d´Independencia, havia d´ajuntar Barcelona i el centre del regne. La zona es va popularitzar i començaren a urbanitzar-se per construïr massos de gent burgesa enriquida pel conreu de les seves propietats.
Can Rigalt es del 1728, propietat de Miquel de Rigalt, amb proopietats familiars els Girona a Sant Adrià, i Can Cases del 1771, agafada en època de desamortització als Jesuites.
entrada al mas de Can Cases
Més tard els terrenys es van poblar per acollir gent nouvinguda, primer ocupant una nova ciutat que havia de ser enjardinada, model de Puig i Gairalt, a l´exemple de les noves ciutats saludables del nord de Barcelona, però que per problemes de l´ingent arribada de nous veïns a meitat del segle XX, es van construïr blocs de pisos, pagant amb lletres bescanviables interiors de 40 m2 construïts en blocs de 6 metres d´alçada.
Com ha passat a molts llocs de Barcelona i de tota Catalunya, el projecte que volia ser idílic de crear una xarxa radial de places i carrers enjardinats amb casetes de poca superficie construida ocupada, va passar a ser un barri densament poblat cap allà els anys seixanta.
La carretera radial que va acollir gent famosa per ser camí d´entrada a Barcelona pel costat sud-oest, com reis i carreters que abreuraven els seus cavalls a la bassa de Can Rigalt.
Les onades migratòries de gent del sud que van sortir d´Andalusia els anys de la transició per guanyar-se la vida en el teixit empresarial barcelonés. Gent que tenia els seus costums propis i que volien treballar i criar els seus fills dins les normes de convivència imposades a Catalunya amb més intesitat cap allà els anys vuitantes. Aquests nou vinguts van ser els que van associar-se al principi de la història de Pubilla Cases per donar vida a un barri que començava de nou, un barri de treballadors humils que van sortir de les barraques, i de trens com el "Sevillano", o que arribaven a casa de mestressos per començar a fer diners.
Molts treballadors de bòbiles com les del Parc dels Ocellets, la Redemptora o la plaça de la Bòbila.
bòbila de la Redemptora en el barri de la Florida
Tota la història des de llavors a Pubilla Cases passa per l´educació dels infants en escoles privades seguint els models Montessori, i amb introducció del català com assignatura obligatoria per normalitzar lingüisticament els fills dels nou-catalans.
Passa pel consentiment de celebració de festivitats i cultura andalusa, flamenc i processons de Setmana Santa, de mica en mica per acontentar i reconèixer els treballadors que ajudaven a aixecar Catalunya, i passa per donar valor cultural nou a un barri que te la seva singularitat popular.
El barri de vell antuvi sempre ha sigut deficitari en infraestructures;
-transport, estacions de Pubilla Cases del metro (1973) i tramvia, bus H2
-el mercat de Pubilla Cases es compartit amb el de Can Vidalet, i ha sigut un dels últims en haver estat reformat en la ciutat. Essent ara un del tipus mixte macro-supermercat, que va pagar la construcció de la part de sobre per servir de mercat municipal.
-L´ambulatori també es compartit amb els veïns de Can Vidalet
-la biblioteca es la estrella del barri, inaugurada els anys 90´s esta especialitzada en novel.la negra, i serveix a parts iguals com a centre civic.
-l´Associació de Veïns, del 1970 creada, i les entitats de cultura popular del barri no tenen encara un lloc per establir-se, estan mirant de preparar la masia de Can Rigalt en un futur si l´alcaldessa hi està d´acord.
-l´església no té un gran edifici pels cristians, i els batejos es fan a la parròquia del baix de Santa Gemma.
Però el que es veritat es que els veïns estàn contents, meitat en aquests moments antics veïns d´altres comunitats espanyoles, i meitat comunitat sudamericana, amb el seu habitatge i la seva vida a cavall de la Florida i de Esplugues.
El barri de Can Vidalet, germà de Pubilla Cases però d´altra mare, va ser edificat cap el 1948, mentre que l´apertura de l´avinguda d´Isabel la Catòlica, el carrer més important de Pubilla, va ser el 1957, doncs hem d´extreure que a mitjans segle XX els inmigrants ja havien format un nucli poblacional de mes de 8.000 habitants (dades del blog "localmundial" del Manel Domínguez), alguns d´ells hostatjats en coves de terra a la falda del parc de Cervantes. El 1970 eren ja 40.000 habitants, tan sols 23 anys després.
Avinguda Isabel la Catòlica i Parc de les Planes
mercat de Pubilla Cases i Can Vidalet
