Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 22 d’abril del 2013

les millors històries de la BCN benvolguda del passat!!

RELACIÓ CONTES.

1.-El maleït tramvia que va malferir a Gaudí.
2.- Un castell de conte real.
3.- El burgés que es va dedicar a fer fortuna amb la filatura i l´indiana, i va es encaparrar tant que va morir en l´explosió d´una de les seves calderes de vapor.
4.- La Renaixença va propiciar que s´aixequessin edificis més que curiosos a BCN, per exemple el Temple Masriera.
5.- Hotel de rics, fallida de poderosos.
6.- Qui se´n recorda de les antigues rieres d´aigua de pluja de Collserola?.
7.- El lleó que vivia al bell mig de Sants.
8.- una porta famosa d´esglèsia que va ser desnonada en temps antics.
9.- parcs d´atraccions a més del Tibidabo a BCN, hi han hagut?.
10- les fonts d´aigua de Collserola que han sigut domésticades de le formes mes curioses són....
11- Encara queden paratges que recorden el Rec Comtal, principal font d´aigua per BCN!!.
12.- Josep Lluis Facerias i Quico Sabater, els dos últims maquis que van morir a mans del fascisme.
13.- Els tresors urbanístics de principis i mitjans segle XX a Collserola.
14.- Un pavelló d´Expo Universal al nord de la ciutat, 
15.- El primer zoo que va tindre la ciutat.
16.- D´on prové el nom de Via Icaria per  la part de mar de  Sant Martí?.
17.- Hotel Colon i la història de l´home que no va voler Barcelona.
18.- L´única obra que hi ha a Barcelona de Picasso a l´aire lliure.
19.- El Funicular de Montjuic que anava al MNAC.
20.- El carrer més luxós de Barcelona a l´època de Franco estava...., sota terra.
21.- Un artista bohemi que va acavar els seus dies amagat a la plaça Catalunya.
22.- La vida i mort d´en Francesc Layret.
23.- L´amagada história d´una esglèsia dels segle XII a la plaça Catalunya.
24.- Quina és la tercera patrona de Barcelona?.
25.- La ubiquitat de la famosa font de Ceres.
26. Una ermita actual  perduda al nord de Barcelona, l´ermita de Sant Cebrià i Santa Justina.
27.- El monestir totpoderós a la vall d´Horta, l´ anomenat Sant Jeroni de la Vall d´Hebron.
28.- Un segle i mig fent parallamps al Raval.
29.- L´aqueducte al mig d´una paret.
30.- Els Lloros guapos, i tramposos de BCN.
31.- De com es feia el lleixiu i el sabó en temps antics.
32.- La primera guarderia Espanyola va ser creada durant la República al barri de St. Andreu.
33.- El cinema amb més actuacions que els teatres del Paral.lel.
34. Casa Gallart, un castell indià els quals propietaris, per atentats contra el poder, no van poder disfrutar.
36.- Can Massó i la història de les joies amagades a Collserola.
37.- Un equip de la primera divissió de futbol l´any 1929 i ara a tercera, però amb honors.
38.- Les nisagues de productors tèxtils a Sant Martí
39.-història de dibuixants de luxe pel barri de Vallcarca
40.-Un refugi amagat a la casa del propietari de “La Espanyola”
41.-La plaça caribenya a Sant Martí.
42.-L´escultura que va tornar de Gràcia a Vallcarca
43.-L´home que va portar indis a dalt el Tibidabo
44.-El tunel que arribava de Sant Genís al mar
45.-La xemeneia que es va repetir per ser Excel.lent
46.-La visita de la reina a la casa de Sant Gervasi
47.-De com Badalona i Barcelona estàn agermanades
48.-La ubicuitat de la fàbrica de canons
49.-Les torres del teatre Poliorama tenen història
50.-De la celebració de l´oblidada Fira del Càntir
51.-La torre de transmissions nazi al cim del Coll
52.-Del barri del Raval i les seves noies.
53.-De les torres d´aigues més maques de BCN.
54.-La tenda dels Indis al Raval.
55.-El carrer de la riera de la Magoria a Sants.
56.-La fabrica tèxtil més gran i més oblidada.
57.-De la casa de la senyora Verónica al Bon Pastor.
58.- Dels antics cafès de varietès i concerts a BCN.-
59.- De com el bodevil i les "variedades" van envair el Paral.lel.
60.- La penya de las -as i la de les -es a la plaça Reial.
61.- La història dels millors màgics catalans.
62.- L´última de les vaqueries de Barcelona.


1.-El maleït tramvia que va malferir a Gaudí.



 El 7 de junio de 1926 Gaudí se dirigía a la iglesia de San Felipe Neri, que visitaba a diario para rezar y entrevistarse con su confesor, mosén Agustí Mas i Folch; pero al pasar por la Gran Vía de las Cortes Catalanas, entre las calles Girona y Bailén, fue atropellado por un tranvía, que lo dejó sin sentido. Siendo tomado por un mendigo, al ir indocumentado y a causa de su aspecto descuidado, con ropas gastadas y viejas, no fue socorrido de inmediato, hasta que un guardia civil paró un taxi que lo condujo al Hospital de la Santa Cruz. Al día siguiente lo reconoció el capellán de la Sagrada Familia, mossén Gil Parés, pero ya era tarde para hacer nada por él, murió el día 10 de junio de 1926, a los 74 años de edad, en la plenitud de su carrera. 

El desditxat autor de l´atropellament va ser el tramvia número 30, anomenat de la Creu Roja, per la seva bandereta blanca amb creu vermella i una "G" en negre, feia el recorregut des de la plaça Tetuan travessant la Ronda Sant Pere fins a la Plaça Urquinaona i la de Catalunya, combinat amb el 29 arribava a la plaça Palau, en el seu sentit ascendent pujava pel Passeig de Gràcia fins a la Gran Via.

http://cv.uoc.edu/~jmora/lineas/tt30.html





2.- Un castell de conte real.

Qui no ha tingut un castell com els de Disney a prop de casa seva, doncs jo si!!, i a més dos de diferentes, un al Guinardó, el Castell Mascaró, al costat de la Plaça del Nen de la Rutlla, i un altre al Carmel, al carrer Sta. Joana d´Arc.  Tots dos de gent burgesa que volia viure de manera diferent, i ho van aconseguir, jutgeu si no!!.

situat al ptge Alt del Turó, Guinardó


castell Carmel
fotos tretes del blog de la Carme Martí.

http://memoriadelsbarris.blogspot.com.es/search?q=castell+mascar%C3%B3

3.- El burgés que es va dedicar a fer fortuna amb la filatura i l´indiana, i va es encaparrar tant que va morir en l´explosió d´una de les seves calderes de vapor.

Si senyor aquest va ser el senyor Erasme, que tenia la seva casa-fàbrica al Raval, justament al carrer del Carme 106-116, barri popular al segle XIX per ser el lloc escollit per ubicar aquest tipus de vapors, i que ell va voler tirar endavant amb molta tenacitat, no volent pagar impostos per matrícula industrial, al final un desgraciat accident a l´esclatar una de les seves màquines de vapor el va portar a ser enterrat al cementiri del Poble Nou.

A més la gent de Sant Feliu té l´honor de mantenir dempeus la seva torre d´estiueig, Ca l´Erasme al costat dels camps d´entrenament del Barça.

tomba d´Erasme de Gónima al Poble Nou

4.- La Renaixença va propiciar que s´aixequessin edificis més que curiosos a BCN, per exemple el Temple Masriera.

Encara dret al carrer Bailen, per damunt de la plaça Tetuan,
no estranya que fós museu visitable al seu temps,
imagineu edificar aquest tipus de temple al segle XX!,
durant la Renaixença va significar pels seus amos
un enardiment del poder català soportat pel poder clàssic.

Saga Masriera:

JOSEP   MASRIERA MANOVENS  (1841-1912)-cultivà el treball amb buril
FRANCESC MASRIERA MANOVERNS (1842-1902)-va viatjar per conèixer treball esmalt
(ambdós amants de la pintura).
-clients: imaginem als ocupants dels seients del "Liceu" encarregaven: joieria per lluir, cuberteries, records de naixement i de dol, retrats, paisatges pintats per cobrir parets de palauets.


-tots dos van exposar a la sala Parés, la + antiga de BCN del 1877 i eren fills de JOSEP MASRIERA VIDAL (1812-1875).
-en l´expo Universal de 1888 els Masriera van conseguir la medalla d´or .
-LLUÍS MASRIERA ROSÉS (fill de Josep)- dramaturg, pintor, escenògraf (continua la saga, va sobreviure a la bomba del Liceu).
-Lluís s´aplica amb els seus refinadisims esmalts "pliquE-à-jour" i el seu sistema de producció arran de motlles.

Edificis registrats per l´activitat d´orfebres dels Masriera:

-primer taller en el carrer Vigatans

-al 1872 es traslladen al carrer Sant Ferran, 35 (decorador del nou establiment Rafael Guastavino)

-el 1916 nou establiment al passeig de Gràcia, deixant el temple com a museus, associació amb Joaquim Carreras

-22-4-1882 signat l´escritura de compra del carrer Bailen, així es compra el solar pel Temple.

-28-4-1884 fou inaugurat (Josep Vilaseca fou el arquitecte. Inspirat en el renaixement i exemple romà que propiciava la Reinaixença).
-templo próstilo, hexástilo y coríntio.
-a l´entrada dues escultures de Josep Reynés, colaborador habitual, una altra de Mariano Fortuny, i una altra de Eduardo Rosales.

5.- Hotel de rics, fallida de poderosos.

Si!!, una altra història maca del nord de la ciutat, i es que en l´actual lloc ocupat  per l´Hospital de Sant Pau hi havia antigament una casa burgesa, justament en la cantonada nord-oest, més propera a l´actual Hospital nou, aquest senyors van intentar atreure als seus acòlits amb la construcció d´un hotel per a gent rica, que encara existeix, com a CEIP Mas Casanovas, a l´altra banda del carrer Cartagena, amb entrada pel carrer Mas Casanovas, un hotel modernista, molt singular, que al seu temps sobresortia del sostre de les cases del Guinardó per èsser situat a dalt del turó, i que va tenir molt poca clientela.

Per cert!,  a la part baixa del solar de l´Hospital de Sant Pau hi havia un altre casalot dels senyors de Milans, el qual fill va participar al cop d´estat del 23-F, us en recordeu?.





fixeu-vos que els sostres són diferents en l´actual.litat
i fa un segle.

6.- Qui se´n recorda de les antigues rieres d´aigua de pluja de Collserola?


Aquesta, ben curiosa, coincidint amb la traça del carrer Balmes, va ser coberta pel projecte 
d´urbanització de l´Avinguda Tibidabo al començament del segle XX, projecte que volia construir en la riera del Frare Blanc, que baixava de la font del racó, una sèrie de cases d´estiueig per la burgesia de la capital catalana.

De la imatge no dic res!!, crec que parla per si sola,
el carrer Balmes al costat de la Rotonda desaparegut!!



7.- El lleó que vivia al bell mig de Sants.

Si!!, i és que un que va ser regidor del barri de Sants, lluitador en el seu temps lliure, ric i amb una tenda de venda d´automòbils a prop del carrer Vallespir, tenia un lleó a l´aparador del seu establiment, amb el qual feia lluita simulada per atreure el jovent i la clientela.

El senyor Febrer tenia un empleat que ara es veí de l´Hospitalet, i un dia em va dir que amb el seu camió va portar el lleó al zoològic per fer-li una revisada, el zoo no el va voler tornar al seu amo, ja que tenia les garres arrancades, i les dents i els ullals trets, i de prou vell, quasi era mort, i va fer una canvi d´amagatotis perquè es conformés, dient al meu benvolgut veí que amb un cadell el senyor Febrer s´acontentaria, i així va 
er la fí del "Lleó de Sants".

tríptic tret del blog "coses de la vida"
http://www.cosesdelavida.com/2011/06/el-lleo-de-sants.html


8.- una porta famosa d´esglèsia que va ser desnonada en temps antics.


Des del 1202 els monjos de l´ordre de Sant Joan de Jerusalem van bastir un monestir a la part baixa de la Via Laietana, al lloc que després va ser necessari obrir per donar sortida al carrer que va suposar l´operació quirúrgica urbanística més dramàtica que ha sofert la ciutat, el 1882 el monestir va ser enderrocat, a poc a poc, i per aquest motiu una de les seves portes va ser rescatada pedra a pedra, i dels desnonats, millor dit desnonades, ja que les últimes inquilines van ser unes monjes de la mateixa ordre, va passar a decorar la façana posterior de l´esglèsia de Santa Madrona al Poble Sec.

L´esglèsia major del barri del Poble Sec fou  inaugurada el 1888 per la reina Maria Lluisa i l´Alfons XIII amb tan sols 2 anyets que en tenia.  Des de llavors llueix aquesta meravella que podreu visitar si accediu pel carrer Margarit a la part posterior de la mateixa.



Nota historiogràfica del monestir de Sant Joan a la web dels monestirs:

I  la Maite Mar també ens fa la llista més acurada al seu post de tots els que hi va haver a la ciutat:


9.- parcs d´atraccions a més del Tibidabo a BCN, hi han hagut?.

Doncs si!, i a més no un ni dos, si no 7, sense contar el Tibidabo, Montjuic, conegut per tots els que tenim una certa edat, i el que hi havia a l´altre banda de Collserola, al voltant del llac de Vallvidrera, aquests eren:


1- CAMPOS ELISEOS (1853-1872), al costat del Passeig de Gràcia ocupant 8 illes de l´eixample.


2- SATURNO PARK (1911-1926), al centre del parc de la Ciutadella.






3- CASINO ARRABASSADA (1911-1934), a Collserola, en la baixada cap a Sant Cugat.

fotos i història al post del Jordi


http://misteriojordibosch.blogspot.com.es/2011/07/el-siniestro-del-casino-de-la.html


4- TURÓ PARK (1912-1927) , a l´emplaçament de l´actual parc de la sortida per la Diagonal.


5- MARICEL PARK (1929-1936), en dos emplaçaments diferents, al costat de les pistes de la Fuixarda i en la zona de Miramar més tard.


6- APOLO (1935-1990), en el Paral.lel, a on és ara el hotel i teatre.


si voleu encara podeu veure la decoració i estris i màquines de l´àntic parc d´atraccions al bar "La Fira"

del Carrer Provença, molt a prop del Clínic, i que en aquest post també la Cristina Llagostera ens fa un recull molt maco de fotos.
http://nomeacuerdo-com.lacoctelera.net/post/2009/06/21/bar-musical-museo-la-fira

7- CASPOLINO (1942-2005) a Gràcia, a la plaça Gal.la Placidia.


si en voleu saver més del "Caspolino" llegiu aquest meravellós post.


http://enarchenhologos.blogspot.com.es/2013/03/el-caspolino-del-parallel.html



10- les fonts d´aigua de Collserola que han sigut domésticades de le formes mes curioses són....

Parlaré de dos d´elles, la mina de Can Travi i la Font de la Marquesa.


La primera va ser domesticada i es va construir una mina de més d´un kilómetre de llargada per bastir d´aigua potable de muntanya a la part central d´Horta i a la fàbrica de midó del carrer Cartellà, amb quatre torres d´aigua que per gravedat i vassos comuncants,  donaven servei als pisos que compraven les plomes necessaries pel seu abastament particular.


Aquesta mina encara funciona, protegida per ordre reial,  amb un cabal de dos litres per segòn.  Per exemple hi resta una masia al final del carrer Sant Pere Miquel, que pot anar omplint amb el seu rajolinet la bassa preparada al pati.


El seu recorregut es per sota de les obres de l´actual dipòsit d´aigues pluvials que s´esta construint, pel carrer de la Plana, plaça de les Masies (primera torre), carrer Sant Pere Miquel (segona torre), carrer antic d´Horta (tercera torre), carrer Cartella (torre final i + treballada, que fins l´any 98 donava aigua als que passaven a prop)




L´altre història es més curiosa si s´escau, i es que el marqués d´Alfarràs, propietari de Can Llupià, la casa que hi té als seus dominis el parc més antic de la ciutat, el parc del Laberint d´Horta, hi va desviar la baixada d´aigua de muntanya de la font de la Marquesa, mina natural de Collserola, construint una altra mina i gal.leria subterrània artificial, fins a l´estanc regulador de la part alta dels jardins, baixant després per gravetat fins a la cascada de la zona d´ombra.

Si voleu pujar a la font original, a la part del darrera del parc hi ha una entrada al camp, que puja, sense pèrdua, fins a la seva bassa, un camí d´uns 20 minuts, que es molt recomanable i que acava en una zona conreada i en pujada, molt a prop de l´antiga Can Massó, que hi té una altra història molt curiosa d´un joier que no va voler dir on eren enterrats els seus tresors, i que ja explicaré.

Aquesta font té un cert savor a ferro, però l´indret té unes vistes increibles de la vall d´Horta i de la riera, del qual lloc parlo en el seguent post.




post meu a sobre la riera d´Horta:

http://plazaspublicasbcn.blogspot.com.es/2013/03/riera-de-horta.html


11- Encara queden paratges que recorden el Rec Comtal, principal font d´aigua per BCN!! 

Si!, el Rec Comtal, aqueducte finançat pel senyor Mir a l´edat mitjana (954-966), i que aprofitava les aigues de l´aquifer del Besós a l´alçada de Montcada i Reixach, ja en explotació des d´època romana, i potenciat encara amb la posada en marxa de bombes a la Casa de les Aigues projectada per la l´arquitecte Rovira i Trias al 1878, encara es viu, increible, eh?, i posant en relleu, com es va fer palés amb l´última sequera que patirem a l´any 2005, que encara pot donar vida a la nostra ciutat.

Aquests canals artificials a l´aire lliure van portar aigua al principi per fer moure rodes de molí, als fariners que hi havien per Sant Andreu, rentar indianes, regar vegetals i donar boca d´aigua a la gent assedegada de BCN, eren solcs a la terra que s´aprofitaven per rentar la gent, per creuar amb ponts, i per fer bucòlic el paisatge dels nostre barris, com ho demostren aquestes fotos actuals.





si voleu veure aquests paratges agafeu l´autobús a Sant Andreu per baixar al final de parada en Vallbona.

12.- Josep Lluis Facerias i Quico Sabater, els dos últims maquis que van morir a mans del fascisme.- 

A l´Hospitalet tenim un barri que va ser el nucli de l´anarquisme durant la Guerra Civil Espanyola, a on la gent, una vegada acavada la mateixa, afin al règim, no podia passar sense ser mal mirada, i a on va viure moltes de les seves escaramusses guerrilleres el Quico Sabater, fill de la ciutat i resident en principi a prop del barri centre, a on el seu pare treballava de llauner.

El barri de Collblanc, que té moltes d´aquestes històries com a pròpies, competeix amb una altre barri de Barcelona que va ser també l´amagatall d´un bon company del Quico, el Josep Lluis Faceries, que en les cases del barri de Can Peguera tenia amics republicans de lluita.

Al primer lloc el Quico va protagonitzar un episodi força curiós, i és que, amagat en un pis del carrer Rafael Campalans, fugit d´un atracament a Barcelona va ser encerclat per la policia que va forajitar els lladres amb trets i escorredisses.

Al segòn, Facerias, va anar per passar desapercebut just abans de que l´acribillessin a trets a la plaça de les Dones del Dos de Maig de Nou Barris, a on l´esperaven els policies falangistes, amagats als sostres dels edificis del carrer Pi i Molist, després d´haver rebut un avís traidor el dia abans, mentre el s´amagava a Collserola, molt a prop de Vallvidrera.

Aquests episodis són ja fruit del passat, ja no es fan paleses aquestes històries romàntiques o tràgiques, segons es miri, de defensors dels drets ciutadans i polítics en ciutats i pobles de la nostra Espanya, que moren com a herois al mig del carrer, després d´una caceria portada pel poder establert, ja no es fan públiques aquestes morts en temps de publicitat controlada i mediocritat general, i s´anyoren veritablement, ja no som més que lluitadors anònims del 15-M, que proven de guanyar mitjançant la raó.

Històries curioses pel seu regust a passat de guerra, per la seva gallardia i pel temps en que vam ser protagonitzades, el Quico i el Josep agermanats com amics en un temps en que tots vam patir les consequències d´uns temps terribles.

       

                             Josep Lluis Facerias                                                Quico Sabater

13.- Els tresors urbanístics de principis i mitjans segle XX a Collserola.-

a.-El sanatori de Rubió i Bellver a l´urbanització del sector del Rectoret.-
Si!,  un sanatori al damunt de Collserola que mai va arribar a treballar com a tal, fet per un gran arquitecte, que va aixecar entre d´altres la casa de l´avinguda Tibidabo que apareix al llibre "l´Ombra del Vent", i que és ara "l´Asador d´Aranda", la casa de l´encarregat de la fàbrica tèxtil a la Colònia Guell, i d´altres, el gran Rubió i Bellver, si us apropeu ara al seu costat veure-ho que era un bon emplaçament per curar malats infecciosos, com es va posar de moda pels volts dels principis de segle, però a canvi una mica solitari.

El que es conserva es l´edifici de lavanderia, i la veritat es magestuós.





b.- Els camps de conreu per la cooperativa Flor de Maig de Sant Andreu, en la carretera de Cerdanyola.-
Època republicana, i època de cooperatives de consum, que procuraven pel benefici dels seus socis, en temps d´escasetat de menjar, a Sant Andreu una d´aquestes cooperatives va comprar uns terrenys a Collserola per conrear vegetals frescos per portar al poble i abastir les taules de la tenda comuna, que funcionava apart de les grans rets normals de distribució i que van proveir milllor que aquestes als ciutadans en temps de racionament.

Ara és una institució dedicada a l´ensenyament i cura de persones malaltes, però en el seu temps d´allà sortien carros plens de viveres per la gran ciutat.

entrada patronat Flor de Maig


c,. El Casino de L´Arrabassada.-
I del casino que hi havia a Bon Aire, en la baixada cap a Sant Cugat des del Tibidabo, del que tan sols resta el mur perimetral i algunes edificacions interiors, que em dieu!!

El Casino servia de parc d´atraccions, de lloc d´esbargiment pels burgesos, i de punt d´arribada pel tramvia que pujava per l´Arrabassada fins a l´entrada, un lloc meravellós al mig de la muntanya, un Disney barceloní, un ric escenari que ara es part inseparable de la muntanya i que va deixar unes fotos meravelloses!!.









per fi trobada la parada de sortida del tramvia
de l´Arrabassada al carrer Craywinckel,
gràcies al blog BERESHIT


14.- Un pavelló d´Expo Universal al nord de la ciutat, i a més el primer lloc que va tenir l´honor d´exposar el Guernica a lo llarg de la seva història.-

Sabieu que Picasso va rebre un encàrrec durant la nostra Guerra Civil estant a Paris, i va pintar el Guernica per ser exposat en el Pavelló de l´Espanya Republicana durant l´Expo Universal de Paris de 1937?

Sabieu que estant donant els últims retocs in situ, al quadre propagandístic, de més de set metres d´amplada, va arribar el ministre de propaganda nazi, Goebbels, i va preguntar a l´artista que que volia representar amb les imatges, i ell va respondre, "ni més ni menys el que vosté amb provocat".

Que el Pavelló espanyol, crida a la solidaritat de la resta de paissos europeus durant el nostre sofriment provocat per la Guerra, estava situat a la riba del Sena, rodejat dels principals pavellons pre-bèlics participants a la Segona Guerra Mundial, el de la Rusia boltxevic i l´Alemanya nazi.

Que en aquest mateix lloc es trobaven les obres de Alberto Sánchez Pérez, "El pueblo español tiene un camino que conduce a una estrella", ara al museu Reina Sofia, la font de mercuri d´Almaden d´Alexander Calder, ara al museu Miró de Montjuic, pintures de Miró, de Julio González, tal vegada els millors artistes que hem tingut a Espanya. 

I sobretot, que aquest lloc va ser reconstruit el 1994 al barri d´Horta, i que és ara la biblioteca de la República de la Universitat a Barcelona, amb un arxiu important en procés de digitalització de tot el que es va poder rescatar dels papers republicans, en la seva fugida cap al nord, i deixat a la ciutat de Cervera, a més de les donacions particulars relacionades amb el tema.



15.- El primer zoo que va tindre la ciutat.-

Va estar situat en aquesta casa del carrer Marti Codolar, propietat d´una de les families més riques de Barcelona, els senyors Marti Codolar precisament, que van tenir l´excentricitat d´albergar en les seves propietats animals arribats de totes parts del món, ocells, micos, i fins i tot un elefant que es deia Papitu, i que va ser el primer elefant del zoo de la Ciutadella, quan el seu propietari va donar el seu patrimoni animal a la ciutat l´any 1892.


al fons el prat als peus de Montbau a on es trobava
el pac d´animals i la casa Martí Codolar.


16.- D´on prové el nom de Via Icaria per  la part de mar de  Sant Martí?

Doncs bé!, aquesta procedència m´ha arribat als meus arxius fa molt poquet, i resulta ser un conte molt curiós!, i és que a mitjans segle XIX va viure a França un advocat nascut a Dijon que va voler tirar endavant el model comunista abans que el 1917 esclatés en Rusia l´alçament boltxevic, però segur que influit per la seva revolució, l´ ETIENNE CABET.

Va escriure un llibre titulat "VIAJE A ICÀRIA", i va voler assolir Amèrica per fundar en Texas una colonia en que no existís ni el diner, ni la diferència de classes.  Va salpar del port de Le Havre camí del riu Mississipi, i la pujada després pel riu Rojo, i va trobar-se en un carreró sense sortida, ja que els terrenys que havia comprat per fundar la ciutat eren inaccesibles i inhòspits.

En aquest viatge van participar catalans que havien llegit aquest llibre tan influent en tota Europa, i molts d´ells van comentar amb fervor en aquesta part de Barcelona que la nova Icaria seria la terra promesa, ja sabeu com som els catalans, que sempre apostem per les causes innovadores encara que siguin perdudes, i d´aquesta referència al projecte del visionari francés bé el nom del barri, curiós no?.







17.- Hotel Colon i la història del home que no va voler Barcelona.-

Si, aquest home va ser Georges Clemenceau, polític francés durant la III República, Republicà i extremista, va defensar les seves idees a l´Assamblea Nacional, de forma realment dura i amb molt de poder ja que va arribar a ser primer Ministre, durant el tercer quart de segle XIX.



I es que va estar hostatjat en aquest hotel a començament segle XX, convidat per l´Ateneu Barcelonés, perquè donés una conferència.

Doncs resulta que durant la seva estada va sortir a donar un tomb per la ciutat, agafant un carruatge a les portes de l´antigament saló de billars convertit a hotel de luxe afavorit per la seva explèndida situació, i quan el cotxer va començar a remuntar el Passeig de Gràcia, li va ordenar que tornés, va agafar les maletes i va deixar plantats als seus amfitrions, que per suposat es van quedar sense la conferència de l´anomenat "el Tigre".  Quan va arribar al seu país va dir que Barcelona era impresentable per la seva imatge de ciutat decorada amb "cases fetes per dragons".


també va servir com a seu, després de la seva
constitució al juliol de  1936, del PSUC


18.- L´única obra que hi ha a Barcelona de Picasso a l´aire lliure.-

Es troba al frontal del Col.legi d´Arquitectes de la Plaça Nova, i està inspirada en els nostres costums catalans culturals; gegants, dia de rams, cercaviles, donant continuitat a les tres façanes amb un conjunt molt interessant per ser un tríptic amb vida pròpia, que passa d´imatge a imatge com si fós una pel.lícula animada, no va ser ell mateix l´autor material de l´esgrafiat però, ....però millor llegiu aquest post del mateix Museu Picasso i us explicaràn la història millor que jo, i es que a vegades un bon post es millor que altre si s´explica la història en primera persona.




19.- el Funicular de Montjuic que anava al MNAC.-

Durant l´Expo de 1929 va construir-se a Montjuic un funicular curt que pujava des del carrer Lleida fins a dalt el MNAC, va donar bon rendiment malgrat va ser desmontat després de la Expo Universal.  Encara si pujeu al MNAC per les escales que hi ha davant del Palau dels Esports, ara Barcelona Teatre Musical, veureu com encara hi queden restes del pont que feia servir per remuntar els 28 metres de desnivell que hi tenia.

llegiu el post del Ricard sobre el tema,
Ricard es un expert en transport públic en BCN

20.- El carrer més luxós de Barcelona a l´època de Franco estava...., sota terra.

Es tracta de l´Avinguda de la Llum, cantada pel Loquillo i feta d´or, una gal.leria de comerços que va ser construida cap allà els anys 40, en plena dictadura, a sota del Triangle, en ple centre de Barcelona, i que va durar fins el 1990, lloc on totes les coses eren possibles, amagatall de prostitutes, casa d´artistes molt bohemis, establiments luxosos, passejades de mariners de la sisena flota, i fins i tot, lloc de trobada d´amants i reaccionaris al règim.

Encara podem veure els pilars que sustentaven el sostre, si baixem als FGC del Tibidabo, per la entrada del carrer Bergara, inclús s´hi pot trobar l´entrada de l´antic cinema Avinguda, que va acavar sent cinema X per poder cobrir entrada.

Avenida de la luz
no me mires con piedad, 
voy cegado por la luz 
de mi libre soledad. 
Y nunca fue bella la derrota, 
asi como alguien la quiso pintar 
y tus problemas 
no importan a nadie, 
ni a ti te importan los de los demas



21.- Un artista bohemi que va acavar els seus dies amagat a la plaça Catalunya.



Aquest era el Bon, Un caricaturista de la vella escola que va voltar per tota Espanya amb el seu carruatge fent caricatures i dibuixos costumbristes, com un venedor ambulant.

Una vegada cansat de ser un rodamón va llogar un comerç a l´Avinguda de la Llum a sota de la plaça Catalunya, luxós carrer de tendes i comerços construit en l´època de Franco, a sota del Triangle, i sostentat per unes gruixudes columnes tipus Samsó, que encara podreu veure, les columnes vull dir!,  si feu entrada als FGC pel carrer Vergara o Pelai.

Aquest carrer tant luxós va durar fins a l´any 90 com a lloc ple d´històries curioses, degradat amb el pas dels anys, va merèixer ser títol d´una famosa cançó del Loquillo, i el Bon va decorar la seva tenda, a on seguia rebent incondicionals i dibuixant com un artista arraconat per la vida, amb el sostre del seu bon company, el carromat atrotinat que l´havia fet conèixer tota l´Espanya del nostre dictador.


22.- La vida i mort d´en Francesc Layret.-

Francesc Layret, Lluís Companys i el Noi del Sucre, amics d´estudis i activistes polítics cadascú en el seu partit, que van anar fent encontres a lo llarg de la seva vida, estàn marcats pel mateix execrable final, l´assassinat en mans de les faccions enemigues.

Parlant del Francesc Layret, en aquest cas, direm que va tenir una mort espectacular a l´època del pistolerisme més dur d´abans de la Guerra Civil, impulsat per el "mal-guanyat" governador civil Martínez Anido, que havia fet empresonar el Lluis Companys a Menorca.

El dia 30 de novembre de 1920 el Sr. Francesc Layret va sortir de casa seva, al carrer Balmes, nº 26, 2on 2ª, encara hi queda una placa de rememoració a la façana, per anar a protestar davant de l´alcalde de la ciutat el Sr. Martínez Domingo per l´empresonament de Companys i del Salvador Seguí (el Noi del sucre, un dels principals liders sindicals de l´època), l´esperava a l´altra banda del carrer Balmes la dona d´aquell, la Sra. Mercè Micó en un automòvil.  De cop i volta un noi se li atansà al mig del carrer i li va disparar set trets a boca de canó.  Encara que va arribar viu al dispensari, i després a la clínica Corachan, no van poder fer res per salvar la seva vida.

L´homenatge a Francesc Layret va ser molt important pels carrers de la ciutat durant el dia del seu enterrament, va baixar pel carrer Balmes, fins a la Gran Via, i després d´arribar a la plaça Espanya va pujar fins a Montjuic acompanyat dels ciutadans que l´estimaven per la seva labor feta com a advocat laboralista,  desenvolupada en el si d´una ciutat convulsionada per les vagues i les protestes dels explotats obrer de tot arreu, la Guàrdia Civil.

El monument que avui dia podem veure en homenatge d´aquest gran home, a la cruilla del carrer Sepulveda amb la Ronda Sant Pau, va ser erigit el 1934 pel Frederic Marés, i va ser assistit durant la seva inauguració pel mateix Companys, ja alliberat, l´Angel Pestaña (anarquista igual que Seguí), i el Manel Serra (socialista i diputat pel Parlament català per aquelles dates), també per l´alcalde de la ciutat el senyor Carles Pi i Sunyer. Per suposat va ser tirat a terra pels governadors de postguerra i restituit tal i com era el 1977.

foto Pérez Rozas


El Noi del Sucre va morir menys de tres anys més tard, assassinat també per un pistoler del Sindicat Lliure al carrer de la Cadena del Raval (carrer ara desapargut amb la construcció de la rambla), i el President Macià va ser afusellat el 1940 al fosar de Montjuic, resta enterrat allà mateix, després d´haver estat una temporada al costat del seu amic Francesc Layret......., "requiestam in pacem"

info treta de la pàgina

23.- l´amagada história d´una esglèsia dels segle XII a la plaça Catalunya.-


24.- Quina és la tercera patrona de Barcelona?

Doncs encara que no ho sabessiu tenim una tercera patrona, amb una llegenda igual de curiosa que la de la nostra segona, se´n diu Santa Madrona, i resta hores d´ara a l´esglèsia del Poble Sec, una reliquia seva vull dir!.

La seva història diu que va retornar a Barcelona en època romana provinent de Salònica, a on el seu cos incorrupte en carn i Fé va ser martiritzar per culpa del seu cristianisme convençut, ella era nascuda a la ciutat de Barcelona, i quan el vaixell volia portar la seva reliquia cap a Marsella, el miracle va obrar que plogués a bots i barrals a l´alçada del nostre port, i aquells esforçats mariners van haver de portar el cos a la muntanya de Montjuic, d´on ja no van poder arrossegar-la un altra vegada al vaixell.

Una vegada establerta a l´ermita de Sant Fruitós, al darrera del Palau Nacional per situar-la encara, va obrar un segòn miracle que va consistir en vèncer el Dimoni ni més ni menys!, i quina entremaliadura volia portar a terme?, doncs enderrocar la muntanya màgica i fer-la caure a miques a sobre la nostra ciutat per colgar-la  sota la runa.  I ella que va fer?, doncs aconseguir aturar els diables encarregats de la missió a la porta de l´ermita i convertir les seves montures, "libélules", que us sembla?,  en petits insectes, als quals va encarregar d´espiar d´allà endavant les malifetes del Dimoni, per això el nom d´espiadimonis.

una història molt maca que jo he aprés llegint aquest post del Dani Cortijo, premi del concurs de blogs de Catalunya, molt bé noi!!

L´ermita, encara dempeus, dintre del Palau Reial que hi ha al darrera del MNAC, va ser durant molt de temps lloc de visita guiada per tothom que volia retre-la homenatje, fins que per motius de desfeta a les parets de la famós lloc sant, les restes van passar a ocupar diferents llocs per tota la ciutat.

-al Convent dels Caputxins que hi havia a la Plaça Reial
-l´esglèsia gòtica de Sant Miquel fins el 1868
-finalment el 3 de novembre de 1871 vàren acavar a la nova parròquia de Santa Madrona del Poble Sec.

+ info:




                                  


25. la ubiquitat de la famosa font de Ceres.-

primer va èsser a la divisoria entre Barcelona i Gràcia, al davant de la encara no construida Pedrera, fins al 1874, després a la plaça del Sortidor del Poble Sec, al bell mig de l´espai, a on avui dia es pot veure la font ormamental conmemorativa de l´Ajuntament, fins l´any 1918  (imatge mostrada), i ara encara es pot visitar, resta al bell mig de la pujada cap a l´Estadi Olímpic de Montjuic, abans d´arrivar al desviament cap a la Fuixarda, en tota el seu esplendor com la va idear l´escultor Celdoni Guixà i Alsina.

al seu emplaçament antic a la pl. de la Font del Repartidor

ara mateix en la pujada a l´Estadi Olímpic des del Poble Espanyol



info:

26. Una ermita actual  perduda al nord de Barcelona.-
l´ermita de Sant Cebrià i Santa Justina.-

Fa poc he estat parlant amb un home que en els seus temps de jove pujava cap a Collserola des de casa dels seus pares per aquest indret, i el recorda com un caminet ple de bardisses que acabava davant de casa d´un dels seus companys de feina, el qual pare, tenia un berenador amb vi i pà pels excursionistes que pujaven cap a la muntanya per la part de dalt de la riera de la Llet, a Montbau.

Es té constància històrica  de la fundació per part de l'ordre dels Mínims  (ordre mendicant fundada en Italia al segle XV per sant Francesc de Paula), més ben dit, en el cas d´aquest antic lloc de estança apartada, en la persona de fra Bernat de Boïl, que era de procedència noble i aragonesa i que sembla que va acompanyar Cristòfor Colom en el seu segón viatge a Amèrica. De tornada retorna a la vida retirada i presideix la primera comunitat de frares mínims de Sant Cebrià. D´aquella època precisament data l´entrada en Espanya d´aquests monges.

També tenim la història de la presentació als reis Isabel i Ferran per part de Cristòfor Colom a l´acavar el seu primer viatge a América, en la serra de l´altre costat del Besós, la serra de Marina, concretament al monestir de Sant Jeroni de la Murtra, al nord de Badalona i Santa Coloma.

L´ermita és molt antiga data del siglo XII i va ser reconstruida en el siglo XIX.  Segons la tradició aquí van residir Sant Francesc d´Asís en la seva peregrinació a Santiago al segle XIII, i Sant Ignaci de Loiola de pas a Terra Santa, al segle XVI, també va passar per aquest tranquil lloc d´estança i ermitatge Sant Francesc Xavier.  

El dia més destacat per anar de visita es el dia de la romeria de la gent de Montbau, quan són les festes del barri,  el dia  26 de setembre.

rera de l´ermita

restaurant de camí

ermita

ah!, i com ja sabeu que tinc bones cames, el dia que vulgueu acompanyar-me a veure-la, farem la visita a l´única masia de Collserola que conrea mandariners a la muntanya, i que està just per sobre, un bonic lloc per anar a perdre´s entre arbres fruiters i comprar bona fruita, Can Carlets.

27.- el monestir totpoderós a la vall d´Horta, l´ anomenat Sant Jeroni de la Vall d´Hebron.-

Aquesta es una història de reis, ó reines millor dit, que a l´edat mitjana eren les promotores de la fundació de monestirs, esglèsies i santuaris.  És la història de la reina Violant de Bar i el rei Joan I, que van fundar aquest sota l´ordre del Jerònims el 1393.

La reina Maria de Castella, esposa d´Alfons el Magnànim, el va remodelar el segle XV i per fi va acavar desamortitzat el 1820 i abandonat.

Aquest monestir, com deia, era totpoderós i les terres de la vall, als seus peus, eren totes seves, d´aquesta propietat van anar donant, solar a solar, el territori a granjes de conreu de vinya, depenents en usdefruit de l´Esglèsia (Can Travi, Can Bransi), a indians que venien d´Ameria a construir les seves fastuoses cases (Can Gallart, casa Martí Codolar), casalots (Can Glòria, Can Marcet, Cal Xinxo), i mansions (Torre Jussana, Can don Joan), a dependències de l´hospital de la Santa Creu, com (Can Tarrida, monestir Minimes), etc. Al final tota la vall quedà repartida entre propietaris eclesiàstics, nobles i burgesos rics, que van donar a aquest meravellós tros de terra regat per la pluja i les rieres, un aspecte d´allò més verd i despoblat.

Ara, ja desaparegut, ocupava el lloc que ara ocupa la benzinera de la carretera de l´Arrabassada, poc abans del revolt de la paella, just per sobre de la seva subsidiaria esglèsia de Sant Genís, encara ens crida amb la seva impresionant presència, no oblideu un pensament quan passeu per aquest lloc.


28.- un segle i mig fent parallamps al Raval.-

Al carrer Marqués de Barberà , nº 21, molt a prop del carrer de Sant Pau, all Raval, n´hi ha un comerç que porta un segle i mig obert, i que m´ha cridat l´atenció perquè tota la seva vida s´ha dedicat a fer el mateix...., parallamps per edificis.

Primer amb torns i màquines mogudes pel vapor i corretges, després amb màquinas de motor autònom, però amb una història de fabricació molt pròspera i amb exemples famosos, com el que van dedicar a decorar i protegir, el terrat de les, ja desaparegudes Gal.leries Preciados a la Rambla!!.



29.- L´aqueducte al mig d´una paret.-



La història de l´aigua a Barcelona sempre s´ha caracteritzat per la seva precarietat i cerca constant de fonts noves proveedores d´aquest ric element.  Un dels camins emprats per l´arribada d´aigua de boca a la ciutat va ser de vell antuvi, el cami de Dosrius.  Des de Mataró arribava per un aqueducte que ajudava a pasar un camí amb pendent, de prop de 40 kilòmetres, que creuava la part nord de la ciutat fins al parc de les Aigues del Guinardó, just a la sortida del Tunel de la Rovira.

A l´alçada del carrer del Camí de la Font d´en Quintana, just a l´oest del Parc Central de Nou Barris, tenim conservat encara un tram que, ara mateix, trobem en aquest curiós estat, encastat al darrera d´una paret de masia, i just a sobre d´una antiga riera que ja només hi resta a sota a una alçada de 5 metres.

Hi conserva el seu tub superior cobert amb formigó i les pedres en carreu posades a finals del segle XIX.


30.- els Lloros guapos, i tramposos de BCN.-

Dos lloros, dos tramvies, un el 36, de Pla de Palau al C. Taulat, i l´altre el 46, del centre de BCN a Horta, el “Lloro del Taulat” i el “Juanito”, dos històries molt simpàtiques, la de dos animals que van venir de Guinea i es van acomodar tant a la vida de la nostra ciutat que fotien als tramviaris de transports públics de Barcelona, a començaments de segle, per donar sortides falses davant dels bars els quals  consideraven casa seva, casa dels seus amos que encara guarden comerç de barri malgrat la crisi, el “Quimet d´Horta”, i la licorería del Taulat.

La historia es la mateixa per tots dos, el tramvia que arriba al final de la ruta, dona volta al trolley, i ells, taimats ocells,  que esperen que l´encarregat de donar la sortida de començament de recorregut de tornada, es despisti per fer ells el xiulet fals, com si d´una cursa d´obstacles fós, i per acabar l´encarregat maleint i corrent darrera  el seu company per aturar-lo.

Qui pogues arreplegar aquesta estampa, tan fora de joc en aquests temps, allà  quan els carrers de la ciutat encara eren il.luminats per la vida dels nostres avis.

Ah!, i si encara voleu trobar al “Lloro del Taulat”, resta embalsamat darrera  el mostrador  de la tenda que el va cuidar i protegir, voleu fer un passeig pel Poble Nou per  trovar-lo?, a que si!

"Juanito", el lloro del "Quimet"



31.- de com es feia el lleixiu i el sabó en temps antics.-

Soc de barri d´antigues bugaderes, que anaven al centre de Barcelona a cercar la roba bruta dels nobles i burgesos del Passeig de Gràcia, per pujarla a la muntanya a fer la neteja una vegada a la setmana.

Barri que antigament s´abastia solet de productes, de carn, de vegetals de la Clota, i de sabó per fer aquests treballs, que venia, l´ara pastisseria, Majol del carrer Horta.

Però la forma de fer sabó i lleixiu era molt diferent del que passa en l´actual.litat, tot el procés era manual, fet a  casa, amb productes molt agressius que podien fer mal la pell i la mucosa nasal, sosa caustica i àcids, productes que van donar mala fama a les aigues vertides en aquest procés pel seu perill de contaminació, quins temps aquells!!.

Si voleu saver el procés de preparació llegiu el següent article que ho explica molt i molt clarament, amb cendres i sosa caustica es podien fer productes molt útils.

http://www.fuentesdeayodar.com/textos/colada.html




32.- La primera guarderia Espanyola va ser creada durant la República al barri de St. Andreu.



Si!, aquesta mateixa, a la cruilla del carrer Sòcrates amb Castellbell, al nord del barri, va ser inaugurada pel mateix President Macià poc abans del 1936, i sense modificacions, amb, com veieu bona entrada de llum i en planta baixa,  ha subsistit fins els nostres dies, com exemple del que està ben fet està fet per sempre.

A prop, a l´Ateneu de Sant Andreu, es feien classes per nens més grans, i a la plaça de les Palmeres es va construir una biblioteca ambulant, i la cultura,  com sempre durant els anys republicans, va restar protegida de qualsevol altra influència perturbadora.

El barri de Sant Andreu a BCN, centre del republicanisme a la ciutat als anys 30, respectat i obrer, exemple durant tota la seva vida d´associacionesme i activisme, va servir de pou experimental i avançat ordre de coses durant aquests anys pre-bèlics.


33.- El cinema amb més actuacions que els teatres del Paral.lel.




"El cine El Barco, en la calle de Eduard Tubau, en el barrio de Porta fue el segundo que abrió en el distrito. Por 4 pesetas del año 47 se podían ver dos películas y entre una y otra había un espectáculo de variedades con los grandes de la época como Antonio Molina, Antonio Machín y Manolo Escobar.«Se llenaba los fines de semana y te podías llevar la cena», explica Lahuerta. El Barco cambió hasta ocho veces de propietario."

Així diu Roberto LaHuerta, escriptor del llibre "Cinemes de barri", que ha volgut fer repàs dels antics cinemes que hi havia entre Nou Barris, Horta i Sant Andreu, des de l´autoedició i la difussió aprofitant medis com l´Arxiu Històric de Roquetes Nou Barris.

El Barco era el típic cinema de barri, a on es podia anar en diumenge a passar hores i hores, amb la carmanyola, disfrutar de dues pel.lícules, un intermig de "varietés", i una jornada de veritable diversió promoguda per empresaris que encara que ho feien per fer butxaca, també donaven un veritable servei a un barri obrer oblidat d´un extrem de la ciutat.


34. Casa Gallart, un castell indià els quals propietaris, per atentats contra el poder, no van poder disfrutar.-

Si, els Joseps de la casa Gallart, pare i fill, un perquè va viure poc després de la seva construcció i altre perquè no la va poder recuperar fins el 39, després de la Guerra, i la va tenir tan sols fins els cinquanta, i com dic jo, per culpa d´haver proveit a l´exercit feixista de la situació de la villa, al peu de la muntanya de Collserola, a on s´amagava el President Companys, la van poder havitar durant un temps que no es correspón amb els diners que es van haver de gastar per construir-la.

Aquesta familia, provinent de la Bisbal, després d´haver fet fortuna a Puerto Rico, van tornar al seu país, i van fer una casa castell semblant i millorada que la dels seus veins els Llupià i els Martí Codolar, la qual van voler comprar.  I la veritat es que es ben maca, amb plantació d´arbres típics de latituds més temprades, magnolios, i palmeres, merlets a les torres i façana plena de motius decoratius, però el que si van fer bé i amb molta traça, va ser escollir el terrenys per construir-la, als peus d´una muntanya que va saver protegir el nostre President dels bombardetjos de l´aviació feixista.

Ara es una seu de la Universitat de Barcelona, seu del departament de reciclatje professional, i els seus jardins són públics, si feu un passeig pel Laberint, aquests tan sols estàn a 10 minuts caminant del velòdrom cap a l´oest.


36.- Can Massó i la història de les joies amagades a Collserola.-

Amb aquest article s´anunciaba l´enderrocament de la Torre de Can Massó el 28-10-2008.-

"El Consorci del Parc de Collserola ha enderrocat la Torre de Can Massó, una casa d'estiueig del Districte d'Horta-Guinardó que estava en estat ruinós. La dificultat d'accés i el mal estat de la casa van portar a prendre aquesta decisió. 

La Torre de Can Massó s'ubicava a la capçalera del torrent de Fondenills o de la Font de l'Alba, al vessant de Collserola que correspon al Districte d'Horta-Guinardó.

Concebuda com a casa d'estiueig, va ser construïda a començaments del segle XX, per Antoni Massó i Casañas. Es tractava, en definitiva, d'una casa senyorial que va tenir masovers fins a la seva expropiació a finals dels anys 50 quan va passar a mans de l'ajuntament de Barcelona."

Can Massó era casa d´estiueig per uns joiers del Passeig de Gràcia, relatem el que va passar al començament de la Guerra; el Senyor Antonio estaba una nit del mes de juliol del 36 amb la seva familia passant l´estiuada, i van arribar els anarquistes de la FAI a demanar pel propietari, l´oncle Josep es va ficar al mig i se´l van endur mentre regiraven la casa amb sanya buscant les joies de la propietaria, al final posen rumb a la ciutat una altra vegada amb l´oncle a dintre, que va morir el dia següent a mans dels seus captors.

Sembla que el que volien aquesta gent..., per culpa d´un malintencionat avís del masover de Can Massó, trobar les riqueses de la casa, després es van repartir el botí i a l´any 44 el masover es empaitat una altra vegada pels voltants de la font de la Marquesa per arrabassar-li les joies que va sustreure 8 anys enrera, va haver-hi assassinats de gent per la zona però les joies mai s´han trobat, qui sap si algún algun dia les traurà de sota una pedra a Collserola algún caminant amb sort!!.

mireu aquest enllaç!!


37.- Un equip de la primera divissió de futbol l´any 1929 i ara a tercera, però amb honors.-

I és que l´Europa era un equip gran l´any 1923, campió de Catalunya, i va formar part de la primerísima lliga que es va jugar en divisió d´honor, juntament amb l´Espanyol, el Barça, el dos Madrid-s, l´ Athleti de Bilbao i el Racing, per exemple,  També jugaven un altre equip de Bilbo, l´Arenas i la Reial Societat.  El primer partit el van jugar amb el Madrid.

El camp del que disposaven era un gran i maco, just al darrera de les casernes de Lepanto, com es veu a les fotografies, pocs anys més tard el futbol es va professionalitzar i l´equip es va endeubtar, tan sols 3 anys després de començar en primera, deixant de formar part de la lliga d´Honor...., fins el moment. 


partit amb el Sants pels volts de l´anys 50´s


38.- Les nisagues de productors tèxtils a Sant Martí.-

Vull fer un repàs de dos gegants fabrils que van poblar la zona de Sant Martí quan aquest, en aquells temps poble de Barcelona, era anomenat la "Manchester Catalana".

La nisaga de la familia Bonaplata i la empreneduria dels Escubós i Aranyó.

La primera història va començar a dintre del territori marcat per la ronda de la tercera muralla de Barcelona, els Bonaplata van començar un Imperi transformant en llargues tirades de tela el gènere importat de les Ameriques. el cotó, fent història en el Raval Barceloní.  Un territori que amb el pas dels anys, cap allà meitat dels anys 50 dels segle XIX, va quedar empetitit per la producció i la quantitat d´industries que s´hi van instal.lar.

Els Bonaplata van fer el salt cap a Sant Martí, zona ampla a on havien posat a assecar les seves tel.les blanquejades amb el tint de les indianes fins aleshores, una zona que era poble independent, i no pagava matrícules de producció a la ciutat comtal, i que era verge per la contaminació que havia empudegat l´interior de les muralles fins aleshores.

Allà el Salvador Bonaplata va estar-s´hi fins l´any 1893, al carrer Pere IV, 314, any que Sant Martí, curiosament per coincidència, va anexionar-se a Barcelona. 

Descendents d´aquesta familia empresària del tèxtil hi resten enterrats al cementiri de l´Est.






Per aquelles dates hi feia tela de llana en Can Jaumandreu la nisaga Escubós, arribada de Mataró expresament per confeccionar al carrer Sant Joan de Malta.  Aquesta empresa que ja treballava pel 1860 amb mes de 400 treballadores, i uns 200 telers, va ser avançada en mesclar la llana amb el cotó, quan aquest últim va escasejar per la Guerra de Successió Americana.

Per aquells temps aquesta nissaga va ajuntar forces amb els Aranyó, vinguts del carrer Jonqueres, al costat de la plaça Urquinaona, a on hi havia hagut convents a tocar de les muralles, per construir la nova fàbrica del carrer Tanger amb Llacuna.  Més endavant, i així units, tots dos propietaris, van ser els majors productors d´aquella Manchester barcelonina de principis de segle XX,  La fàbrica va deixar de produir l´any 1986,  Per treslladar-se al Vallés.






Fàbriques tipus d´aquells temps, en que tot un poble vivia de la producció industrial que es dedicava a fer o estampar tela.  Fàbriques esclavistes, com el dit "Cànem", d´una altra nisaga amb molt de poder polític a la ciutat, els Godó del diari "la Vanguàrdia", que, amb vocació de dretes feien que les seves dones, que teixien sacs de jute al carrer doctor Trueta, o més ben dit Enna, sortissin una hora cada dia de la fàbrica tan sols, amb els fills penjats dels braços,  per comprar per les seves llars al mercat de la Unió, amb tota la roba bruta de borra de color gris, per la qual cosa els hi deien les "Xinxes", denominació que es va escampar per denominar tota noia o dona dedicada a teixir en fàbrica a Barcelona.  Tan greu i tan curiós era tot plegat, que aquelles treballadores tan sols arribaven a viure 40 anys, sordes i afectades de pulmó com acabaven.



39.-història de dibuixants de luxe pel barri de Vallcarca.


La història començà al costat del parc Güell, en la seva cara oest, a on els propietaris de la cinematogràfica que va fer el primer curt de dibuixos animats espanyol, la "Balet i Blai", van viure, en un castell de conte que hi havia i que encara conserva els seus ciments dalt la muntanya.  Va ser el "Garbancito de la Manxa".








Després tenim els germans Blasco, que van ser una saga de dibuixants de comic que treballant junts, eren tres, van arribar a ser dels millors historietistes de tota Europa, vivien en el barri de Vallcarca, en una casa familiar que compartien i a on feien les seves obres, a on van crear també el personatge de "Cuto".


http://w1.bcn.cat/barcelonablog/xarxa/el-centre-civic-el-coll-la-bruguera-recupera-els-comics-dels-estudios-blasco


També el barri va ser seu de la famosa Bruguera, productora dels tebeos meus de tota la viva post-franquista, dels Mortadelo i Filemon de l´Ibañez i del Zipi i Zape de l´Escobar.  Al centre de Vallcarca es va construir la editorial que va portar molta feina als veins, i que ara es fa d´estranyar pels comerciants i gent que va viure a la seva ombra.  Quan als anys 90´s la editorial va tancar per problemes de vendes, el seu llegat no va tenir ja més herència, i ara es parla de fer un museu en homenatge a aquells temps.




la Bruguera ara, que es
Centre Civic el Coll
la Bruguera als anys 50´s





O sigui un barri que acabarà sortint en algún còmic en el futur.




40.-Un refugi amagat a la casa del propietari de “La Espanyola”.

Encara avui dia es descobreixen refugis amagats a dintre edificis del centre de Barcelona, nosaltres vàrem ser, els barcelonins, dels primers en ser bombardejats en la història de les Guerres Mondials, el primer bombardeig a població civil el va patir Madrid el 1936, i això va aixecar tot un moviment de voluntaris que van fer amagatalls de tot tipus per fugir dels atacs aeris de l´aviació italiana.


El passat mes de novembre del 2014, encara als baixos de la "Torre de la Sagrera", que està sent reconstruida per convertir-se en centre civic al costat de les vies de l´AVE de la Sagrera, s´ha trobat una porta tapiada que conduia a uns baixos adaptats per recollir veins els dies d´atac.


http://www.camparquitectes.com/portfolio/concurs-casal-de-barri-la-torre-de-la-sagrera/?lang=es




futur casal amb la torre Sagrera conservada a l´esquerra


L´espai molt ben conservat, amb els seus fils de llum, les seves letrines i les seves voltes de mahó, es rehabilitarà com un altre museu a la resistència passiva de tots els damnificats per les bombes a Barcelona.



http://ccaa.elpais.com/ccaa/2014/11/23/catalunya/1416766124_742841.html



41.-La plaça caribenya a Sant Martí.

La plaça Masadas es per mi la plaça més maca, de tipus porticat, que hi queda a la ciutat, es molt antiga, de la primera republica, i deu el seu nom a Pacià Masadas, un home molt ric, senador, que quan va enviudar es va casar amb una dona jamaicana, que va donar el caràcter al lloc.





La plaça Masadas es el centre popular del barrri de la Sagrera, lloc protegit per ordre reial que envoltava les esglèsies en la Edat Mitjana, en aquest cas parlem de l´esglèsia  de Crist Rei, i va tenir un caràcter popular molt marcat des de l´inici, envoltada de fàbriques tèxtils i llocs de reunió social.


Encara si aneu a visitar el barri pel novembre, quan són festes, gaudireu d´un lloc molt especial on escoltar algún concert, aseguts a les taules dels bars que hi queden, amb la seva llum artificial de fanal antic, i la seva font ornamental central, que recorda una altra que hi ha en la plaça Reial, al sud de les Rambles.


42.-L´escultura que va tornar de la part baixa de Gràcia a la part alta, al barri de Vallcarca.




Els veins de Vallcarca estàn d´enhorabona, ha tornat fa pocs dies l´escultura que feia acompanyament de la que decorava fa uns anys els jardinets de Gràcia, i que com moltes altres, restava amagada en algun magatzem del centre de la ciutat, operació que encara que no us creieu molt habitual a les grans ciutats, guardar per tornar a muntar en altre lloc.


El lloc a on es col.locarà aquesta estàtua es els jardins que s´estan fent a l´espai deixat per la Caseta Blanca, i que serviràn per esponjar el barri en la part baixa, i el nom de l´estatua retornada es "Selene", a la foto de dalt hi és posada al costat esquerra de Minerva, que fa el centre del conjunt.


Com s´explica en una blog molt adient per fer autentificació d´aquesta entrada "Selene formava part d'un conjunt monumental amb altres estàtues i columnes. Parlem de la Font de l'Aurora que el 1.928 i durant tres anys presisí els Jardinets de Gràcia. Aquest monument clàssic i mitològic servia de porta d'entrada a la Vil·la de Gràcia, d'ací la relació amb el nostre Districte, cosa que també havíem sol·licitat a l'Ajuntament com a criteri en la tria...

Es considerà el 1.931 que el monument era excessivament gran i s'optà per desmuntar-lo i guardar les diferents parts i imatges al magatzem. a poc a poc s'han anat recol·locant en altres espais de Barcelona."

http://gracia-nord.blogspot.com.es/2014/08/dignificar-un-espai-selene.html  


Doncs així ho teniu, Selene ha tornat i ja sirà per sempre, veritat Carme??

43.-L´home que va portar indis a dalt el Tibidabo.


Es tracta de la S.A. Tibidabo, encapçalada pel Dr. Andreu, que va portar una tribu d´indis per fer atracció als burgesos que s´hi estaven, com bé s´hi diu al blog.


http://sortidesambgracia.com/2013/07/28/el-tibidabo/


"Entre les atraccions més curioses del parc hi ha les actuacions de dues tribus africanes. El 1913 el Tibidabo va contractar una tribu senegalesa que mostrava el seu estil de vida als visitants, i el 1925 es va contractar la tribu Fulah que venia de l’Àfrica equatorial.  Els dos espectacles van tenir força èxit".



44.-De com deien a les dones del Cànem les Xinxes.


Eren filadores de Jute, una fibra que venia d´Asia i que es teixia a Barcelona per fer sacs.  El "Cànem" hi era al Poble Nou, a la cantonada de Dr. Trueta amb Llacuna, i es deien les xinxes perquè sempre que sortien de la feina per anar a comprar al mercat del Poble Nou, sortien plenes de borra grisa que les feia passar per noies malaltises i sotmeses als ritmes frenètics de la fàbrica.


Eren com a xinxes, aquells bitxos que xuclen la sang fins a tornar-se del color de l´arpillera.  


Aquelles dones no vivien massa, tan sols els hi donava temps de treballar i cuidar la familia, però van fer que Catalunya fos el que es ara.



45.-La xemeneia que es va repetir per ser Excel.lent.

Hi es al col.legi establert a Can Carasses, al número 108 del passeig Torras i Bages, i la seva germana va ser feta per l´insigne arquitecte Puig i Cadafalch al Palau Quadres del poble de Massades, a la Selva, primera morada de l´empresari tèxtil Manuel de Quadras i Feliu, Prim i Coma.


La primera casa, modesta, al barri de Sant Andreu de Barcelona, va ser habitada pel filòleg i misantrop Ignasi Iglèsies, i la segona casa, més ostentosa, té una segona seu al famós Palau Quadres, ara casa Asia, del carrer Roger de Lluria.




xemeneia de Can Carasses




una igual n´hi ha instal.lada en aquest Palau del poble de Massades

46.-La visita de la reina a la casa de Sant Gervasi.


En el blog 


 http://orgullosademiciudad.blogspot.com.es/2014/07/el-pinar-y-la-torre-castanyer.html


"....se halla la Torre Castanyer, antigua propiedad de la Duquesa de Moragas, una construcción de estilo romántico de principios del siglo XIX, que fue completamente restaurada por Francesc Mitjans i Miró en 1959. "

La Torre Castanyer del Passeig de Sant Gervasi va ser el lloc escollit per hostatjar la reina Maria Cristina durant la seva visita a Barcelona el 1888 quan es celebrava l´Expo Universal del Parc de la Ciutadella.

El Palau Reial del Pla de Palau s´havia cremat i si es volia que els infants juguessin a l´aire lliure l´Ajuntament no servia, per això la torre va ser preparada per fer de allotjament provisional amb jocs d´estil neomozàrab i hermosos jardins.




aquesta es la caseta de jocs!!
ara seu d´un gabinet d´arquitectes 02Basso Arq.




Des de llavors porta, com a homenatje, la carena que l´envolta.


47.-De com Badalona i Barcelona estàn agermanades.

Pompeu Fabra les agermana, filòleg autodidacta va nèixer al barri de La Salut de Gràcia, i va escriure el seu diccionari a Badalona, després del 1912, a on va viure fins el 1932.


Té records al mig de la plaça Lesseps i té una plaça a Badalona amb el seu nom.


http://es.wikipedia.org/wiki/Pompeu_Fabra





48.-La ubicuitat de la fàbrica de canons.

La primera fàbrica de canons de Barcelona era a tocar la muralla, a prop del palau Moja, però quan van enderrocar aquest pany de mur, al qual tenia façana, la van traslladar, per ordre Reial, ja que la fabricació d´armament debia ser aprobada pel Govern Estatal, amb foneria i tot, al capdavall de la riera del Cagalell, a on ara encara trobem la seva façana característica.





La fàbrica de canons va ser posada en estreta vigilància de les Drassanes, antic quarter, i dintre del recinte militar, en un racó proper a Capitania General.



49.-Les torres del teatre Poliorama tenen història.

A dalt de tot de l´ara Teatre Poliorama, abans Reial Academia de les Ciències, s´hi van fer dues torres que van servir per allotjar l´observatori astronòmic i el metereològic. 


Domènech Estapà va fer un projecte ben provist de punts enlairats que van servir per fer foc a les tropes que volien controlar el juliol del 1936 la ciutat, un d´aquests guerrillers republicans enlairat en aquestes 

terrasses va ser George Orwell, fotògraf i escriptor americà, famós reporter del que va succeir a partir d´aquella tràgica data.

http://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=1901






50.-De la celebració de l´oblidada Fira del Càntir.




Actualment l´única fira del Càntir que es celebra a Catalunya es a la vila d´Argentona per començaments de l´agost, el 4 per Sant Domènec.

Abans però era una data molt significada, perquè era el dia que tothom baixava a la font del poble amb el seu càntir nou per omplir-lo i guarir-se de les miasmes del cos.

A Bcn, l´esglèsia i la font a on es guaria el miracle era a prop de la muralla, a l´entrada pel Portal de Santa Anna, al gran replà que es ara la plaça Catalunya.  Allà es muntava un tendal i la gent deixava el seu càntir nou a la porta.  Quan sortia cadascú d´escoltar missa, agafava un cantir diferent del que havia portat, fent intercanvi que a ningú sentava malament.

A Argentona la tradició a perdurat, i ara el que es fa es comprar el de la nova edició, omplirlo amb aigua de la Font Picant, o de la de Sant Domènec, i esperar que el guariment arribi igualment.


51.-La torre de transmissions nazi al cim del Coll.

Per sobre de la Finca Sansalvador n´hi ha una torre de transmissions que segons sembla va ser feta servir pels nazis, durant la Segona Guerra Mondial, per posar-se en contacte amb els submarins que venien a buscar refugi als voltants del port de Barcelona.


L´amagatall tenia porta secreta que s´obria amb un resort amagat, i estava a cura d´un parell de soldats que havien d´empescar-se-les perquè no els descobrissin.


Aquesta és una història reial que va passar com a les pel.lícules d espies, qui pensava que els còmics bèl.lics no sortien d´una realitat més increible que aquestes ficcions.







52.-Del barri del Raval i les seves noies.

Si, les noies de la vida, les noies alegres, les noies de....., ja sovintejaven a BCN durant tota la vida, però van començar a poblar el malament dit "BARRIO CHINO", pels comerços d´aquest tipus de propietaris ètnics, quan la sisena flota americana va començar a desembarcar en el port de BCN, al qual abans podien amarrar vaixells de gran calat.


L´acord que va tenir Franco amb el president Eisenhower va permetre els popeies americans fer les seves desenfrenades festes al centre de BCN, quan deixaven el servei, i les noies es guanyaven bé la vida.


N´hi han propietaris de restaurants que tenen guardats marbres de pasaporta de carrer, foradats pels tacons de les prostitutes que esperaven clients al llindar dels edificis, passant fred i penes.






53.-De les torres d´aigues més maques de BCN.


A principis de segle passat el problema de l´aigua a la ciutat era el que és ara, i al subministrament, que també arribava de molts llocs diferents, de la mina de Montcada, del Llobregat, del Besós, de la mina de Dosrius, i del Vallés, se li sumava el que fet que devia ser portada a dalt dels edificis que es començaven a construir a l´Eixample,.

Com es pot fer pujar amb pressió una corrent d´aigua de boca fins una alçada de 4 plantes?, doncs la resposta està si llegim la llei dels vassos comunicants, i que diu que les alçades que tindrà el líquid en dos vasos comunicats per la seva part inferior sirà la mateixa en cadascú d´ells. 

Per aquesta raó es van construir les torres que encara queden als barris baixos de Barcelona, al Besòs i a la Barceloneta, a on la muntanya de Collserola, o els turons del davant, no arribaven amb les seves canonades.  Les elevacions de terreny també servien per construir diposits elevats que feien pujar l´aigua més amunt del que calia al blocs de pissos de barris com Gràcia o la Sagrada Famillia.

Éls exemples que us vull mostrar són els seguents, alguns inclús van proveir d´aigua fàbriques del plà, totes elles dissenyades per grans enginyers modernistes.

-torre aigues Catalana Gas
-situada al costat Hospital del Mar
-Domènech i Estapà
-1906

jardins de les Aigues

-Torre de les aigues Eixample
-illa consell Cent-Diputació//Roger Lluira-Bruc
-Josep Oriol Mestres
-1870
-torre Macosa
-Parc Diagonal Mar
-Pere Falqués
-1882

-torre aigues de Dos Rius
-Tibidabo
-Josep Amargós i Samaranch
-1905

-torre aguas fàbrica Casaramona
-Puig i Cadafalch
-1903



54.-La tenda dels Indis al Raval.


El magatzems “Indio”, al carrer Carme, 24, són els meus preferits de tota BCN per la seva decoració modernista, impressionant i amb color frapant.  Van ser decorats per un enamorat del que va veure quan va fer un viatge de plaer pels Estats Units, el Sr. Alzina, que va decorar tot l´interior amb pa d´or i va posar cares d´indis americans per tot arreu, inclús va posar el nom d´aquells indígenes, que tant el van sobtar, al seu establiment que es dedicava a vendre lenceria i roba de casa als barcelonins de principis de segle.


En un dels viatges que va fer també a Paris, després de l´Expo Internacional del 1900, va comprar també un autòmata que movia braços i cames, i que desplegava un cartell anunciador, era un indi, com no podia ser de cap altra manera, que normalment estava espatllat, i que era el plaer dels nens esperant el moment que es deixava de moure´s per esclafir en rialles.





55.-El carrer i el pont de la riera de la Magoria a Sants.

La riera de la Magoria venia de dalt de tot de Sarrià, baixava per darrera de la colònia de Can Ricard i de l´avinguda Sarria, construida per unir el que fins llavors era un poble amb Barcelona, després pel costat de la fàbrica l Espanya Industrial i baixava per sota del que era el pont prop del carrer JOANOT MARTORELL, que encara manté un pendent per dita causa.

En aquest encreuament entre el carrer Joanot Martorell i el carrer Creu Coberta, al lloc que ocupava el pont, es van fer barricades durant la Revolta de les Quintes, i Sants canviava de nom i passava a ser Hostafrancs, que per aquells temps era terra de ningú, i l´entrada a la gran ciutat, a on estaven les forques i els burots de pagament d´impostos, abans de passar les mercaderies dels traginers als grans mercats.


http://pladebarcelona.wordpress.com/2014/05/28/magoria/



mapa del pas de la riera per Sants


En aquest pont màgic, anomenat de Can Rabassa, la riera no es parava, i el seu fi era acabar al costat de l´altre gran fàbrica tèxtil de Sants, anomenada Can Batlló, fent visita turística de passat industrial, després creuava la Gran Via fins a la Marina, i anava a cerca el mar pel costat de Montjuic.

Com totes les rieres que creuaven Barcelona, si fessin repàs del seu recorregut, veurien que rendien visites a llocs molt il.lustres amb molt de passat, sent testimonis de veritables moments interessants de la nostra vida passada.


56.-La fabrica tèxtil més gran i més oblidada.


De totes les fàbriques que n´hi han hagut a Barcelona, la més gran, que no la més important, ni la més vella, va ser la de l´Espanya Industrial.

Aquella fàbrica mastodòntica, amb una via de tren pròpia que portava els gèneres de fil de cotó que filava i teixia cap a tota Europa, i amb un entramat de naus que be podria haver donat aixopluc a més de 2000 treballadors, va sobreviure fins ben entrat el segle XX.

El senyor Amades va venir del centre de Barcelona, del carrer de les Tàpies i del carrer Riereta, per establir-se a Sants, tenint el seu orígen primerenc a Igualada, en uns terrenys que li van permetre construir una fàbrica inmensa, a on portar màquines de filar i teixir mogudes per màquines de vapor, encara que no va establir-se abans que la seva veina, el Vapor Vell, competidora l´altre banda de les vies del tren de Tarragona a Sants

Va voler ser la pionera en teixir panes a Catalunya, i no se´n va sortir, ja que el Vapor Vell li ho va impedir.  EL Vapor Vell era la fàbrica del Joan Guell, el mateix empresari que va emportar-se la fàbrica cap a Santa Coloma de Cervelló quan van començar les vagues amb els sindicats, la seva primera nau industrial hi era situada al que ara és la biblioteca el Vapor Vell, i va tenir més encert amb la gent que va contractar per que li ensenyes a endegar la fabricació de panes de vellut.

Va voler combatre el que havia fet l amo del Vapor Vell fugint de la gran orbs, amb tancaments patronals, i el que va aconseguir va ser que matessin més d´un encarregat de fàbrica mentre els treballadors es manifestaven per recuperar els seus llocs de treball amb les millors condicions.

Va fer a partir de llavors una política paternalista i no va arribar a ser tan efectiva com la de la colònia Güell, va oferir guarderia pels fills de les treballadores, i incentius per hores treballades, però ho va fer tard i amb poca traça.

Una història tèxtil gegantina en un espai que ara es un parc, i que no va calar en la història de Barcelona com perquè hi calgués deixar més que un apunt gravat en la seva pell.


57.-De la casa de la senyora Verónica al Bon Pastor.



casa "Verònica" al Pº Enric Sanchís


El Sr. Enric Sanchis i Ros i la Sra. Mercedes Sans i Vidal van casar, i van mudar-se amb tota la il.lusió a la seva nova casa a l´altra banda del riu Besòs, a on tenia ell una empresa de productes quimics.

La empresa va anar creixent, igual que els fills, i al seu voltant s´hi va gestar un barri obrer, el Bon Pastor, en principi molt mancat de tot tipus de serveis per la comunitat.

Diu el conte que después de la Guerra Civil la filla, la Sra. Ramoneta, que no Verònica, va fer us de la casa dels seus pares per bastir-hi una escola pels fills dels treballadors.

La senyora Ramoneta, que no Verònica, va morir, i la seva herència encara no ha quedat esclarida, deixant la famosa casa, que si que es diu Verònica, desnonada i abandonada a la seva sort, maca, malgrat tot, entre els blocs que composen aquell barri tan deslligat de la resta de la ciutat.

58.- Dels antics cafès de varietès i concerts a BCN.-

Van passar anys i anys i al final va acabar sent un centre cívic per la gent del poble, com segurament haguessin volgut els seus propietaris.

L´establiment més famós dels Porxos d´en Xifré es el conegut com el local de les 7 portes, primer inaugurat el 1836, i després redefinit com a cafè-concert, que es el que ens interessa en aquesta petita història que us vull explicar ara.  

En Bartomeu Mas i Mas va començar la seva curiosa història als Porxos cap els volts del 1916.  Aquest "cantiner de Cuba", ja que havia fet les amèriques treballant d´encarregat de bar en un quarter a Xile, va comprar i adaptar el seu local llogat perquè fos un cafè que oferís també "concerts".

Per aquells llavors la gent es divertia anant a bars de menjar, tertuliant amb artistes, menestrals i gent de tot arreu, prenent el típic suau, el cafè amb gasosa en got gran, licors variats i begudes espiritoses, i així mentre petaven la xerrada menjant i rient, se´ls oferien tot tipus d´espectacles per distreure.

Un d´aquests locals va ser per exemple el Cafè Eden, al carrer Nou de la Rambla, 12, a on van actuar fins i tot grans cantants de gènere "Xico", com la "Bella Chelito", empresaria més endavant del teatre Chantecler de Madrid, i que havia arribat de Cuba a Barcelona per fer diners cantant cuplés.

Recordeu també que el gènere de les havaneres es va fer popular després de la guerra de Cuba a les tabernes de la Costa Brava, aquestes eren ofertes a "palo seco", sense acompanyament musical, pel delit dels comensals que s´hi estaven en aquells indrets.




Doncs bé, el senyor Bartomeu va fer fortuna oferint tot tipus d´espectacles als seus clients, en entreactes rodejats de fum i comentaris picants.  Un d´ells per exemple el còmic Alady, que podeu llegir de la seva vida i miracles en aquest interessant post, i que té sobrenom impost pel cèlebre Santiago Russinyol.

http://historias-cinematograficas.blogspot.com.es/2009/11/alady-el-rey-del-paralelo.html

Però va arribar la bona feina del pioner del cinema mut a Espanya, els sr. Fructuós Gelabert, amb data d´abans de la Primera Guerra Mundial, i aquest nou sistema de distreure va passar per sobre de les antigues actuacions en directe dels cafès.  Només us posaré un exemple perquè comprengueu la importància de la nova moda, el 1911 a Barcelona n´hi havien 145 cafès-concert i per contra 139 cinemes, que havien començat a estendre´s cap allà el 1900.

I això va suposar la fi del cafè fondat pel sr. Bartomeu que trobava la compentència al mateix Passeig Nacional, ara Joan de Borbò, en el teatre Marina sense anar més lluny.

Coria l´any 27, però encara, a les sales de cinema de "re-estrena", fins a època dels nostre pares, encara es feien, entre pel.ícula i pel.licula, pases de varietés en les quals es cantava i ballava, distraent el personal com es feia en aquells llunyans anys de començament de segle passat (veure conte 33).


59.- De com el bodevil i las "variedades" van envair el Paral.lel.-


Fa temps que volia fer una entrada sobre el món de les vedettes al voltant del Paral.lel, i si n´hi ha un lloc emblemàtic a l´avinguda de les “varietés”, que hagi vist la vida d´aquestes dones eixerides i artistes de la màgia del ball i el cant, és el “Moulin”, el popularment conegut com “El Molino”, Lloc on han desfilat artistases de la talla de la Maña, Maruja Tomàs, la Bella Dorita, Johnson y Lydia, Olga Vidalia, etc.




Les vedettes eren les dones més maques i més alegres que hi havien a BCN, les més buscades i desitjades, que feien honor a la seva fama a les portes dels sastres especialitzats en vestits de ploma de Nou de la Rambla, i dels cafés més famosos acompanyats dels personatges més populars de l`època…., per això tal vegada, ara que ha tornat a obrir portes, estic frisant per anar a visitar-lo algún dia.

Gent com aquelles dones feien vida més sacrificada del que sembla, expertes en l´art de la provocació no van fer molt bones migues amb les autoritats franquistas, i la Sra.Vicenta Fernandez “Fernandita”, bailarina de ballet a França, mentre estava exiliada, i ballarina de teatre de variedades al "Bataclan", havia de “taparles” moltes vegades quan es trobaven mirades sospitoses al pati de butaques o entre bambalines.  La Sra. Vicenta era l´encarregada principal de tota la part artística, dona de l empresari Francisco Serrano, qui era el que havia pagat el local, mentre que l´empresari teatral era l´Antoni Castell.

L´Arnau hi era ubicat una mica més avall del lloc que ocupa el Molino, i a la cantonada del carrer Poeta Cabanyes, es trobava ubicat aquest i el Bataclan,  tenint al davant el Teatre Còmic.

Totes aquestes dones van fer del Paral.lel el lloc del teatre de ploma de la ciutat, el lloc més suggestiu per veure escenes picants, el lloc que recordava el teatre del can-can francés, el millor lloc de “destape” espanyol,  Una llegenda que ara, i amb molt de desig es vol recuperar per Barcelona.

"La Bella Dorita"
BLOG INTERESSANT AMB FOTOS DE LA MEVA VEDETTE PREFERIDA LA LITA CLAVER
+ CONEGUDA PER TOTHOM PER "La Maña"

http://www.rafaelcastillejo.com/vedetlita.htm

Entrevista a la Maña en noviembre del 2010, hecha por la periodista de la Vanguardia Raquel Quelart

“-¿Cómo lleva el peso de haber sido una de las grandes estrellas del entrañable Molino?
- En él actué durante más de una década y dejé una huella imborrable; bajaba a platea, hablaba con el público, improvisaba… Era un estilo en que fui pionera y que, luego, copiarían otras artistas. Hace muchos años que no piso El Molino pero, aún así, donde quiera que vaya, la gente me continúa llamando La Maña de El Molino. 

- Recientemente, se ha reabierto este emblemático café concierto, ¿qué le parece su nueva imagen?
- El espectáculo no me descubrió mucho, pues ya se había hecho algo parecido en la sala Muntaner. Sin embargo, el ballet me parece precioso, las chicas guapísimas; reconozco que me divertí, sobre todo cuando salió la Terremoto de Alcorcón. Pero, en general, me pareció un poco triste. 

- ¿Por qué?
- Lo bonito de El Molino eran aquellos palcos que estaban encima del escenario, los colores rojos, las cortinas, que le atorgaban un aire muy acogedor. Creía que lo iban a remodelar respetando su antiguo estilo, igual que hicieron con El Liceo cuando se quemó. Eso es lo que quizá me chocó, pero de corazón espero que les vaya muy bien puesto que para el barrio es una alegría que vuelvan a girar sus aspas. 


- Debutó en el género de Revista a los 15 años, ¿qué recuerda de manera más entrañable y qué ha echado más en falta?
- Era una época muy difícil y más en mi caso. Ver a una gitana haciendo Revista era algo muy fuerte para aquella época. A los 15 años entré a trabajar en el Oasis, un local donde se hacían espectáculos de variedades. Recuerdo que cuando tenía que enseñar las piernas miraba por un agujero a ver si había alguno de mis familiares. Sentía miedo, pero era la manera que en mi casa se pudiera comer. 

-¿Es duro ser empresario teatral actualmente?

- Es muy difícil salir adelante para un empresario del teatro, sobre todo para el music hall, que nunca hemos tenido apoyo. Se ha considerado que lo nuestro no es cultura, como dijo una vez alguien que estaba en la Generalitat. 

- … 
- ¡Me dolió tanto! Lo cierto es que durante los años en que trabajé en el Paral•lel pasaron a verme gente muy inculta: Salvador Dalí, Federico Fellini, Rafael Alberti, Vázquez Montalbán, Terenci Moix, Victorio Gassman, Joan Manuel Serrat…



Johnson, que hizo pareja con Lydia, la mujer
de Ricardo Zamora, el famoso portero culé


60.- La penya de las-as i la de las -es a la plaça Reial.-

A l´època de finals de segle XIX va haver-hi dos cafès a la Plaça Reial de Barcelona que van enfrontar les seves tertúlies per culpa d´una disputa linguistica, la terminació dels plurals en català. amb -es ó amb  -as.

Pompeu Fabra, com he explicat a la història número 47, va establir el diccionari català cap allà el 1912, però fins aquell any es va anar definint el seu redactat final en tertùlies de cafè, entre erudits de la llengua vernàcula, ja sabeu com les tertùlies eren veritables conferències actuals en les que s´intentava establir càtedra, si no recordeu la pel.lícula "La Colmena".

Doncs en el Café Espanyol, que estava situal al número 10 de la Plaça Reial, estava la tertulia de "la penya -as" i en la Café Suís, al número 17, "la penya de las -es".  Era època de Renaixença, de fidelitat a les tradicions catalanes, d´amor per la defensa del tradicionalisme, i les tertúlies moltes vegades acabaven en veritables disputes, una en una cantonada de la plaça i l´altre en la cantonada en la que estava situat el Taxidermita al que Dalí va encarregar les seves famoses formigues disecades,  disputes que ara considerarien veritablement inocents, ara tenim problemes més importants dels que ocupar-nos, estem més pendents de l´econòmia i dels diners, veritat?, que donar importància a una disputa per aprendre quina es la millor forma de parlar.

A "la penya de les -as" pertanyia gent com Angel Guimerà

A "la penya de les -es" pertanyien Valentí Almirall, Albert Llanas, Pitarra (el pare del teatre català) i de Celestí Sadurní




61.- La història dels millors màgics catalans.


Eren temps de creixement de burgesia i de avenços científics, d´expansió de Barcelona i d´inicis de
Revolució Industrial i d´expansió colonial, bona terra afamada per tractar de proporcionar espectacles a l´alçada de gents que volien trobar al costat de casa seva lo mateix que descobrien enllà dels oceans
els nous conqueridors; tribus indígenes salvatges, esperpents naturals guarits per la nova màgia de la
medicina, i màgia i circ a dojo.

Van arribar a Barcelona espectacles del Far West, d´indis americans exhibits al cim del Tibidabo, i
màgics catalans que havien fet fama a Sudamèrica.

Dos dels mes famosos van ser el "Taumaturg" mag Partagàs i el "El Merlí Espanyol" el Sr. Fructuós
Canonge.  El primer vivia als voltants del c. Princesa de Barcelona, i l´altre va nèixer a prop de Reus,
un va ser adroguer a la pl. de l´Oli, i l´altre llustrador de sabates a la Pl. Reial.  Un va fer les ameriques amb els diners que li va prestar el seu pare, i l´altre va ser deportat després d´haver desobeit els militars per no tornar a casa un toc de queda, mentre feia la seva feina a prop de l´antiga muralla de les Rambles.  Peró el Sr. Fructuós va ser el primer a fer els primers espectacles a cobert i amb gran exhibició de medis il.lusionistes a la ciutat del tèxtil, i l´altre va tornar 30 anys després que aquell per fer fortuna al teatre Romea.

Tots dos, els nous joglars de burgesia i reialesa, que van retardar campanes per justificar retards inescusables de forma màgica, van treure monedes d´or de dins d´ous crus i cigars de darrera d´orelles desprevingudes, van treure pans i conills de les xisteres, i van divertir de forma meravellosa gents que feien vides incrédules que no s´avenien a creure el que tenien davant els ulls.

Dos màgics que han deixat emprenta a la ciutat, un amb el record que hi trobarem al davant de l´hotel
DO de la plaça Reial, a on exercia el seu ofici, i al passatde de l´Ensenyança, en la sortida al c. Ferran
de la pl. de St. Miquel, en un rètol que anunciava el seu art.  L´altre el podrem encara copçar si accedim a l´interior de la botiga "El Rei de la Màgia", que ell va fundar i que encara perdura al c. Princesa, 15 i al c. Jonqueres, a on un teatret encara ens recorda in situ com es fa realitat una mentida per mitjans sorprenents.

Dos màgics modestos que van recollir el testimoni del gran Houdini francés i que s´ho van manegar a la gran Barcelona dels prodigis per fer la seva pròpia història.


Canonge al seu racó de la pl. Reial

el màgic Partagàs


62.- L´última de les vaqueries de Barcelona.

 Fins fa ben poc les ciutats no tenien proveïment als comerços d´ultramarins de llet pasteuritzada i servida en ampolla o tetrabrik ja posada al prestatge.  El sistema era el de munyir la vaca davant del client, o servirla en la lletera que aquell portava, treta d´una galleda freda, refredada amb glaçons portats de les fàbriques de gel del Poble Nou i sense preparació previa, havent-se de bullir a casa a sobre el foc de la cuina econòmica.

Les vaques a les vaqueries de Barcelona vivien al quart del costat dels amos, eren munyides a les quatre del matí i de la tarda, amb el seu producte es preparava nata, i productes de pastisseria, i eren llocs de venda d´ous frescos i iogurt.

Tota una vida pròpia per aquells establiments que ens van servir fins el 1984, en que va tancar l´última que quedava a la ciutat, al barri de Gràcia, al començament del c. Torrijos.




 seguiràn els contes que hi tinc per vosaltres..