la Pujol i Bausis (Rajoleta) a Esplugues, dintre de la xarxa MNACTEC

Fàbrica Pujol i Bausis "LA RAJOLETA" (Esplugues)

visites teatralitzades 

TAMBÉ VISITABLE EL MUSEU CAN TINTORER
es poden fer visites de museu i la Rajoleta
amb una hora i mitja per veure el conjunt.
4 € preu combinat

El museu de Can Tintorer guarda el llegat del SALVADOR MIQUEL, veï de la Barceloneta que durant tota la seva vida, i després de descobrir les meravelles que amagaven les cases dels seus veïns, en questió de rajola decorativa, deixades a la vista pels bombardejos de l´aviació italiana a la Guerra Civil, va voler recopilar per salvaguardar per la història catalana i l´aprenentatge de les generacions venideres.

Anava comprant a paletes i gent que pagava amb sopars i regals, tota una sèrie de coleccions esmaltades i pintades que encara, avui dia, ens monstren, des de l´època renaixentista, com van anar cambiant colors, gustos i seriès d´èxit a les decoracions de masos i cases.  Des dels primers colors blaus, fins a la policromia i les series geomètiques d`èxit que van estar encara de moda a les nostres llars dels anys 70´s..

(visita teatralitzada el dia 8 de març del 2015), (tornada a visitar dia 17 de març del 2017).

Bòbila previa del 1864 "bòbila Canut"
propietaris Marius Jourdan Bourell i Joan Terrada Cornet.

La Pujol i Bausis comença a continuació de "la Canut" cap al 1874, i va desenvolupar diferents etapes segons fossin els seus propietaris, anava passant de pares a fills la direcció:
del 1874 al 1891 (Jaume  Pujol i Baucis)  i del 1891 al 1941 (Pau Pujol).

Eren propietaris de Can Casanoves a dintre del recinte del convent de Montsió i invertien en cultura en l´Avenç de Cornellà, tenier la tenda comercial al c. Tallers, 9 de BCN.

primer forn del tipus soterrat
baix es posava la llenya, de pi o alzina,
 i a dalt les peces pastades, teules, maons. etx.

La Pujol tenia 3 forns en forma d´ampolla, dels sis que hi havien de ser construits, tots tres de tipus formiguer, amb boques de foc tot el voltant, i un cos central de cocció, un es dedicava al gres, un altre a la peça esmaltada, i un altre a les peces àrabs, tots tres van ser fets al 1919 aproximadament.

En l´actual.litat es conserven a l´aire lliure, però en començament es trobaven dintre d´una nau tancada que tenia forjat coindident a una alçada de 4 metres, a on tenia una boca secundaria el forn per posar peces que necessitesin més calor per coure.

màqueta fàbrica
a l´esquerra les xemeneies dels dos forns conservats, el de gres i el de porcellana
(a dintre de les antigues naus espaïs d´enmollatge ja desapareguts)
 a la dreta la nau que ara mateix amaga el forn àrab.
al pati del costat baix de la nau gran, basses de pastar
i tancats de tint.

Els treballadors que pastaven i posaven les peces al forn eren homes, els nens treien les cendres del forat inferior quan acabava el proces de cocció,  netejaven les xemeneies dels forns i de la caldera de vapor que hi havia per la màquina de moldre argil.la,  i posaven les peces per pre-cuinar a la part baixa del forn.

Procés de pintat de la rajola.-

Les dones pintaven en torns de més de 10 hores, i cobraven 30 centims dia, Magdalena Serra, amb molt de gust i aprofitant que es el dia de la dona treballadora, ens acompanya en la visita teatralitzada que ens ha organitzat el museu Can Tinture d´Esplugues.  La Magdalena es trepadora de la fàbrica.

taula de trepa de la Magdalena preparada per treballar amb
pintura i pautes de paper

 màquina per estampar porcellana

Trepar = anar pintant la rajola cuita fent servir trepes de paper amb retalls, per deixar impronta de color a la superficie seguint dibuixos superposables, en diferents trepes successives, que feien la imatge final.

Estargir = Amb un punxó es fa una serie de puncions a sobre de la rajola y així es configura un dibuix previ, com si fós un tatuatge, després amb pols de carbó es marquen les linies amb color, i després es pinten, el resultat es diferent.

Les taules de les pintadores, dones, estaven posades juntes per poder treballar en sèrie passant la peca i posant a sobre trepes diferents i treballant a colors també diferents.

Joan B. Alós i Peris (1881-1950) va ser director artístic de la fàbrica i va pensar dissenys creatius per les rajoles cuites de la Pujol.

La Pujol i Bausis va especialitzar-se en rajoles hidràuliques de gres i amb acabat esmaltat, també pintat per les cases modernistes de principis de segle a tota la comarca i Barcelona, amb clients com el Palau de la Música, la casa Amatller, el Palau Guell, composant arrambadors de paret, terres, objectes decoratius fets a "la frita".

Procés d´ompliment del forn.-

forn àrab.-

1.- Es posen les rajoles al pis de sobre del forn en calaixos d´argil.la cuita, en cercles de fora cap a dins dins del forn, i es tanca la porta del pis baix amb rajoles i terra segellant.  (4 dies de temps es necessitava per omplir el forn, els nens eren els únics capaços de passar l´accés)  (s´inclou la posada de les rajoles que s´havien de pre-cuinar, a la part de sota, darrera del foc).

(Les peces esmaltades i acabades amb esmalt "de ferro", s´havien de coure tres vegades, una pre-cuinada i dues amb l´esmalt, la última s´havia de deixar que el fum envoltés les peces, per donar l´acabat)

2.- El foc s´havia de controlar 3 dies i s´anava obrint i tancant els forats de sortida de fums superior segons s´anés escampant el foc a l´interior i es fés el coïment individual de les rajoles.

3.- Per refredar el forn, treure les peces, i buidar el cendrer es trigava 5 dies.

4.- Es tornava a omplir, les peces imperfectes es venien de segona, tercera mà o es trencaven i es tornaven a pastar.

sortida del forn superior

forn àrab

Exemples.-

Final de la fàbrica.

La Pujol i Bausis es va treslladar a Cornellà a prop del c. Miranda, en el barri del Pedró, en que estava instal.lada cap el 1946, la situació seria molt a prop de la seu de CCOO, a prop de les vies del Tram.

+ info
http://www.xtec.cat/monografics/socials/descobrim/modernis/dossier/09.htm

Madrid y Barcelona, dos capitales muy diferentes en el fondo.-

Esta pasada semana hemos estado visitando, después de mucho tiempo de planearlo, el lugar más visto por TV, y más mediático a nivel nacional, la ciudad de Madrid.

  

Yo siempre habia pensado que la capital seria muy parecida en el fondo a Barcelona, diferentes lugares que visitar, algún punto muy pintoresco que le diera personalidad propia, como podia ser el metro, o la historia caballeresca, pero en el fondo el mismo ambiente que se respira aquí en el nor-este de la península.  También diferente clima y diferente horizonte, pero la misma contaminación que respirar.

Nada más lejos de la realidad, en realidad desde el momento que entramos con el coche en la abarrotada Madrid, la sensación de estar en otro mundo se me hizo muy patente.  No son sólo las costumbres tan arraigadas que nuestro lugar de pertenencia nos inflige en ambos lugares, indistíntamente, las que marcan la semejanza vital, sino que hasta el paseo común me creaba una sensación de no ser vecinos tan afines en vida de lo que yo me habia imaginado.  Parecia como si el madrileño, o presunto madrileño que caminaba a mi lado en nuestro paseo de descubrimiento, fuera una persona con aspiraciones más claras, diferentes, totalmente opuestas a lo que buscamos los barceloneses al lado del mediterraneo.

Puede que la explicación venga, y que las diferencias sean tan claras, porque; 

1.- La monumentalidad del entorno sea muy diferente a la de las calles barcelonesas.  Los edificios de Madrid parecen, a un barcelonés recien llegado, más altos, más laureados, más reconocidos que los nuestros.  Hay muchos edificios que lucen placas con recuerdo de nombres ilustres, desde el Cardenal Cisneros, hasta Cervantes y la Princesa de Eboli.  Los amantes a la historia de las ciudades valoramos estos detalles.

Las plazas se encuentran desordenadas, sin seguir tramas regulares dentro del callejero de la ciudad, y ellas mismas se encuentran repletas de edificios con historia o Palacios Reales.  Aquí en Barcelona, a lo único que aspiramos es a tener fuentes o algún monumento recordatorio de algún personaje catalán particular.

El estilo modernista brilla por su ausencia en las calles de Madrid, cosa que en la capital catalana es todo lo contrario, salvo por algún ejemplo más que destacable, pero eso hace que el sabor histórico de ambas ciudades sea diferente.  No es lo mismo pasear pensando en la historia de hace algo más de un siglo, cuando Catalunya era grande en su singularidad, que en la historia que construyeron los Austrias en el siglo XV, marca de Imperio y de victorias mundiales..

placa en honor al tenor Gayarre en la pl. de Oriente

Palacio Real

edificio réplica de Times Square, edificio Carrion

Casa Comalat 

2.- El transporte es igual que el nuestro, pero diferente en su aspecto exterior, el metro de Madrid es más estrecho, los pasillos de los andenes no tan rectos, y con el mismo ancho, y el olor es más agradable.  También sufre los rigores de las horas punta, pero parecen más soportables en nuestro metro que en el suyo, lo cual no es una gran ventaja, ya que las caras de los usuarios són las mismas, de hastio y cansancio, haciendo el trasbordo en Sol, o en la Sagrera.

metro Retiro

3.- Las señales y la información turística está enfocada de diferentes maneras en ambos lugares; los nombres de las calles están igual de señalizados, ellos utilizan carteles exentos, y nosotros pequeños rótulos anclados a mitad de semáforo en cada esquina del Eixample.   Pero los verdaderos lugares de interés para los turistas no están tan bien representados.

Si un inglés quiere ir al Tibidabo desde el centro, se las verá y se las deseará para adivinar el camino más corto sin algún tipo de indicación, que deberá ir a buscar a la oficina fija de la Plaça Catalunya, o de la parada del bus turístic más cercana.  En Madrid están mas al dia, hay furgonetas móviles que buscan al turista para informarlo cerca de los museos y el centro histórico.

4.- También la forma de acceder a los dos cascos urbanos es muy diferente.  En Barcelona, el poder saber que encontrarás un atasco en una Ronda, viniendo de fuera de la ciudad, o viviendo en ella, que sólo te retrasará  hasta la llegada a la salida correspondiente, donde seguro que no será tan grave el atasco, es una gran ventaja  Ya que en la otra capital, a las largas colas de acceso a la M-30, semáforos y demás de la calle de Alcalá o el Paseo de la Castellana, has de sumar el tiempo de transitar por dicho cinturón, también dilatado, y el del tiempo de viaje hasta la ciudad limitrofe, en nuestra ciudad todos los puntos de acceso lejano están mucho más cerca, me refiero a las ciudades del area metropolitana de Barcelona.  Esta característica ha de marcar mucho, seguro, el carácter de los conductores madrileños.

5.- La oferta turística es totalmente diferente, en Madrid, el Imperio de los Austrias, los Borbones, y la Movida, definen los principales recorridos, los museos son maravillosos, e incluyen pinturas archifamosas a nivel mundial., y la historia de Cervantes y Lope hacen el resto,  historia imperialista que define un carácter.  Nosotros somos más de Olimpiadas,  Modernismo y mar, historia local que hemos compartido con medio mundo a golpe de originalidad y locura patriótica, también definidora de nuestro espíritu emprendedor y tozudo.

Estatua Alfonso XII

estatua Felipe IV

estatua Alvaro de Bazán

Ayto Madrid

Aj. BCN

6.- En Madrid parece que la gente es más de ir a los espectáculos masivos, teatro y cine, y la oferta es mucho más variada que la nuestra.  ¿Es que acaso los madrileños no saben crear en petite comité?, ¿no són lo suficientemente originales como para planear diversión para unos pocos?.  Parece que no, que manifestaciones como la de la Plaza del Sol Indignada, se produjera en Madrid por ese motivo de gran convocatoria general.

cine Madrid

Teatro Lope de Vega

7.- El deporte es lo que más nos acerca, dejando de lado las rivalidades futbolísiticas, el Retiro está lleno a todas horas de gente haciendo footing, clases de relajación, tai-chi, y todo tipo de actividades, igual que nuestro Parque de la Ciutadella.  Pero esa digamos que va a ser la excepción que confirme la regla.

8.- Porque, si por Colón fuera…., el nuestro es más internacional….., y con razón!!, colocado a más altura y con mejor color de cara, al final de las Ramblas cosmopolitas, y el madrileño, de secano y siempre rodeado de coches y circulación.  Nuestro Museo de Arte Contemporaneo, menos provisto, pero más moderno, y el suyo más dotado, pero más antiguo, Rogers contra Moneo, aunque yo prefiero el suyo, por una razón obvia, tiene mi amado Guernica y la historia del Pabellón Español en la Expo de París del 37.  Su torre de comunicaciones, más céntrica, pero más chata, la nuestra más visiblle, pero menos cuidada de equipamiento.

 

9.- Otra carácterística que nos diferencia es la apreciación, seguramente, que tenemos de la mella que han hecho los recortes presupuestarios en nuestras economias autonómicas.   Para nosotros es terrible tener que renunciar a nuestros derechos adquiridos históricamente, de la manera que lo estamos haciendo, con la benevolencia de nuestro Presidente y de nuestros políticos dependientes, a más no poder, del Poder central.  Para ellos ese tamiz no se ha de apreciar tan lejano.  Aunque la gente pidiendo en las calles sea la misma.

10.- Para acabar decir que de todas maneras la influencia entre ideologias es íntima, lo demostró la solidaridad despertada a raiz del movimiento que partió de la Plaza del Sol, y que compartimos abiertamente las dos sociedades.  Espero que ese punto de contacto sea real, porque yo así lo deseo, por el bién de todos los Españoles.

Burgueses que nos han legado nuestro patrimonio cultural

Hoy voy a explicar la história de uno de esos personajes catalanes, burgueses y ricos, que, realmente, han hecho história a base de ganar dinero y invertirlo en pro de la sociedad civil a la que pertenecían, no tal vez en pro del burgo proletario, pero si a favor del avance cultural de nuestro pais.  Siempre lo he dicho en mis salidas guiadas, que aquí, en Cataluña, hemos tenido mucho dinero, y nos hemos permitido verdaderas excentricidas pagadas con él.   Para este tipo de “excesos”, la época más propicia fue la que historicamente se situó a caballo de Renaixença, Mancomunitat  y inicio de la Revolución industrial, guiada por el modernismo.  Ejemplos de estos excesos tenemos, las casas de Indianos de toda Barcelona, el Casino de l´Arrabassada. etc.

casa Evarist Arnús

casino de Collserola, principios siglo XX

finca Martí Codolar

Hoy voy a hablar de la figura de Camil Fabra i Fontanills, del que os explicaré los rasgos más importantes de su vida para que se comprenda de donde salió el dinero que luego invirtió en el sentido que os he explicado.

Procedente del seno de una familia de la alta burguesía catalana,  Camilo Fabra inició su trayectoria como industrial en 1860, cuando instaló en Gracia  una fábrica con la razón social Camilo Fabra y Cia, dedicada a elaborar un producto pionero: las redes de pesca con hilo de lino.

Fabra compraba el hilo a otro industrial, Fernando Puig, cuya fábrica en Sant Andreu del Palomar era entonces la única hilatura de este género en Cataluña.Tras contraer matrimonio con la hija de su proveedor, en 1866 Fabra creó con su suegro la sociedad Puig y Fabra. La fábrica de redes de Fabra siguió activa, aunque se trasladó de Gracia a La Sagrera, en Sant Martí de Provençals.

En 1882, cuando Fernando Puig se retiró de los negocios, su yerno constituyó la sociedad Camilo Fabra y Compañía, Sucesores de Fernando Puig. Se mantuvo la producción de redes y al antiguo negocio del lino le añadió la producción de hilos de algodón para coser.

Dos años después, en 1884, se fusionó con la compañía de Manel Portabella, constituyendo la sociedad anónima Fabra y Portabella, en la que Camilo Fabra ejerció la presidencia hasta su muerte, tras una larga enfermedad, en 1902.

Mas adelante esta sociedad incluyó a la Escocesa Coats, que ya se habia instalado en Cataluña cerca de Ripoll, en la colonia Borgoñá, y se creó la famosa fábrica que hoy dia es un centro de arte en medio del barrio de Sant Andreu, y cuya nave anexa es ahora la biblioteca Ignasi Iglesies, la de otra forma llamada “Can Mamella”.

Al margen del negocio textil, Camil Fabra fue banquero de los principales bancos de Cataluña y Cajas de Previsión, miembro de la Patronal Catalana.

-          Fue directivo de las compañías de seguros La Catalana y La Previsión
-          Fue directivo en la Compañía de los ferrocarriles de Tarragona a Barcelona y Francia.
-          En 1869 fue nombrado presidente de la Junta de Obras del Puerto de Barcelona.
-          Fue miembro del consejo de administración del Crédito Mercantil de 1873 a 1902
-          Accionista fundador del Banco Hispano Colonial, principal banco catalán de los años 40 .
-          Entre 1881 y 1882 fue miembro de la junta del Foment del Treball Nacional
-         Socio de patronales como el Fomento de la Producción Española 

 Políticamente estuvo vinculado al Partido Constitucional y posteriormente al Liberal Fusionista, su carrera política se inició como diputado provincial por Berga de 1874 a 1875.  Fue elegido diputado en Cortes por la provincia de Barcelona en cuatro legislaturas: 1876-1879, 1881-1884, 1884-1886 y 1886-1889.  Fue senador por la misma provincia, de 1891 a 1892 y senador vitalcio desde 1893.  Fue tres veces concejal del Ayuntamiento de Barcelona, teniente de alcalde en dos ocasiones y alcalde, por real orden, desde el 19 de enero de 1883 hasta su dimisión, en marzo de ese mismo año.

El 3 de junio de 1889 la Reina Regente, María Cristina de Habsburgo Lorena, le concedió el título deMarqués de Alella.

El dinero que obtuvo lo invirtió socialmente, como he explicado al principio, en obras de gran calado social, y de marcada perduración en la memoria histórica de Cataluña, sin su aportación no tendria sentido hablar actualmente de la Expo del 88, ni del Observatorio Fabra, ni de la casa que años más tarde el famoso especulador Muñoz Ramonet (Muntaner, 282), compró para dotarla como museo, y poder donarla a la ciudad.  O sea de obras tales como:

casa de Camil Fabra a Gràcia, després comprada per
l´empresari Muñoz Ramonet

-Participó en la organización de la Exposición Universal de Barcelona de 1888 como miembro de la junta del patronato.  Cuyo precursor fue el alcalde Rius i Taulet, y fue el emblema del modernismo clasicista en la ciudad.

-. Entre la alta sociedad de la época alcanzaron gran popularidad los bailes y fiestas que organizaba en su palacete, al que acudían miembros de la realeza y de la aristocracia de España y Europa.

-Presidió la sociedades del Gran Teatro del Liceo

,-Presidió el Liceo Filarmónico Dramático de S.M. la Reina Isabel II 

-Presidió el Fomento de la Cría Caballar de Cataluña, propietario del Hipódromo de Can Tunis.

El hipódromo estaba situado justo al final de la Ctra. del Port, en la Zona Franca, y allí se citaban los brugueses en dias festivos para celebrar sus carreras de potros.  El hipódromo fue utilizado para realizar el primer vuelo tripulado en España.

La sede central deL Fomento estaba en la Diagonal, esquina Balmes, y el edificio todavia se conserva.

-De su faceta filantrópica destaca especialmente la herencia de 250 000 pesetas en favor de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona para sufragar la construcción de un observatorio astronómico.

Hacia tiempo que la Real Academia queria tener un Observatorio propio, grande y capaz.  Hasta entonces utilizaba uno construido cerca de su sede principal en la Rambla, en el tejado del actual Teatro Poliorama, pero no era la solución adecuada, por espacio y por estar dentro de la zona iluminada artificialmente por la noche.

cúpul.la del Poliorama

Hubo un primer intento de convertir el espacio ocupado actualmente por el Templo del Sagrado Corazón en un primer Observatorio, proyecto de los arquitectos Domènech i Estapà y de Eduard Fontsere, realizado con fecha de 1895.  Faltaba dinero, y por fin llegaron de la donación testamentaria. La inauguración fue hecha en 1904, de la mano de Alfonso XIII y el Jefe de Estado, Antonio Maura.

despacho Can Fabra

Merce Tubau en la puerta del Observatorio
el dia 14 de noviembre

(parte del texto se ha copiado de la entrada de wikipedia: http://es.wikipedia.org/wiki/Camilo_Fabra)

Can Figuerola, "la casa que no encabia al seu lloc"

Molt s´ha escrit a internet sobre la història i miracles d´aquesta casa que sembla que no estigui feta per estar allà a on hi és.  Si us acosteu pujant pel carrer Judea, que es el carrer al que dona entrada principal l´Hospital de Sant Rafael, veureu que entreu en un barri del nord de la ciutat que és el barri de Sant Genís dels Agudells, antic nucli medieval del costat més proper a Collserola.   Veureu com està fet d´edificis alts, i que només el fan servir els seus propietaris per dormir, els negocis són els justos, restaurants, bars, panaderies i supermercats per abastir aquesta població, però de fàbriques i negocis accessoris no n´hi han.  Després si us acosteu pel carrer que surt a l´esquerra una mica més amunt de l´Hospital, trobareu la casa al darrera d´un d´aquests edificis, es la casa que va donar morada a l´inventor de la peseta...., si, el que escolteu!!!, però això no es lo més important.  Va ser i es, una casa feta per abastir la imaginació dels seus veïns.

Can Figuerola va ser construida com a casa pairal allà pels volts del 1470, i d´ella diuen que al cap dels anys venia el bandoler Serrallonga a escapolir-se pel tunel que hi té foradat al seu soterrani, de les forces de l´ordre enviades pel rei Felip IV per empaitar-lo, i que per allà trobava sortida cap al port...., increible!!.  També hi han llegendes que parlen de que la seva catacumba hi te restes paleocristianes.   Diuen que el tunel era lloc de refugi durant la Guerra Civil, diuen que....  Pero bueno, això ho deixarem a la imaginació tot-poderosa de cadascú, que faci la seva feina, veritat?

Lo cert es que una casa amb aquesta decoració neogòtica, amb tot tipus de detalls i tan estranya dintre d´un barri tan modern, no podia deixar indiferent a ningú, i la saga dels pintors Palmero la va adoptar com a morada a Barcelona.  La dinastia Palmero la va comprar als anys 70´s, essent ells d´origen de Ciutat Real, de prop de la Cort, a on l´avi de la familia va pintar personatges de la monarquia, essent l´últim pintor Reial.   Ara la casa esta habitada per la tercera dinastia de pintors, l´ALFREDO PALMERO, es un jove d´uns 40 anys, que fa un tipus de pintura colorista, amb molt d´estil propi, centrat en personatges, dones reials, amb vestits imaginatius i inversemblants, que hi tenen inspiració en les antigues corts medievals.  També es un expert pintor equestre, molt valorat per la gent dels paisos àrabs, i que hi te molt bon futur, encara que lluny dels circuits habituals de venda d´obres art,

http://www.alfredopalmero.es/es/alfredo-palmero/

El seu pare, tractant d´art, ens va fer de cicerone la primera vegada que vam anar a visitar el museu, i aquest també es bon exemple de la segona generació de pintors i rendeix homenatge a la seva tradició.  Es ell qui va fer la rehabilitació del casalot, i la veritat es que va respectar amb molt de carinyo tot el que significava aquest lloc per la història de l´indret.

El museu es meravellós i es pot fer visita si truqueu com s´explica en un dels post que hi he enganxat a sota.  El mateix mestre Alfredo us ho ensenyarà tot amb molt de gust, ja que es casa seva actualment, i taller d´obra, veureu els seus quadres magestuosos de cavalls i menines, a més de tot el llegat familiar de la familia, amb quadres històrics, Quixots i personatges d`època.  També destaquen els seus escuts, un d´ells portat de l´antiga esglèsia de  Sant Jeroni, que ensenyoreja tota la contrada fa segles, i que va donar nom al mont que tenia darrera, tibi-dabo, "et donaré".

Al seu altre museu d´Almodovar del Campo, la seva casa familiar natal, també hi tenen un gran museu que queda pendent de visitar quan anem cap aquelles contrades del centre de la península.

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/districtes-de-bcn/una-masia-que-alberga-art-tunel-secret-1156378

http://www.mrafeldurany.com/04passejadesculturals/22_Palmer_Heures/00/CFM.pdf

http://www.bcn.cat/horta-guinardo/rutes/8-13.shtml

http://blocs.xtec.cat/passejantperbarcelona/museu-palmero/

http://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_d%27Horta-Guinard%C3%B3

De com es va gestar el Tibidabo i Vallvidrera.

“A finals del segle XIX Salvador Andreu i Grau (Barcelona 1841-1928) havia tingut un èxit notable en els negocis a partir de la bona acceptació del productes de la seva indústria farmacèutica, fet que el va impulsar a tirar endavant diverses operacions relacionades amb la construcció i l’urbanisme. Des de la participació en la reconstrucció del Liceu fins a l’adquisició de finques, Andreu va acabar essent propietari d’un centenar d’immobles i president de l’Associació de Propietaris de l’Esquerra de l’Eixample.

D’altra banda, la seva activitat com a promotor de les arts propiciava que sovintegessin les vetllades socials i artístiques en el seu domicili.  Casualment va ser arran d’una vetllada musical a casa seva que un convidat va anunciar al Dr.Andreu que la seva família tenia la intenció de vendre una gran finca coneguda amb el nom de Can Gomis o el Frare Blanch. La finca s’estenia des del que avui és el passeig de Sant Gervasi fins al cim del Tibidabo”.

Així s´inicia un apartat del pdf que l´Ajuntament de BCN va dedicar al dr. Andreu en el seu “Itinerari pel Tibidabo”, de Josep Darné, i que podeu consultar al link seguent.

http://www.bcn.cat/arxiu/publicacions/pdf/itinerari_tibidabo.pdf,

Doncs seguim, el 1900 va començar, com ja hem vist, la seva andadura la S.A. Tibidabo, encarregada i constituida pel Dr. Andreu  que havia de fer realitat la urbanització del cim de la muntanya dita fins aleshores com a Puig de l´Àliga.  El primer que es va fer va ser construir la part baixa del terreny, que havia de pujar, construint i creant màgiques propostes arquitectòniques pagades per particulars vinguts de la classe burguesa, fins al cim de més de 500 metres.  Eren aquestes casetes impressionants a la mateixa avinguda Tibidabo.

Us mostraré algunes fotos perquè veieu com se les gastaven aquells, veritablement rics catalans, que volien viure fora muralla i a prop de l´aire net del nord de Barcelona.

-Casa “La Tamarita”

http://www.sitiosdebarcelona.net/2012/04/fundacion-blanquerna/

-“La Rotonda” (hotel de la nova urbanització)

http://totbarcelona.blogspot.com.es/2010/10/el-hotel-metropolitan.html

-casa del Sr. Peris Mencheta (estudis de doblatge “La Voz de España”).

-casa Dr. Robert, embaixada Rusia durant la guerra

El arquitecto Enric Sagnier construyó, en 1926, muchos de los palacios y casas majestuosos de la avenida Tibidabo. Fue por encargo de Salvador Andreu i Grau, farmacéutico e inventor de las pastillas que recibirían su nombre.

Fue al inicio de la Guerra Civil cuando la casa del Dr. Andreu se convirtió en la sede del Consulado de la Unión Soviética que, hasta aquel momento, estaba instalada en el Hotel Majestic.

http://www.enricsagnier.com/obras-en-barcelona/casa-el-pinar/

-torre Ignasi Portabella (Enric Sagnier)

http://www.sitiosdebarcelona.net/2011/12/torre-ignaci-portabella/

-casa Roviralta (“El Frare Blanc”) (Rubió i Bellver)

-casa Fornells

Habitatge unifamiliar de 1903, obra de l'arquitecte Joan Rubió i Bellver, que, per l'època en què va ser construït i pels materials i elements formals, hem de qualificar com a modernista amb unes façanes de forta influència medievalista.

Popularment coneguda com "la mona de pasqua" aquesta casa va ser una de les primeres de la urbanització del Tibidabo. El treball del projecte en planta es resol de manera senzilla, col-locant espais rectangulars un al cantó del l'altre, sense passadissos. Aquests rectangles quan es treballen en secció aconsegueixen gran riquesa especial tant per l'ús de terrasses com per la pèrdua de superficie en planta que es va produint a mesura que es pugen els pisos. L'edifici es corona amb la torre mirador que comença en els dos quadrats que són els balcons del primer pis.

-casa Evarist Arnús (“El Pinar) (Enric Sagnier), 

http://somdecarreteraimanta.blogspot.com.es/2011/03/avinguda-del-tibidabo-1.html

Una vegada remuntat el pendent, gràcies a artefactes que es van projectar per fer la pujada més planera, el tramvia blau i el funicular, hi trobem, a part de la casa "El Pinar", que veureu a la vostra esquerra si pujeu la carretera a continuació de l´Avinguda Tibidabo, il.luminada de nit per sobre del "Mirablau", i  que va ser morada d´un veritable prohom de Barcelona, inversor i mecenes de l´art a la ciutat, va ajudar a  pagar el Teatre líric Sala Beethoven al carrer Mallorca, 77, i el hotel Ritz, l´Evarist Arnús....,

i la casa Muntades, de Puig i Cadafalch, al número 48, cantonada Dr. Robert, que recorda molt l´aspecte general de la casa d´Avel.lí Trinxet, desapareguda, al carrer Corcega, 268

 

https://sites.google.com/site/barcelonamodernistaisingular/sarri---sant-gervasi-3/casa-muntadas

També es van planificar jardins públics, com el dissenyat per l´arquitecte Rubió i Tudurí a l alçada del futur Cosmocaixa, en la pujada del tramvia,  asil en aquells anys per a nens cecs de l´arquitecte Josep Domènech i Estapà, anomenat “La font del Racó” (font de l´antiga riera del mateix nom que baixava salvatge abans que urbanitsessin l´avinguda).

http://w110.bcn.cat/portal/site/MediAmbient/menuitem.0d4d06202ea41e13e9c5e9c5a2ef8a0c/?vgnextoid=68ed9ad3f596a210VgnVCM10000074fea8c0RCRD&lang=es_ES

Hi trobem dic, zones d´esbarjo per a burgesos que volien tan sols esser-hi temporades curtes,  construides en el que és ara el barri de Vallvidrera, dins l´altre barri de Sarrià, encara que amb ganes d´Independència real.

Aquest barri es on viuen els "llebrencs", els habitants del cim de la muntanya, orgullosos de ser lluny del brugit del centre de Barcelona.  Aquest barri és una important cruilla de camins de vell antuvi, amb senyors feudals que protegien els seus subdits de la gent que volia conquerir la muntanya, els últims la tropa marroquina del general Franco, que va passar per aquestes contrades i pel costat de Can Maties, la tenda de queviures que hi ha a la carretera en l´encreuament del camí que puja a la Budellera i ve de la carretera de les Aigues, i el camí que baixa al berenador de Vallvidrera i Vil.la Joana.  A baix, el nucli de l´antiga Vallvidrera, s´hi troba l´origen del poble original, al voltant de l´esglèsia de Santa Maria, i el pantà de construcció anterior, mitjans segle XIX, fet per abastir d´aigua Sarrià.  Lloc a on va voler fer arribar la urbanització la Societat Anònima.

El funicular del Tibidabo mereix un paràgraf apart per explicar com en aquells temps encara no s´havien construir molts enginys d´aquest tipus que pugessin a dalt empinats camins de muntanya, el de Montserrat es de l´any 1929, que puja a la Santa. Cova.  Aquest va ser fet, després que l´enginyer Bonaventura Roig i Queralt, que va estudiar els que es feien als Alps Suissos, el dissenyés cap allà l´any 1900, essent inaugurat el 1901.  Amb un camí de més d´un km. amb un pendent màxim del 25%, ara me´n recordo com el senyor Francesc em va explicar com corrien pel costat del camí del funicular entre bardisses quan eren nens que sortien del Carmel i anaven a fer malifetes per la muntanya, mare meva!!.  El 1923, quan va arribar el temps de l´Expo que es va fer a Montjuic es va modernitzar, encara no s´havia fet el de Montserrat, recordeu!!, i els vagons es van cedir per construir el de Gelida, que va coincidir en any de construcció amb el que es va projectar per pujar al Palau de Montjuic per l´Expo del 29.

El Dr. Andreu també va pensar portar la gent amb el funicular per fer-hi petites estances com ja he dit, va construir un braç de tramvia, aprofitant que pujava a dalt el de l´Arrabassada fins al Casino, i va donar accés mecànic a hotels com l´Hotel Ideal Pavilion i l´Hotel Florida, l´hotel Buenos Aires, l´hotel Baldiró (BALDIRÓ. Can Baldiró. Homònima amb una de les finques a Pedralbes que comprà el comte Güell. L’hotel Baldiró (de principis de segle XX) era a mig camí entre la plaça de Pep Ventura (plaça del funicular) i el que és ara residència particular d’ancians (Edelweiss). Era exactament on són ara les torres (amb petita piscina cadascuna) dels números 11 i 13 dels carrer dels Algarves. L’hotel es va enderrocar cap a 1965. Hom deia que a principis del segle XX s’hi preparaven uns arrossos esplèndids. S’hi feien balls per la festa major, al vial entre la casa i l’actual plaça Pep Ventura. L’hotel tenia, a principis de segle XX, nou finestres a la façana del primer pis, i aigua corrent i lavabo a cada habitació. Estava arrendat aleshores per Pere Monbrú i el seu germà (de Sarrià). Al subsòl hi ha un aflorament de roca verdosa amb epidota i zoïsita.), també van ser construïts aprofitat la bienentesa l Hotel Vallvidrera. Tots eren llocs ben provistos de comoditats, restaurants, calefacció, llum elèctric, bones vistes, aigua abundant i paisatges exuberants d´alzines de Collserola.

tramvia anant cap a Vallvidrera

L´Hotel Ideal Pavilion va ser promogut per un empresari tèxtil, el Dr. don Pablo San Salvador i va funcionar fins el 1929, que va passar a ser orfanat, escola i hotel per families al final.  Podeu veure com era de majestuós, i com és ara, en les fotografies de sota i al video anexe.

Hotel Ideal Pavilion.-
video sobre la seva història

http://vallvidrera-aavv.blogspot.com.es/2012/01/la-historia-de-lideal-pavillon.html

l´Hotel ara

També va haver-hi propietaris agosarats que van voler pujar al segòn pis més airejat a dalt del pendent, així es van bastir veritables joies de arquitectes com Puig i Cadafalch (casa Pastor de Cruylles), de la Sra. Dña. Mercedes de Pastor de Cruylles, i la biblioteca Valentí Almirall, a l´entrada del parking del parc d´atraccions.

video sobre la història de la biblioteca:

http://www.btv.cat/btvnoticies/2014/02/05/ledifici-de-lantiga-biblioteca-valenti-almirall-exemple-de-simbologia-macona/

Però la veritable meravella del cim es sens dubte l´esglèsia del Sagrat Cor..., us faré cinc centims del seu orígen apart de la urbanització del voltant, un conte meravellós que converteix aquest lloc en un veritable vortex de corrents positives.

Sabieu que Joan Bosco va venir al lloc per inaugurar una ermita que es va dedicar al Sagrat Cor, i que va ser sufragada per una Sra. dita Dorotea de Chopitea, també component de l´staff que proveia la Societat Tibidabo?.  L´ermita encara es conserva adosada a la façana sud de la construcció actual, es petita i feta en pedra, però si us apropeu us farà una estranya sensació, ja que moltes persones amb peregrinat de tot arreu per poder veure la seva imatge des de començaments segle passat.

Però el fundador de l´ordre Salesiana va fer tan sols el primer pas cap al que havia de ser el temple magestuós protector de la ciutat de Barcelona.  Parlem de l´any 1886 que va començar tota la història, Ja al 1888, durant l´Expo que va ser escenari el recinte de la Ciutadella, ja desprovista del seu significat ominós bèl.lic, la reïna Maria Cristina, de visita a Barcelona, va fer-hi també una visita al Tibidabo, per la qual ocasió es va construir un templet de fusta cerimoniós a dalt del cim, i al voltant de l´ermita.  Aquest temple va durar un temps, fins que al 1902 es va posar la primera pedra del que es ara el temple del Sagrat Cor, que va trigar 18 anys en acabar-se, obra de Enric Sagnier, l´imatge va ser col.locada a l´època actual, any 1950, obra de´n Josep Miret, substituint la derruida de Frederic Marès, escultor de l´època pre-republicana, el 1935 durant la guerra.

Tot un símbol de la muntanya, Ti-bi-da-bo, "se´t donarà!", pau i llum i prosperitat des del cim del temple, un senyor del Corcobado que moltes altres ciutats tenen com a proveidor de bens.

primera ermita

templet fet per la Regent

foto cortesia de la Merche Tubau

De les construccions del voltant del temple, que també va promoure el Dr. Andreu anexes a la veritable meravella de  la part urbanitzada a principis de segle, i que és el parc d´Atraccions fet per divertir la burgesia industrial barcelonina, gaudit més tard pel "popolo".  Primer va ser tan sols un café-restaurant, i després el parc actual, amb la seva joia més original, el seu museu d´autòmates (1901), amb la seva "Monyos automàtica", el Magatzem de les bruixes (1915), el seu avió, que recorda aquells vols primers cap a Madrid (19228), i que va ser construit en un taller de Sarrià, en color groc al principi i la seva Talaia (1921).

Llegiu també aquest blog, amb explicació de l´evolució de les atraccions al voltant del parc.

http://sortidesambgracia.com/2013/07/28/el-tibidabo/

També i  just al costat del temple, en la plaça d´accés al parc d´atraccions, tenim un restaurant-hotel, que va dur el nom de "Can Coll", actualment es el restaurant "La Masia", i que encara podem fer servir per menajar al costat de la història.  Si no.., pugeu i disfruteu de les atraccions amb la polsera que us dona dret a pujar tantes vegades com vulgueu, o si no teniu temps tot el dia, feu el "Cami del Cel" i per 2 euros podreu pujar individualment a cadascuna de les que trobareu, fent un picnic a la seva sona de taules a l´aire lliure, tot un gust pels sentits i els ulls que amb tanta història han fet els seus visitants.

Podeu veure fotos de com era l´hotel Coll aneu a visitar el blog de la Maria Trinidad.

http://mtvo-bcn.blogspot.com.es/2014/05/hotel-coll-tibidabo-1901-barcelona17-05.html

en aquesta fotografia del 1950, aprox. encara es veu com
s´esta bastint el temple

foto de principis de segle a on hom viu la inauguració

estampa de la plaça d´accés, i el seu primer café,
l´ermita antiga es veu al darrera

postal de l´interior del café

i per acavar vista del parc al començament amb
la torre d´aigues de Dos Rius a la dreta.