patrimonio olvidado, cuento de barrio, un creativo 2.0 en apuros: Sedó, inici de la nissaga tèxtil més ben informada a l´àmbit català

La meva passió per conèixer tot el que va emboltar i definir el treball al reser dels rius de les colònies tèxtils des de mitjans de segle XIX, ha sigut impulsada per la meva imaginació. Com ha passat amb tants d´altres investigadors de patrimoni industrial, el apropar-te a l´entrada d´aquests àmbits tan ben conservats en alguns casos, i començar a recòrrer passadisos, naus, edificis i àmbits relacionats amb la vida de tants i tantes persones, les quals prodriem dir que no coneixien cap altre lloc i ambient que no fos l´estrictament definit pel seu lloc de treball a reser d´un lloc humit i allunyat de tota civilització, no por ser abarcat en la seva totalitat en els moments actuals. La imaginació ha de còrrer, pensant, sense poder ni encerclar, tot el que sentien aquells infants orfes de vida fora colònia, acompanyats dels mateixos companys que després serien col.legues de feina..., serien feliços?, tindrien les noies possibilitats de crear un futur allunyat de patrons i matrimoni-ofici concertats?, els pares podrien realment ser considerats com a treballadors lliures?. Són preguntes complexes que testimonis reals actuals ens fan pensar, que malgrat tot, aquests no podien queixar-se dels seus destins.

En el cas que ens ocupa avui, la curiositat de tot lo presentat abans comença amb la idea d´un projecte ambiciós, d´un amo que va passar la seva megalomania a un altre amo, inclús encara més entusiasmat en tirar endavant un projecte de ciutat-fàbrica dotada de tots els element-màquina (projecte constructivista?), que fessin realitat un món apart contra tota reticència física. Allunyat de la mediocritat i alimentat per una mentalitat centralitzadora, acaparadora de beneficis comercials, i paternalista de cara als seus proveïdors. De tota manera un projecte amb un lider totpoderós, que atorgava paternalistament, a tots els seus fills, lo necessari perquè el seu projecte no tingués aturador i quedés com a testimoni d´un nom, una nissaga, una marca comercial, "LA CLAU D´OR".

maqueta Sedó, amb la nau de telers allargada i la zona
d´aprest al voltant de les xemeneies.

plànol a l´entrada amb el nom dels carrers, tots relacionats amb les partides que s´hi feien

ZONA ACCÉS

guarderia

casa del primer amo i reconvertida a café, oficines

La fàbrica Sedó va seguir el següent fil cronològic.:

va ser fundada el 1846 per Miquel Puig i Catasús que va construir, al costat d'un antic molí fariner ja existent conegut com "Can Broquetes", una fàbrica tèxtil.

Aquest propietari, va construir una fàbrica de telers de cotó per fer llençols blanquejats, que havia de ser l´orgull del Llobregat industrial, però que va quedar aturat per la falta d´ambició.

A la mort de Miquel Puig, l'any 1863, el substituirà el seu fill, Josep Puig i Llagostera, que iniciarà la construcció d'habitatges per als treballadors, ampliarà la fàbrica i projectarà diferents obres de desenvolupament i creixement (entre les quals, la famosa resclosa del Cairat) que no podrà portar a terme a causa de la seva mort prematura. Era enginyer industrial i va desenvolupar diferents projectes megalòmans propis al seu recinte, s´ha de de dir que amb èxit, com la palanca penjant de cables, arrasada amb la crescuda del 1961, i també, com no, gracies al seu ideal proteccionista, lluitant contra el pagament d´impostos a la territorialitat sostinguda per Esparraguera, va agafar fama d´home caparrut i decidit.

Josep Puig i Llagostera va ser també un polític conservador, de l´època de les grans Expos Universals del 1888 i Paris, que van marcar el futur de progrés català, tot treballant per a la reforma aranzelària de Laureà Figuerola i Ballester. Fou escollit diputat pel districte de Vic a les eleccions generals espanyoles de 1869 en qualitat de republicà sense partit.

Llagostera morí el 1879, a causa de les ferides produides per un atentat sofert en la Rambla de St. Josep, a mans d´un traballador que pretenia regenerar de la seva fàbrica.

Serà el seu administrador i substitut, Antoni Sedó i Pàmies, el que culminarà el procés de creixement i formació de la colònia industrial, i el que especialitzarà l'empresa en la fabricació de teixits de pana.

Va acabar de portar l´aigua de la presa del Cairat, al costat del telefèric de Montserrat, amb un gran projecte d´aqueductes i túnels excavats a la dura roca de la muntanya, per poder colocar una turbina moguda per aigua de riu, el 1890, amb pistons verticals, al subsòl de la gran nau. Aigua que queia d´un tub de 22 metres d´alçada, recolçat a la part alta de l´aqueducte, i que proporcionava força per moure tots els telers de fil i tela.

plànol de l´antiga Sedó amb la primera turbina, es

veuen els embarrats i les corretges de corda que

pujaven fins al sostre movent embarrats.

Al mateix temps, Antoni Sedó engrandirà la colònia obrera amb nous habitatges per als treballadors al costat nord, i les seves famílies, i amb la instal·lació de botigues, escoles, església, dispensari, cinema, casino, etc. Donant feina a gent d´Olesa, Esparraguera i nouvinguts andalusos, en més de 2000 persones.

La fàbrica posseia departaments de tissatge i aprest, una nau principal de més de 150 metres de llargada amb tres pisos d´alçada, manyeria pròpia, nau de telers sota terra humida, calderes per bullir tela i tintar, dues preses diferentes, la de "Broquetes", que encara manté en funcionament una altra Francine diferent a l´exposada en el MNACTEC de la colònia Sedó, i la del "Cairat".

Després de la Guerra Civil (1936 - 1939), s'arriba al màxim creixement de la colònia obrera, però al mateix temps s'inicien els primers símptomes de crisi que s'incrementaran a partir del començament dels anys 1970; la greu crisi del sector tèxtil culminarà l'any 1980 amb el tancament de la fàbrica i la reducció progressiva de l'ocupació dels habitatges obrers.

bàscula a l´entrada

ZONA AQUEDUCTE CAIRAT

torre de l´aqueducte amb el tub de ferro colat a l´interior
que baixa fins al sota de la nau tèxtil a on s´hi podia
trobar la turbina a una cota -22 m.

NAUS TÈXTILS

naus d´assecar tela, al costat del ram de l´aigua de la fàbrica

passadisos amb servei en l´actual.litat

sostre naus telers

entrada nau a on s´hi troba la turbina, museitzada
pel MNACEC d´Esparraguera

MAQUINARIA

Al 1899 va arribar la nova turbina Francis, que produïa 1.400 KW de potència (Casa Plana Flaquer i Cia, de Girona), i que va acabar de posar la colònia com la més depenent, sense solució de canvi de força motriu, de l´aigua de riu, però amb solució de continuitat inesgotable, inclús en el 1900, a l´eix de la turbina se li va endollar un generador elèctric d´escobetes per fricció.

Mes endavant, un ramal nou va proveir la gran turbina, autoregulable, segons es disposés de potencia d´aigua (depenia de les crescudes i sequeres del Llobregat), i de la marxa de maquinària i embarrats a la vegada, amb una canonada nova de planxa de ferro roblonat de 2.60 metres de diàmetre i mes de 150 metres de llargada, projectes que es van poder gestionar sense problemes malgrat les seves grans dificultats d´execució, pensem en el carretatge de totes les peces des de Martorell amb cavalls i tirs de més de nou mules per camins encara per arreclar pel trànsit, per exemple.