Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 29 d’abril del 2022

CANET DE MAR I EL GÈNERE DE PUNT

 Canet de Mar es una d´aquelles típiques viles marineres de mestres d´aixa al segle XVIII, que va crèixer a cop d´impuls industrial téxtil, génere de punt, als seguents 30 anys.

La vil.la va atreure durant aquells anys molta de la burgesia catalana barcelonina per emprendre empressarialment i amb intenció d´estiuejar en recerca de bon aire i platja.

No era el cas de l´insigne arquitecte Lluis Domènech i Montaner, que hi tenia la seva part de familia per part de dona ja instal.lada a la masia Rocosa del centre de la vil.la.  Ell hi anava amb tota la seva mangnifica prole per passar els estius de feia ja temps, i gaudia de la companyia i carinyo de la major part dels pobladors, allà hi va gaudir el seu fill Pere, les seves cinc filles i l´altre noi de la prole.







La seva dona, per la qual va deixar amb els anys la seva professió, cuidava la mainada mentre ell dissenyava els espaïs i decoració de llocs tan destacats com el Palau de la Música, el café de l´expo del 88, i l´Hospital de Sant Pau.

Al museu dedicat a la seva vida al costat de la riera de Sant Domènec, antiga casa a on va treballar el nostre protagonista, hi han espais corulls d´elements extrets de les seves obres arquitectòniques, que ell dissenyà mentre restava rodejat pels seus numbrosos nets, aquest era un geni familiar, que no podia restar lluny de fills i dona, i que va ser tan prolífic com per ser nombrat com el mestre del modesnisme català.


DETALLS DE L´OBRA DELS ESCULTORS MODERNISTES QUE VAN TREBALLAR PER A LLUIS DOMÈNECH I MONTANER A DINS LA CASA GUARDATS.-


Eusebi Arnau



detall dels rosetons del Palau de la Música



Mentre ell dibuixava, la vil.la anava creixent, i les fàbriques tèxtils anaven instal.lant-se, algunes amb patró barceloní, i altres de la mateixa vil.la que ja filava, com sempre, a les cases particulars de Canet.

EL tren, arribat a meitat del XIX, portava gènere de punt al port de barcelona, mentre el port de Canet, exportava indiana a les amériques, curiósa dada!!

Les quatre fàbriques més destacades de l´època són...., i alguna de les quals van edificar els arquitectes de la familia Domènech 

Totes elles van anar creixent a l´eix creat per la riera Sant Domènec i el Passeig de la misericordia al costat nord.


1.- "CAN JOVER",prop. Jover, Serra & cia, passeig Misericòrdia, arq. Pere Domènech. (conservada), 1910



2- "CAL NOTARI", prop-s. Joan Jover Llauger i Josep Verdura, Josep Dotras i Carles Mora, c. Ravalet, arq. Pere Domènech, 1928


3.- "CAN ROMAGOSA", prop. Jaume Sadó (barceloní del barri sant Pau), ctra general, 1870, marca "la Canatenca"


4.- "FLORIS I BUSQUETS", prop-s Joaquim Reynes i Joaquim Flores, riera St Domènec, 1906,l Pere Domènec, ara sala telers escola




5.- "CARBONELL, SUSSANA & cia", prop. Carbonell Reverter, passeig Misericòrida, arq. Josep Puig i Cadafalch, 1890



ERMITA DE LAMISERICORDIA AL CAPDAMUNT DE L´EIX JOVER,
PATROCINATS PER L´AMO DE CAN CARBONELL.


 



font del passeig de la Misericòrdia de Josep Puig i Cadafalch, arquitecte de CARBONELL, SUSSAGNA




dimarts, 19 d’abril del 2022

Reus i els turistes

Des que Catalunya sencera s´ha convertit en un destí turístic anhelat cada any per milers de turistes de tot arreu, per les seves platges, el seu accés a tot tipus d´oferta nocturna festiva per a joves, i la seva cultura durant tot l´any, tenim a la Comunitat gent que agrada d´anar i tornar cada any al mateix lloc d´estiueig, fins a cinc vegades seguides, i que ja coneix, per tant, de sobres l´oferta turística més propera,

"Cal Munné", participant de la Ruta Modernista, al Passeig de Sant Joan, obra de Pere Caselles

A Barcelona seria per exemple; la Sagrada Famila, la ruta Gaudí, i la ruta modernista general, les platges de la Barceloneta, i l´oci ofertat fins fa poc, per les discoteques del Port Olimpic. 

 Als joves, també fins fa només uns mesos d´abans de la pandèmia, no els importava agafar busos a l´estació del Nord, i canviar, per un cap de setmana, l´oci de Barcelona pel de Lloret de Mar, inici del que vull explicar en aquest post.


Doncs bé!, la gent comença a diversificar les sortides per la contrada més propera, i s´agafa a l´oferta de llocs cada vegada més llunyans al seu hotel de residència, empesos per l´aborriment de repetir llocs ja coneguts.


l´altre dia vaig escoltar a Catalunya Radio, de boca d´un tertulià convidat, ofertor de la zona de la Garrotxa crec, que els turistes de Roses i Lloret ja s´han apropat a conèixer llocs visitables de Sant Joan de les Abadesses i Ripoll, com la seva esglèsia romànica, o els museus de la xarxa Mnactec que van donar feina i ofici a finals del XIX o principis del XX, als catalans o inmigrants que serraven fusta, feien de miners, o treballaven al tèxtil català.
Però ara vull aturar-me i escriure d´un cas específic, el de l´oferta que hi ofereix la ciutat de Reus, amb el seu modernisme i la seva bona situació al sud de Tarragonés, al triangle format per l´oferta de passat romà de Tarragona, l´oci de Port Aventura, a prop de l´aeroport de Reus, i les platges de Cambrils i Salou.


A finals segle XIX i començaments de segle XX, la burgesia catalana de la zona aprofitava el cotó, com a mitja Catalunya feia, per filar i fer tela.  La ciutat creixia industrialment i les cases es bastien de forma cara i formosa.


Joaquim Navàs i Pepa Blasco, a finals del XIX, lliuren un xec en blanc a l’arquitecte Lluis Domènec i Montaner, perquè disposi del pressupost que necessita per bastir una casa modernista a la cantonada sud-oest de la plaça Mercadal, d´origen medieval i amb tot el prestigi antic de posicionament i preferència.


O sigui, tenim la mateixa història que a l´Eixample va bastir el Sr. Morera per construir la seva casa al Passeig de Gràcia, però en aquest cas visitable per tothom, i en el cas de Bcn no es possible Lluis Domenech i Montaner va coincidir en aquella època el bastiment de la casa Navàs amb l´institut Pere i Mata de Reus, i l´hospital de Sant Pau a Barcelona, cosa també molt curiosa.

La casa Navàs es una casa senyorial, que no hi te grans dimensions generals, 15 x 20 ms , però que si demostra una gran talla i importància per la seva alçada per planta i la seva façana a la plaça Mercadal.  

La façana es de pedra sorrenca, amb els trets caracterìstics de posseïr un conjunt de pilars modernistes, que recorden molt els emprats per Domenech i Montaner a les seves obres teatrals en accéssos, gruixuts, que sustenten amb solvència tot el voladís de la primera planta, i que fan volar literalment la tribuna-mirador amb apertures trilobulades, en forma de carruatge carregat de relleu, sobre el carrer que enmiralla la plaça.  

A la cantonada sud-oest, un altra tribuna sense tapar, en cantonada, treballada meravellosament amb relleus i medallons gòtics, que enmarquen en la part superior les quatre obertures amb persiana, dues per banda.  Amb ampit de planta semicircular 

El pilar que puja a rematar el petit estret de la segona planta també esta decorat amb relleu de forma molt adient, en la fajana

superior.  Ens falta el mirador estret i volador que rematava originalment aquesta part, i que devia proveïr al total de façana una més que coqueta asimetria, alleugerida del pes ensorrador, pels vidres alts que la decoraven a mitja alçada.

La façana del costat est, resta rematada pel gablet més original del conjunt, reconstruït no fa gaires anys, té tres alçades amb relleu, enmarcant la gal.leria de la planta inferior,

Una vegada dintre, destaca la gran escala principal que ocupa l´espaï intermig dels tres que divideixen la planta longitudinalment, i fan simétrica la distribució, a dalt explicarem perquè es va dibuixar d´aquesta manera, mentrestant, dir que els mosàics de ceràmica són magnífics, amb tons verds i blaus, recrea un jardi, i a la part de sobre el retaule decorat, una gal.leria plena de relleus i garlandes de pedra.  

Una entrada digna dels senyors que la van pagar, amb escala decorada i pasamans en relleu i marbre. 

La part inferior de planta de l´edifici hi te el seu accés propi pel costat del c. Monterols, l´entrada de tenda de venda de tel.les al públic general, per tant apartada de l´us privat, i amb servei des de l´interior per elevadors i escales particulars tancades a l´exterior, es ven vidriada i ample a l´interior, servida per prestatgeries de terra a sostre, de fusta ben treballada i amb andamis per poder accedir als materials emmagatzemats a mitja alçada, el taulell es de mides sobresalients.

Ja a dalt arribem a un distribuïdor decorat amb vitralls emplomats i gran alçada, celobert vidriat i faroles de llum decorades i decoratives, fetes en pedra i ampits de ceràmica de la Pujol i Baucis.

Des d´aqui la distribució es cap al costat nord d´us privat; dormitori dels senyors, amb ebanisteria treballada per Gaspar Homar, amb capçalers de llits treballats de forma esquisida i armari amb portes de marqueteria de igual factura, i cap al sud de servei; cuína i safareig, despatx i sala d´espera per visita médica, de quan el lloc després va ser comprat per un metge.

El pas al dormitori hi te una sala privada de recepció amb làmpara decorada en metall, i finestrals al c. Monterols. Totes els sobreportes són de marqueteria amb figures humanes treballades pel gran ebenista Homar.



El quart de bany es molt modern per l´època de construcció amb mangueres, aixetes de bronze, i escalfador elèctric.

La part de servei doméstic, hi te espaï propi amb congelador eléctric americà, illa de cuina i rentadors dividits per servei d´us; neteja de vegetals, peix, vaixella, de tipus higienista demanat per l´ama de la casa, i elevador per donar servei a la planta baixa dedicada a tenda de tel.les.

Després a la sortida d´aquest costat sud, el despatx del metge i la sala d´espera.

Des d´aqui puja l´escala de servei de cargol a la tercera planta mirador amb vitralls, i sortida al pati, amb les parets decorades en totxo i mosaic paisatjistic, amb la temàtica de la toma de Bizanci i una batalla d´almogàvers.

Tornem a mirar el distribuïdor central de primera planta per una balconada llarga interior que enmiralla l´espaï des de la tribuna de la gal.leri-mirador.

Tots els terres treballats amb mosàics amb enmarcadors de portes i abertures, de diferents colors combinats i les llums al pilars estrets, de tipus bombeta elèctrica i ben enlairades.

O sigui, que en casa modernista visitable, la ciutat de Reus guanya a la de Barcelona,

casa Raspall a la Garriga, altre visita recomanable, i altre ciutat modernista.

L´oferta imaginareu que es aprofitada abastament pels turistes a aquestes alçades, amb la ruta modernista inclosa, jo crec que la tercera o quarta més maca de tota Catalunya, comparable amb la de Terrassa, Barcelona, Gelida i Argentona/la Garriga, i ofertada per la ciutat de Reus de forma més que encertada, amb els edificis marcats amb plaques, i uns guies meravellosos que indiquen la seva història in situ. 

 La casa Navàs, ademàs inclou una referència a la reconstrucció feta del gablet de la façana, pagat per la familia encara propietària i l´Ajuntament, a la tenda de tel.les que hi te encara ben conservada, espero que aviat visitable, un tast de vermut "Mirò", amb seu a Reus, inclós a la sortida, i una guia que explica amb pels i senyals tota la història en diferents idiomes i impassos.

 
Jo vaig fer la visita el dia 18 de abril, en plena Setmana Santa, i les cues per entrar eren llargues, amb reserva de feia temps, i sense possibilitat de poder reservar per les setmanes venideres. Vam entrar gent del pais i de fora a la vegada, i vam poder gaudir de la vista de l´escalera principal i els seus mosaics i vitralls, de les sales privades, incloent el dormitori i els capçals de llit de Gaspar Homar, lavabos, cuina i despatx, pati amb mosaic de temàtica gloriosa a les parets, i gal.leria reformada posteriorment al pis tercer. 

 Una casa com la Navàs, que hi te aquest sabor a modernisme pur, amb la història inclosa dels seus propietaris tan peculiar, i la vista dels espaïs meravellosos que hi guarda, el.laborats pels artesans que servien de forma magistrals aquests espaïs, tan sols es comparable amb alguna casa com la Batlló, l´Ametller, la Sagrada Familia, també comparable amb la seva reconstrucció actual, recordo encara queda per refer el mirador destruït per la bomba republicana, que en el cas de la Sagrada Familia, arribarà quan hagin de reconstruir l´accés principal. 

 O sigui un cas molt poc conegut per la gent del nord de Catalunya, que també s´hauria d´aprofitat com ho fan els turistes tarragonins. 

 O SIGUI, siguem pràctics i fem un pla de ruta per visitar la zona sud del Tarragonés a l´estiu, venint jo d´Irlanda, per exemple, i passant els dies necessaris per poder gaudir de l´oferta turística general, sent una persona jove i interessada en conèixer l´indret i poder gaudir de l´oferta d´oci que pugui trobar localment. 

 En principi tinc l´aeroport de Reus al costat, i hauria de discriminar entre buscar un hotel a la platja o a la muntanya, i d´allà diversificarme. 

 Podria escollir dormir a prop de la platja, per fer un banyet a la sortida o a la tornada de cada dia d´aventura, i aquest lloc podria ser per exemple SALOU. 

 Un dia s´hauria de fer el camí del modernisme de REUS, sens dubte, fer la visita a la casa Navàs, la ruta modernista del centre, i poder prendre un vermut a la plaça Mercadal, per la tarda cami a Montblanc per gaudir de la ciutat medieval i de la seva llegenda de Sant Jordi. 

 Un altre dia per apropar.me a Miravet i conèixer la història del Front de l´Ebre durant l´Guerra republicana, visitar refugis antiaeris a Benissanet i Flix, trinxeres a les Devees i Berrus, camps d´aterratje d´avions, i bunkers, esperant la guia oferta i obrint els ulls a una realitat colpidora que no vaig vivir al meu pais. 

 Un altre dia per fer Kitesurf a Cambrils o caminar per algun sender entre Prades i Cornudella del Montsant, seguint el Gr 171, Un altre dia per Port Aventura. I un altre per fer Tarragona i el seu passat romà. O sigui, tinc feina per cinc dies com a mínim, si no vull anar a la patria de Pau Casals, pujar fins a la fassina de l Espluga, o veure castells a Valls, tot una aventura d´estiu, veritat??

dissabte, 5 de març del 2022

la Torrassa a principis segle XX i el seu transport primitiu

El barri de la Torrassa comença a construir-se el 1902, final d´època modernista, entre dos grans

Expos Universals a Barcelona, època per tant de creixement català, de nous projectes i de riquesa,

d´atracció de nous arribats i de industria tèxti en creixement constant a tot lo llarg del riu Llobregat.


Les 16 hectàrees del barri, en la zona de samontà del territori hospitalenc, terra fértil i allunyada

del mar i de les marismes, va ser propicia per la instal.lació d´aquests nous arribats, que venien

sobretot de Murcia i del llevant espanyol.  La plaça Espanyola hi te fama de ser la seu dels espargaters 

murcians arribats aquelles dates


Es van instal.lar i trobar feina en les industries del propi territori, bòbiles i industries del vidre,

per, més endavant, trobar empleador a la construcció del metro transversal del centre de la Gran 

Metròpoli.


INDUSTRIA A LA TORRASSA

del post tenim  https://patrimonilh.org/resum-la-torrassa-4a-passejada-patrimoni/

En un mateix carrer hem recordat la presència d’una fàbrica metal·lúrgica (aproximadament on ara es troba el centre cultural), també d’una dita MABAHISA (actual Mara Déu Desemparats 93-96) que ocupava tota mansana (Manufactura Barcelonesa de Hilaturas SA),

+

5 vidreries al barri.-

-ROVIRA, que feia ampolles de cava, a la cantonada de Rafael de Campalans i Ronda Torrassa

-"LA TORRASSA", que feia farols i gots, al C. Llobregat, prop de la casa dels Cargols.

-CASANOVAS, al c. Martí Julià, 45

-IND.. DEL CRISTAL, c. Perez Galdós, 10-12

-FESQUERIES PEDRET, S.A., al solar darrera del parc de la Marquesa, que feia flascons per Myrurgia


foto cedida por el Sr. Fco Javier Rubió Santaella I COMENTARI PROPI

"mi padre que trabajó desde niño hasta que cerró por los años 80creo...... por suspension de pagos ....."

 
BOTIGUES DE LA TORRASSA



Bar "Simon" , estaba en carrer Montseny con Progress, en Plaça Espanyola. Unas tapas deliciosas y un lugar muy familiar con muy buena atención al público.

COMENTARI DEL Arturo Cuesta

facebook del grup "FOTOS ANTIGUES D´HOSPITALET DEL LLOBREGAT"



el "Xiprer" de La Torrassa los domingos ibamos muchas familias a tomar un vermut de 25pts alla por los 60,s consistia en vermut de la casa con boquerones,o anchoas 

COMENTARI DEL Robert Cros Seijas 
facebook del grup "FOTOS ANTIGUES D´HOSPITALET DEL LLOBREGAT"


vidrieria de la Torrassa, foto Cellh


Les seves families, nombroses, arribaven plenes d´il.lusions a ocupar els nous pisos, amb ganes de

crèixer en un barri sense fer, sense escoles, botigues, transport propi, incloent instal.lacions sanitàries i 

eléctriques.


A poc  a poc, van anar arribant aquests tipus de proveïments indispensables, fets de la ma d´interessos

particulars o esforços ben intencionats més modestos.


Les families, amb el cap de familia al capdavant, havien de comprar en botigues de veïns que tenien 

més mitjans i proveïdors que els avalaven, i aixi muntaven negoci i mostrador de venda; tendes 

d´ultramarins i drogueria, compraven el pa en panaderies amb forn al barri, i anaven al mercat de 

Collblanc, el més proper, quan ja s´havia aixecat el 1932, per la resta de productes.


Els nens anaven a col.legis dintre de cases privades, amb mestres del sistema Montesori o Ferrer i 

Guardia, dirigides per prohoms de la ciutat, i subvencionades per inicitiva privada o pública.


Després a la sortida de classe, per la tarda, s´aplegaven nois per una banda, i noies per l´altra,

per jugar a caniques, cércol, nines i estampetes, i així feien tarda fins l´hora de l´entrepà i 

el berenar al carrer, al carrer de terra, encara sense asfaltar, sense claveguera, en dies de pluja

embarrat i intransitable, amb el vorals aixecats i les faroles sense posar, amb un sereno que vigilava

des de les vuit, i que obria portes dels casals comunitaris.


Al  matí seguent, soroll de escombraire municipal, de regador, de cavall de carro de gel, de 

subministre a la tenda del Sr. Pere o de la Sra. Josepeta.



 mercat del Born de Collbanc


Una sortida amb mandil per baixar a comprar el bacallà pel dinar, i el pa de cada dia, i una altra 

per visitar al familiar del carrer de baix, que acaba d´arribar de Torrecotillas i s´esta instal.lant

al seu nou pis de 30 metres quadrats a on viu una familia de 5 persones; el matrimoni, l´avia i els 

dos fills.


Aquells eren temps de carestia, de pocs diners portats pel papa que feia 10 hores diàries a la fàbrica,

i que tan sols tenia temps lliure el diumenge per portar la familia nuada a l´església de la plaça

Espanyola i fer missa, construïda per Manuel Puig Janer entre 1942 i 1949. Després reunió amb la resta

dels familiars i dinar comú.


Aquest era el dia a dia de la gent de la Torrassa, a dins del seu barri, però, que passava si volien

fer passejada llarga, anar a fer papers, o algún tràmit a Barcelona?? 


Des del 1911 arribaren els tramvies a Collblanc i Santa Eulàlia, a ambdós costats de la Riera Blanca,

eren tramvies de via estreta que feien camí cap a Plaça Catalunya, del costat de Collblanc, i la 

Barceloneta i el port, del costat de Santa Eulália (tramvies Nos 55,i 52 a 53), després arribà el 

número 57, cap a Pl. Espanya, i el Pla de Palau (1933)




el 52 al seu pas pel Poble Nou, al c. Taulat, per més info, foto del facebook del Tomas Pinel Lopez


https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/2011/06/06/tres-imatges-de-josep-branguli/

fotos del post  meu amic Lluis Bagan, amb temàtica diferent però semblant



 
foto de l´aconteixement de relleu del tramvia 55 pel bus corresponent el 1969

https://ajuntament.barcelona.cat/arxiumunicipal/arxiufotografic/es/actualidad/la-despedida-del-tranvia-numero-56


algo d´història del tramvia 55

http://www.autobusesbcn.es/lineas/t55.html



facebook del grup "FOTOS ANTIGUES D´HOSPITALET DEL LLOBREGAT"


Aquests tramvies van ser substituits per autobusos interurbans el 1969, que ja competien amb el metro

transversal, arribats a Santa Eulàlia el 1932, i el "Carrilet" de la banda de Santa Eulàlia al voltant del 1920.


La gent de la Torrassa, que tenia al costat sud tot el cantó del Samontà que els separava en cota de la

resta de la ciutat, cantó de Marina, havien de baixar caminant, cap vehicle podia remontar la pujada 

que feia l´esglaó terciari d´argil.les, per un vell camí "Morralé" que sortia de l´antic cassalot que va 

donar nom al barri, i arribava a la Riera Blanca, territori de Santa Eulàlia.  Aquest camí va quedar 

barrat per les obres del tren des del 1853. La sortida va quedar desplaçada llavors cap al Torrent 

Gornal, sortida al centre de la ciutat, i el Torrent de la Riera Blanca, direcció la Bordeta, fins que

aquesta va quedar condicionada per la construcció al 1935 del Pont de´n Jorda.  Allà, a la sortida del

pont, la gent de la Torrassa, després d´una bona caminada, podia agafar el metro cap a plaça Espanya,

o be anar a la Riera Blanca a agafar el tramvia 52.  


la Bordeta en temps de bòbiles i tèxtil, foto del facebook de 

Tomás Pinel López


L´altre costat, el nord, era més planer, i el carrer Progrés, portava directament a les cotxeres de final

de linia del tramvia 55, que era l´unic transport d´aquell costat del barri, ja depenent més del territori

de Collblanc.


El preu era car per la gent, però era l´única manera de comunicar la ciutat de l´Hospitalet amb la gran

 orbs, incloent barris com Pubilla Casas, mes tardans en crèixer, que tenien hospital i metges a la

 Torrassa  i s´havien de fer la meitat del camí de tota manera per arribar-hi per altres questions.


Sobre els autobusos i la seva cronologia a l´H, empreses gestionaries i linies des del començament....


http://www.autobusesbcn.es/misc/lh.html


diumenge, 25 de juliol del 2021

PUBILLA CASES, HISTÒRIA DEL MEU BARRI.-




La zona de terres de la part nord de l´Hospitalet, la part més propera a la muntanya de Collserola i St Per Màrtir, sempre ha sigut terra argil.losa, de riera, ferosa i cultivable, terra de vinyes i bòbila de totxo. Rieres com la de la rambla Severo Ochoa, o la del Torrent Gornal.

Terra verge fins a meitat del segle XVIII, quan la nova carretera radial projectada durant el mandat de Carles III, després de la Guerra d´Independencia, havia d´ajuntar Barcelona i el centre del regne.  La zona es va popularitzar i començaren a urbanitzar-se per construïr massos de gent burgesa enriquida pel conreu de les seves propietats.

Can Rigalt es del 1728, propietat de Miquel de Rigalt, amb proopietats familiars els Girona a Sant Adrià, i Can Cases del 1771, agafada en època de desamortització als Jesuites.


entrada al mas de Can Cases


Més tard els terrenys es van poblar per acollir gent nouvinguda, primer ocupant una nova ciutat que havia de ser enjardinada, model de Puig i Gairalt,  a l´exemple de les noves ciutats saludables del nord de Barcelona, però que per problemes de l´ingent arribada de nous veïns a meitat del segle XX, es van construïr blocs de pisos, pagant amb lletres bescanviables interiors de 40 m2 construïts en blocs de 6 metres d´alçada.

Com ha passat a molts llocs de Barcelona i de tota Catalunya, el projecte que volia ser idílic de crear una xarxa radial de places i carrers enjardinats amb casetes de poca superficie construida ocupada, va passar a ser un barri densament poblat cap allà els anys seixanta.

La carretera radial que va acollir gent famosa per ser camí d´entrada a Barcelona pel costat sud-oest, com reis i carreters que abreuraven els seus cavalls a la bassa de Can Rigalt.

Les onades migratòries de gent del sud que van sortir d´Andalusia els anys de la transició per guanyar-se la vida en el teixit empresarial barcelonés.  Gent que tenia els seus costums propis i que volien treballar i criar els seus fills dins les normes de convivència imposades a Catalunya amb més intesitat cap allà els anys vuitantes.  Aquests nou vinguts van ser els que van associar-se al principi de la història de Pubilla Cases per donar vida a un barri que començava de nou, un barri de treballadors humils que van sortir de les barraques, i de trens com el "Sevillano", o que arribaven a casa de mestressos per començar a fer diners.

Molts treballadors de bòbiles com les del Parc dels Ocellets, la Redemptora o la plaça de la Bòbila.


bòbila de la Redemptora en el barri de la Florida


Tota la història des de llavors a Pubilla Cases passa per l´educació dels infants en escoles privades seguint els models Montessori, i amb introducció del català com assignatura obligatoria per normalitzar lingüisticament els fills dels nou-catalans.

Passa pel consentiment de celebració de festivitats i cultura andalusa, flamenc i processons de Setmana Santa, de mica en mica per acontentar i reconèixer els treballadors que ajudaven a aixecar Catalunya, i passa per donar valor cultural nou a un barri que te la seva singularitat popular.

El barri de vell antuvi sempre ha sigut deficitari en infraestructures;

-transport, estacions de Pubilla Cases del metro (1973) i tramvia, bus H2

-el mercat de Pubilla Cases es compartit amb el de Can Vidalet, i ha sigut un dels últims en haver estat reformat en la ciutat.  Essent ara un del tipus mixte macro-supermercat, que va pagar la construcció de la part de sobre per servir de mercat municipal.

-L´ambulatori també es compartit amb els veïns de Can Vidalet

-la biblioteca es la estrella del barri, inaugurada els anys 90´s esta especialitzada en novel.la negra, i serveix a parts iguals com a centre civic.

-l´Associació de Veïns, del 1970 creada, i les entitats de cultura popular del barri no tenen encara un lloc per establir-se, estan mirant de preparar la masia de Can Rigalt en un futur si l´alcaldessa hi està d´acord.

-l´església no té un gran edifici pels cristians, i els batejos es fan a la parròquia del baix de Santa Gemma.

Però el que es veritat es que els veïns estàn contents, meitat en aquests moments antics veïns d´altres comunitats espanyoles, i  meitat comunitat sudamericana, amb el seu habitatge i la seva vida a cavall de la Florida i de Esplugues.

El barri de Can Vidalet, germà de Pubilla Cases però d´altra mare, va ser edificat cap el 1948, mentre que l´apertura de l´avinguda d´Isabel la Catòlica, el carrer més important de Pubilla, va ser el 1957, doncs hem d´extreure que a mitjans segle XX els inmigrants ja havien format un nucli poblacional de mes de 8.000 habitants (dades del blog "localmundial" del Manel Domínguez), alguns d´ells hostatjats en coves de terra a la falda del parc de Cervantes. El 1970 eren ja 40.000 habitants, tan sols 23 anys després.



Avinguda Isabel la Catòlica i Parc de les Planes


 mercat de Pubilla Cases i Can Vidalet

dilluns, 5 de juliol del 2021

viatge al pais dels Califes

 DIARI DE VIATGE PER LA RUTA DEL CALIFATO.- (ESTIU 2021)

La sortida començava a Cordoba, ciutat califal dels inicis de la conquesta Omeia de la Hispania íbera i romana.

La primera visita doncs era obvia, la mesquita de la ciutat a la vora del riu Guadalquivir, la ciutat dels "Rafaels", la de la juderia millor conservada del sud de la península, la dels patis de flors del maig, i la de la gent amable i simpàtica que dona de menjar flamenquins als patis d´obradors i de patis flamenc al es dues de la tarda.

La mesquita es magnífica, impressionant, construïda ràpidament però amb elements reciclats ben posats a nivell.  D´ampliacions progressives a través de set segles i de Mihrab no enfocat a la Meca.






Després, baixant cap a Granada, com ho vam fer els conqueridors catòlics, trobem pobles ben macos amb bona empremta àrab als seus carrers.

Baena, Castro, Alcalà la Real, Priego de Cordoba, Cabra, Luque.









Camps d´oliveres i muntanya a l´arribar a Granada et segueixen per la n-432, i les esglèsies i castells són ben presents.  Algun d´ells són ben reconstruïts, com el de Baena, o el d´Espejo, per pujar al qual els seus veïns han posat clavells i flors als murs de les cases enblanquinades.

Pobles de gran fervor religiós i passos de processó impressionants.

A l´arribar a Granada ens esperava l´Albaicin, a un costat del riu Darro, i Alhambra, de sultans nazaries, al davant.

Ens esperava conéixer històries de conduccions d´aigua, de jardins, de taraceas, de jueus, de grans herois, i de Machado.

Visitar esglésies de Diego de Siloe i retables de Reis Catòlics, de veure toreros i bailaores, de tramvies-metro, de taxis sense mampara, i de Gran Capitan.