bòbiles a Horta i Nou Barris

ESTIU 2012

títol article

Bòbiles ens agermanen a TOTS entre Nou Barris i Horta.-

Soc veí del barri d´Horta, barri que sembla ésser en crisi amb Roquetes i la Guineueta pel tema de les urgènciessanitaries del cap de setmana, des de mitjans any passat, però en altres temes no és, ni de bon tros, així; tots dos barris hem tingut històries molt diferents, nosaltres tenim un passat de rentadores i cases nobles, i Roquetes un de treballadors i lluita obrera arrelada  de fa molt de temps, però hi ha algunes petites històries que ens agermanen ben vivament.

Una de les meves més grans aficcions es la recerca històrica, i més especificament, la troballa de pistes del pas de les antigues fàbriques téxtils i ceràmiques pels solars dels nostres barris, solars que ara ocupen parcs i edificis, molt a prop d´on vivim i que, encara que no ens adonem, ens han marcat la nostra vida personal.  Jo, particularment, em vaig criar a L´Hospitalet del Llobregat, al davant de l´actual plaça de la Bòbila del barri de Pubilla Casas, plaça que jo, per sort, he pogut veure ocupada per l´antiga fàbrica de totxos, que amb les argil.les depositades per les rieres, al voltant del territori ocupat ara per la rambla de l´avinguda Severo Ochoa, feien peces de construcció que van ser fonamentals per aixecar les cases de Barcelona a principis de segle passat.

En relació amb la primera recerca fa poc vaig fer una visita al museu de la colònia Vidal a Puigreig, museu que us recomano molt sincerament, en temps de crisi sobretot, allà uns fantasmes del passat (visita teatralitzada per dos grans actors i organitzada per la xarxa de museus MNACTEC), us ensenyaràn a comprendre com es vivia i es treballava al voltant dels vells tel.lers cotonaires que es movien amb la força de l´aigua de riu, era la època en la que Catalunya es va fer rica, i que ara tant estem anyorant, això us posara les piles tot un matí, no hi badeu!.

Però del que vull parlar en aquest article es d`allò que jo deia que precisament ens agermana sense que ho sabem, Hi ha una història molt maca i desconeguda que relliga el que deia abans sobre les bòbiles i les famoses Portes que volen aixecar a Collserola.

Que jo sàpiga a Horta hi ha una porta projectada i a Nou Barris cinc; les de la Font del Gós, la de Can Masdeu, la de la Guineueta, la de Canyelles, la de Torre Baró, i la de la Trinitat, totes aquestes pugem per antigues rieres de Collserola, que jo crec que en això coincidim tots, s´haurien de respectar com antigues entrades a la muntanya lo màxim possible.  De les rieres he dit que les bòbiles treien el seu material primari per coure les peces ceràmiques de diferent classe que feien, i que van abastir els manobres de tota Barcelona a l´època modernista, de totxo estan fets monuments com l´Arc de Triomf, les torres venecianes de Montjuic, edificis modernistes com la Casa de les Punxes de Puig i Gairalt, el Castell dels Tres Dragons al Parc de la Ciutadella, la Central Catalana d´Electricitat de Pere Falqués a l´avinguda Vilanova ó l´editorial Montaner i Simó de Domènech i Montaner, ara Fundació Tàpies, així com edificis públics com les mateixes fàbriques de l´època, el MNACTEC de Terrassa o vapor Aymerich, ciutat també molt rica en exemples.

Així tenim rieres aqui i allà, i exemples de bòbiles en ambdòs barris, i el que es més curiós, ara es vol fer un projecte comú per quelcom que a començament de segle passat tant sols aprofitaven aquestes fàbriques i els nens que pujaven corrents cap a la muntanya des de la part alta de Barcelona, curiós!.

La bòbila de la part d´Horta que volia ressenyar es la que hi ha dalt de tot de la Ronda, al costat del mercat de la Vall d´Hebròn, bé!, quasibé seria més aviat una fàbrica d´aquest barri també germà, però es de la que hi tinc més dades, encara que la que si que va ser ben bé nostra va ser la que hi havia al costat de l´actual cementiri, i que friso per trobar la pista.

bòbila a dalt aen el centre de la imatge al costat del cementiri d´Horta actual

Doncs bé!, l´antiga fàbrica de la familia Puigfel va tancar el 2008, i ara es volen fer pissos, equipaments i una mena de lloc de record del seu treball, que friso també per veure acabat, quan hi hagin diners, per suposat!, que aquests ara els necessiten nosaltres, doncs bé, al que hi anava, la fàbrica va començar la seva feina cap al 1906, de la mà d´una altra familia, la dels Giravent, que tenien un encarregat anomenat Ramon Puigfel, avi de l´últim propietari.  Després dels sotracs del crack del 29 i de la guerra civil espanyola, el senyor Ramon va tenir tractes amb els Margenat per llogar la fàbrica i rellançar la seva producció de maons en l`època de post-guerra.

bòbila Carmen de la familia Puigfel, fons de l´empresa

Van començar fent totxos aprofitant un motopropulsor de tractor que pel de matí havien de posar en marxa tots els treballadors junts tibant de la corda del motor d´arrancada, i així els va venir la casta de bons treballadors del fang a aquests bons homes, que feien l´extrussió de les peces d´argil.la aprofitant un motllo que forçava a passar, abans, la pasta per dintre d´uns tubs de ferro que els imprimien els forats.

La fàbrica va passar a mans dels Puigfel al final i fins al 1969, any de la mort del senyor Ramon, els canvis es van anar seguint, fruit de l´embranzida de la construcció, que ara per fi comença a remetre, mare meva!, es van construir forns de assecat per aire calent descendent, que coia les peces de forma més uniforme, es va constituir una societat nova al 1962 "Societat Puigfel S.A.".

Després de la mort de l´avi l´empressa volia traslladar-se a Cerdanyola i es va constituir amb un altre nom "SA Ceràmica de Sardañola", cosa que no sé si va acavar per ocòrrer realment, va vencer la crisi de la construcció del 67 buscant feina a Almeria i creixent malgrat tot, les oficines i central de la bòbila van passar del carrer Santa Joana d´Arc al Carmel, al carrer del Dr. Letamendi amb el carrer Canigó, al costat del camp de futbol, seu ara de la brigada de neteja del barri i encara amb restes del seu passat a la façana (rétol i porta d´entrada).

Tota una història!, puf!, i de la que l´únic que quedarà en el futur és la seva xemeneia, resta de la última i honorable bòbila que queda dempeus a la ciutat. 

De la bòbila que vull parlar al barri de Nou Barris, i que molts recordareu perquè passaveu molt a prop als anys 90 camí de Sant Andreu quan volieu agafar el bus i anar cap al centre, gent major ara però amb mols records, es de la Plinthos S.A., o més ben dit, la bòbila de Can Dragó, i que va fotografiar el fill de Lluís Doménech i Montaner, el Pere Doménech, i de la que podreu veure la foto al blog del senyor Xavier Castells (http://imatgessobrerodes.blogspot.com.es/2012/02/sangt-andreu-de-palomar.html), una foto molt maca que en l´arxiu han estat esbrinant aquests últims messos la seva història darrera foto i que hem d´agraïr moltísim a aquest bon historiador de barri, activitat molt honorable que tampoc s´hauria de perdre.

Doncs això es tot, veieu!, hem fet història comuna, hem descobert fotos macas i hem fet repàs dels empressaris que van saver sortir de CRISIS com la que estem passant, una bona lectura refrescant que espero que ens inspiri ràpidament per tornar a ser el que eren, salut i força a tothom, i fins a la propera.

Miquel Angel Valero