el Coll, Vallcarca, la Salut, barris i contes

Història d´un barri amagat

EL COLL, VALLCARCA-PENITENTS I LA SALUT.-

El nord de Barcelona està ple de racons amb molt de secret amagat, petits trossos de la nostra història col·lectiva que ens pertanyen i que haurem de conèixer.

Tenim per exemple l´antic cementiri de Sarrià, protagonista i escenari a l´obra "Marina" del Zafón, petit i amagat encara entre els edificis de la part baixa del passeig de la Bonanova; el lloc de pelegrinatge i recolliment de San Ignasi de Loiola a l´ermita de Santa Justina i Sant Cebrià; la casa dels Massó, joiers del centre de la ciutat, que van amagar la seva fortuna en algún amagatall no trobat de la serra; la casa Martí Codolar, primer focus del primer zoo de Barcelona; la història màgica del tramvia de la Rabassada, que sortia de la cantonada de Craywinckel amb avinguda República Argentina i arribava fins a les portes del Casino de Collserola; la torre Castanyer, al passeig de la Bonanova, o de Sant Gervasi, a on va romandre hostatjada la reina Isabel II i el seu fill Alfons XII, durant l´Expo Universal del 1888; etc.

El tarannà feréstec, de riera encaixada, de camps fèrtils, molt a prop de la ciutat emmurallada, penseu que en temps antics no tant com ara, fan d´aquest punt cardinal de la ciutat un lloc a on tot va canviar molt lentament, acompasat per l´arribada de forasters que volien trobar pau i tranquil·litat, sobretot a partir de la caiguda de les muralles i l´esclat del modernisme. El Coll és un d´aquests espais, que encaixat entre la Muntanya Pelada i el turó del Coll, era escorrentia d´aigües pluvials de Collserola, allà hi trobem història d´aigua, de casetes famoses i gent burgesa, encara que sempre amb un cert tarannà privat i reclòs, que va lligat a la història del barri de Gràcia, més poderós, i vil·la antiga del pla de Barcelona.

Cases burgeses com la de la sra. Josepa Marsans i Peix, filla dels propietaris de la banca-agencia de turisme constituïda a principis de segle, Marsans, construïda per l´arquitecte Juli Marial i Tey, al carrer Mare de Deu del Coll, ara alberg de joventut; la casa-castell Balet i Blay, al carrer Coll de Portell, propietat de la productora del primer film d´animació espanyol, "Garbancito de la Mancha (desapareguda); Vil.la Esperança, d´estil modernista, propietat de la família Tarragó, ara casa d´un conegut artista conceptual, el Francesc Ruestes, dintre del passadís d´accés al parc de Maria Baldó, un raconet molt curiós del barri; La preciosa casa modernista obra de Salvador Valeri i Pupurull, el mateix que el de la casa "Comalat", d´estil modernista put, al carrer Sant Eudald (desapareguda), etc.

casa Sant Jordi

façana lateral

                 

castell Balet i Blay

parc de Maria Baldó, Vil.la Esperança

detall primer pis

I cases més modernes, com els dos exemples del GATPAC que hi té a dintre les seves fronteres, la casa Vilaró, a l´avinguda Coll de Portell, de Sixte Illescas, i la casa Barangé, a la plaça Mons, a l´altra banda del viaducte, que va ser obra de Ricardo Xurruca i Germà Rodriguez i Arias. Totes dues molt semblants, però amb una veritable inspiració racionalista, com era l´esperit d´aquell corrent espanyol que hauria revolucionat l´arquitectura al país si l´autarquia hagués volgut.

casa Barangé

Tenim també la història del barri de Vallcarca-Penitents, amb històries d´eremites i Mossén Cinto, que va tenir en propietat un convent el 1892 en la part alta del mateix, al carrer Ticià amb Passeig de Vall Hebrón, a sobre la Ronda mateix, i que va passar la seva convalescència de Tuberculosi a Vil.la Joana, a dins Collserola, però a prop del lloc datat abans. D´aqüeductes d´aigües com el de Can Turull, que venien de la font de Vall Parc o de Can Falcó, a la part de sobre del monestir de Mossén Cinto, dintre la muntanya, i que passaven per sobre de la riera portant el cabal que tenia la font fins a Barcelona. D´història de cases pintoresques, com la dels arabescos, a sota del pont de Vallcarca, que es vol salvar en aquests temps que corren. Del viaducte mateix, fet per comunicar carrers amb el Putget a principis de segle XX, i que va ser un dels primers construïts de formigó.

http://www.ruestes.com/works.html

http://www.graciatelevisio.cat/vallcarca-vol-recuperar-el-patrimoni-del-barri

La Salut, per la seva banda, té el seu conte molt agafat amb la història del parc Guell; de la rambla Mercedes; de la font del Carbó, que està en reforma i que podem trobar a dintre els terrens del "Cotolengo"; i de l´ermita que va donar nom al barri i que també està mig assetjada per la picota, al passeig de la Salut. Allà hi tenim per visitar el Santuari de Sant Josep, sant molt lloat pels graciencs i barcelonins, col·legi de nenes òrfenes, construït el 1902 per Francesc Berenguer i Mestres.

ermita en el seu estat actual

Lluita obrera des de fa 175 anys

La lluita oberta al voltant de les condicions de treball fabril a Catalunya, va començar allà pels voltants de meitat del segle XIX.  Va ser una lluita desigual i sense perdó, que va degenerar, a principis del segle XX, en l´època del "pistolerisme", en que patrons i sindicats s´aniquilaven sense pietat pel poder del diner i les influències.  Cassos con l´assassinat del "Noi del Sucre", o de l´advocat laboralista Frances Layret, són força coneguts.

EPISODI DE LA PEL.LÍCULA "La veritatt sobre el cas Saboia"
https://www.youtube.com/watch?v=bkFO4t3JsWQ

Catalunya havia aprofitat bé les seves infraestructures hídriques, i si no podia aprofitar-les les havia domesticat, construint canals de rec i industrials per tirar endavant tot un seguit de colònies fabrils a lo llarg del Llobregat i el Ter, que l´havien convertit en una comunitat rica i burgesa, amb molta influència a tota Espanya, la Espanya del conservadurisme.  Tota aquesta riquesa havia portat enveja i lluita a tot arreu, que era portada més enllà per l´avaricia dels propietaris.  I va arribar el temps que els treballadors van dir prou!!, i van fer palesa la necessitat de que les jornades de treball no fossin inhumanes, que els nens no podien viure a partir dels 10 anys, inclús abans, per treballar i no per aprendre, que les dones no poguessin tenir cura de la canalla i els seus nadons, que la gana, malgrat el treball dur, no s´acabés menjant les seves families, que la malaltia sense tractament era mort segura, i que viure per treballar no era natural.

Al final es van aconseguir certs avenços en les condicions laborals que van convertir les jornades de treball en altres més curtes, o en una igualtat "sobre paper" entre dones i homes més humanes, en aportacions de l´Estat per dotar d´eines d´ajut a les families dels treballadors més idònies per l´ensenyament, la salut, la vida de les mares, que no van ser posades en els quaderns d´història sense quedar escrites amb tinta, en l´actualitat dels diaris.  Vagues, manifestacions, protestes, van ser portada moltes vegades.

Aquest post vol ser un repàs de totes elles al llarg dels 175 anys que porten enfrontant-se patrons i obrers, uns per aconseguir més vendes-poder, i altres unes condicions de treball-vida més dignes.

Tot va començar pel principi, es clar, per la primera Vaga General que va tenir lloc a Espanya, i que va tenir escenari, com no podia ser de cap altra manera, la Comunitat Catalana, en reacció contra les condicions laborals abusives, els salaris ínfims i els horaris abusius, per aquelles dates ja existien les primeres associacions obreres, que no tenien significació política, però que representaven l´opinió dels treballadors, alçant veu en contra del treball al voltant de les màquines selfactines de filar, importades d´Anglaterra i que demanaven jornades de treball interminables mantenint el seu gir continu.

El poder polític, en mans de conservadors, Antoni Maura al front, va reaccionar enviant al General Espartero, heroi dels revoltats, que va trair la confiança depositada a les seves mans amb repressió i negació del dret a les Associacions Obreres i als Convenis signats fins aleshores.

Després d´aquesta vaga les seguents van tenir caràcter més repressiu i van tenir com a desencadenant les crides a leva del Govern.  Ja passada la Iª República, i amb un govern alternant entre Conservadors i Progressistes, el Govern va començar a perdre colònies en ultramar, primer Filipines, Cuba, i després al 1909 el Marroc, i entremig la "Revolta de les Quintes", contra la injusta llei de cridar tan sols als pobres a la guerra, i la revolta de la Setmana Tràgica, el 1909, contra la guerra al Rif.

DOCUMENTAL SOBRE LA SETMANA TRÀGICA A TVE1

https://www.youtube.com/watch?v=KSKAkU7vO38

GRÀCIA CELEBRANT LA REPRESENTACIÓ DE LA REVOLTA DE LES QUINTES A L´ABRIL

https://www.youtube.com/watch?v=l4trg0YKHt4

Al principi el levantament va ser per cridar els treballadors a una Vaga General, que va ser sofocada encarcelant Pablo Iglesies, entre d´altres, i és que per aquelles dates, socialment, els obrers espanyols van començar a tenir consciència sindical i especialment a Barcelona, a on sorgeix Solidaritat Obrera, una confederació sindical de socialistes, anarquistes i republicans, que va néixer com a refús a la proximitat generada entre Solidaritat Catalana i el partit Conservador de Maura. 

Ambdues revoltes van ser sofocades al final per mitjà de bombardejos i exercit, que van ocupar les principals ciutats catalanes, protagonistes de les revoltes. El barri de Gràcia, i el seu campanar, vil.la per aquell llavors, va ser protagonista de la crida a Sometent, durant la de les Quintes, i la crema de convents, esglèsies i l´afusellament del creador de l´escola moderna, Francisco Ferrer i Guàrdia, de la Setmana Tràgica barcelonina.

Després va arribar una altra Vaga General, la del 1917, contra el govern de Eduardo Dato, el conservadurisme i la Crisi provocada per la I Guerra Mundial, i la inflacció que va provocar i l`època d´escasetat.

REPORTATGE SOBRE LA VAGA GENERAL DEL 1917 A TVE1

http://www.youtube.com/watch?v=SZ7_gF5c2OU

Al principi la UGT es va posar d´acord amb la CNT per portar una Vaga General a terme contra el poder conservador, volia forçar-se una canvi polític radical.   Al final va acabar essent una simple convocatòria de vaga indefinida per començar un canvi polític nou, i forçada per la convocatoria d´una altra vaga de ferroviaris nacional, que no acabà com els comités vaguistes volien, sinó amb repressió i suspensió democràtica.  A Catalunya la repressió sobre el moviment obrer començà per l'empresonament del comitè de vaga, al començament de la protesta, (Francesc Miranda, Ángel Pestaña i Salvador Seguí) i s'estengué, com sempre, sobre molts dirigents sindicals.

Després d´aquestes vagues la lluita es va convertir, cada convocatoria, en una lluita personalitzada en el nom d´algun equip humà, com es el cas de les dones del Cànem del Poble Nou, o la Isabel Vicente de "la Sedeta", en la vaga de Tramvies del 51, o inclús d´algun heroi, com va ser el noi del barri de la Torrassa, Francesc Pedra, en la de les cristalleries Planell de les Corts, el 1924, en favor d´un sal.lari digne equiparat al dels adults, per enfrontar-se amb la dictadura exercida per l´exercit, el poder autàrquic i la patronal. 

SOBRE ISABEL VICENTE EN EL BLOG "MEMÒRIA PRESÓ DE DONES DE LES CORTS"

Obrera textil de la famosa fábrica de la Sedeta, en el barrio barcelonés de Gracia, Isabel Vicente ingresó en la prisión franquista de Les Corts en febrero de 1940 junto a María González, María Doménech y las hermanas Teresa y María Hernández. Tenía veintidós años y había participado en la primera red clandestina del PSUC tras el final de la guerra. Condenada a doce de prisión, permanecería en Les Corts hasta 1947.

Reincorporada al trabajo militante y detenida varias veces, volvería nuevamente a Les Corts, ya por temporadas más cortas: una de ellas en 1951, por su participación sindical en la popular huelga de tranvías de Barcelona. Su último ingreso tuvo lugar en 1958. Para entonces Les Corts ya había sido desmantelada e Isabel fue enviada por unos meses a un pabellón habilitado para mujeres en la Cárcel Modelo de hombres, cuando aún no existía la prisión de la Trinitat.

En 1968 participó en la fundación del comité de ayuda a presos “Solidaritat”, y algunos años después en la Asociación Catalana de Ex-presos. En las elecciones generales de 1977 fue candidata del PSUC por la circunscripción de Barcelona. Falleció el 21 de marzo del año 2000.

Sindicats con CNT ja són plenament desenvolupats, com van demostrar a la vaga de la Canadenca del 1919, demanant en aquella ocasió; jornades de treball de 8 hores, que encara es reclamaven per aquelles dates, jornades per les que havien lluitat les dones de la Vaga de la Constància", l´any 1913, que per aquell llavors encara treballaven més de 12 h., en horari nocturn inclús.

REPORTATGE DE "LA VANGUARDIA" SOBRE LA VAGA DE LA CANADENCA

https://www.youtube.com/watch?v=on8uaWyyreg

I tot partint, no d´un estol oprimit d´obrers, com he dit, sinó de col.lectius concrets, com els treballadors de l´empresa "Riegos i Forces de l´Ebre", actual FECSA, també anomenada per aquells temps "la Canadenca", que van voler recolçar els seus companys d´administració acomiadats, tot per demanar un sindicat indepenent, i que més tard acabaven sent veritables vagues generals que paralitzaven Barcelona i moltes ciutats industrials del Vallés i de les comarques més actives socialment.

La vaga de tramvies del 51 també va ser una semblant a la General del 17, lluitant contra la inflacció en la pujada del preu del bitllet, que va acavar sent una Vaga General el dia 12 de març, estesa per tota Barcelona, en contra del Governador i portada al cap per la CNT i el PSUC com a sindicats principals.  Lluita exemple de lo dit, que ja té serta semblança amb les lluites obreres actuals, localitzades primer a sectors industrials i després esteses a la resta d´àmbits i rams, i que moltes vegades pretenen canvis polítics democràtics, és l´únic que sembla haver canviat en més de 175 anys de lluita sindical i obrera.

VIDEO D´UNA VIVÈNCIA PRÒPIA DURANT LA VAGA DEL 51 ESCENIFICAT A LA VAGA DE TRANSPORTS PER LA PUJADA DE LA T-10 I EL BITLLET SENZILL EL 2014.

https://www.youtube.com/watch?v=EV_DskABTf0

BLOG AMB INFO COMPLEMENTÀRIA.

http://www.veuobrera.org/index06.htm