Posem la imaginació en lloc al començament d´aquest post:
Primer, pensem que passaria si estiguessin al mig del camp, conreant amb el pare el camp de fruiters, i de sota d´una pedra, de sobte, aparegués un escorpí i ens piqués al braç. No ho he dit al principi, però es l´any 1850 i al voltant nostre no hi ha cap ànima, i el veï més proper pot ser hi viu a 2 kms de la casa pairal.
Ara pensem en que podria fer una dona de camp, habituada a estar-se a la intemperie, amb temperatures extremes, i coneixedora del terreny que habita, per treure un sobresou i poder ajudar la seva familia a pagar els impostos que els venen a reclamar a casa els recaptadors de l´estat una vegada o dos l´any. No ho he dit al principi, però aquesta és una dona que té por a perdre lo poc que té, i que per no passar el mal tràngol, es capaç de fer el que fós i anar sola a buscar-se les garrofes.
Doncs les dues respostes, si ho mirem be, s´han de complementar a la força. Al 1850 l´escassetat de metges feia que al camp les medicines i els tractaments de malalties no eren altres que les receptes que s´anaven transmetent de boca en boca i de segle en segle entre parteres i veïnes rurals. Cosa que fa que pel xicot l´ùnic esperança de millorar de la fiblada no era altra que la cataplasma i beuratge que la mare li pogués preparar al llit, i que la mare per poder recarregar aquesta farmaciola tan necessària no tingués altra proveïdora que la dona que coneixia els remeïs, i les plantes que donaven aquella recepta de forma màgica, amb processos de destilació i secatge, per poder guarir a tota la gent rural que patia malaltia i dolor. Aquestes dones llavors no podien ser més que unes veritables passants necessàries per la gent que conreava el camp, o vivia a les viles teixidores de tota Catalunya. Dones que amb els seus pocs recursos s´ho havien d´enginyar amb tota la seva pericia, per poder parar visitar a les seves clientes, i oferir-les recàrrega de plantes remeieres.
 |
| aprenentes ajudant a preparar remeis |
 |
| típica cuïna remeiera |
 |
| al portal de casa amb les veïnes preparant els cistells i fent feina de mas |
 |
| trementinaires equipades per fer viatge |
Aquestes dones, casualment, o per necessitat, van sortir totes de la zona de la vall dels rius Mola i Josa, la vall de la Vansa i Tuixent. Recollien les plantes a l´estiu, i durant la primavera feien el procés d´estracció dels remeis, per poder portar-los a l´hivern per tota Catalunya, des de la mar, fins a Lleida i Barcelona.
Aixó comportava que:
-en primer lloc, les distàncies a salvar eren llarguísimes, en temporades de fins a quatre messos, que s´havien de fer a peu i carregades amb sacs per tot el cos.
-que les nits s´havien de passar a cobert, sempre a casa d´amics que repetien visita any rera any, i que rebien com a pagament una porció de producte a canvi.
-que les arribades a pobles coincidia amb fires i festes anuals.
-que el camí s´havia de fer en companyia, ja que la dona sola estava mal vista encara que fós al mig del camp, exposant-se a perills diversos.
-que el pagament havia de ser, sempre que fos possible, en moneda, ja que era la forma de pagar al recaptador quan arribés.
-que la familia havia de quedar a cura d´altres membres de la familia, o del poble, exents d´haver de fer camí.
-que el sustent havia de ser lo més barat i espontani possible.
A més s´havia de preparar el producte, trementina (pel dolor), orella d´os (pels costipats), oli de ginebró (per eliminar cucs a la panxa), te de roca (purgant), pega negra (per inmobilitzar peus de bestiar en cas de dislocació), oli d´avet (diurètic)
Doncs la història d´aquestes dones us la explicaràn al poble de Tuixent, en el Museu de les trementinaires.
SITUACIÓ DE LA VALL DE TUIXENT I DE LA VANSA, amb el camí senyalat de les herbes aprofitables (arborètum)
 |
| poblacions al ponent de Tuixent |
 |
| TUIXENT amb el Cadí al darrera |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
pots deixar el teu comentari si vols!!