De la petjada que va deixar Picasso a Barcelona, podem dir que queden dos històries fidelment lligades al nostre passat.
La primera es la visita que repetidament va fer a l´alberg del carrer Avinyó, alberg..., ja sabeu...., d´estança més que alegra per l´hoste agosarat. Al carrer Avinyó, 44, queda provat que hi havia un bordell famós, a prop dels estudis que frequentava l´artista a començaments del segle XX, c. Escudellers Blancs, Nou de la Rambla, i al voltant del barri de Sant Pere. El nostre afamat autor s´esmerçava en viure la vida nocturna de la Rambla, un noi de 19 anys no podia deixar escapar l´oportunitat de conèixer en directe a cantants com "la Zarina", de l´Eden Concert del carrer Nou de la Rambla, en l´edat de començament del que després serien les cupletistes de les Rambles, noies alegres i conciliadores que tenien veu d´ocell del paradís i cos de bailarina de can-can.
Després una visita a algun burdell de la zona era cosa imprescindible per prendre inspiració per les postures de les seves noves models femenines de quadre. Picasso era més que amant de les dones, i no fingia que eren molt atractives i inspiradores per ell.
quadre pintat dels terrats de BCN en la seva primera estança
D´allà, d´aquella subversió de l´esperit, surt la base del que va ser el motiu més que provat, per pintar el tema del seu famós quadre les "Mademoiselles d´Avignon".
L´altre petjada bé de rebot, de la reconstrucció en terres d´Horta-Guinardó del Pavelló de la República del 37, lloc a on el nostre protagonista d´aquesta entrada de post, va col.locar per primera vegada el seu famós Guernica.
Barcelona no va ser el lloc pensat per presentar el quadre per primera vegada, però la situació, al costat de la muntanya del Carmel, a on van ser situades les bateries antiaeries per la defensa de la ciutat, ben valen un record de memorial per totes dues places.
48 hores Open House any 2017
El Guernica, ara al Princesa Sofia, i abans al MOMA de Nova York, és un quadre reclam d´atenció, de Republica i crítica contra els fascisme, i fet per un geni que ve mereix un lloc a la comunitat més republicana de tota Espanya, la nostra Catalunya benvolguda.
Només acabada la celebració del que va ser el martiri i llegenda de la nostre veritable patrona a Barcelona, edició 2019, i després d´haver viscut en directe, a la fi, els dos grans actes d´homenatge a Santa Eulàlia de les seves festes d´hivern, faig un resum del que és el sentit i significat de les celebracions al voltant de tan honorable personatge.
Santa Eulàlia primer de tot, va ser una noieta cristiana del segle I a. C. que va baixar des del Desert de Sarrià a veure al governador romà Dacià, per demanar per què martiritzava la seva gent. La llegenda diu que en càstic va ser sotmesa a 13 martirs diferents segons l´edat que tenia per aquells llavors.
Els més espectaculars podrien dir de forma morbosa que serien; el tancament a la cel.la del passatge de l´Arc de Santa Eulàlia, a on era una bòveda de la muralla, prop del carrer Boqueria i la Via Augusta, la baixada a dins d´una barrica plena de claus i vidres trencats pel que encara és al gòtic el carrer de la baixada de Santa Eulàlia (un dels martiris homenatjats in situ durant les festes de forma tradicional), la crema de pits i la seva cura amb pedra per produir encara més nafres, la cremada amb oli i plom fós, etc.
Al final la llegenda diu que la Santa va ser posada a la creu en forma d´aspa i va morir al que ara es la plaça del Padró, just a l´altra banda de la ciutat en terrenys abandonats, que van ser encerclats per la muralla del segle XVIII molt temps després, i que just llavors va començar a nevar a la ciutat, quedant la neu blanca tacada de la seva sang. El dia de la ruta Santa Eulalienca en festes de Santa Eulàlia es comença a caminar just des del davant de l´estàtua restaurada, la més antiga de Barcelona en el seu temps, fins que la van trencar en temps de la Guerra Civil, reconstruïda pel Frederic Marés.
A l´edat mitjana, era costum pels personatges reials i importants que venien a la ciutat de visita, fer-los dormir fora de la muralla, i al dia seguent anar a recollir-los per portar-los al davant de la seva cripta a la Catedral, per retre homenatge. Segons s´explica al final del llibre del Juan Francisco Ferrandiz "la Terra Maldita", les rel.liquies van ser trobades a l´església de Santa Maria a finals dels segle IX, després d´una ardua búsqueda que va enfrontar a contes i reis per poder tenir accés al prestigi pels seus diferents regnes i ciutats, que suposava la troballa dels ossos amagats de la nena màrtir.
cripta a la Catedral
(imatge treta d´internet)
Les restes, trobades al final per honor de la ciutat de Barcelona, van ser treslladades en època medieval, encara, fins a la Catedral, però al creuar el barri de Sant Pere, just on ara podem visitat la pl. de l´Angel de la Via Laietana, allà van quedar aturades, clavat el seu rel.licari a terra per una força celestial, que va deixar la processó astorada per tan gran miracle. La Santa no volia arribar al seu lloc de descans definitiu fins que no li tornessin el petir os que li mancava, i que feia que no arribés inmaculada. L´ós el tenia un clergue que l´havia sustret d´amagat, i que va haver de declarar la seva felonia per poder reprendre el camí. Aquesta es la llegenda que es desfà el primer dia de festes, el dia del Protocol de l´Àliga.
Doncs bé, explicat tot això, tornem al que signifiquen per Barcelona les festes de la Santa màrtir. Sempre s´han tingut les festes de Santa Eulàlia, per part de la ciutadania, com unes festes per nens fetes en època de fred a la ciutat, i això és el que es palpa al carrer, acompanyant a la gegantona i a la desfilada de gegantones durant el seguici i la desfilada de les Laies, la presència de la canalla es evident, inclús homenatjada el dia 12 amb xocolata desfeta i llacets de Santa Eulàlia dolços.
Es veritat, es innegable, i això honora més encara la festa, però no hem d´oblidar el que deia al principi, no es la Mercé la veritable patrona de Barcelona, sinò Santa Eulàlia per mèrits propis, i aixó s´ha de marcar d´alguna manera protocolària i exemplar, i això es proclama en dos actes emblemàtics desenvolupats el primer i l´ últim dia de festes.
El primer de tots el PROTOCOL DE L`ÀLIGA, acte del divendres abans del dia 12 de febrer en dates de calendari a l´any que toca, s´hi celebra una cercavila protocolària que surt, amb part del Seguici Popular; els gegants de Santa Maria, la Coronela i trabucaires de Perot Rocaguinarda, el lleó i l´Àliga protocolaria, des de la plaça de Sant Jaume (davant de l´Ajuntament), fins a l´església de Santa Maria, en tornada simbolica del camí de la Santa i les seves rel.liquies al lloc on va ser trobada. A l´arribar, seguint diferents camins, aquest any a tocat pel c. Mercaders, homenatge de la Coronela a la que era també la seva patrona i abanderada durant el setge del 1714, al Fossar de les Moreres, i més tard, entrada d´ imagineria festiva a dins de l´església, rebuda del rector de Santa Maria, i ball protocolari de l´Àliga en homenatge a la Santa. Acte encantador que sempre agrado de proposar a amics i seguidors de la cultura popular barcelonesa en la pàgina uolala.com.
àliga
Coronela
El segòn, més bucòlic i encantador si pot ser, es la DESFILADA acompanyada de canalla de les "LAIES", dia en que totes les gegantes i gegantones tancades al voltant de la casa d´entremessos i la Virreina, canvien el seu nom i surten a dançar i homenatjar la Laieta gegantona, portada per seu grupet de noietes de la colla al capdavant. Surten pels carrers del call jueu i la Catedral principal, i a l´arribada a la famosa baixada de Santa Eulália, a prop de la plaça de Sant Felip Neri, la parella de gegantones escollida fan el ball d´homenatge principal al davant de la imatge que recorda la Santa al lloc a on va ser martiritzada. Després, de tornada a la plaça de l´Ajuntament, ball final de les Laies, i tancament de festes amb l´acompanyament de la cobla Sant Jordi.
Laia i bandera de Santa Eulàlia
baixada de Santa Eulàlia,
santa imatge amb creu homenatge
ball protocolari al davant de la imatge
Tot amb liturgia cuidada i amb música esollida, que no desmereix de la resta d´actes del cap de setmana; el SEGUICI del dissabte (des de 1983), la jornada castellera, la trobada de dimonis, la visita a l´Ajuntament gratuïta i l´abertura de museus, les colles convidades d´altres indrets i els esbarts de la plaça de la Catedral. També s´hi representen els miracles de Santa Eulàlia a dins de la Catedral i a sobre de la Cripta.
També dir, que la propera trobada mística i llegendària de Barcelona sirà la setmana del 16 al 24 de març, per honorar SANT JOSEP ORIOL, el nostre "Sr. Pa i Aigua" miracler i Sant masculí de l´esglèsia del Pi, amb el seu retaule a dins de l´església, per explicar els goigs que popularment li aplanaren el camí a la beatificació. Sant Josep va viure al voltant del Pi i Santa Maria del Mar al voltant del meitat segle XVII, i diuen que feia miracles als pobres i "levitava", com es pot veure al mural de Portaferrisa, ja us podeu ben creure!!
Pere Jorba i Gassó va ser un home nascut a 20 kms de Manresa, Manresà de pura cepa per tant, que va fer-se a si mateix a meitat del segle XIX, i que va instituïr una nissaga de fabricants de tela a la ciutat, amb fàbrica a Calders, colònia des de 1892.
Els principis van ser durs com sempre en un emprenedor, amb la dona, la Teresa Rius, implicada en la venda de la tela que feia el marit en un primer magatzem del carrer Na Bastardes el 1869, abans havia sigut barber a Castellgalí, i d´alla, inquiet ell, va casar i treslladar a la capital de la comarca per fer fortuna en la incipient industria del cotó.
El final del primer periple passa pel local del c. Urgell el 1886 amb el fill gran fent de comercial en fires ambulants, preparant la seva carrera d´empressari al costat del pare. Dels tretze que va tenir la familia, dels quals només sis arribaren a grans: Joan (1869-1938), Rosa (1871-1910), Pere (1873-1948), Sebastià (1878-1953), Josep (1882-1941) i Encarnació (1884-1903).
Després tenda a la Pl. Major, i més endavant, al cap de més de 20 anys per fi, colònia de cotó de prop de Navarcles. Una colónia de mes de 200 treballadors que filaven per vendre en magatzems del c. Born, 23 i als grans magatzems de la pl. Sant Domènec del centre de Manresa que van obrir-se després.
La colònia ben preparada, amb capella, botigues i escola, i amb vivendes en blocs de tres plantes, fetes en pedra, unifamiliars i proveïdes de balconades i bona ventilació.
L´expansió comercial de la empressa, en temps que la zona era el cor del batec del fil català, va passar pels magatzems de Barcelona del 1911 al c. del Call, i els famosos magatzems del Portal de l´Angel que van durar fins els 70´s. També, i a nivell europeu, trobem magatzems de venda a Brussel.les, ciutat a on va tenir tres locals entre 1921 i 1923, aprofitant l´oportunitat de mercat que va deixar el final de la Primera Guerra Mondial.
Les promocions dels MAGATZEMS JORBA eren famoses pel seu lluentor i espectacular originalitat, amb enramades per Corpus, i grans aparadors de vendes de nadal, amb reis mags especials pels nens, i ofertes de tot tipus.
La nisaga acaba amb l´acció del Pere Jorba Vall, fill del Joan Jorba, que no va tenir la visió comercial del pare, però que va saber ampliar l´oferta comercial dels magatzems amb l´incorporació de la venda de mobles.
els anys 80´s la colònia de Calders va tancar per fi, encara que segueix pertanyent a la familia encara que llogada a altres propietaris, tant industrials com particulars.
En el temps que corren no entenem el que eren temps passats en els que la familia i el treball eren tot per una persona treballadora, que passava tot el dia a la fàbrica o al camp, i que els diumenges anava al camp a fer fontada i esbarjo, amb el berenar i el menjar de tota la familia, o en dies assenyalats a l´ermita del patró o del sant guaridor a celebrar amb els veïns l´aplec i les sardanes.
Una ermita es un edifici aixecat en una plana enlairada cap al cel, un lloc que servia d´aixopluc pel Sant titular i que tenia una sala plena de promeses materials (ex-vots), de veïns que havien vist acomplert el seu desig religiós proclamat davant de la imatge sagrada. Al davant una plana gran servia pels aplecs i la ballada del dia de celebració en torn la figura del sant, normalment, el dia de la seva onomàstica.
Els dies que s´hi pujava eren dies especials, en que fins i tot la vestimenta es cuidava, igual que fem de nens per Diumenge de Rams. Aquells moments eren tan especials, que fins i tot els caps de fàbrica, i els burgesos afins a la celebració especial, proveïen de carn i viandes els convits, i fins i tot, aixecaven el cobert de la figura sagrada en promeses fetes a pares i personatges volguts pròpiament.
En el cas de l´ermita de Sant Ramon Nonat, al cim del Montbaig, lloc especial del Baix Llobregat per vistes i atracció d´energies especials i sobrenaturals, tenim que l´ermita es senzilla, amb tres naus, rosetó i espadanya. A l´interior un retaule noucentista tanca la figura del sant Ramon.
St Ramon Nonat a l´ermita
El seu promotor va ser el senyor Josep Estruch i Comella, que la va aixecar el 1887, propietari de la casa Estruch a l´antiga plaça Catalunya, amb fesonomia d´abans del 1929, i que estava plena de petites barraques de fusta de fira i museus, cinematògrafs i panoràmics. La casa Estruch es famosa perquè va ser una de les veritables cases de pedra que es va haver de sacrificar per obrir l´amplada de la plaça actual. A dins de la propietat s´hi va instal.lar el millor museu d´armes que ha vist la ciutat de Barcelona, i que ara podem visitar a les Tulleries de Paris, i que fins i tot podia presumir de tenir l´Espasa de la Ciutat, que presidia les processons per l´exterior de muralla, en la que gremis i espaders volien enorgullir la ciutat a l´edat mitjana.
casa Estruch a la pl. Catalunya i museu a la dreta
El senyor Estruch tenia propietats al Baix, i va aixecar l´ermita en honor dels seus pares, que havien fet fortuna amb el ferrocarril i la banca. El miracle que va contribuïr a deixar allà dalt es la benedicció de salut per les parturientes, i els nou-nats, que a partir de la consagració, com a mares, pujaven ciris encesos per buscar un bon alumbrament, i un guariment ràpid de ferides en cosos petits de gent menuda.
La gent que pujava a la plana a celebrar, l´últim diumenge d´agost, encara ho pot fer amb l´excusa de l´Aplec de St. Ramon, i la veritat que es recomanable, en la seva 82ena edició encara dona premi a tothom que fa la dura pujada des de la Muntanyeta a dalt.
L´Ingenio, la famosa botiga del c. Rauric del barri de la Boqueria de BCN, que tant de temps ha fet d´artesana per confeccionar i reparar gran part de la imagineria festiva de Catalunya; gegants, capgrossos i ninos de cartro pedra, i que va tancar les portes tot just fa un any, torna a la vida a finals del 2018, esperem que definitivament.
L´Ingenio va ser comprat a la sra. Rosa pel Pau del Rei de la Màgia com a última possibilitat per mantenir obert aquest comerç històric, i després d´un intent de refinanciació per mitjà de diferents mètodes; verkami, en que a canvi d´entrades pels números de teatre de màgia del c. Jonqueres, es volia recabar diners per rellançar un comerç que volia fer venda de productes imaginatius amb objecte comú d´inspiració al món del circ i el teatre i la màgia, s´ha aconseguit el propòsit inicial.
Aquest nadal serà el primer del rellançament amb l´emblemàtic Picasso a la porta per rebre al comprador i visitant. A dins, una simpàtica venedora d´aspecte oriental, ven eixerida i disposada a donar tot tipus d´informació encuriosida, atenent els compradors que tenen a la seva disposició els emblemàtics objectes dispensats per tant meravellós comerç; ninos de cartro pedra, joguines antigues mecàniques, pinotxos de fusta, nories de llauna, tot tipus d´imatges topiques de la nostra cultura construïdes amb tot tipus de materials; xarlots, flamenques, nines i ninos famosos, cantants d´òpera, animals fantàstics, etc. Articles de broma, estris de circ, instruments musicals, cromos i cartes, objectes de decoració i de nadal.
Endinsar-se en la trastenda de l´Ingenio és tornar a viatjar a la nostra part infantil. Somnis, joguines ens rodejen i miren, pel.licules de dibuixos animats, que la nostra memòria recorda instantàniament. El nostre recorregut passa per diferents mons paral.lels, les mentides de Pinotxo i les caravanes dels hippies dels 60´s, escenes de cinema mut, amb l´Stan Laurel i l´Oliver Hardy, làmpares i dives de l´òpera, personatges de còmic i joguines d´altres temps, dels nostres pares i d´altres reis dels temps de la postguerra.
Per fi, després d´una gran lluita, el Pau pot disposar d´aquest altre comerç per tirar endavant aquesta lluita titànica de rescabalar el patrimoni comercial de Barcelona.
A Barcelona la placeta que hi podem trobar a la cruïlladels carrers Ali Bei i la Ronda de Sant Pere no es més gran que un parell de petites canxes de basquet, en forma triangular i amb un parell de grans carrers plens de trànsit a cada costat.
Cruïlla important de Barcelona pels hotels (allà s´hi va instal.lar el Palace Hotel), i els majoristes que hi venen a fer negoci. Així també, des del passat més antic (principis segle XX), sempre ha tingut al centre, a cobert, l´estatua de FRANCESC DE CASANOVAS, l´heroi que va dirigir l´última defensa de la muralla barcelonina, enarbolant el penó de Santa Eulàlia, l´onze de setembre del 1714 al comandament de la Coronel.la, contra la invasió de les tropes borbòniques.
Sembla mentida però fa molt de temps que una representació nudrida dels partits polítics catalans,i les institucions socials, politiques i sindicals més importants, fan una ofrena floral puntual pel de matí d´aquell mateix dia, al lloc a on va caure ferit, plogui o nevi.
Es una plaça mot petita, que s´omple un dia tan sols l´any, en grau massa. De ser zona de pas a les enfores del barri de Sant Pere, passa a ser lloc institucional i de reclamació catalanistes. No n´hi ha cap altra lloc a la ciutat igual excepte el Palau de la Generalitat i els fossars de "La Pedrera" (afusellament del President Francesc Macià), i el fossar de "Les Moreres" (enterrament dels últims defensors).
font "El Periodico"
Font "El Periodico"
Font "La Provincia"
Font "20 minutos"
Font "Cronicaglobal.el español"
Font "El Correo"
Font "Diario de Leon"
Font "El Periodico"
El dia 11 sempre el veiem a la tv autonòmica com zona de trobada de polítics i simpatitzants, sempre lligat l´acte a la reclamació catalana i de sentiment patriòtic, igual que un dia de la Hispanitat qualsevol, o del Pilar aragonés.
La arribada dels representants sempre s´efectua des del davant de l´efigie, i planta al davant del petit parterre els seus rams i corones d´homenatge.
Aquest any sirà el primer acte de memòria independentista del que ha passat després de l´u d´octubre del 2017 a Catalunya, i tindrà un significat nou de reclama identitària davant l´Estat General.
Esperem que els grups que facin el seu lleial tribut, no tinguin enfrontaments per la doble reclamació independentista-anti sorgida per l´enfrontament protagonitzat pels partits dels dos signes soberanistes i anti. No volem una reedició de la guerra de la Independencia més de 300 anys després, tan sols les paraules de la taula de negociació haurien de tenir protagonisme, i que la veritable demanda sigui la llibertat dels pressos que encara hi resten privats de la seva llibertat per la reclamació endegada.
N´hi ha una cosa que falta als Canons del Carmel per què siguin realment els Canons dels Carmel. I el que manca en la part alta del Turó de la Rovira de Barcelona, hi és a dalt del turó del Parc de les Bateries de Montgat.
Uns canons reals, d´aquells de 15 mm. que tractaven d´abatre els avions de l´aviació italiana i alemanya, conforme arribaven a la costa barcelonesa.
En el Carmel tan sols hi resten les bases dels canons de formigó, i els bunkers refugi de la tropa i la comandància. Això si, museitzades i posades en coneixement dels turistes i els barcelonesos.
El MUHBA (Museu d´Història de Barcelona), ja fa alguns anys que va colocar panells explicatius, netejaren la zona, ajudats de voluntaris arqueòlegs de campus d´estiu, i va reparar el que el pas del temps va deixar com a empremta al lloc. Deixant a la vegada les restes conservades de les antigues cases chabolistes dels 40´s.
Seria bona ideia que Montgat i Barcelona tinguessin una reunió per posarse d´acord i intercanviessin els canons per un cuiner barceloni, d´aquells de moda, per donar de menjar al vivac del "Panoramic", famós a dalt del turó pels seus concerts a l´aire lliure d´estiu.
Així Montgat seria una nova Sant Pol, ara que la Ruscalleda tanca el "Santa Pau", i els Canons farien goig i donarien una mica de por i sabor històric als turistes que tant agraden de pujar a veure les vistes nocturnes de Barcelona.
