PUBILLA CASES, HISTÒRIA DEL MEU BARRI.-

La zona de terres de la part nord de l´Hospitalet, la part més propera a la muntanya de Collserola i St Per Màrtir, sempre ha sigut terra argil.losa, de riera, ferosa i cultivable, terra de vinyes i bòbila de totxo. Rieres com la de la rambla Severo Ochoa, o la del Torrent Gornal.

Terra verge fins a meitat del segle XVIII, quan la nova carretera radial projectada durant el mandat de Carles III, després de la Guerra d´Independencia, havia d´ajuntar Barcelona i el centre del regne.  La zona es va popularitzar i començaren a urbanitzar-se per construïr massos de gent burgesa enriquida pel conreu de les seves propietats.

Can Rigalt es del 1728, propietat de Miquel de Rigalt, amb proopietats familiars els Girona a Sant Adrià, i Can Cases del 1771, agafada en època de desamortització als Jesuites.

entrada al mas de Can Cases

Més tard els terrenys es van poblar per acollir gent nouvinguda, primer ocupant una nova ciutat que havia de ser enjardinada, model de Puig i Gairalt,  a l´exemple de les noves ciutats saludables del nord de Barcelona, però que per problemes de l´ingent arribada de nous veïns a meitat del segle XX, es van construïr blocs de pisos, pagant amb lletres bescanviables interiors de 40 m2 construïts en blocs de 6 metres d´alçada.

Com ha passat a molts llocs de Barcelona i de tota Catalunya, el projecte que volia ser idílic de crear una xarxa radial de places i carrers enjardinats amb casetes de poca superficie construida ocupada, va passar a ser un barri densament poblat cap allà els anys seixanta.

La carretera radial que va acollir gent famosa per ser camí d´entrada a Barcelona pel costat sud-oest, com reis i carreters que abreuraven els seus cavalls a la bassa de Can Rigalt.

Les onades migratòries de gent del sud que van sortir d´Andalusia els anys de la transició per guanyar-se la vida en el teixit empresarial barcelonés.  Gent que tenia els seus costums propis i que volien treballar i criar els seus fills dins les normes de convivència imposades a Catalunya amb més intesitat cap allà els anys vuitantes.  Aquests nou vinguts van ser els que van associar-se al principi de la història de Pubilla Cases per donar vida a un barri que començava de nou, un barri de treballadors humils que van sortir de les barraques, i de trens com el "Sevillano", o que arribaven a casa de mestressos per començar a fer diners.

Molts treballadors de bòbiles com les del Parc dels Ocellets, la Redemptora o la plaça de la Bòbila.

bòbila de la Redemptora en el barri de la Florida

Tota la història des de llavors a Pubilla Cases passa per l´educació dels infants en escoles privades seguint els models Montessori, i amb introducció del català com assignatura obligatoria per normalitzar lingüisticament els fills dels nou-catalans.

Passa pel consentiment de celebració de festivitats i cultura andalusa, flamenc i processons de Setmana Santa, de mica en mica per acontentar i reconèixer els treballadors que ajudaven a aixecar Catalunya, i passa per donar valor cultural nou a un barri que te la seva singularitat popular.

El barri de vell antuvi sempre ha sigut deficitari en infraestructures;

-transport, estacions de Pubilla Cases del metro (1973) i tramvia, bus H2

-el mercat de Pubilla Cases es compartit amb el de Can Vidalet, i ha sigut un dels últims en haver estat reformat en la ciutat.  Essent ara un del tipus mixte macro-supermercat, que va pagar la construcció de la part de sobre per servir de mercat municipal.

-L´ambulatori també es compartit amb els veïns de Can Vidalet

-la biblioteca es la estrella del barri, inaugurada els anys 90´s esta especialitzada en novel.la negra, i serveix a parts iguals com a centre civic.

-l´Associació de Veïns, del 1970 creada, i les entitats de cultura popular del barri no tenen encara un lloc per establir-se, estan mirant de preparar la masia de Can Rigalt en un futur si l´alcaldessa hi està d´acord.

-l´església no té un gran edifici pels cristians, i els batejos es fan a la parròquia del baix de Santa Gemma.

Però el que es veritat es que els veïns estàn contents, meitat en aquests moments antics veïns d´altres comunitats espanyoles, i  meitat comunitat sudamericana, amb el seu habitatge i la seva vida a cavall de la Florida i de Esplugues.

El barri de Can Vidalet, germà de Pubilla Cases però d´altra mare, va ser edificat cap el 1948, mentre que l´apertura de l´avinguda d´Isabel la Catòlica, el carrer més important de Pubilla, va ser el 1957, doncs hem d´extreure que a mitjans segle XX els inmigrants ja havien format un nucli poblacional de mes de 8.000 habitants (dades del blog "localmundial" del Manel Domínguez), alguns d´ells hostatjats en coves de terra a la falda del parc de Cervantes. El 1970 eren ja 40.000 habitants, tan sols 23 anys després.

Avinguda Isabel la Catòlica i Parc de les Planes

 mercat de Pubilla Cases i Can Vidalet

viatge al pais dels Califes

 DIARI DE VIATGE PER LA RUTA DEL CALIFATO.- (ESTIU 2021)

La sortida començava a Cordoba, ciutat califal dels inicis de la conquesta Omeia de la Hispania íbera i romana.

La primera visita doncs era obvia, la mesquita de la ciutat a la vora del riu Guadalquivir, la ciutat dels "Rafaels", la de la juderia millor conservada del sud de la península, la dels patis de flors del maig, i la de la gent amable i simpàtica que dona de menjar flamenquins als patis d´obradors i de patis flamenc al es dues de la tarda.

La mesquita es magnífica, impressionant, construïda ràpidament però amb elements reciclats ben posats a nivell.  D´ampliacions progressives a través de set segles i de Mihrab no enfocat a la Meca.

Després, baixant cap a Granada, com ho vam fer els conqueridors catòlics, trobem pobles ben macos amb bona empremta àrab als seus carrers.

Baena, Castro, Alcalà la Real, Priego de Cordoba, Cabra, Luque.

Camps d´oliveres i muntanya a l´arribar a Granada et segueixen per la n-432, i les esglèsies i castells són ben presents.  Algun d´ells són ben reconstruïts, com el de Baena, o el d´Espejo, per pujar al qual els seus veïns han posat clavells i flors als murs de les cases enblanquinades.

Pobles de gran fervor religiós i passos de processó impressionants.

A l´arribar a Granada ens esperava l´Albaicin, a un costat del riu Darro, i Alhambra, de sultans nazaries, al davant.

Ens esperava conéixer històries de conduccions d´aigua, de jardins, de taraceas, de jueus, de grans herois, i de Machado.

Visitar esglésies de Diego de Siloe i retables de Reis Catòlics, de veure toreros i bailaores, de tramvies-metro, de taxis sense mampara, i de Gran Capitan.

 

 

 

 

 

la Diagonal de Barcelona

 
L´últim tram de la Diagonal que es va urbanitzar abans de la part de mar moderna, 
va ser el de sortida pel  barri de les Corts i Pedralbes cap a l´autopista AP-7.

Un tram asfaltat que va haver d´esperar quasi fins als anys 50´s quan el dictador 
Franco va decidir celebrar, al seu centre, l´acte central del Congrés Eucarístic en 
honor del Papa Pius XII, el maig de 1952.

      

Per aquelles dates s´estava estudiant també el projecte de construcció de la
 Universitat Autònoma de Barcelona lluny del centre de la Plaça Universitat, 
per evitar aldarulls a la Rambla, i es pensava portar els edificis universitaris a 
Montjuic o a les afores de la ciutat.

Aquest servei de grans blocs hotelers i de servei educacional que es van 
endegar en aquest indret,  i els edificis que envoltaven l´altar durant la 
celebració, són els que ens van quedar d´herència i van poblar de forma 
moderna la sortida de l´avinguda única que hi te orientació real est-oest a 
la ciutat.

A l´entrada de l´avinguda als anys 30 hi havien zones d´esbarjo burgés, com 
una pista de patinatge i un parc d´atraccions modest per a gent burgesa, 
 
Parlem del "Turó Parc", que hi feia competència al famós parc d´atraccions del 
Parc de la Ciutadella, dit amb el nom de "Saturno Parc".  Aquesta zona 
d´esbarjo de la ciutat coincideix ara amb el traçat de la plaça Francesc Macià.
 
I també  podem parlar que al voltant de la plaça Francesc Macià exisitien; 
el "Club Patin", amb la seva peculiar pista de patinatge, i el "Mundial Sport" de 
l´altra banda de la Travessera de les Corts.
 
 
                                                     















disposició de l´antic parc de jocs del Turó Parc.

 Per sota de la plaça hi estava essent explanada l´avinguda Infanta Carlota 
Joaquina, ara dita Josep Tarradelles, i la nova planificació de la zona va acabar 
amb edificis importants com la fàbrica Vilumara tèxtil de fabricació de sedes, 
propietat d´un propietari ric i poderós que tenia la seva pròpia banca a la 
ciutat.
 
Aquesta plaça era creuada per dues travesseres antigues, d´època romana, 
que anaven de nord-oest a sud-est de la ciutat, i que van ser posades 
ordenadament una sobre l´altra a la planimetria de la nova Barcelona, les 
actuals Travessera de les Corts i de Gràcia.

A partir d´aqui llegendes d´ordenacions desordenades i no lineals a Barcelona,  
perquè..., ¿ sabieu que la Diagonal no coincideix amb la traça planimetral 
d´Ildefons Cerdà??.
 
La Diagonal segons Cerdà havia d´anar perpendicular al Passeig de Gràcia, 
però quan va avançar el perllongament cap a meitat del segle seguent en 
direcció la sortida del Baix Llobregat, es va agafar la referència del carrer Pau 
Claris per calcular l´angle del traçat.

La trama urbana ja estava molt acabada a l´Eixample, i aquesta configuració 
tenia una desviació de menys d´un grau en vertical amb el traçat de la via més 
antiga, que era la que comunicava la plaça Catalunya amb el poble, ja barri per 
aquells llavors, de Gràcia.

La referència del c. Pau Claris per l´angle, combinat amb la llargada de l´avinguda, 
va fer que la desviació passés per sobre de tres masies històriques de les Corts, 
que tenien noms com "Ca l´Estela", del compte de Vallcabra, construida la segle XVI, 
"Can Baldiró" i "Can Feliu", que formava part dels terrenys del compte Guell, el sr 
propietari de la colónia de Santa Coloma de Cervelló, el Sr. Eusebi, que va passar 
per ser el mecenes de Gaudi.  Les masies eren respectades per traçat pensat per l´arq. 
Ildefons Cerdà, i que va tenir la delicadesa de pensar un angle útil per aconseguir tal 
propòsit.

Diagonal vista des del costat del Parc de Cervantes (anys 40.s)

Les tres masies estaven al voltant de la pl. Pius XII actual, que va ser inaugurada 
el 1952 amb l´efemèride del Congrés Eucarístic, i acompanyades d´altres als terrenys 
del voltant, com "Can Custó",  "Can Cuiàs de la Riera", "Can Barceló", al voltant dels 
terrenys ocupats per la maternitat de Sant Joan de Deu, ara l´Illa Diagonal, i també 
"Can Duran", a on anys de la Republica s´hi va establir el correccional de dones al 
voltant dels  jardins dels marquessos de Peñalver, construida el 1743. 

  
Tot conformava un paisatge rural i de masia rica en la sortida de Barcelona fins més 
enllà del 1930.  

A la sortida encara trobariem "Torre Melina", rera l´hotel Joan Carles I, en terrenys 
del barri de Finestrelles de l´Hospitalet.

la zona era propietat, abans de 1912, de families burgeses  molt poderoses, 
com la familia de la filla de Manel Girona, casada amb Josep Bertrand, el 
promotor del tren de Sarrià i urbanitzacions com La Floresta, i la familia Guell.
La familia Bertrand tenia sota la seva propietat tota la zona compresa entre 
el Turó Park i el barri de Tres Torres, arribant per una banda al c. Amigó i per 
l´altra al carrer Dr. Roux.

La familia d´Eusebi Guell, les masies del voltant de la plaça Pius XII, amb els 
Pabellons Guell, el Palau Reial, i tots els terrenys que ara son l´Autònoma de 
Barcelona.  Per deferencia amb el monarca Alfons XIII, van donar la seva casa 
com a vivenda Reial, per haver tingut l´honor de haver  ser investits comptes, 
haver tingut el reconeixement noble que tot home burgés de l´època pretenia.

la Riera Blanca

 

La Riera Blanca neix a Collserola al vessant nord comprés entre el Desert de Sarrià i el Monestir de Pedralbes, a on trobem una cantera, encara conservada com a punt de referència històrica quasi desapareguda, i que després de l´obertura de la Ronda de Dalt va perdre deu metres d´alçada, que es diu "Pedres Albes", per la seva blanqura, pedra amb la que es va construïr el monestir més famós conservat de tota la ciutat, i que trobem molt a prop.

Després baixa per la riera del carrer J. V. Foix, sota del pont de Reina Elisenda, i passa pel gual del poble de Sarrià a Can Ponsich, per on passava el cami cap a Sant Gervasi i la Carretera d´Esplugues a Fogars.

Voltava els jardins de la Vil.la Amelia, propietat dels amos dels magatzems "El Siglo", i pel carrer Marqués de

 

 

dos imatges de la Riera Blanca al seu pas pas per l´Hospitalet, 

al barri de Collblanc.

Mulhacen, baixava cap a la plaça Pius II de la gran Diagonal.

Creauava just per darrera de la Maternitat treslladada de la Casa de la Misericòrida del Raval, i el Frenopàtic del dr. Tomàs Dolça i Ricart, i, ja a les Corts se n´anava cap a la porta principal del cementiri de les Corts, re-construït en estil modernista a finals del segle XIX.

Passava pels terrenys que va edificar el Camp Nou el 1954, i rehabitat de barraques de terra i fang, entrava per Collblanc, a la ciutat de l´Hospitalet.

Fa de frontera entre les dues ciutats, de tal manera que una vegada un home va quedar estés al bell mig del carrer, i els bombers de Barcelona i l´Hospitalet es va haver de barallar per anar a recollir-lo.

Desguassa al darrera de l´antiga fàbrica Escorça, foneria que coincideix en situació antiga, amb el grup d´edificis que envolta al Centre Civic de Santa Eulàlia actual, i que tenia com a edifici administratiu l´hostal que es la casa Gal.lega, i que porta el mateix nom de mas.

Passava per davant de Can Colom, masia conservada per sota de l´avingua Santa Eulàlia, i es desviava cap al parc de l´Alhambra, d´allà, ja canalitzat en direcció a la plaça Cerdà, en temps de Marina, regava amb aigua de pluja els camps de sangonera de la zona deltaica.

Creuaments famosos feia amb les travesseres de peatons, com la de les Corts i la Diagonal, els canals d´aigua de la Infanta, i les vies del tren dels catalans des de la Magòria, del metro a Santa Eulàlia, i de regadores per tota la plana de la Marina de l´Hospitalet i la Zona Franca.

EL NORD DE BARCELONA COM A REFUGI D´IDEOLOGIES I DESTERRATS DES DE FA MOLT DE TEMPS

 Després de les passades eleccions a les quals s´ha introduït l´ultradreta en la pugna pel control de la politica catalana, mentre decidim per tirar endavant un independentisme idealista, lluïtant contra una politic centralista espanyola representada en aquesta ocasió pel PSC, veig que l´ideologia impera, com sempre, sobre les voluntats col.lectives.

Una persona sempre pot més que la massa, i si domina aquesta amb les seves propostes, sempre te las de guanyar.

Això, treslladat a temps històrics, ens remet als temps en que el dr. Pi i Molist volgué fer realitat el seu projecte d´hospital mental per a Nou Barris, o Can Tarrida es va convertir de mas camperol en refugi de nens orfes de la Casa de la Caritat al Raval, dins el barri d´Horta, o la Sra. Àngels Capmany va voler portar a termini un projecte faraònic a sobre de la muntanya del Carmel,també per portar nens malalts amb tuberculosi.  Tots projectes voluntat d´un individu que va poder afegir socis al mateix temps.

Aquests projectes, expresats a base de poder econòmic, ens demostra que les sinérgies que porten a bon termini, són les que acaparen més inversions i més personal amb poder al seu voltant, com ja he repetit.

Comento algun d´aquests projectes.

En època de transició la sra. Ana de Gironella, va posar voluntat de dona de marit franquista, en fer possible una llar per nens orfes que vivien en el centre del Raval barceloní, de la Casa de la Misericòrdia, de les monjes carmelites.

" Arturo Mundet, marido de Anna Gironella y empresario en el mundo del corcho en los EUA y México, se enteró de esto, ofreció una donación de cuarenta millones de pesetas para el estudio y la construcción de unas nuevas instalaciones en la Vall d’Hebron, lo que actualmente conocemos como Campus Mundet. Así pues, con una aportación por parte de la Diputació Provincial de Barcelona y con la donación de los señores Mundet, se pudo llevar a cabo la construcción de las Llars Anna Gironella de Mundet, un espacio donde residían niños, huérfanos y ancianos enfermos o con ciertas necesidades" (http://elcampusmundet.blogspot.com/2016/05/historia-2.html).

L´actual.litat es que el Campus Mundet, es un vast territori al nord de la ciutat de Barcelona, ple de pavellons d´ensenyança la major part d´ells, que inclou aulari, església, residència d´ancians, menjadors, sales auxiliars, camps d´esports, patis i passadissos soterranis, d´una extensió de 14,50 hectàreas, i que ara són lloc d´ensenyament per estudiants universitaris, i que en altres temps, van ser llar de molts nens orfes i malalts de la capital catalana.

Un projecte d´un matrimoni ben vist i provist de diners, que va prepònderar sobre un territori per pujar amunt una voluntat única i particular, això si!!, en pro de la comunitat, en aquesta ocasió.

Altra voluntat individual va ser la de sra Angels Capmany, senyora poderosa que va voler implicar l´església en un projecte també al nord de la ciutat, aquesta vegada a la muntanya del Carmel, i aixecar un edifici-sanatori mastodòntic, encomanat a la Verge de Fàtima, que volia acollir i sanar amb l´aire net d´aquell indret a nens malalts tuberculosos.  

El projecte no va reeixir, precisament per la seva complicitat degut a la seva situació, però va combregar voluntats alienes en principi suficients per posar uns bons ciments durant l´època de transició, la resta de diners s´havien de recaptar de donants particulars, però mai van ser suficients.

També altra projecte únic imposat a la massa, per gent que, de forma ben-intencionada, va voler ser tirat endavant per "be dels conciutadans".

El Mental de Nou Barris, voluntat del Dr. Pi i Molist, va ser aixecat amb els diners de la seva dona, i va ser també faraònic a nivell arquitectònic, va portar molt de temps fer-ho realitat, però al final va marcar el futur d´un territori, el de Nou Barris, que encara es deubtor del seu territori ocupat.

Tot el projecte del Mental de Nou Barris es un anexe del diferents espaïs que han crescut a l´interior de la ciutat de Barcelona, endegats gràcies a les herències dels malalts gaurits i cuidats, també durant tant de temps, per l´Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.  Un projecte d´hospital per una ciutat gran, que ha crescut, sense consultar als seus habitants, ocupant terrenys heretats, i que molts d´ells encara queden sense ús i sense futur, en pro d´una voluntat que arrossega voluntats.

MOLINS DE CARMEI I TÈXTILS DE CAPELLADES

 
MOLI MAJOR (CARME) (4)

Va ser edificat per Francesc Claramunt 

l'any 1735, 

amb posterioritat s'hi van afegir altres construccions.[2] 

Es diu que l'últim propietari va ser el senyor Romaní, de la Pobla. 
A Carme, l'existència de molins està documentada des del segle XI; 

En arribar al segle XX s'han transformat en dues fàbriques papereres mecanitzades.[1]

Va ser tancat l'any 1980, quan era propietat de la família Munné.

El Molí Major, era del meu tiet i tenia un menjador senyorial amb una gran taula molt llarga, on ara hi cabrien dos pisos de 30 m2, a l'entrada àmplia i espaiosa hi havia lloses de pedra immenses desgastades i molt polides pel pas del molt temps .


Cal Serra, Cal Cundo, el Molí Nou i el Molí vell, aquest era d'uns amics dels meus pares i regularment hi anavem, van ser dels primers a tenir piscina al poble i desde Carme pujavem amb bicicleta traginant la meva germana petita al darrere, passavem per la carretera i ningú patia pels cotxes ni per possibles accidents. durant molts anys no hi havia depuradora, això volia dir que l'aigua es mantenia neta pel mateix motiu que el safareig, l'aigua entrava i sortia ininterrumpudament, i conseqüenment també era gelada. Tenien un roser que feia unes roses petites i molt tupides -ho he buscat i ja no se'n troben- era antic i donava ombra a una font que hi havia al mateix pati de la casa, allà berenavem, soposo que pa amb xocolata, no ho recordo, en canvi si recordo els préssecs bonissims de vinya i aquella aigua fresca sense gust a res qu t'omplia la boca, et calmava la set, i et donava aquella sensació de satisfacció i sacietat.

 

la caseta del molí i sortida de rec 

l´aqueducte d´arribada d´aigua a l´interior del molí paperer

llegenda al començament del cami

que porta des de Carme

per la riera 

fins al Moli Major en 1 horeta

 

Moli Major, ben conservat.

 

MOLI DE CARME (3)

façana principal carrer

 

zona de càrrega posterior i baixada

del petit rec que entrava per

aquesta banda a l´interior 

de l´edifici.

façana a la riera i sortida

del rec a la riera 

just a sota de la barra

vertical robejada

façana a la riera

mecanisme

  

^FÀBRICA DE MOCADORS "GUASCH" (CAPELLADES)

Guasch Hermanos

Va se constituida a Reus el 1857, allà va quedar una fàbrica i van treslladar producció de fil cotoner a Capellades

Eren els germans Guasch Pujol, l´Isaac i el Francesc, el Francesc va portar les oficines de Bcn i l´Isaac la fàbrica de Capellades, que també tenia filials, o va tenir treballadors a St Quintí, Vallbona, Vilanova d´Espoia.

El 1871 canvia la Cia i passa a ser de l´Isaac, el Maties, el Josep i el Joan, fills del germà primer Isaac, de cognoms Guasch i Orts.

Al 1879 construeixen la fàbrica del c. Sant Ramon a l´entrade de la ciutat, i la converteixen en la "central catalana del mocador", va treballar fins el 1881, començant amb 45 telers.

El 1883 el fill Maties marxa a St Martí de Provençals a Bcn?? i posa en marxa el primer teler mecànic de l´empresa.

El 1896, amb l´Isaac mort es constitueix l´empresa Maties-Josep i Joan, que tenien, després del declivi del 1880 al tèxtil uns 50 telers manuals, el 1879 havien arrivat a tenir uns 100 telers distribuits.

El 1898 instal.len la primera màquina de vapor i el primer teler mecànic a Capellades

El 1900 arriba la segona màquina de vapor i 100 telers mecànics

El 1912 integra la producció de fil propi i el 1913 passa a tenir subministrament elèctric.

 

 

molins de la riera de l´Anoia i Carme

 

apart dels molins 3- molí de Carme i 4- moli Major

tenim els 1 i 2- moli Rigat i moli Boixera

el primer comprat per RÒMUL GABARRÓ el 1923,

que feia paper blanc

i va donar aigua de boca a Igualada i Vilanova del Camí

i el segòn

que va fer paper d´estrassa i blanc fins al finals s. XIX

i que després va passar a ser asserradora i moli fariner