FÀBRIQUES QUE VAN VEURE EL REC COMTAL

El Rec del conte Mir estava pensat per portar i donar aigua de boca, i també moure roda de molí fariner, o de qualsevol altre tipus industrial.  A Barcelona també per servei fabril modern, NO per moure turbina com passava amb les tèxtils del Llobregat, però si per adobar pells allà prop el Portal Nou.  El Rec va tenir una història molt llarga, va abastir una gran temporada la ciutat d´aigua bona, i el seu paisatge va passar de ser romà a burgés de l´Eixample creixent. i durant tot aquest temps va estar acompanyat de molins i fàbriques de tot tipus, que bebien, o no, del seu or, però que sempre acompanyava a cel obert, fins el creixement de Barcelona a partir de meitat segle XIX.

De les industries que van tenir com a veí simpàtic el Rec Comtal parlaré en aquest post, fàbriques tèxtils i adoberies sobretot, però també farineres, fabricants de paraigues i joguines, algunes, no totes, però cadascuna amb una història molt curiosa, totes aprofitaven la importància dels camins que passaven cap a les afores de la ciutat, i que el Rec també acompanyava.  La Ctra de Mataró, o de Ribes, les filloles d´abastiment per regadiu, i els estancs d´aigua d´adob.

Comencem pel principi, o sigui per l´entrada del canal per la part de Vallbona, només creuar el que és ara el barri de la Trinitat Vella.  Allà hi havia una empressa tèxtil, molt gran, de la que tenim un gravat guardat i que era a L´alçada del c. Cinca, a l´altra banda del passeig Torras i Bages, i més endavant de l´escola Ignasi Iglesias. Si anessin al CC "La Maquinista" des de l´estació de metro de Torras i Bages, abans de creuar les vies i el pont, trobariem una sona residencial a la dreta, que és el lloc a on situariem una gran planta química, dedicada a la fabricació de anilines pel tèxtil, una mena de tint colorant, que va ser aixecada el 1916 i propietat de Jose Pellicer.  La curiositat d´aquesta fàbrica eren dues: una que es trobava a prop del molí de Sant Andreu, que si movia rodes de vell antuvi amb aigua del Rec, i l´altre, que va passar durant la guerra al CIG, Comissio d´Industria de Guerra, a fabricar tolué  durant la guerra, un dels components del trinitotolué, combinada amb nitrats d´altres fàbriques, o sigui que durant molts anys va ser objectiu dels bombardeitjos de la ciutat civil, vegeu l´estudi sobre l´ús de la fàbrica de Jose Pellicer durant la guerra de l´article (https://www.lacruelguerra.com/articulos/418/).

Més endavant el Rec passava per l´esglèsia del barri de Sant Andreu, just per darrera, i els camps de conreu de la zona de vies de la MZA cap a França.  Allà, just al costat esquerre del temple, el 1903 s´hi va aixecar la nova Fabra i Coats, sorgida de l´absorció per Camil Fabra de les fàbriques de fil de l´antic poble, "el Vapor del Fil", "Can Portabella" i la J&P Coats Ltd, fusionada des de Borgonya per interessos propis d´establir-se a la ciutat.  La nova fàbrica tenia una fibla del Canal que es pot veure a la foto.

De l´antiga Fabra i Coats, "Can Mamella", ens queda la biblioteca Ignasi Iglesias, la més antiga del complexe, antiga seu del "Vapor del Rec" de 1835, les naus a on ara es fan concerts, reunions d´star-ups, d´associacions d´ajut solidari, com el moviment verd ecologista, l´ateneu "L´Harmonia" (http://www.ateneuharmonia.cat/), escoles i naus auxiliars. Un bon lloc per anar a veure expos, escoltar música o trobar cultura.

El viatge continua i arriba, seguint el camí de les vies, cap a "Can Portabella" i la fàbrica de la Llana, "La Espanyola" del Marqués de Monistrol, del qual encara queda la seva casa, que ha descobert el seu refugi fa uns anyets, i ara es Casal cultural, una casa molt maca, protegida per l´Ajuntament.

De "Can Portabella" i la seva relació amb el Canal del Rec, dir que la fàbrica de Sant Andreu, situada al costat de la Riera d´Horta, i que va quedar fora dels acords amb Camil Fabra,  va ser venuda el 1888 a la "Societé Lanière Barcelonaise" belga, amb la condició de que l´empresa compradora no es podria dedicar al mateix tipus de producció que la venedora, havia de canviar de cotó a llana, i haruria de SALVAGUARDAR ELS CENSOS AGRARIS QUE ELS TERRENYS ENCARA TENIEN A FAVOR DEL MARQÚES DE MONISTROL I ELS SEUS HEREUS, que eren propietaris de "La Espanyola", la fàbrica del costat.  Així neixia la fàbrica dels "Alemanys".  D´aquest acord tenim també documents disponibles a l´Arxiu del barri que parlen de tractes entre el Marques i l Ajuntament i la junta del Canal, per prendre aigues del Canal per regar cultius al voltant de la seva fàbrica.

Passem per la part baixa del c. Garcilaso, allà trobaven antigament algunes adoberies, situades entre els c. Monlau, Garcilaso, Oliva i Mossén Juliana, com l´adoberia "Alandí, Pagés i Goberna", de començament segle XX a mitjans, que competia amb la pell Igualadina, o la de Miquel Fargas i Ferrer de 1821, més antiga, que va innovar amb molins de campetx, i color, competint més aventatjadament amb els adobers d´Igualada, i va durar fins a 1904.  Totes aquestes industries agafaven aigua del Canal pels clots de tanins i calç per netejar, obrir i esponjar (https://plazaspublicasbcn.blogspot.com/2016/01/igualada-industrial-i-patrimonial.html), (https://museupelligualada.cat/espais/#Cal-Granotes).

Ara trobem la magnífica Inoxcrom, a prop del Pont del Treball, amb història d´emprenedor que va voler canviar l´or de les plumilles d´escriptura fetes pel seu sogre a Pallejà, per l´inox suec, i que després no va encaixar el canvi dels motllos de plàstic pels mànecs, als bolígrafs actuals, història que va començar l´any el 1948 de la ma del Sr. Manuel Vaquè Ferrandis, i que van passar després per diferents absorcions i vendes.

Lo curiós en aquest cas, i relatiu al pas del Rec, es que la fàbrica va ser construïda a mitjans segle XX al costat de la farinera, "L´Esperança" (edifici ja desaparegut que estava entre el carrer Gran i el carrer Ciutat d’Elx),(http://www.cendoclasagrera.com/docs/carrers/carrer001.shtm) (http://barcelonapatrimoni.blogspot.com/2006/01/enderrocada-la-farinera-la-esperanza.html)

Més endavant, passant al costat de la Nau Ivanow (pintures), de la que no parlarem per ser molt moderna, anys 60, edat en que ja no quedava senyal de pas del Canal per allà, el Rec serpentejava per la Meridiana, arribant a l´esglèsia de Sant Martí del Clot i a la fabrica de paraigues de "Can Budesca", al c. del Clot, de la qual encara es conserva el mosàic a la mitjanera, (https://ajuntament.barcelona.cat/arqueologiabarcelona/mosaics/mosaic/carrer-del-clot-92-casa-budesca/) amb les dues gracioses granotes aixoplugades a sota del seu paraigua vermell, també, i una mica més endavant estava, just al costat del Rec, que encara es conserva, i que s´ha vist descobert amb les obres de la plaça de les Glòries, potser es museitzarà ben aviat, com demana Enric H. March en els seus articles, la fàbrica de Pius Robert Laporta.  

Parlaré d´aquesta última, allà es feien els mànecs i les barilles metal.liques dels bastons i les sombrilles que decoraven els passeigs de les senyoretes burgeses que anaven amunt i avall del Passeig del Gràcia els anys 20´s.  La fàbrica estava just al final del C. Dos de Maig, i la tenda de venda a la Ronda de Sant Antoni, a on ara trobem el Miró que fa cantonada amb el c. Valldonzella, i que encara conserva la seva decoració modernista d´aquells temps, una mica tan sols, era un gran magatzem que venia apart d´articles de aixopluc, que anaven evolucionant amb els anys, arribant a ser desmuntables i plegables, articles de tocador, pols d´arros per cosmètic, perfums i cremes miraculoses d´embelliment, amb gran profussió d´anunci i falca per radio de l`època, amb el famós cuplé de la Mercé Serós (https://www.youtube.com/watch?v=_ec0q8Tuw-E).

I la última que parlaré en aquest article, i que passava a prop de les filloles de Can Jaumandreu i avall, es la Farinera del Clot, i millor que jo que parli aquest video.(https://beteve.cat/general/farinera-clot-fabrica-centre-cultural/)