Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 3 de juliol del 2014

bares y restaurantes de BCN, historias curiosas



Bares, todos tenemos histórias relacionadas con alguno de ellos, en las que los protagonistas somos nosotros mismos o las situaciones vividas en ellos, cómicas o divertidas, asombrosas o que han marcado incluso nuestras vidas, y las de los demás.

Hay bares y bodegas en toda Barcelona, con tanta história que podria escribirse un libro sobre lo pasado en cada una de ellas, pero lo curioso es lo anecdótico de cada una de las situaciones que se podrían destacar como estrella en el apartado del recuerdo principal de las mismas.

Esta es una relación de las que están más cercanas a mis recuerdos vividos a lo largo de este paso vital, camino de otro mundo astral.

Són 25 de ellos distribuidos por toda la ciudad, y cada uno de ellos elegido por un motivo especial explicado al lado de su nombre y situación.

1.-el "Quimet" y la historia del Lloro d´Horta, abierto desde el 1927 (pl. Eivissa, 10)

extraido del magnífico blog de história de Barcelona "memòriadelsbarris", de la Carme Martí

"En el bar Quimet hi havia un lloro molt popular al que deixaven en llibertat i que tenia molt males pusses amb tothom que duia sotana, als qui digia paraules molt poc agradables de sentir. També va aprendre a reproduir el so del xiulet que feia marxar al tramvia i més d'un cop el conductor va seguir els que semblava que era l'ordre de sortida i que només proveia d'en Juanito, que així s'anomenava el lloro.

El lloro Juanito era tota una icona del local on hi va estar durant molts anys fins que algú que no li tenia massa afecte, sembla que li va cremar la llengua amb una cigarreta, el pobret estava tant  fotut i els seus amos el van dur al Parc de Barcelona a li fi que se'n fecin càrrec i allà degué morir, no sabem quan.

Avui dia el local recorda en Juanito per amb un lloro de cartró pintat  que penja en mig del local."





https://www.facebook.com/groups/57859031392/?ref=ts&fref=ts

2.-"La Pubilla del Taulat", obert com a bodega des del 1886 (C. Amistat, 12)

extraido de la própia website del bar http://www.lapubilladeltaulat.com/

Abierto como bodega de vinos en el 1886, fue comprado el 1969 por un empresario que conocia el sector por haber trabajado en él durante muchos años, lo convirtíó en un bar-marisqueria y lo popularizó por sus magníficas almejas en conserva, dejando en su decoración algún motivo de la antigua licoreria como recordatorio de lo que ha sido y será este lugar del antiguo Poble Nou.

3.-La licorera, y la história del lloro del 36 (c. Taulat, 91)

extraido del blog "elultimoviajeaicaria" http://elultimoviajeaicaria.blogspot.com.es/2011/02/photobucket.html

"Delante de su parada final del Poblenou había una tienda, que aún existe, La Licorera, dedicada a la venta de licores y vinos. A sus propietarios les regalaron allá por el año 1957 un loro gris, traído de Guinea, que sacaban a la calle para que el animal disfrutase de la luz natural. Como sea que también era el origen del trayecto se tenía que cambiar el trolley , esperar a que subieran los pasajeros y a que el jefe estación diera el aviso de salida mediante un silbato. Pero como es sabido, los loros tienen una habilidad especial en repetir determinados sonidos y sobre todo los silbidos, por lo que el ave no se le ocurría otra cosa que cuando veía toda la parafernalia del vehículo, imitar a la perfección el sonido del silbato, lo que acabó provocando que en repetidas ocasiones el conductor arrancara antes de hora y que los responsables del tranvía obligasen a sus propietarios a no sacar al animal fuera de la tienda.

El loro, muy querido por su dueña Teresa Ferreres, murió en el 1992, pero embalsamado aún tiene su lugar detrás del mostrador de La Licorera."

Y sobre la historia del tranvia número 36.

http://www.transportebcn.es/BUS/linea/36.html

4.-"Bodega Massana", la taberna más antigua de Horta (c. Horta, 1)

5.-"Bodega Bou", en la esquina entre l´Hospitalet y Sants, con más de 40 años de antiguedad. (Ctra Sants, 17)

6.-"Café de l´Òpera", primero fué Hostal de camino al lado de la segunda muralla de la ciudad (Rambla, 74)

Primero hostal para carruajes, en el 1780, luego fué chocolateria, ya las murallas de las Ramblas derruidas, hacia mitad del siglo XIX, más tarde café-restaurante de la aristocracia barcelonesa, conocido como "la Mallorquina", y al final, el 1929, fue convertido en lo que es hoy, un café con decoración modernista.




7.-"El Drapaire", primer bar de la ruta de los vinos de la Rambla, (c. Sitges, 11)

8.-"El Agüelo", bar de la ruta de los vinos, uno de los últimos que todavia guarda el sabor de aquellos años, (c. Avignon, 37)

La ruta de los vinos comenzaba en la calle Sitges, al lado "esquerre" de la Rambla, y después de cruzar la misma a la altura de la calle Ferrán, bajaba hasta mar por la calle Avignon, de tal manera de tras inmumerables chatos de vino, el final de la ruta acababa como una habanera, "arran de mar".

9.-"Andorra", en el barrio Gótico, con más de 50 años de história y sabor familiar, (c. St. Pere més Alt, 74)

nota extraida de los articulos publicados por "el Periódico", dia 14 de mayo de 2012.

 Y EL ANDORRA RESUCITÓ.

"Su defunción, en el 2004, no solo sentó como un jarro de fría a sus incondicionales clientes, sino que mereció sentidas y sabrosas necrológicas en la prensa local. Se iba más de un siglo de historia, de la gastronomía de Ciutat Vella y de la memoria colectiva de generaciones. Para empezar, de la propia Roser Rovira Paniello, cuyo padre había cogido las riendas del negocio en 1952, cuando ella solo tenía 18. Y en los 70 años, y sin un relevo claro, el alma máter del local decidió colgar el delantal.
Lo que pasó después era casi predecible. Se convirtió en restaurante italiano, perdió su carta y hasta su encanto. «Se lo cargaron», se lamenta Manel, hijo pequeño de Roser y espíritu resucitador del Andorra desde hace muy pocos meses. El local asumió otra etapa gris y luego se cerró, condenado al olvido. Finalmente, cuando iba a convertirse en otro anodino bar más de barrio arrendado por una familia china, algo se movió en el interior de los vástagos de Roser.
En el 2004 tenían otros intereses y retos vitales. Pero de pronto, ahora todos los pasos parecían reconducir hacia esa gran placenta familiar del número 74 de Sant Pere més Alt, en cuyos pisos superiores residen la matriarca y otros parientes. Manel se asoció con sus amigas Sandra y Montse, fichó a su hermano Micky como chef (que ya alegraba los pucheros en la anterior etapa) y levantó de nuevo la persiana......"
10."La Orotava", fundado el 1929, nido de artistas de la época y sus obras, (c. Consell de Cent, 335)

Como visitantes ilustres de este, el único restaurante que a estas alturas vitales ya no está a disposición del publico general, Manuel Vazquez Montalban, Miró y Chillida, y en sus paredes obras que ahora han sido subastadas para conseguir fondos para una escuela de niños con disminución, como las de Narciso Malatesta, o Modest Cuixart.  Joan Luna, su propietario, seguro que todavia añora aquellos años de continuo "bregar entre cares il.lustres"

11.-"El Velódromo", bar de reunión desde la época en que el estilo decorativo era el "Art Decó", más conocido en BCN como Modernismo, (c. Muntaner, 213).



texto extraido del website http://www.gestionrestaurantes.com/llegir_article.php?article=404

".....Pero para comprender la relevancia del Bar Velódromo en el panorama barcelonés es imprescindible conocer su historia. El fundador de Bar Velódromo fue Manuel Pastor Boné, hijo de un matrimonio procedente de Rubielos de Mora (Teruel), que se trasladó a Barcelona a principios del siglo pasado en busca de mejores perspectivas económicas. Manuel Pastor y Pilar Boné compraron un local en el chaflán entre Muntaner y Londres donde abrieron un bar llamado Casa Manolo. Manuel Pastor hijo no quiso hacerse cargo de Casa Manolo y compró un solar justo al lado del negocio que habían fundado sus padres (Muntaner con el Passatge Pellicer). Poco después, el joven contrató a un arquitecto con la idea de edificar un espacio funcional. Su afición por el ciclismo y la cercanía del “Parque de los Sports”, un velódromo que había existido hacia 1909, proyectado por el arquitecto Raspall y que no duró demasiado tiempo, dieron nombre al Bar Velódromo.

El local, que abrió el año 1933, fue decorado con colores cálidos y madera, una mezcla que aunaba el estilo clásico y el art- decó. Estaba distribuido de manera que el entresuelo le otorgaba encanto y evitaba que se descubriera todo en un solo vistazo. El acceso a la planta superior era una escalera de caoba situada en el centro del local. Según los que vivieron la experiencia, el Bar Velódromo tenía un punto de misterio y era agradable, hospitalario y cómodo..."

12.-tortilleria "Flash-Flash", de más de 40 años de antiguedad, con decoración Pop Art, (c. Granada del Penedés, 25)

13.-"La Fira", guarda algunas de las atracciones que poblaban la antigua sala-parque de atracciones "Apolo" del Paralelo, (c. Provença, 171)

extraido del blog "bdebarna" http://www.bdebarna.net/v2/mapa.php?mapa_id=50&historia=519

" Que tiempos...abriendo sus rojas puertas de madera y entrando, tu mente empezaba a alucinar. El impresionante Autogruta, cuya atracción se veía desde la calle era una obra de arte. Una gran boca demoníaca modelada y pintada por sin duda algún artesano, tragaba y escupía a la vez carromatos de feria decorados también de la misma manera, a la que gente subidos en ellos partían a un viaje increíble. Después de pagar el ticket, que las últimas veces que llegué a subir estaba por las 35 o 50 pesetas, te subías al carromato con alguien que si era una chica, el griterío estaba asegurado." 




14.-"El Giardineto de Gràcia", uno de los pocos restaurantes con patio interior practicable en el barrio de Gràcia, des del 1982 (c. Sant Lluis, 37)

https://www.facebook.com/pages/Il-Giardinetto-di-Gracia/646950055321919?sk=info



15.-"Casa Almirall", sala de reunión del Raval para los anarquistas y reaccionarios del régimen autárquico, (c. Joaquim Costa esquina Ferlandina)



16.-taberna "Can Margarit", una taberna con decoración original en el Poble Sec, (c. Concordia, 21)

17.-chocolateria "La Pallaresa", la chocolateria del 1947, antes lecheria, (c. Petritxol, 11)

http://www.lapallaresa.com/La_Pallaresa/Historia.html

18.-taperia "Ordesa", omnipresente en el Eixample, (c. Gran Via esquina Compte d´Urgell)

19.-bar "Versalles", de época modernista, guarda su decoración y su estatua, con su olvidado refugio de la Guerra Civil, (c. Gran de Sant Andreu, 255)




20.-"El Bosc de les Fades", en pleno centro, un lugar encantador, como representante de los lugares con verdadero toque mágico de la ciudad, en la plaza de entrada al Museo de Cera, abierto los fines de semana de verano hasta las 22.00 horas.

http://www.museocerabcn.com/es/bosc.html





21.- "La esquinica", antiguamente en el centro del Turó de la Peira, famoso por sus numericos y sus riquismas tapicas, lugar de atracción para turistas a estas alturas, C. Fabra i Puig, 296

22.- "A Garrotxa", el mejor restaurante gallego de Nou Barris, Avda. Rio de Janeiro, 135

23.- "La Bota del Racó", un restaurante típico catalán en pleno Guinardó, desdel 1982, C. Mare de Deu de Montserrat, 232 


http://www.labotadelraco.info/

24.- "Lalola", Del mismo propietario que la taberna de la calle Sant Lluís, en Gràcia, el lugar para ir a fer un most en festes del barri, C. Sant Lluís esquina C. Escorial.

25.- El "All i Oli" , Un bar también típico catalán entre Sant Andreu i Nou Barris, decorado como la gruta de Alí Babà, C. Alella, 3





divendres, 13 de juny del 2014

Santa Maria de Vallvidrera


Racons amagats de la nostra Barcelona, racons escrits i oblidats, racons emocionals i amb el veritable sentir del passat, que encara podem visitar en alguna escapada i que de veritat haurien ser el destí de les nostres passes, de les nostres recerques de temps lliure.


Sempre ho he dit, no sé si hi haurà al món una altra ciutat com la nostra, amb tants racons que en el seu dia van ser escenaris protagonistes de veritables històries complexes dignes d´omplir planes de diaris i llibres, i que ara ja no figuren en la nostra memòria col·lectiva present, tan sols ens serveixen per continuar avançant cap a un futur no-escrit que mai sabem on ens portarà.


Els historiadors estem per posar en relleu aquests fets, fer que no s´oblidin, donar  de la seva inscripció en la nostra memòria passada, i rescabalar el seu dret a dir que són origen de les nostres desgràcies o avenços.


Entre aquells racons que veritablement criden, una vegada posats en tinta, la nostra atenció, són aquells que estan situats en llocs molt amagats, plens veritablement de records, com passa amb el cementiri amagat de Sarrià, que va ser construït entre cases i en terrenys cedits per un ric burgès, i que encara viu, darrera una tàpia que evita la vista d´un escenari literari, el llibre "Marina" del sr. Zafón està ambientat en el seu interior.

"Una vez hayas cruzado la Vía Augusta, sigue por la calle de l’Hort de la Vila a la altura de la entrada de los FGC de Sarrià. Cuando llegues a la calle Anglí, gira a tu derecha y sigue en sentido descendiente. Gira hacia la calle de Pau Alcover y sigue hacia adelante. Una vez llegues a la calle Doctor Roux, gira a la izquierda, y ahí es donde debes demostrar tu pericia para adivinar por dónde debes seguir para llegar a la puerta de acceso al cementerio, ya que se encuentra en medio de modernos edificios, rodeados de zonas ajardinadas de acceso privado, que seguro te despistarán. El único cartel indicativo lo encontrarás en la misma puerta de entrada." 

Copiat del blog de la Conxita Piñero;
http://barcelonasightseeing.blogspot.com.es/2013/07/por-el-nucleo-antiguo-del-barrio-de.html

També hi ha racons que, posats a la vista de tothom, no diuen la història que veritablement amaguen a la vista de tothom. Això passa amb el carrer Balmes, al seu tram d´encreuament amb Gran Via, que amaga un dels escenaris més luctuosos de la nostra història tràgica, la mort d´en Francesc Layret, o l´encreuament de Gran Via amb Girona, a on va ser atropellat Antoni Gaudí.


Però el que ara em mou a escriure´s fer una glossa del racó més amagat de Collserola, un racó amb molts records de la gent de Vallvidrera, els "Llebrencs".







Un racó bucòlic, situat en la fondalada del turó de l´Espinagosa, una mica més amunt alta del pantà de Vallvidrera, amb Vil·la Joana ensenyorint.se de les vistes i amb les planes famoses dels berenadors de l´àrea de lleure de Santa Maria i les Planes.


Lloc de pa de bandolers com "Panxampla", de francesos, durant la Guerra del 1808, d´anarquistes que van ser afusellats al peu del seu cementiri.


Lloc de possessió feudal de vell entubi, igual que la seva veïna de Santa Creu d´Olorda de la mateixa edat, principis del segle XI.


Parlo de l´església de Santa Maria, centre de vida de la gent de Vallvidrera, per on, després de pujar fins al rètol de "ja hi som", des de l´altra banda de la muntanya, baixen per delectar-se amb les aigües de la font de Santa Bàrbara, passant, de pas, per la de Sant Ramón, que baixa directament a cercar la pujada al centre d´Interpretació del parc.


Lloc de secrets i d´amorios, de vida tranquil·la al raser dels versos de mossèn Cinto, i d´obres i soroll de grans obres hidràuliques, i de turistes curiosos que volen arribar al gran pantà de Sarrià aprofitant el "Mina-Grott".


http://eltranvia48.blogspot.com.es/2012/02/el-mina-grott-la-semilla-de-la-gran.html


Imagino el jovent de "Mas Sauró" jugant a la riera del pantà mentre sonen les campanes de l´església els diumenges, o els dies de difunt, ben protegits de la vista dels viatgers a llom del cavall o la tartana que ve de Sant Cugat, i que abans d´arribar al lloc on van assassinar les monges durant l´anarquisme, van fent vall anant cap al cim del Tibidabo, a on encara no han acabat d´aixecar del temple del Sagrat Cor ideat pel Sr. Sagnier, arquitecte insigne.


Una vegada assedegats per l´enrenou, una pujada salvatge cap a la Budellera a fer un most d´aigua amb propietats, i de cap avall una altra vegada a cercar la companyia dels veïns, que fan camí pel camí de mont d´Orsà en aquelles hores, per veure com inauguren el tramvia que farà el prodigi de portar Barcelona a dalt la muntanya, com havia proveït el famós metge dr. Andreu, que s´ha gastat els quartos, seus i d´un burgesos amic seus, remuntant amb enginys mecànics la muntanya des del carrer Balmes, posant en actiu hotels, i cases de bon-estança, parcs d´atraccions i casinos pels rics propietaris tèxtils de la capital.


I una altra vegada el prodigi fet, un racó amagat, torna a ser posat en passat per donar pas a un altre conte meravellós d´aquesta ciutat nostra.

dilluns, 2 de juny del 2014

la font d´aigua radiactiva del Coll

Al decembre de l´any 2012 vam anar un grupet de visita a la zona del Coll-Vallcarca, i vam parar davant de la finca Sansalvador, seu del Taller d´Història de Gràcia cedida per l´Ajuntament, que es dedica a posar d´actual.litat la història i el patrimoni històric del barri pels veïns de Gràcia-la Salut i Vallcarca.

En l´antic casal del porter aquesta Entitat programa conferències i xerrades didàctiques sobre història i diversos temes, comandats per afamats oradors amb formació històrica.

Ara, des de fa només unes setmanes han aconseguit que l´Ajuntament acabi les obres de restauració de l´antiga mina de la finca d´estiueig del doctor Sansalvador al barri del Coll, i han tingut l´encert d´encetar una serie de visites gràtis per fer conèixer el patrimoni que suposa pel barri i per Barcelona una de les fiques de l´insigne arquitecte Josep Maria Jujol a la ciutat.

La visita a més inclou un passeig pels tunels que sevien l´embotelladora d´aigua medicinal anomenada "aigua radial", que va ser comercialitzada pel doctor fins que el pou es va esgotar.

Bonic conte de la ciutat que parla de com amb bona fe, però molt desconeixement, es va fer beure als barcelonins un aigua que era en principi bona per les seves propietats radiactives.

Prefereixo que el conte us l´expliqui la Carme Cristià, que us farà de guia el dia que hi aneu, però us garanteixo que la visita baga la pena.  Les convocatòries les van publicant a la pàgina uolala.com.

http://www.uolala.com/es/actividades/14062/visita-a-la-finca-sansalvador#borderDivComments

FOTOS DE L´ANTIGA MINA QUE SERVIA L´EMBOTELLADORA D´AIGUA



POU PRINCIPAL


FOTOS DELS JARDINS 


antiga casa del porter i escales d´accés des del carrer



clau de volta catalana

porta d´entrada original i finca Queral

per més info:
http://modernistespuntcom.blogspot.com.es/2012/07/finca-san-salvador.html

per més info del Taller d´Història de Gràcia:
http://tallerhistoriagracia.blogspot.com.es/


dimarts, 27 de maig del 2014

el Coll, Vallcarca, la Salut, barris i contes


Història d´un barri amagat


EL COLL, VALLCARCA-PENITENTS I LA SALUT.-



El nord de Barcelona està ple de racons amb molt de secret amagat, petits trossos de la nostra història col·lectiva que ens pertanyen i que haurem de conèixer.



Tenim per exemple l´antic cementiri de Sarrià, protagonista i escenari a l´obra "Marina" del Zafón, petit i amagat encara entre els edificis de la part baixa del passeig de la Bonanova; el lloc de pelegrinatge i recolliment de San Ignasi de Loiola a l´ermita de Santa Justina i Sant Cebrià; la casa dels Massó, joiers del centre de la ciutat, que van amagar la seva fortuna en algún amagatall no trobat de la serra; la casa Martí Codolar, primer focus del primer zoo de Barcelona; la història màgica del tramvia de la Rabassada, que sortia de la cantonada de Craywinckel amb avinguda República Argentina i arribava fins a les portes del Casino de Collserola; la torre Castanyer, al passeig de la Bonanova, o de Sant Gervasi, a on va romandre hostatjada la reina Isabel II i el seu fill Alfons XII, durant l´Expo Universal del 1888; etc.





El tarannà feréstec, de riera encaixada, de camps fèrtils, molt a prop de la ciutat emmurallada, penseu que en temps antics no tant com ara, fan d´aquest punt cardinal de la ciutat un lloc a on tot va canviar molt lentament, acompasat per l´arribada de forasters que volien trobar pau i tranquil·litat, sobretot a partir de la caiguda de les muralles i l´esclat del modernisme. El Coll és un d´aquests espais, que encaixat entre la Muntanya Pelada i el turó del Coll, era escorrentia d´aigües pluvials de Collserola, allà hi trobem història d´aigua, de casetes famoses i gent burgesa, encara que sempre amb un cert tarannà privat i reclòs, que va lligat a la història del barri de Gràcia, més poderós, i vil·la antiga del pla de Barcelona.



Cases burgeses com la de la sra. Josepa Marsans i Peix, filla dels propietaris de la banca-agencia de turisme constituïda a principis de segle, Marsans, construïda per l´arquitecte Juli Marial i Tey, al carrer Mare de Deu del Coll, ara alberg de joventut; la casa-castell Balet i Blay, al carrer Coll de Portell, propietat de la productora del primer film d´animació espanyol"Garbancito de la Mancha (desapareguda); Vil.la Esperança, d´estil modernista, propietat de la família Tarragó, ara casa d´un conegut artista conceptual, el Francesc Ruestes, dintre del passadís d´accés al parc de Maria Baldó, un raconet molt curiós del barri; La preciosa casa modernista obra de Salvador Valeri i Pupurull, el mateix que el de la casa "Comalat", d´estil modernista put, al carrer Sant Eudald (desapareguda), etc.


casa Sant Jordi
façana lateral
                 




castell Balet i Blay



parc de Maria Baldó, Vil.la Esperança
detall primer pis




I cases més modernes, com els dos exemples del GATPAC que hi té a dintre les seves fronteres, la casa Vilaró, a l´avinguda Coll de Portell, de Sixte Illescas, i la casa Barangé, a la plaça Mons, a l´altra banda del viaducte, que va ser obra de Ricardo Xurruca i Germà Rodriguez i Arias. Totes dues molt semblants, però amb una veritable inspiració racionalista, com era l´esperit d´aquell corrent espanyol que hauria revolucionat l´arquitectura al país si l´autarquia hagués volgut.



casa Barangé







Tenim també la història del barri de Vallcarca-Penitents, amb històries d´eremites i Mossén Cinto, que va tenir en propietat un convent el 1892 en la part alta del mateix, al carrer Ticià amb Passeig de Vall Hebrón, a sobre la Ronda mateix, i que va passar la seva convalescència de Tuberculosi a Vil.la Joana, a dins Collserola, però a prop del lloc datat abans. D´aqüeductes d´aigües com el de Can Turull, que venien de la font de Vall Parc o de Can Falcó, a la part de sobre del monestir de Mossén Cinto, dintre la muntanya, i que passaven per sobre de la riera portant el cabal que tenia la font fins a Barcelona. D´història de cases pintoresques, com la dels arabescos, a sota del pont de Vallcarca, que es vol salvar en aquests temps que corren. Del viaducte mateix, fet per comunicar carrers amb el Putget a principis de segle XX, i que va ser un dels primers construïts de formigó.

http://www.ruestes.com/works.html

http://www.graciatelevisio.cat/vallcarca-vol-recuperar-el-patrimoni-del-barri



La Salut, per la seva banda, té el seu conte molt agafat amb la història del parc Guell; de la rambla Mercedes; de la font del Carbó, que està en reforma i que podem trobar a dintre els terrens del "Cotolengo"; i de l´ermita que va donar nom al barri i que també està mig assetjada per la picota, al passeig de la Salut. Allà hi tenim per visitar el Santuari de Sant Josep, sant molt lloat pels graciencs i barcelonins, col·legi de nenes òrfenes, construït el 1902 per Francesc Berenguer i Mestres.


ermita en el seu estat actual

dilluns, 5 de maig del 2014

Lluita obrera des de fa 175 anys

La lluita oberta al voltant de les condicions de treball fabril a Catalunya, va començar allà pels voltants de meitat del segle XIX.  Va ser una lluita desigual i sense perdó, que va degenerar, a principis del segle XX, en l´època del "pistolerisme", en que patrons i sindicats s´aniquilaven sense pietat pel poder del diner i les influències.  Cassos con l´assassinat del "Noi del Sucre", o de l´advocat laboralista Frances Layret, són força coneguts.

EPISODI DE LA PEL.LÍCULA "La veritatt sobre el cas Saboia"
https://www.youtube.com/watch?v=bkFO4t3JsWQ



Catalunya havia aprofitat bé les seves infraestructures hídriques, i si no podia aprofitar-les les havia domesticat, construint canals de rec i industrials per tirar endavant tot un seguit de colònies fabrils a lo llarg del Llobregat i el Ter, que l´havien convertit en una comunitat rica i burgesa, amb molta influència a tota Espanya, la Espanya del conservadurisme.  Tota aquesta riquesa havia portat enveja i lluita a tot arreu, que era portada més enllà per l´avaricia dels propietaris.  I va arribar el temps que els treballadors van dir prou!!, i van fer palesa la necessitat de que les jornades de treball no fossin inhumanes, que els nens no podien viure a partir dels 10 anys, inclús abans, per treballar i no per aprendre, que les dones no poguessin tenir cura de la canalla i els seus nadons, que la gana, malgrat el treball dur, no s´acabés menjant les seves families, que la malaltia sense tractament era mort segura, i que viure per treballar no era natural.

Al final es van aconseguir certs avenços en les condicions laborals que van convertir les jornades de treball en altres més curtes, o en una igualtat "sobre paper" entre dones i homes més humanes, en aportacions de l´Estat per dotar d´eines d´ajut a les families dels treballadors més idònies per l´ensenyament, la salut, la vida de les mares, que no van ser posades en els quaderns d´història sense quedar escrites amb tinta, en l´actualitat dels diaris.  Vagues, manifestacions, protestes, van ser portada moltes vegades.

Aquest post vol ser un repàs de totes elles al llarg dels 175 anys que porten enfrontant-se patrons i obrers, uns per aconseguir més vendes-poder, i altres unes condicions de treball-vida més dignes.


Tot va començar pel principi, es clar, per la primera Vaga General que va tenir lloc a Espanya, i que va tenir escenari, com no podia ser de cap altra manera, la Comunitat Catalana, en reacció contra les condicions laborals abusives, els salaris ínfims i els horaris abusius, per aquelles dates ja existien les primeres associacions obreres, que no tenien significació política, però que representaven l´opinió dels treballadors, alçant veu en contra del treball al voltant de les màquines selfactines de filar, importades d´Anglaterra i que demanaven jornades de treball interminables mantenint el seu gir continu.

El poder polític, en mans de conservadors, Antoni Maura al front, va reaccionar enviant al General Espartero, heroi dels revoltats, que va trair la confiança depositada a les seves mans amb repressió i negació del dret a les Associacions Obreres i als Convenis signats fins aleshores.

Després d´aquesta vaga les seguents van tenir caràcter més repressiu i van tenir com a desencadenant les crides a leva del Govern.  Ja passada la Iª República, i amb un govern alternant entre Conservadors i Progressistes, el Govern va començar a perdre colònies en ultramar, primer Filipines, Cuba, i després al 1909 el Marroc, i entremig la "Revolta de les Quintes", contra la injusta llei de cridar tan sols als pobres a la guerra, i la revolta de la Setmana Tràgica, el 1909, contra la guerra al Rif.

DOCUMENTAL SOBRE LA SETMANA TRÀGICA A TVE1
https://www.youtube.com/watch?v=KSKAkU7vO38

GRÀCIA CELEBRANT LA REPRESENTACIÓ DE LA REVOLTA DE LES QUINTES A L´ABRIL
https://www.youtube.com/watch?v=l4trg0YKHt4

Al principi el levantament va ser per cridar els treballadors a una Vaga General, que va ser sofocada encarcelant Pablo Iglesies, entre d´altres, i és que per aquelles dates, socialment, els obrers espanyols van començar a tenir consciència sindical i especialment a Barcelona, a on sorgeix Solidaritat Obrera, una confederació sindical de socialistes, anarquistes i republicans, que va néixer com a refús a la proximitat generada entre Solidaritat Catalana i el partit Conservador de Maura. 



Ambdues revoltes van ser sofocades al final per mitjà de bombardejos i exercit, que van ocupar les principals ciutats catalanes, protagonistes de les revoltes. El barri de Gràcia, i el seu campanar, vil.la per aquell llavors, va ser protagonista de la crida a Sometent, durant la de les Quintes, i la crema de convents, esglèsies i l´afusellament del creador de l´escola moderna, Francisco Ferrer i Guàrdia, de la Setmana Tràgica barcelonina.

Després va arribar una altra Vaga General, la del 1917, contra el govern de Eduardo Dato, el conservadurisme i la Crisi provocada per la I Guerra Mundial, i la inflacció que va provocar i l`època d´escasetat.

REPORTATGE SOBRE LA VAGA GENERAL DEL 1917 A TVE1
http://www.youtube.com/watch?v=SZ7_gF5c2OU

Al principi la UGT es va posar d´acord amb la CNT per portar una Vaga General a terme contra el poder conservador, volia forçar-se una canvi polític radical.   Al final va acabar essent una simple convocatòria de vaga indefinida per començar un canvi polític nou, i forçada per la convocatoria d´una altra vaga de ferroviaris nacional, que no acabà com els comités vaguistes volien, sinó amb repressió i suspensió democràtica.  A Catalunya la repressió sobre el moviment obrer començà per l'empresonament del comitè de vaga, al començament de la protesta, (Francesc Miranda, Ángel Pestaña i Salvador Seguí) i s'estengué, com sempre, sobre molts dirigents sindicals.

Després d´aquestes vagues la lluita es va convertir, cada convocatoria, en una lluita personalitzada en el nom d´algun equip humà, com es el cas de les dones del Cànem del Poble Nou, o la Isabel Vicente de "la Sedeta", en la vaga de Tramvies del 51, o inclús d´algun heroi, com va ser el noi del barri de la Torrassa, Francesc Pedra, en la de les cristalleries Planell de les Corts, el 1924, en favor d´un sal.lari digne equiparat al dels adults, per enfrontar-se amb la dictadura exercida per l´exercit, el poder autàrquic i la patronal. 


SOBRE ISABEL VICENTE EN EL BLOG "MEMÒRIA PRESÓ DE DONES DE LES CORTS"
Obrera textil de la famosa fábrica de la Sedeta, en el barrio barcelonés de Gracia, Isabel Vicente ingresó en la prisión franquista de Les Corts en febrero de 1940 junto a María González, María Doménech y las hermanas Teresa y María Hernández. Tenía veintidós años y había participado en la primera red clandestina del PSUC tras el final de la guerra. Condenada a doce de prisión, permanecería en Les Corts hasta 1947.
Reincorporada al trabajo militante y detenida varias veces, volvería nuevamente a Les Corts, ya por temporadas más cortas: una de ellas en 1951, por su participación sindical en la popular huelga de tranvías de Barcelona. Su último ingreso tuvo lugar en 1958. Para entonces Les Corts ya había sido desmantelada e Isabel fue enviada por unos meses a un pabellón habilitado para mujeres en la Cárcel Modelo de hombres, cuando aún no existía la prisión de la Trinitat.
En 1968 participó en la fundación del comité de ayuda a presos “Solidaritat”, y algunos años después en la Asociación Catalana de Ex-presos. En las elecciones generales de 1977 fue candidata del PSUC por la circunscripción de Barcelona. Falleció el 21 de marzo del año 2000.

Sindicats con CNT ja són plenament desenvolupats, com van demostrar a la vaga de la Canadenca del 1919, demanant en aquella ocasió; jornades de treball de 8 hores, que encara es reclamaven per aquelles dates, jornades per les que havien lluitat les dones de la Vaga de la Constància", l´any 1913, que per aquell llavors encara treballaven més de 12 h., en horari nocturn inclús.

REPORTATGE DE "LA VANGUARDIA" SOBRE LA VAGA DE LA CANADENCA
https://www.youtube.com/watch?v=on8uaWyyreg

I tot partint, no d´un estol oprimit d´obrers, com he dit, sinó de col.lectius concrets, com els treballadors de l´empresa "Riegos i Forces de l´Ebre", actual FECSA, també anomenada per aquells temps "la Canadenca", que van voler recolçar els seus companys d´administració acomiadats, tot per demanar un sindicat indepenent, i que més tard acabaven sent veritables vagues generals que paralitzaven Barcelona i moltes ciutats industrials del Vallés i de les comarques més actives socialment.

La vaga de tramvies del 51 també va ser una semblant a la General del 17, lluitant contra la inflacció en la pujada del preu del bitllet, que va acavar sent una Vaga General el dia 12 de març, estesa per tota Barcelona, en contra del Governador i portada al cap per la CNT i el PSUC com a sindicats principals.  Lluita exemple de lo dit, que ja té serta semblança amb les lluites obreres actuals, localitzades primer a sectors industrials i després esteses a la resta d´àmbits i rams, i que moltes vegades pretenen canvis polítics democràtics, és l´únic que sembla haver canviat en més de 175 anys de lluita sindical i obrera.

VIDEO D´UNA VIVÈNCIA PRÒPIA DURANT LA VAGA DEL 51 ESCENIFICAT A LA VAGA DE TRANSPORTS PER LA PUJADA DE LA T-10 I EL BITLLET SENZILL EL 2014.
https://www.youtube.com/watch?v=EV_DskABTf0

BLOG AMB INFO COMPLEMENTÀRIA.
http://www.veuobrera.org/index06.htm