Tuixen

Un viatge de cap de setmana de celebració d´aniversari va ser l´excusa per visitar el que per mi era una visita desitjada, les muntanyes del Cadí.

El poble escollit va ser Tuixent, a la vall de la Vansa.  Per arribar vam haver de remontar la C-16 fins a Berga, i una vegada creuada la ciutat, i a l´alçada de la pujada cap al Rassos de Peguera i el Santuari de Queralt, seguir la C-4241 fins a Sant Llorenç de Morunys, per cert seguint una carretera curvada carregada de paisatge de tardor i muntanya feréstega, al final de la qual trobem la qua amagada del pantà de la Llossa del Cavall.

La pujada cap a Port del Compte, passant pel neixement del Cardener, acaba de donar encant al camí d´alta muntanya, de prop de 1.200 metres d´alçada i amb neu a una setmana vista de la nostra visita.  Això es el que em va fer adonar que estavem entrant en una zona verge de turistes d´estiu i maca de veritat.  

La baixada cap al poble, ja de nit tancada, alvirava al fons del trajecte un poble típic ben arreserat entre muntanyes altes, que protegien del vent als habitants encaixats en el fons d´un calaix de més de 600 metres per tots costats.

Tuixen es troba a uns 20 kms de Gòsol, l´entrada al Pedraforca, que queda amagat de la vista als que hi viuen a la vall de la Vansa, i el fred que vam haver de passar aquella primera nit presagiava el que va ser la matinada seguent, amb els vidres glaçats,  i una temperatura d´uns 7º a les 7 del matí.  Tota una experiència nova pels que viuen al costat de la mar.

El poble, de cases de pedra de la vall, aïllades i ben calefactades, de sostre de teula vermella, xemeneia fumejant i fusta robusta, fa patxoca, rodejades de prats per pastura de vaques robustes i adaptades al fred, amb banyes i de color bru. 

La poca gent que vam trobar, essent aquest un poble de segona residència, amable i preparada per rebre la visita turística.  El paisatge verd i humit, les estrelles a la nit visibles lluny dels racons il.luminats, i el soroll de campanes present al coll dels amos de les pastures.

L´aigua, lo més agraït de tot, ja que el poble disposa d´una mina pròpia de raja en més de tres fonts públiques amb caudal ben important, amb sabor, o millor dit sense sabor aparent.

Una passejada pels voltans em va fer copsar fauna tipica, incloent aus de rapinya i cavalls de cames poderoses.  Però lo millor de tot va ser la grandiosa serenitat de les muntanyes, plenes de bruma i amb boscos plens d´arbres rectes i olor carasterístic, donant sensació de grandiositat i de plenitud pel caminant atent.

esglèsia romànica de Tuixent

A la tornada visita al neixement del Cardener, lloc acuàtic i d´avenç karstic, que ben segur podria ser escenari d´alguna pel.lícula del gènere d´aventures.  I ara quje ja per fí la neu ha arribat a l´estació de pràctica d´esqui de fons, més encara.

antic assecador anex 

casa modernista

les trementinaires de la Vall de Tuixent i la Vansa

Posem la imaginació en lloc al començament d´aquest post:

Primer, pensem que passaria si estiguessin al mig del camp, conreant amb el pare el camp de fruiters, i de sota d´una pedra, de sobte, aparegués un escorpí i ens piqués al braç.  No ho he dit al principi, però es l´any 1850 i al voltant nostre no hi ha cap ànima, i el veï més proper pot ser hi viu a 2 kms de la casa pairal.

Ara pensem en que podria fer una dona de camp, habituada a estar-se a la intemperie, amb temperatures extremes, i coneixedora del terreny que habita, per treure un sobresou i poder ajudar la seva familia a pagar els impostos que els venen a reclamar a casa els recaptadors de l´estat una vegada o dos l´any.  No ho he dit al principi, però aquesta és una dona que té por a perdre lo poc que té, i que per no passar el mal tràngol, es capaç de fer el que fós i anar sola a buscar-se les garrofes.

Doncs les dues respostes, si ho mirem be,  s´han de complementar a la força.  Al 1850 l´escassetat de metges feia que al camp les medicines i els tractaments de malalties no eren altres que les receptes que s´anaven transmetent de boca en boca i de segle en segle entre parteres i veïnes rurals.  Cosa que fa que pel xicot l´ùnic esperança de millorar de la fiblada no era altra que la cataplasma i beuratge que la mare li pogués preparar al llit, i que la mare per poder recarregar aquesta farmaciola tan necessària no tingués altra proveïdora que la dona que coneixia els remeïs, i les plantes que donaven aquella recepta de forma màgica, amb processos de destilació i secatge, per poder guarir a tota la gent rural que patia malaltia i dolor.  Aquestes dones llavors no podien ser més que unes veritables passants necessàries per la gent que conreava el camp, o vivia a les viles teixidores de tota Catalunya. Dones que amb els seus pocs recursos s´ho havien d´enginyar amb tota la seva pericia, per poder parar visitar a les seves clientes, i oferir-les recàrrega de plantes remeieres.

aprenentes ajudant a preparar remeis

típica cuïna remeiera

al portal de casa amb les veïnes preparant
els cistells i fent feina de mas

trementinaires equipades per fer
viatge

A MI SEMPRE M´AGRADAT FER CAMÍ PEL CAMP, ANAR EN UN JORNADA PER FER 20 KMS. I TORNAR A CASA CANSAT.   M´IMAGINO AQUESTES DONES, EN PARELLA, ANANT PEL BOSC SENSE EQUIPAR, CARREGADES, EN JORNADES DE MÉS DE 15 HORES, PUJANT PORTS DE MÉS DE 1500 METRES, I EN SETMANES CONTINUES SENSE PARAR.

Aquestes dones, casualment, o per necessitat, van sortir totes de la zona de la vall dels rius Mola i Josa, la vall de la Vansa i Tuixent.  Recollien les plantes a l´estiu, i durant la primavera feien el procés d´estracció dels remeis, per poder portar-los a l´hivern per tota Catalunya, des de la mar, fins a Lleida i Barcelona.

Aixó comportava que:

-en primer lloc, les distàncies a salvar eren llarguísimes, en temporades de fins a quatre messos, que s´havien de fer a peu i carregades amb sacs per tot el cos.

-que les nits s´havien de passar a cobert, sempre a casa d´amics que repetien visita any rera any, i que rebien com a pagament una porció de producte a canvi.

-que les arribades a pobles coincidia amb fires i festes anuals.

-que el camí s´havia de fer en companyia, ja que la dona sola estava mal vista encara que fós al mig del camp, exposant-se a perills diversos.

-que el pagament havia de ser, sempre que fos possible, en moneda, ja que era la forma de pagar al recaptador quan arribés.

-que la familia havia de quedar a cura d´altres membres de la familia, o del poble, exents d´haver de fer camí.

-que el sustent havia de ser lo més barat i espontani possible.

A més s´havia de preparar el producte, trementina (pel dolor), orella d´os (pels costipats), oli de ginebró (per eliminar cucs a la panxa), te de roca (purgant), pega negra (per inmobilitzar peus de bestiar en cas de dislocació), oli d´avet (diurètic)

Doncs la història d´aquestes dones us la explicaràn al poble de Tuixent, en el Museu de les trementinaires.

SITUACIÓ DE LA VALL DE TUIXENT I DE LA VANSA, amb el camí senyalat de les herbes aprofitables (arborètum)

poblacions al ponent de Tuixent

TUIXENT amb el Cadí al darrera

Fent nous amics d´altres paissos a la ciutat de BCN

EL turisme a la ciutat té un doble ús, i un doble sentit...., a saber. (escrito en catalán)

Per una part tenim el montant més habitual a l´estiu, que són els joves que venen a beure i torrar-se al sol, i que acaben la seva presència al més de setembre, i per altra part, els grupets de gent de tots els paissos, de mitjana edat, sols o en parella, o inclús en familia, que tenen més de bon grat, venir de turisme en l´època de preus baixos de l´octubre, i començament d´any, a veure la Sagrada Familia i donar un tomb per la nostra més que interessant ciutat.

També tenim els amants del futbol, que venen per Champions, els usuaris de la Fira de Barcelona, que omplen els hotels de la ciutat per preus més que cars en segons quins certàmens, i els que repeteixen 2, 3 i fins i tot una vegada a l´any la passejada per la ciutat i la visita a les amistats adquirides en altres visites passades.  Tenim els creueristes que dormen a la ciutat abans d´agafar el vaixell al dia següent, els estudiants que venen a cercar pis de lloguer i no tenen els primers dies a on dormir, i els treballadors que venen temporades curtes a fer feina a la ciutat.

Parlant d´aquests que paguen car el llit, una de les formes més barates, i ben parides, de passar nit a Barcelona és la que posa en contacte gent que vol compartir sofà amb gent d´altres contrades, "motxillers" que s´ho fan legal i que després et deixen el seu sofà en una altra ocasió.  Prenen contacte via e-mail, arriben en cotxe compartit "BLA-BLA CAR", i a canvi d´un sopar cassolà fet pel visitant, l´amfitrió permet que visquis "de gorra" al seu saló.  N´hi ha qui deixa claus de casa seva  durant el dia al foraster !!.  Es una plataforma que es diu "COUCHSURFING", i que jo recomano especialment, i que a mi m´ha permés conèixer gent com la Sabine i la Launaty. a les que mai he pogut deixar sofà,  però que he servit com a guia a la ciutat amb molt bon record.

Launaty en la seva aventura d´aquest estiu.

Doncs bé, com deia, tot el que he escrit es per parlar de la dicotomia de turisme que tenim a Barcelona, 

Un doble ús, un més amable, com el que proveeixen gent com els que fan ús del Couch-prèstec, i que solen ser joves amb gran sentit de l´ecologia i la compartició, i un altre més "salvatge", que fan malbé el mobiliari a la Barceloneta i que omplen platges a l´estiu, sempre deixant de banda els que s´ho fan més com a hobby, que més d´un barceloní n´hi ha rondant per allà!!.

Jo crec que el sentit que hauriem de donar a aquests usos és del que podria aportar un muntanyenc que viu sol a la seva muntanya, i que els veu arribar de lluny i no s´espera el que podrà passar quan arribin al seu paisatge estimat, i la seva casa, 

"Si aquest que arriba em desmunta la cabanya, menja dels meus conreus i després s´en va sense ni dir adeu, que se l´emporti el dimoni i no torni, però si m´amanyaga el llit, m´ajuda a tallar arbres i menja amb mi, que torni quan vulgui, perquè podré dir que és el meu amic per sempre".

Fa poc que m´ha deixat un bon amic, un paio que venia de Italia i que era Argentí, quines coses, veritat?, i que m´ha fet la rosca fins al cor, qui s´esperava que dues xerrades a peu de mostrador em possesin el cor tendre, mentre veia com algú que no tenia cap lligam amb mi m´espressava la seva estima i la seva confiança, Aquest si que sirà amic per sempre.

Pablo en las Ramblas

Això i abans el contacte amb gent com la Patty, espectacular xicota que em va donar xerrada una nit fins les quatre de la matinada, parlant de tot i de res, com una vella amiga que et respecta pel que signifiques en aquell precís moment, simpatica i eixerida, ensenyant com es pot viure amb altre tipus de problemes, que no són els teus,  sense donar més importància que la justa.

La Patty es la del fons i la del primer terme la meva companya de feina Michel,
a la que no puc fer arribar aquesta foto.

Això i més abans, quan la Xenia i el Romen em van fer saber la seva deria, que per Romen no era tan gran!!, ara si que ho és, de tenir un fill aviat, bells amics que sempre portaré al cor.

Xenia i Romen el novembre de l´any 2015

globalització contra comerç local en Barcelona

Avui dia 15 d´octubre, s´ha celebrat en BCN una manifestació per reclamar a les potències econòmiques mondials que deixin sense validesa final el propòsit de fer del capitalisme l´únic sistema d´enriquiment econòmic indepenent de la preservació ecològica del planeta.

El capitalisme sempre s´havia senyalat per la seva manca d´escrúpols, però ara, intentant aconseguir que els últims recursos energètics disponibles, els més bruts i més perillosos per acabar d´escalfar la Terra fins al punt de no retorn, avalin el progrés d´unes poques empreses de EEUU i Europa posades en contra de les ruses, resultarà que acabaràn de donar la raó a qui va pronosticar un futur de poderosos sense aturador per part de les assamblees de control mondial.

Però lo millor de tot plegat és que el fracking, o millor dit, l´obtenció de petroli a base de facturació hidràulica a grans profunditats.... "Luego de perforar hasta alcanzar la roca de esquisto, se inyectan a alta presión grandes cantidades de agua con aditivos químicos y arena para fracturar la roca y liberar el gas, metano. Cuando el gas comienza a fluir de regreso lo hace con parte del fluido inyectado a alta presión" (definició del diari "el Mundo"), te un simil molt clar en el món actual de la petita empresa catalana.

Si, perquè facking es la injecció de diners, de ningú sap on sortits, en projectes antics, de tota la vida, que estaven a punt de tancar per manca de liquidesa econòmica en els seus fonaments.  Fracking es el reaprofitament de recursos més que gastats, i en temps més que útils, per tornar a donar vida a segons quins clients selectes.  Fracking del bó en aquests casos, fracking aprofitable i lliurador de sinèrgies netes i benpensades.

A Barcelona hi havien dos projectes antics que ja havien tancat feia messos i que són d´aquells projectes que en un futur s´havien de fer recordar per la seva manca en l´oferta de carrer.  Dos projectes, un que feia gegants a Barcelona, d´aquells que formen part de comparses de cultura popular i que tenen nom i record de personatges de barri, i fan feliços nens i adults.  I un altre que donava de menjar a molts treballadors i persones de la cultura catalana, i que estava obert des de feia 75 anys, en contra de menus sofisticats i amb la història de fets i gents de procedència i caràcter divers.

"CASA LEOPOLDO" (C. Sant Rafael, al costat de la Rambla del Raval) i "EL INGENIO" (C. Rauric, al costat del c. Ferran), són dos locals rescatats de l´oblit, objecte del fracking d´altres empresaris més joves que han volgut guarir i s´han apiadat de gent que volia mantenir vius els seus negocis, sabent el seu arraigament en la història de Barcelona, petés qui petés.

Rosa Gil, la propietària de "Casa Leopoldo", després d´haver sofert la destrucció dels carrers que van servir per obrir la Rambla del Raval i altres avatars, va tancar el passat novembre del 2015, i Rosa Cardona, la propietària de "El Ingenio", ho va fer també a principis de mes, quan l´Agustí va plegar i va deixar de fer els seus famosos nans i carotes de gegant.

Les dues Roses, les dues dones, i les dues rescabalades per nois joves i emprenedors, d´aquells que ens sobren a tota Espanya en temps de Crisi, i que tan maltractats estàn pel nostre govern.

Dos nois de dinasties de families empresaries, un l´amo del "REI DE LA MÀGIA", el Pau Martínez, i l´altre, restaurador a la ciutat.

La història dels dos locals passa per una subsistència ecològica inductable, establerta en el temps i amb ganes de fer bon camí per la seva senda al servei de la comunitat catalana més tradicional.

"El Ingenio" va ser obert el 1838 i ha passat per dues dinasties, primer els Escalé, i després els Cardona Homs per vendre principalment "figuretes de sant", capgrossos i trucs de màgia i carnaval, ara la generació pertany a la Rosa Cardona, que va heredar la tenda del seu pare.

Molts dels capgrossos i gegants catalans tenen procedència del taller de ninots de l´Agustí, artesà reputat per la seva bona feina i segell propi, aprenent del pare de la Rosa.

"De "El Ingenio" són els del Prat de Llobregat, les Borges Blanques, Sant Vicenç dels Horts, Viladecans, Tomeu i Guida de Maó o els gegants de Navàs pubills. Entre les mostres de bestiari més destacades s'hi compta el drac de tres caps de Sant Pere de Ribes, dissenyat per Lola Anglada.

(https://ca.wikipedia.org/wiki/El_Ingenio)"

De l´altre casa, el "Rei de la Màgia", obert el 1881, en aquest cas parlem de la casa que ha fet que tornés a obrir aquest negoci del carrer Rauric, podem dir que té ara mateix un museu teatre obert al carrer Jonqueres, i la seva tenda de tota la vida, inaugurada pel famós mag Joaquim Partagàs, que té gegant propi, i que podreu veure a la propera celebració de Sant Josep Oriol pel març pels carrers del Gòtic, al carrer Princesa.

En el cas dels restauradors parlar de que "Casa Leopoldo" ha donat de menjar a un munt d´artistes i "toreros", a més de la gent del Raval, i que tenia per costum fer bon menjar a un preu just (lubina, albondigues i plats de cuina mediterrànea que eren del gust de gent com Perich, Vazquez Montalban o Jaume Permanyer), els seus continuadors, altra chef jove i ben asortit de propostes continuarà aviat amb la llegenda.

Roda de Barà i Gurb

nucli antic de Roda per sobre de la Blava
 

ESCOLA ON ESTUDIÀ A RODA DE TER
EL POETA MIQUEL MARTÍ I POL

riu Ter i presa, el soroll era refrescant mentre feia la foto

pont romà??

PONT VELL

Els orígens d'aquest pont els podem trobar probablement en època romana, tot i que el pont actual no es pot dir que sigui romà. Ja hem dit que per aquest viaducte hi passava l'strata francisca o camí a França. Sabem que en època medieval, concretament durant el segle XI hi ha documentades deixes testamentàries que havien de contribuir a la seva construcció. A finals del segle XVI el pont va patir greus desperfectes a causa d'un fort aiguat. El 1617 una altra riuada va provocar la seva destrucció parcial. El 1648 fou reconstruït, gràcies a l'energia del rector de Roda, Jaume Marsal. Bona part dels còdols de riu que es poden veure actualment en l'obra del pont són d'aquesta època. També en el segle XIX es fa una altra important remodelació: la Diputació de Barcelona s'encarrega de tornar a reparar el pont, en aquesta ocasió s'hi basteix la segona filada d'arcs que ha fet que Roda es conegués popularment per la dita 'pont sobre pont i una església a cada cap'.

https://www.rodadeter.cat/rodater/apartats/index.php?apartat=33

casa antiga i nivell de les aigues marcat a la paret

Roda de Ter compra la Blava, la fàbrica de Martí i Pol

Osona.com | 12/10/2006 a les 09:35h 

Després de gairebé tres anys de negociacions a Madrid, la fàbrica de la Blava de Roda de Ter, on va treballar el poeta Miquel Martí i Pol i que li va servir d'inspiració per escriure alguns dels seus versos més coneguts, ja és de propietat municipal. 

 Ahir dimecres, l'Ajuntament va signar l'escriptura de compra i, després, en un acte protocolari celebrat als mateixos jardins de la fàbrica, es van fer públics els detalls de l'operació. El consistori ha pagat 1,2 milions d'euros al actual propietari, el Fons de Garantia Salarial (Fogasa) del Ministerio de Trabajo.

La Blava fou propietat de l'empresa Tecla Sala i es va construir a principis de segle. Té un alt component emocional per a les famílies del municipi de Roda de Ter, ja que moltes tenen algun membre que hi havia treballat. La Blava no era una fàbrica qualsevol, segons Maria Ocaña, tècnica de Cultura de l'Ajuntament, era "la! fàbrica, la insígnia de la indústria tèxtil a la zona".

La fàbrica està en runes des de que va tancar a la dècada dels 80. Té un total de 17.000 metres quadrats, i comprèn l'edifici on es feien els fils (de gran qualitat), uns jardins i les vivendes dels antics treballadors.

L'Ajuntament, segons l'alcalde Jordi Serra, encara no ha definit amb exactitud quina utilitat es donarà a la Blava, però es preveu potenciar el lloc com a eix central d'acollida i interpretació del turisme cultural relacionat amb el poeta. També es convertirà en el punt d'aturada més important de l'actual ruta literària Martí i Pol.

El consistori també ha previst condicionar el complex i instal•lar-hi equipaments municipals."Podria acollir les seus de la Fundació Miquel Martí i Pol i l'escola de música, entre d'altres", diu l'alcalde. A més, segons Serra, les obres "significaran la revitalització de la zona, que ara està una mica aturada". Tampoc es descarta la participació de la iniciativa privada, amb la construcció de pisos i establiments comercials, per recuperar la inversió efectuada.

Les negociacions sobre la compra a Madrid han estat "molt dures", segons Serra, i han comptat amb el suport dels diputats Joan Tardà (ERC) i Isabel López (PSC). A la foto de l'acte celebrat ahir als jardins de la fàbrica, d'esquerra a dreta: Isabel López, Antoni Llach (tinent d'alcalde de Roda de Ter), Jordi Serra i Joan Tardà.

pati fàbrica en l´actualitat

pilars i interior abandonat des dels 80´s