Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 24 de març del 2013

El Guinardó i Can Garcini


http://www.youtube.com/watch?v=qcV9benTqZU

El Guinardó, originalment territori de Sant Martí de Provençals, que pujava fins la part alta del turó de la Muntanya Pelada, va ésser fins fa ben poc temps lloc de cultius i bòbiles, dotat de l´escorrentia d´aigua de les rieres de pluja del turó de la Peira, i emplaçament privilegiat per la seva salut i bones vistes sobre la plana del Besós, en principi va començar a poblar-se amb masies de camp, però no va trigar molt  a ser edificat per burgesos, que amb una població de estiueig molt nombrosa, van preferir aquest indret per viure de cara al mar, i que fins i tot es van fer construir castells i hotels.

Lloc per altra banda amb una certa activitat industrial, de pedreres, de mines de ferro pels fonedors de Sant Martí, de dipòsits d´aigua de la companyia de Dos Rius, per abastir des de dalt els barris més propers de la ciutat, va llluitar per apropar-se a la resta de Barcelona gràcies a carrers com l´actual carrer Cartagena, o l´antiga carretera d´Horta, que va ser el primer camí que sortint de les antigues muralles, pel costat del portal Nou, en l´actual passeig de Picasso, va ser construida per arribar a l ´antic poble d´Horta, i que apropant-se a la part del darrera de la zona dels tres turons, baixava pel carrer Mallorca, i l´actual passeig Maragall intentant completar la circunvalació de la zona muntanyosa més propera a Collserola.

Barri que actualment travessa la Ronda del Guinardó, perllongament de l´avinguda Carles III, i de la ronda del Mig, fins a la Meridiana per Nou Barris, ha sofert fa poc una sèrie d´actual.litzacions, que han procurat vestir d´infraestructura i serveis un barri molt malament servit d´equipament públic i social; (1) s´ha convertit l´antic Mas Guinardó en un hotel d´entitats, inaugurat al març del 2011, modern i ben preparat, cal dir-ho, la millor de les obres acavades, que inclús ha respectat amb bon gust la façana externa del casalot del segle XIX.  El seu interior, malgrat les crujies i envans no modificables, va ser adequat amb serveis a  la pell externa construida, de tal manera que ara hi té una sala d´actes per a 200 persones. (2) S´hi ha fet una ronda Guinardó que a més d´esponjar el barri, l´ha comunicat millor amb la resta de la ciutat, de forma més ràpida.  (3) Els veins han vist com s´ha  modernitzat, deixant l´antic hospital com a seu per a recerca biomèdica i conservació patrimonial, l´hospital de Sant Pau,  havent-hi la sort inclosa de que s´ha acavat abans que comencessin les retallades en sanitat pública, construint una nova parada de metro al seu davant.  (4) I el que hauria de ser més útil pel Guinardó, i al que si l´ha passat per sobre .la pisonadora de les retallades, una illa d´equipaments al centre, que inclouria: la renovació de l´antic mercat del 1954, centre de dia i residència per a gent gran, CAP i casal de joves del Guinardó .


mapa masies i casalots del barri

comencem una ruta que passa pels seguents llocs:

-cotxeres de Borbó

Inaugurades el 1901 per la companyia belga de transports a BCN, va tancar les seves portes el 19 de març de 1971, o sigui 70 anys d´història de tramvies i autobussos, que ara hi dormen a les cotxeres de la part alta d´Horta.

En el precís moment que estem, retallades econòmiques i Crisi pel mig, vol convertir-se en la segona illa d´equipaments propera a la que visitarem més endavant, per la zona de Virrei Amat, Turó de la Peira,  Prosperitat i Porta, es vol acavar el centre de dia i el  casal, a més del taller ocupacional, però ja funcionen el gimnàs, el CAP  i la biblioteca.



-Carrer Garrotxa

Antic camí d´Horta, que va rectificar el tramvia quan va decidir passar camí d´Horta, canviant el traçat pel Passeig Maragall.



-Zona equipaments al voltant de l´antic mercat del Guinardó.

Es conserva la torre de l´antic mercat del 1954 i al voltant, en un edifici continu, es desenvoluparà tot el ventall de necessitats imprescindibles del barri.

http://www.bcn.cat/publicacions/b_barris/arxiu/08_febrer/Horta_Guinardo.pdf

http://legislacion.derecho.com/anuncio-13-marzo-2009-barcelona-1697573






-Can Girapells ó Can Basté.

Masia de finals del segle XVII, finca agrícola, carboneria, taverna i al final terra de flors, fins que va caure sota la picota el juliol de 2004

-Can Garcini


Lloc de parada estratègica, ja que ara mateix està en perill d´enderrocament, es una finca que va passar a mans, a principis del segle XIX, del Sr. Josep Gaietà Garcini de Salomó, Magistrat Honorari de la Reial Audiència de Catalunya, més endavant va ser comprada per un dels seus últims propietaris, Lluís d´Alòs, marques de Dou (+1939), casa noble, amb un fons de literatura italiana, sobretot Dante, molt important, ara mateix està sent defensada per l´Associació de veins del Guinardó contra les intencions de la propietaria Nuñez i Navarro de tirar-la a terra.

La nostra bloggera i historiadora d´Horta-Guinardó, la Carme Martí és una de les seves defensores més fervents, deixo nota sobre ella, escrita per la Mireia Nieto, constructora d´arbres genealògics vocacional, i el seu amor, contrastat, per la història del seu barri, el Guinardó, i la Muntanya Pelada.

http://tataranietos.com/2013/02/28/carmen-martin/

casa ptge Garcini, 1


-edifici on va viure Federica Montseny

Al carrer Escornalbou, a on va residir de petita la nostra anarquista més famosa, Ministra de Sanitat i Assistència Social durant el mandat de Largo Caballero, a l´època republicana.

-Antiga clínica del Dr. Cordoba i del Dr. Nonell (liceo Castro de la Peña)



-Hospital de Sant Pau i Mas Casanovas

L´Hospital de la Santa Creu al carrer Hospital havia quedat petit a finals del segle XIX, i gràcies a la donació del banquer, afincat a França, el Sr. Pau Gil Serra (+1896), van poder comprar-se les terres de Can Xifré, o Can Milans, amb relació amb el Capità-General golpista, i construir-se després aquesta nova seu, amb la gran e inestimbale aportació de l´arquitecte modernista, Sr. Lluis Domènech i Montaner. que ja l´any 1928 foren inaugurades.

Les instal.lacions ja en aquella època es poden considerar, segons els arquitectes que porten a terme la remodelació actual, modernes, amb càmeres d´aire a les parets per conservar la calor interior, cambres higièniques saludables i connexió interior adecuada, pavellons separats segons tipologia de malalts, contagiosos, cirurgia, farmàcia, convalescència, mina d´aigua pròpia i distribució a cada pabelló, etc.

Les diferents construccions es van anar bastint segons arribaven els diners dels benefactors, que donaven nom als diferents edificis segons l´alma que volien recordar en mort, així el pavelló de Sant Manuel, va ser anomenat pel germà dels benefactors que van fer donació de 500.000 pts. per la seva construcció.  També la construcció del recinte va passar per les mans del fill de l ´nsigne arquitecte, el Pere Domènech i Roura, que va intervenir en la part més propera al carrer de Sant Quintí principalment.

Hospital i riera


hotel Mas Casanovas, ara col.legi



-Mas Guinardó i cases adjacents

El juny del 1894 la va comprar Salvador Riera i Giralt, comerciant de Sant Martí de Provençals, amb la intenció de fer-hi una ciutat jardí, ajuntant a més els terrenys de Can Viladomat, terrenys que arrivaben fins a Sant Antoni Mª Claret, i que haguessin llindat amb l´Hospital de Sant Pau i la Parròquia, una bona manera de fer-hi barri, no ho creieu?






-Escola del Bosc.

Escola per fer salut i aprendre, d´una anyada en que els professors cultivaven el desenvolupament personal de l´alumne, deixant que cadascú escollís el seu propi camí vital, dotant de visió de futut, i procurant incorporar el contacte directe amb la natura per poder aprendre comparant directament.





-Castell Mascaró

Ja no existeix, però us imagineu aquest indret en la part superior de l´avinguda Mare de Deu de Montserrat, explicarem que hi va passar perquè es pogues construir aquest castell.

refotografia de la Carme Martí.

-Esglèsia i monestir Camils



-Can Mascaró.

El seu propietari; Claudi Planàs i Armet, que va ser Director de la TBF (ferrocarrils a Barcelona, Tarragona i França), ja ho diu tot, va arribar al barri el 1870 i s´hi va estar per construir i gastar els seus diners en una època en que modernisme i burgesia anaven del bracet per crear obres meravelloses.




-Escola del Mar.

Abans a la Barceloneta, fins que la van fer esclatar durant la Guerra Civil, aquesta escola va deixar el seu lloc original per pujar a la muntanya, exemple de bon ensenyament, té també històries curioses d´alumnat i professors que han desenvolupat anys i anys acadèmics des de fà més de 60 anys.




-Can Planàs ó Can Melic (Cenre Cívic).

Propietat tambe del senyor Eduard Planàs, el primer centre cívic de la ciutat, però anteriorment havia sigut;
-vivers de jardineria
-canódrom
-seu de milicians republicans
-parc de bombers
.escola d´educació física durant la dictadura
-pista d´atletisme
-albergue juvenil de la Falange
-escola de toreros




-Esglèsia Mare de Deu de Montserrat

El 1920 arribà al barri mossèn Eugeni Florí, amb la missió de construir una nova parròquia, que va posar la seva primera pedra a l´abril, però no es acavada fins el 1945.

El gran orgull de la parròquia actualment es la seva escola del carrer Varsovia, que..., deixem que ens ho expliquin ells mateixos a la seva web:

"Som un centre concertat situat al barri del Guinardó que va néixer fa 45 anys per iniciativa de Mn. Francesc de P. Sardà Pujadas, aleshores rector de la Parròquia Mare de Déu de Montserrat, adreçada a alumnes amb necessitats educatives especials que per causa de llurs trastorns emocionals, de la personalitat, de maduració, de psicomotricitat, de ritme... no poden seguir la seva educació a l’escola ordinària."

-Can Baró i cantera

De vell antuvi cantera de pedra per fer calç, del mateix propietari que les que hi havia al Coll, i que després van anar a parar al Garraf, més tard lloc d´hostatge de la gent inmigrant que va vindre de tota Espanya a buscar una oportunitat de treball, pels 40´s i 50´s, els quals una vegada a la ciutat, buscaven llocs com aquesta cantera de pedra vertical, per...., amb quatre totxos i un sostre d´uralita, fer- s´hi un lloc per viure ell i la seva familia mentre les coses no anessin a millor....., la veritat es que veure fotos com les que hi han al reportatge referenciat en el link enganxat a la part inferior, són esfereidores, una paret i un munt de construccions pujant per un pendent inversemblant cap al turó.

http://www.favb.cat/pdfs/carrer_106/carrer106.pdf

Extracte de la presentació a la web del llibre i recull televisiu "Barraques, la ciutat oblidada", fet al 2009 per l´ Alonso Carnicer i la Sara Grimal

"A principios de los años 60, unas cien mil personas vivían en chabolas en Barcelona. Habían llegado de muchas zonas de España, huyendo de la miseria y la persecución política de la posguerra. En Barcelona, no encontraron otro sitio para vivir que cuevas y frágiles casas improvisadas con los materiales que encontraban."



Per altra banda passarem per Can Baró, de 1674, els terrenys d´aquesta masia hans servit per passar les conduccions d´aigua de la Companyia de Dos Rius, i per extreure pedra de calç, i fins ben entrat el segle XX els seus propietaris no han pogut vendre-les per fer-hi cases i urbanitzar, sent una de les primeres promocions la de la cooperativa de periodistes, del 1917, que van poblar els professionals de l´art de l´escriptura d´articles a BCN.


-Parc de les Aigues.

La Companyia belga d´Aigues de Dos Rius va explotar des de finals del segle XIX, la que arribava per mitjà dels dos aqueductes de la banda del Besós, els del Baix Vallés,  i el de Dos Rius, amb un total construit de canalitzacions de 58 kms., per tota la ciutat,  emmagatzemant-la en els dipòsits que hi han en aquest parc i després distribuint-la per gravetat als edificis de la part inferior.

Farem un tomb veient la seva riquesa en arbrat  i ens acabarem d´estirar les cames.

I ara cap a casa que ja en teniu prou, oi!!





diumenge, 17 de març del 2013

quin serà el futur de Can Rigalt a l´H?



Can Rigalt, situada a la carretera de Collblanc, a l´alçada de la riera del Torrent Gornal una vegad en territori Hospitalenc.  Masia reconvertida a noble datada al segle XVII, que va tenir  terres  de conreu i vinya, i estava situada en un lloc estratègic de les enfores de Barcelona, en la Carretera Reial cap a Madrid, en la frontera amb l´Hospitalet i la confluència del camí que venia de Esplugues i Cornellà per la costa, i que en el seu temps de riquesa i plenitud tenia un magnífic jardí i un maco rellotge de sol esfèric, ara als magatzems museístics del nostre estimat museu d´història, resta  a l´aguait de que li depara el futur.

El temps no ha passat sense portar trasbalsos a les terres de l´antiga torre d´estiueig, terra d´antuvi fèrtil que ara no té més valor que el seu registre econòmic com a solar.

Sembla que la seva integritat esta protegida per un compromís en ferm de l´Ajuntament de l´Hospitalet que voldria fer una escola mediambiental en el seu espai, però aquest ús no està clar, una guarderia, instal.lacions culturals, alguna cosa s´ha de fer pel barri que no té equipaments socials, diuen les AAVV de la ciutat, encapçalades per la de Pubilla Cases, que porta lluitant per la dignificació de l´espai que envolta la masia ja des de l´any 98.

El projecte hora d´ares és el que es veu a la seguent fotografia.


fotografia del projecte de l´ADU






s´inclouen:
- el perllongament del parc per la banda de l´Hospitalet
-el soterrament de l´estació de FECSA al costat del complex esportiu de l´H Nord.
-una promoció urbanística de 1400 vivendes entre públiques (25%), i privades.
-el nou Hospital General de L´Hospitalet
-el ja explicat i dit espai a l´interior de Can Rigalt per equipaments
-un nou carrer que acavaria a la glorieta de sobre de l´Hospital per comunicar l´Hospitalet amb les Corts.
-l´ordenació del camp de futbol del Pubilla Cases.

Ara toca posar d´acord tots els propietaris dels terrenys, començant pel FC Barcelona, la Clau d´Or, Nuñez i Navarro, l´Ajuntament de L´Hospitalet, FECSA, etc. per començar a fer feina quan hi hagin diners.   La principal preocupació hores d´ara de la AV de Pubilla Cases es que el solar no es degradi, i acavi ple de bruticia i mosquits, però sempre com a excusa per mantenir sobretot l´atenció de l´Ajuntament de la ciutat, que ha de fer els equipaments promesos.  Per un barri com Pubilla Cases es primordial aquesta demanda, ja que tots els serveis comunitaris que hi té són compartits amb d´altres barris i poblacions veines.

S´escolten veus que diuen que el Barça vol fer servir l´espai per fer un parking per gent que vé al camp els caps de setmana, que l´Hospital no es farà fins molt més tard, ja que la pressió popular demanda conservar els serveis i la infraestructura de l´Hospital de la Creu Roja, sobretot el socio-sanitari per malalts de llarga durada, i gent gran que necessita atencions médiques, que l´alcaldesa vol començar a fer alguna cosa per aconseguir diners, però que passarà al final?.

L´ADU va fer el projecte fa temps, i s´han publicitat noves sobre el mateix des de l´època de Celestino Corbach,o com alcalde a l´Ajuntament, un projecte antic del cual queda reflectida tota la seva evolució en aquest recull de retalls de diari que publico a continuació.


UNA MICA D´HISTÒRIA.-

Can Rigalt va estar habitada pels seus masovers, que tenien dos fills, fins els anys 70 quasibé, després la seva història va passar a l´oblit, encara hi ha gent del barri que recorda haver jugat als seus jardins, a on hi havien arbres grans que permetien construir cases a les seves branques, i la casa tenia unes golfes a on jugaven a fet i amagar convidats pels fills, nen i nena. 

En Sant Adrià, just a la sortida del metro Artigues-Sant Adrià la familia Girona va tenir una altra casa semblant, anomenada igual.   Construïda a la fi de segle XVII. Es tracta de l’edifici més antic del municipi. La primera referència històrica que trobem és el cadastre de 1740 en el qual apareix juntament amb les 18 cases que existien aleshores i on Miquel Rigalt consta com a propietarI.



Solución para Can Rigalt

diari "L Hospitalet" 9-febrero-2004

El futuro de Can Rigalt parece haberse desencallado. El nuevo plan para ordenar el sector de la Carretera de Collblanc que rodea la histórica masía, cuyos terrenos compró el FC Barcelona en 1997, resuelve las incognitas que pendían sobre esta zona. El proyecto elaborado por el Ayuntamiento Pretende dar respuesta a todas las demandas: se mantiene y se amplía el parque que preveía el Plan General Metropolitano, se construyen viviendas con un 25% de promoción pública, se rehabilita la masía y las arcas municipales no deben hipotecarse para expropiar al resto de propietarios y arrendatarios, y llevar a cabo la reforma, ya que ésta se financia con el aprovechamiento urbanístico del suelo.

Aunque por encima de todo ello, el alcalde de la ciudad, Celestino Corbacho, destaca que éste es un proyecto pensado para L’Hospitalet. Mientras se hablaba de los proyectos del Ayuntamiento de Barcelona para el entorno y de las reivindicaciones de los vecinos del colindante barrio de Les Corts, Corbacho siempre respondía: “en Can Rigalt se hará lo que decida L’Hospitalet”. 

Y ésta es la respuesta, incluida en los planes integrales para revitalizar la zona norte del municipio. La superficie del futuro parque se desplaza para aproximarse a Pubilla Casas y a las nuevas viviendas que se construirán en la zona para que el barrio crezca hacia el norte y Can Rigalt deje de ser una zona en tierra de nadie para integrarse plenamente en el Distrito V.




L'Hospitalet busca proyectos "realistas" para la zona de Can Rigalt

"ABC" 17-01-2013 / 16:50 h EFE

El Ayuntamiento de L'Hospitalet busca alternativas "realistas" para la zona de Can Rigalt, en el norte de la ciudad, y ofrece el espacio, entre otras cosas, para hacer actividades complementarias a las del FC Barcelona, teniendo en cuenta la proximidad de sus instalaciones.

En un encuentro con periodistas, la alcaldesa de L'Hospitalet, Núria Marín, ha reconocido que el proyecto inicial no era realista, teniendo en cuenta la situación actual, aunque ha subrayado que no renuncian a nada.

La alcaldesa ha recordado que una parte de los terrenos afectados por el plan urbanístico para la transformación de esta zona del norte de la ciudad son del FC Barcelona, que estudia si remodelar su actual estadio o trasladarse a otro emplazamiento.

Marín ha dicho que, en cualquier caso, "en los terrenos de L'Hospitalet se pueden desarrollar actividades complementarias al mundo del deporte, que es un eje estratégico de la ciudad y que mueve una parte económica importante".

El proyecto previsto para Can Rigalt pasaba por el traslado del actual hospital general a la zona de la carretera de Collblanc, para lo que era necesario el soterramiento de la subestación eléctrica que hay allí.

"Sólo el soterramiento tiene un coste de 10 millones de euros", ha dicho Marín, que reconoce que "no es viable ahora".











dilluns, 4 de març del 2013

riera de Horta



El Ebro nace en Fontibre y la Riera de Horta en la riera de Fontenills, descendiendo del Turó de Valldaura por un valle profundo, y encajado entre laderas de 200 metros de altura.



Da la casualidad de que en la cima del turó se encontraba, hasta hace poco, una casa de burgués que tenía en sus tierras una fuente, llamada de la Marquesa, con sabor a hierro y óxido, que da todavía agua, gracias a una mina que mandó construir el marqués de Alfarrás, de Can Llupià, a la cascada del parque del Laberinto, sita en la zona de sombra de la parte trasera del mismo.


Dicho sea de paso Can Llupià es una reclamación del vecindario para que se tenga cuidado con su conservación.


Descendemos con la corriente subterránea de la Riera hacia el valle, por un camino de unos 20 minutos de trayecto, acompañados de pinos replantados, sotobosque poco denso y marcas de pisadas de jabalíes, hasta la base del cortado, justo donde se encuentra el campo de fútbol de la Font del Gós.



Este barrio fue construido en los años 30 después de comprar los propietarios los terrenos parcelados de "Can Papanaps", masia que todavia sigue en pie en la vertiente oeste de la montaña, dentro de la zona urbanizada., amenazados por un peligro constante de escorrentia brava en dia de lluvia torrencial.  

Por esta puerta, nunca mejor dicho, penetrará en un futuro, si no lo remedia la conciencia pública y medioambiental, la Porta número 10 de Collserola, un proyecto que quiere atraer a la gente a la montaña a base de suavizar i domesticar las subidas desde el centro hacia el norte, y asi, en lugar de bajar la montaña al centro de Barcelona, subir el centro de Barcelona a la montaña, con su civilización y parkings inevitables siempre en sentido conquistador.

porta de Collserola, proyecto


Salimos de la zona de influencia de Collserola y pasamos al otro lado de la Ronda de Dalt, pasamos por encima de la conexión con el depósito, en obras, de recogida de aguas de la Avenida de l´Estatut, justo donde Horta comenzó su historia como pueblo.



Nos situamos al lado de Can Cortada, donde si se escarba el asfalto encontraremos restos romanos, donde se construyó la primera iglesia consagrada a Sant Joan, donde los señores feudales compartieron territorio con los monjes Jerónimos.

Más abajo, tierras de cultivo de viña, masías históricas como Can Travi, y rieras confluentes que bajaban de
otros valles situados al oeste de Collserola , descendentes del Valle de Sant Genís, y aguas del torrente del Generet.

A esta altura el agua gira hacia el norte desviada por la interferencia de las laderas del Carmelo y el Turó de la Peira, y amenaza a los vecinos de las calles Tajo y Cartellà de futuras crecidas.

calle Cartellà desde un bloque de la calle Petrarca vista hacia Sant Andreu


La calle Tajo, antiguamente tenia puente sobre la Riera, construido para hacer entrar el tranvia en la plaza Eivissa, i los ojos del mismo, daban un caracter bucólico a la parte central del antiguo pueblo, justo donde se encontraba Can Gras i la sede del antiguo ayuntamiento.



En este punto haré un inciso para nombrar un nuevo episódio de mina Real, si!, porque esta está protegida de antaño por el mismísimo rey, que nace en el subsuelo de Can Travi y que todavia da un flujo de 2 litros minuto a algún vecino de las calles Sant Pere i Miquel, la Plana y Horta, antiguamente calle Mayor del pueblo de Horta.  Cuatro pozos de agua encontramos en este recorrido, con altura suficiente para acercar el agua hasta los puntos de abastecimiento, y rellenos por la altura de la mina en la montaña.



Una vez en la calle Cartellà, y pasada la torrentera que bajaba del Carmelo por el torrente de Can Carbassa, encontramos el último pozo de la mina de Can Travi, el pozo que nutria de agua la fábrica de almidón de Jacinto Oliver, en los terrenos de Can Sabastida, a los pìes del Turó de la Peira.  Punto de refresco propia todavía a finales de los 90, hasta que alguien tapió el surtidor y nos privó de ese placer, recuerdo de la humedad que guarda el subsuelo, son las dos hileras de árboles que quedan como testigo delante del antiguo abrevadero.



Seguimos camino, ya casi en terreno de Sant Martí i Sant Andreu, y llegamos a la confluencia de Juan de Borbón, Costa Cuixart i Riera de Horta, el tramo que guarda el nombre de nuestra querida Riera, donde antaño producía ladrillo una bóvila que quedaba situada en el triangulo de la parte inferior de Torre Llobeta, la magnífica masia del siglo XV.



Las bóvilas se solian situar en este tipo de zonas, cerca del agua para pastar el barro, y de la arcilla que se requería para las piezas que luego eran cocidas en el horno.

A partir de aquí masias y terrenos de cultivo se abastecían de ella, como Can Garrigó.

En este punto, ya con el terreno expedito hasta el mar, y una vez pasado el Canódromo y la Meridiana, a la altura del Hipercor, la Riera se desviaba a la izquierda para pasar por el centro de la Hispano Suiza, encajada entre talleres y escuela de aprendices.  En la acualidad ya no queda nada del paso de la misma, ni de lo que fue una de las fábricas más importantes del oeste de Barcelona, junto a la Maquinista, pero el trazado de la calle Pare Manyanet recuerda la linea que dibujaba la riera a su paso por Sant Andreu.

Salida del blog de Ana Mª Ferrin, "Gaudí i mas...."


Más abajo puentes servían para salvar los obstáculos de las vias del tren de la linea a Granollers y Francia, y el Rec Comtal, que suministraba agua a la Ciudad Condal, desde las minas de Montcada.

Al otro lado de la vias nos recordaremos siempre de las perdidas zonas agrárias de Can Riera, hace poco desalojada por el Ayuntamiento, después de haber resistido tiempo y tiempo en manos de sus actuales "masovers".

http://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20121217/54357972181/orden-desalojo-can-riera-masia-verneda.html

Para finalizar, ya una vez al lado del mar, la Rambla de Prim, mejor dicho, su trazado, recuerda sólo con el nombre rambla el antiguo paso de una Riera que nos ha marcado el territorio barcelonés, y nuestra historia común, como me gusta decir, de nor-oeste a sur-este, desde el Velódromo hasta el Fòrum siempre nos quedará LA RIERA DE HORTA.