Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 3 d’octubre del 2014

Fassina de L´Espluga de Francolí

De fa només dos anys, a l´Espluga de Francolí, només a 100 kms de Barcelona, a prop de Montblanc, en el Tarragonés, s´ha obert un altre museu adscrit a la xarxa Mnactec, Museus de la Ciència i la Tècnica de Catalunya.
 
Es tracta d´un museu dedicat a l´antiga fabricació de licor que es va popularitzar a Catalunya allà pel 1870, i que aprofitava la pell, la raspa i la polpa de la uva, la dita d´una altra manera "brisa", abans que arribés la filoxera a les nostres terres, inclòs després, per fer licor de 60º.
 
El museu, modern i ben ambientat, com podeu veure a les fotos, construït aprofitant les antigues instal.lacions d´una fassina de la vila que va haver de tancar a mitjans segle passat, és divertit de visitar.  En una horeta et posa sobre la pista de com, qui, quan, a on, i per què, s´hi va fer un negoci ben actiu al voltant de l´únic remei que evitava podrir-se l´aigua en els viatges a ultramar, i com s´hi va fer un bescanvi onerós de tot el que arribava de cotó de les ameriques, els baixells venien carregats de cotó i lli, i tornaven carregats de rom i licor.
 

saló de projeccions a la primera planta

 
A la primera planta, la visita comença amb un documental que explica el començament de tot plegat, vaixells i vinyes de Catalunya van fer bon maridatge i les fassines es van estendre per tota la costa catalana.
 
Després es pot veure com es munta i es desmunta un alambic de coure, amb el seu serpentí i la seva caldera, a on es posava la brisa barrejada amb vapor que anava evaporant l´alcohol a 78º de temperatura.  Després el serpentí, refredat amb aigua, condensava el vapor per tornar-lo a l´estat líquic, obtenint-se un producte a 60º que s´havia de tornar a destilar succesivament per rectificar els graus.
 
A d´altres fàbriques es feia aquest últim rectificat, i a les licoreries es mesclava amb aromes per convertir el producte en ratafia, rom, armagnac, vodka, anis, etc.
 
De la brisa s´aprofitava tot, una vegada estret el vi, es clar!!, la pasta seca era combustible per la caldera, la cuita també era menjar pels porcs, i la crosta que deixava a les basses de podriment servia a les industries farmaceutiques, a les apotequeries de l`època, per fer productes efervescents.
 
Una vegada a la planta de baix, el museu passa a la sona restaurada, el que va quedar de l´antiga fassina, a on es poden contemplar des de´ls embarrats i màquina de vapor que feien funcionar prenses i màquines, fins la caldera i el dipòsit de refredament, entrada a calderes i sona de pesatge.
 
entrada original al pati posterior amb vinyes als costats
 
L´amable guia, al final del recorregut, premia la concentració del visitant amb una demostració de destilat, i una prova de licor ben agraida.
 
PROCÉS D´OBTENCIÓ DEL LICOR
 

posada de vi, millor brisa en la majoria dels
cassos, a dins de la caldera amb foc
 
tapament de la caldera

ajust de la tapa

foc i caldera treballant junts amb la "brisa" a dintre
bullint a 78º

colocació del tub d´unió amb el serpentí i
segellat de juntes amb pasta de farina
 
segellat
 
serpentí de refredament amb aigua freda,
la col.locació de la fàbrica al costa del
riu era molt important per tenir abastiment
d´aigua corrent
 
condensació del licor a 60º
A partir d´ara trobarem la maquinaria original que podrem veure a la planta baixa de la Fassina de l´Espluga de Francolí, que treballava per altres refineries del poble que rebaixaven els graus de l´alcohol, i que després exportaven per mar a tot el món.
 
rodes dentades engranades amb el tambor i la corretja de transmissió
   
petita màquina de vapor que donava moviment al
tambor i als embarrats per mitja del mateix
vapor que es produia a la caldera i servia per
fer bullir la "brisa" a dintre la caldera
 
corretja de transmissió del moviment de la
màquina de vapor a tota la fàbrica

caldera amb la brisa i embarrats

vagoneta de càrrega de palets de brisa seca per
servir de combustible a la caldera, a mà esquerra

porxo d´obtenció de restes aprofitables de brisa
bullida i càrrega en sacs per transportar
 
 
 

 
xemeneia
 


 
 


 

dijous, 14 d’agost del 2014

Bilbo i Barcelona, Barcelona i Bilbo.

Barcelona i Bilbao, dos ciutats del nord d´Espanya, amb reclamacions bastant semblants, però diferents en el fons, amb sentiments i sentit de poble característics, al Cantàbric més seus, més directes, més forjats en guerres i batalles, els del Mediterranis més de la terra, més introvertits, i més caparruts dels seus costums.

De tota manera la història ha anat avançant de la mà en totes dues contrades, i les aspiracions, com deia abans, han sigut semblants des de temps remots.

Ara mateix estem més o menys a la mateixa alçada de la història, quan tot va començar des d´arrels ben diferents.

Per demostrar tot lo dit posaré tan sols un exemples que em sembla són ben curiosos de tot lo dit, i que fan història contemporànea en aquest sentit.

El Sagrat Cor bilbaí, al bell mig de la plaça Moyua, i el Sagrat Cor del Tibidabo, a dalt de l´esglèsia del cim, tenen una història molt semblant, aspiració de fer efectius el anhels cristians de buscar sentit a la mort de Crist, senyalant el seu cor sofrint.

El de Bilbao va ser obra de Lorenzo Coullaut Valera, i el de Barcelona, de Josep Miret, un Sevillà i l´altre de la terra, que van coronar uns pedestals, el de la ciutat contal més esplendorós s´hi cap!, promoguts pels Ajuntaments i Organismes Oficials locals, posats en llocs visibles de l´entramat ciutadà, amb la salvedat que la plaça Moyua no és al cim, un cim dels que rodeja totalment la ciutat.  Que hagués passat si Artxanda hagués sigut escollida com a emplaçament definitiu?.

plaça Moyua

el del Tibidabo abans de ser pujat a dalt de l´esglèsia


Els parcs d´atraccions de ciutat,  Artxanda, el cim del nord de Bilbo, també va tenir un Tibidabo en temps no molt antics. 

A Barcelona el Tibidabo es va construir a començaments de segle passat, idea del Dr. Andreu, i obra dels diners i anhels de conquerir Collserola per la gent burgesa de la ciutat.

El parc d´Artxanda va ser inaugurat el 1974, i va ser pensat per distreure la ciutat de Bilbao, el "popolo" Viscai, durant els primers temps de la democràcia, va durar poc, per estar en un lloc una mica massa apartat, i va plegar el 1990.

El Tibidabo encara perdura, com a símbol de Barcelona, rescabalat moltes vegades del seu tancament, però ara amb salut i èxit gràcies a les seves atraccions.  Tal vegada la comparació més oportuna s´hauria de fer amb Montjuic, que va començar la seva història a la ciutat durant l´època de Franco, que el va inaugurar, i va plegar cap al 1998, o sigui, uns 20 anys més de durada, però que va ser creat per l Ajuntament de Barcelona pel mateix motiu que aquell del nord. Ara el seu record romàn encara a parcs com el de Platja d´Aro, que va comprar alguna de les seves antigues atraccions.

parc Tibidabo

parc Artxanda fa uns 25 anys


De l´Eixample dir que el de Bilbo es pensat i projectat posteriorment al de Barcelona d´Ildefons Cerdà, però amb un projecte previ de Amado de Lázaro que va tenir com a base aquell i les seves idees higienistes.  El de Barcelona va prendre com a punt de partida i anexió, al 1859, el pobles del voltant de les muralles de la ciutat medieval.  El projecte de Bilbo volia tenir present el creixement de la ciutat a l´altra banda de la ria del Nervió, incloent-hi, com el que ja estava pensat en la ciutat contal, l´arribada dels nous mitjans de locomoció i les noves idees d´aire i higiene per qualsevol ciutat moderna.  

L´única diferència entre un i altre es, tal vegada, que el de Bilbo, redactat pels ingenyers Pablo de Alzola i Ernesto Hoffmeyer, i l´arquitecte Severino de Achúcarro, és tal vegada el càlcul de les perspectives visuals de forma més acurada.


eixample Achúcarro


Que dir dels teatres lírics i musicals d´ambdues ciutats, l´Arriaga i el Liceu.


Doncs, que també tenen històries amb semblances i punt d´encontre, el Liceu va ser construit per burgesos el 1847, i l´Arriaga va començar sent el "Teatre de la Villa" el 1834, pagat amb diners capitalistes.  Incendis i diferents remodelacions han anat engrandint i decorant de forma esplendorosa ambdues construccions, que viuen i restaràn, un al mig de la Rambla barcelonina, i l´altre al costat de la ria, a la banda oposada visual i geometricament ocupada pel museu Guggenheim.

Òperes famoses, lloc de tret pel xupinazo inici de festes Aste Nagusia, més privat i comedit el barceloní després de la seva reconstrucció fa uns 15 anys, fan història teatral dominant al centre de les seves respectives seus locals.

Teatre del Liceu a les Rambles

accés Arriaga

pont de l Arenal


Una altra semblança-desemblança és la quantitat i qualitat dels arquitectes que últimament s´han contractat en les respectives ciutats, i l´obra emblemàtica per la qual s´ha fet el contracte.

A Barcelona el projecte pel qual es va contractar Frank Gheri, va ser un edifici de vivendes, "La Nuvia", que no es podrà fer, al voltant de l´estació de l´AVE de la Sagrera, i a Bilbo se´l va contractar per portar a terme el seu edifici més emblemàtic actualment, el Guggenheim.

Santiago Calatrava té obres a ambdues ciutats, i Arata Isozaki, també, en Bilbo, curiosament, ambdues obres estàn una al davant de l´altre, el pont i l´edifici d´oficines del costat de la ria, a mig camí entre el museu i el teatre Arriaga.

Peró els monstres més semblants que tenen construcció moderna amb contracte per arquitectes diferentes són el Palacio Euskalduna, junt amb el Teatre de la Música projectat per Ricard Bofill a la Meridiana, d´inspiracións formals ben diferents.

Palacio Euskalduna, teatre musica Bilbo

la no construida Nuvia a la Sagrera


Per últim que podria dir de les dues grans fites esportives a ambdues ciutats, els estadis de futbol de San Mamés i el Camp Nou, que per semblança, tan sols, les gestes d´ambòs equips i ambdues aficcions, perquè per data de construcció, el de Sant Mamés és més antic (1913) (40.000 espectadors màxim), coincidint 
amb la construcció de l´oblidat camp de les Corts (1922)(45.000 espectadors màxim), i que ara que San Mames ha deixat d´explicar gestes a la seva antiga seu, ha sigut tractat amb més respecte que no aquell de Barcelona, del que ara el vertiginós Camp Nou no té cap semblança morfològica.  Al menys la ciutat esportiva de Lezama guardarà el record del seu emblemàtic arc de tribuna, desmontat en peces per fer el trasllat.

Els equips, dels més laureats de la lliga espanyola, i més antics en primera divisió, si que per rivalitat tenen semblances i desemblances.


El nou San Mamés


Altres punts de desacord i posada en comú per discutir, les conexions entre pobles i barris, com el metro i el tramvia.  Infraestructures que no arriben com l´AVE a ambdues ciutats.  Gratacels i torres emblemàtiques, com les torres del Port Olímpic i la torre Iberdrola.  Festes i reclamació cultural  definitòria tradicional, que no arriben a tenir consideració de veritable diferenciació pels nostres pobles separats de la tradició aliena.  Escola i Universitat. Ria central i rius delimitadors, etc.

Torre Iberdrola al fons.

divendres, 18 de juliol del 2014

Modernisme al Baix Llobregat



Ser arquitecte a finals de segle XX no era cosa de poca importància, tenies feina, pagada pels empresaris tèxtils de l`època, prohoms amb encàrrecs de tot tipus, cases particulars, magatzems, fàbriques i estables, cases per llogar, etc. fins i tot jardins i monuments, com els que ocupen molts racons dels cementiris més bells de les ciutats i pobles catalans.

Ser arquitecte modernista tenia garantida i aparellada fama inmortal, juntament amb el grup d´artesans i contractistes que cadascun d´ells posseia indepenenment de la resta de competidors, cosa que donava el gust particular de cadascú, feia que un pogués sentir-se orgullós de pertanyer al ram ce la construcció.

Els encàrrecs plovien a dojo, a Barcelona, ciutat desitjada, sempre al voltant de l´Eixample que s´anava bastint de teulades, o ja en ciutats d´estiueig a on els promotors volien bastir noves construccions lluny de la pudor de la gran orbs.

Així van anar passant els últims anys del segle, i a començament de segle seguent, la gent va començar a reaccionar contra el que creien eren cases fetes per dragons, massa decorades, i que anaven passant de moda.  Els propietaris més agosarats i visionaris van seguir confiant en aquells grans artistes, que feien meravelles personalitzades a l´estil decoratiu de cadascun d´ells, però el Noucentisme anava agafant, poc a poc, embranzida, i al final aquells grans creatius van haver inclús d´emigrar a l´estranger.  La Guerra va fer la resta de la feina, i un altre moviment va agafar les regnes, el nou racionalisme del GATPAC, que encara avui dia ens fa preguntar; que van aprofitar d´aquell meravellós treball que els seus predecessors van posar en pràctica quan a Catalunya encara eren rics i teniem gust per viure rodejats de comoditats?, qui podia, es clar!!.

Aquest vol ser un repàs d´aquests professionals que han deixat petjada per tot el Baix Llobregat, artesans que van tenir encàrrecs amb conexions curioses amb altres obres fetes al centre de la gran ciutat, amb exemples més meravellosos i ben acabats que aquells, i que van deixar un bon grapat d´edificis, que sobten al passejar per carrers apartats, que donen valor patrimonial a molts racons massa allunyats de la fama de la gran Barcelona.  Jardins com els de Gaudí a la Pobla de Lillet, cases i sanatoris al mig de Collserola, Edificis per Ateneus i Associacions a ciutats i pobles apartats, carregats de merlets, de mosàics, de tribunes, de decoració imaginativa, com Can Negre a Sant Joan Despí, fàbriques amb molt d´espai interior útil i llum a la ciutat industrial de Terrassa, masies amb arcs de somni, com la masia Freixa de Terrassa, colònies textils a Sant Boi i Esparraguera, Esglèsies i criptes, cases particulars de conte, com la "Casa dels Ous", de Jujol a Sant Joan Despí.   Un altre i curiós modernisme que mai hem d´oblidar i posar en valor.

Casa de la Creu, SANT JOAN DESPÍ

  



plànol
  

Can Negre, SANT JOAN DESPÍ
porta capella

 

detall sostre escala
pintura dormitori princ.

 Investigant sobre tot plegat he arribat inclús a saber de casualitats curioses sobre tots aquests edificis.

Per exemple, que l´insigne arquitecte Joan Rubió i Bellver, fill de Reus, va participar en el projecte del sanatori antituberculós de la Floresta a Collserola, un dels més avançats projectes de tractament mèdic al mig de la natura, projectant inclús safaretjos individuals per malalts i empleats, cambres airejades i que a la vegada va poder dissenyar un edifici tan meravellós com Ca l´Espinal, la casa del cap de fàbrica de la Colònia Guell.

Ca l´Espinal a la COLÒNIA GUELL
sanatori a LA FLORESTA

També podem incloure a Modest Feu i Estrada en aquest món de casualitats, i es que va participar en molts projectes al barri de Sants, i després va ser contractat a la veina l´Hospitalet per bastir, al barri de Santa Eulàlia, dos de les principals industries tèxtils de la ciutat, Can Gras i Can Trinxet.


Que dir de Josep Maria Jujol, a més de lo creativa que va ser la seva obra, que tenim multitud d´obres escampades per tot el Baix i Barcelona.  Home que va arraigar molt bé a la ciutat a on vivia la seva familia, Sant Joan Despí, també va fer cases des del barri del Coll, fins al Carmel, i que podem distingir per la seva gran qualitat constructiva, amb arcs i formes arrodonides de cara a l´exterior, que fa patxoca trobar al nostre pas, en carrers quasibé sense circulació.

El teatre Metropol a Tarragona, la finca San Salvador al Coll, la font de la Plaça Espanya de Barcelona.

finca Sansalvador, EL COLL
Salvador Valeri i Pupurull, té una meravellosa casa feta al mig del Coll, una casa que s´asembla a la seva casa model del centre de la ciutat, la casa Comalat, però no acaba aqui la cosa, va ser contractat al seu temps per aixecar l´Ateneu Popular de Sant Andreu de la Barca, fixeu-vos en la diferència d´estil constructiu i la de kms. entre una i otra.


Casa Sant Jordi, c. Sant Eudald. 

Ateneu, SANT ANDREU DE LA BARCA
fotos tretes del blog "http://recursoscomunidadsantandreudelabarca.blogspot.com.es/2012/12/adopta-un-animal-aquest-espai-web.html", amb exemple també de la Casa Pedemonte, de Modest Feu i Estrada.

Per acabar parlaré de la meva ciutat favorita en questió d´exemples de construcció per industria tèxtil, i del seu gran mestre, Lluís Muncunill, que poc va fer a la ciutat mare, però que a Terrassa va demostrar ser un mestre, vegeu els seguents exemples.




mercat

Arxiu Tobella

Teatre Principal, obra de Domènech i Montaner, també amb
exemples també a Reus i Canet de Mar

Masia Ferixa, amb els seus arcs carpanells com a
motiu decoratiu, en aquest cas casi millor dir que
són parabòlics, no?.




EL MODERNISME AL BAIX


MODEST FEU I ESTRADA (1870-1933)
BCN

bòbila Can Feu
Can Trinxet
fàbria Bagaria
cases Sants

NICOLAU M. RUBIÓ I TUDURI (1891-1981)
MAHÓN

parcs barcelona
Casa Vergés (Sant Feliu)
iglesia Maria Reina (Pedralbes)


MANEL JOAQUIM RASPALL I MAYOL (1877-1937)
LA GARRIGA

Casa Golferichs (Cardedeu)

JOAN RUBIÓ I BELLVER (1871-1952)
REUS


Casa Golferichs (BCN)
Pavelló de safareig i desinfecció El Castell (1903) 
Ca l´Espinal (Colónia Güell)
pont neogòtic Generalitat (BCN)
obra a Soller i Palma
Xalet Serra (Reus)

MELCIOR VINYALS I MUÑOZ (1878-1938)
BCN

Cementiri, Casa Alegre de Sagrera, mercat (Terrassa)
obra a Sant Vicenç dels Horts

JOSEP MARIA JUJOL (1879-1949)
TARRAGONA


Casa de les Creus (Sant Jona Despí)
finca Sant Salvador (el Coll)
Casa Planells (BCN)
Teatre Metropol (Tarragona)

JOSEP PUIG I CADAFALCH (1867-1956)
MATARÓ

Casa Quadres
Casa familiar (Argentona)
Casa de les Tres Punxes (BCN)
casa Amatller (BCN)
jardins Canet, obra també de Domènech i Montaner.

CESAR MARTINELL (1888-1973)
VALLS

Federació obrera (Molins de Rei)
mercat Sant Joan Despí

LLUIS MUNCUNILL (1868-1931)
FALS (Manresa)

Masia Freixa (Terrassa)
Vapor Aymerich (Terrassa)

LLUIS DOMÈNECH I MONTANER (1850-1923)
BCN

Hospital de Sant Pau 
Palau de la Música
Castell dels Dragons
obra a Reus i Canet de Mar

SALVADOR VALERI I PUPURULL (1873-1954)
BCN

Casa Comalat
Casa Sant Jordi
Ateneu (Sant Andreu de la Barca)